L’embolic del Palau

Aquest cap de setmana ens anirà be a tots per descansar.  Per reposar una mica del bombardeig de notícies que cada dia ens estan arribant des dels Tribunals de Justícia.  Ara que fins dijous no es reprendrà el malnomenat  Cas Palau ─doncs potser s’hauria hagut  d’anomenar Cas Convergència─, podem rumiar el “quid pro quo” de tot plegat.  ¿Les acusacions fetes per uns lladres confessos que pretenen escapolir-se d’anar a la presó, son més creïbles que les d’una persona fins ara respectable? ¿Perquè volen perjudicar només un partit polític i s’obliden d’altres partits també implicats?.  Aquestes preguntes son només una mostra del que la bona gent del nostre país es poden estar fent hores d’ara.  Aprofitant doncs la pausa que ens dóna la justícia fins la setmana vinent, es molt interessant llegir l’article de la Pilar Rahola titulat “L’embolic del Palau”, on repassa els esdeveniments del judici, per intentar dissipar una mica l’emboirat panorama català i aclarir el que hem pogut escoltar aquesta setmana a la Ciutat de la Justícia, on sembla que, més que voler indagar en les responsabilitats penals del acusats, es vol fer d’altaveu de propaganda política i amb propaganda no s'ajuda a descobrir res en absolut.  Al contrari, es confon la gent i s'aprofita la seva ignorància per inculcar la idea que Convergència i les seves hosts son unes persones corruptes fins el moll de l’os, que es van abraçar al sobiranisme perquè se'ls perdonessin els pecats d'antany.

L’embolic del Palau

Hi ha tanta boira en tot l’assumpte que costa d’entreveure la veritat, i no només per com són de vaporoses les dades sinó pels interessos contraposats que bussegen en les aigües del pantà. D’aquí que calgui centrar-se en les úniques certeses que tenim.

La primera: Millet i Montull són dos lladres confessos que van dilapidar una institució emblemàtica de Catalunya. Les seves acusacions, doncs, poden ser fruit de la veritat, la revenja o la necessitat, però amb la seva paraula no n’hi ha prou. O existeixen proves tangibles que, a més d’omplir-se les butxaques, finançaven irregularment CDC, o sols hi ha fum, encara que sigui un fum molt eficaç per a la corrosió política. Per això Artur Mas anima la Fiscalia a analitzar els contractes suposadament il·legals. Tot afegint que no ho faran, perquè “saben que estan ben fets”. Si això fos així, portaríem deu anys amb un mantra basat en supòsits que es demostraria equívoc o directament fals.

Sense oblidar, a més, que Millet era amic íntim d’Aznar i membre de la FAES i les seves acusacions podrien tenir un doble motiu: la manca d’empatia política amb CDC i la voluntat de deixar el Partit Popular fora d’escena.

La segona certesa és que, encara que no es demostri finançament irregular, els convenis entre el Palau i CDC eren molt “estranys”. “En la línia de la moralitat”, ha reconegut el mateix Mas, la qual cosa crea una altra nebulosa que resulta políticament sospitosa. Però també és cert que quan Mas va conèixer la naturalesa dels convenis el 2009 hi va posar fi i va dedicar els darrers vuit anys a retornar els diners que havien generat. És a dir, no només no els va animar sinó que va ser qui els va liquidar.

A partir d’aquí, la resta de certeses s’amunteguen a la pila de les males intencions: és una certesa que l’Estat vol destruir CDC i el mateix Mas perquè consideren que “l’independentisme amb corbata” és letal per als seus interessos. I és una certesa perquè hem escoltat les converses de claveguera d’un ministre, llegit els titulars falsos sorgits de les fonts de la UDEF i vist com era impune desprestigiar Mas o Trias en plenes eleccions. Un Estat que no vol resoldre amb les urnes un problema territorial acaba nedant en aigües putrefactes. Això no invalida el judici del Palau, que camina al marge de les campanyes brutes, però enterboleix la possibilitat de conèixer una veritat fiable.

Finalment, la certesa que Convergència ha estat l’únic partit que ha assumit un alt cost polític sense cap sentència en contra: ha canviat de sigles, ha deixat grans noms propis a la cuneta i s’ha compromès sense pal·liatius amb l’independentisme. És una altra certesa que, si s’haguessin quedat en la versió ambivalent del pujolisme, no haurien patit tant assetjament. Dit amb tot, la darrera certesa: en els temps del pujolisme alguna cosa es va fer molt malament, però fa molt que el pujolisme va passar a millor vida.

Pilar Rahola

Escriptora

Article publicat a LA VANGUARDIA el dissabte 11 de març del 2017

El tripartit kamikaze

Spinoza i la data de Montilla

El dimarts al matí vaig rebre una trucada indignada d'un bon amic que troba intolerable que el president Montilla escuri d'una manera tan poc elegant el seu mandat. Vaig intentar tranquil·litzar-lo. "No n'hi ha per tant", vaig dir-li. Ho penso de debò, no cal perdre ni un segon en aquesta qüestió, molt menor. La tàctica defineix l'home. Els nans no poden esdevenir gegants d'un dia per l'altre. Els nans es dediquen a la menudalla. Fidel a la seva closca, el líder del PSC allargarà tot el que pugui la seva trista navegació. Existeixen els miracles? Al local del carrer Nicaragua, deuen refiar que el cas Millet, en plena tardor, proporcioni una mica més de porqueria per provar d'empastifar l'adversari. Què, si no?

Baruch Spinoza, filòsof jueu que va il·luminar Europa en temps més foscos que els nostres, sosté que la persona que menysprea o és indiferent a la veritat ha de ser, forçosament, algú que també menysprea o és indiferent a la seva vida mateix. Montilla contra el món i peti qui peti. "De perdidos, al río", diuen els castellans. La veritat passaria per admetre algunes premisses de fet. Per exemple, que el fracàs de Montilla com a president no és només un fruit bord de l'aliança amb ERC i ICV; per exemple, que Montilla és un polític al qual li va gran el càrrec de president de Catalunya; per exemple, que Montilla no pot plantar cara al Tribunal Constitucional i, a la vegada, afirmar que l'Estatut serà salvat a trossos. A Montilla no li agrada la veritat sobre Montilla i fa com si res. Lluny de la veritat, la realitat acaba girant-se contra qui pretén edificar la faula. El PSC, un pragmatisme basat en l'irrealisme.

Sempre he dit que el tripartit és un invent kamikaze. Destruir CiU encara que es destruïssin en la missió. Ironia fatal: el tripartit és un kamikaze que cau en mar i no causa cap mal a l'enemic. Primer, el sacrifici de Pasqual Maragall, tràgic i desencadenant del desengany de molts. Segon, el mal final de Montilla, tragicòmic i fatigant. Els kamikazes japonesos que estavellaven els seus avions contra els vaixells de la flota dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial eren pilots escollits entre els millors. No és el cas de la majoria de consellers que avui governen el nostre país. Un kamikaze incompetent i escàpol és un cromo grotesc, ridícul.

Que diguin la data de les eleccions quan vulguin. Observem el paisatge amb calma. La política és el domini savi del temps, no pas el control del calendari. Només els nicis confonen aquestes coses.

Francesc-Marc Álvaro

Periodista i assagista

Professor de Ciències de la Comunicació a la URL.

Article publicat al Butlletí num. 246 de la FCO el dijous 2de setembre del 2010

Catalunya se’n sortirà

Perquè suposo que no tothom escolta la mateixa emissora, voldria reproduir unes paraules que vaig escoltar a RAC1, al davantal de les notícies de les vuit, de la mà del Jordi Basté, arran de tots els afers que aquests dies estan sacsejant Catalunya. És un resum de la seva intervenció de prop de tres minuts:

“Cal veure cada dijous, el Mikimoto a Afers Exteriors de TV3. És aire fresc. Obrir la finestra davant l’empastifada permanent que expliquem cada matí del què ens està passant a Catalunya. Veure que el país és petit, però la nació és gran. Que tenim una terra magnífica i una gent meravellosa. Que Catalunya és de colors, i que el blanc i negre és d’una altra època i hi ha poca gent. El Mikimoto em va regar novament l’autoestima ahir, després d’uns dies de depressió quadribarrada. Catalunya no són els Millets, els Montulls i els que puguin venir. Ni els blanquejadors ni els que ens posen negres. Ni els lladres ni els presumptes ni els corruptes. No ens equivoquem, el nostre país és el del doctor Baselga, dels doctors Gatell i Clotet, del doctor Valentí Fuster, de la cuina del Ferran Adrià, dels germans Roca, de la Ruscalleda o del Fermí Puig. Al meu país hi juga un Barça catalanista, amb catalans i obert a tothom. A Catalunya, tenim en Sergi López, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreres, els Pets i en Guardiola. I tenim la sardana i els castellers, i els trabucaires i la Patum, i la Cerdanya, el Tarragonès, l’Empordà, el Delta de l’Ebre, el Segrià, el Pla de l’Estany, Osona, el Bages, el Berguedà. A Catalunya, tenim muntanya i tenim mar, aigua i neu. I fins i tot tenim una muntanya santa amb una verga negra; gegants i capgrossos, rumba i havaneres, i tenim mongetes amb les que tapem les botifarres, i ens agrada l’olor de brasa, i fem una cosa tan estranya com esclafar tomàquets damunt del pa i rascar. Al meu país es fa castanyada, i demà fem que les criatures arrebossin amb pinyons el massapà, com també un dia a l’any els permetem fer cagar un bastó, anomenat ‘Tió’, a veure si s’han portat bé. I també tenim un Palau de la Música, i tant que el tenim! El meu país és tan petit que és meravellós, i no podem perdre aquesta idea, mai! Tot i la pudor de podrit que no ens permet olorar els fems del camp que ens envolta. El meu país ha de tirar endavant, i hem de saber fer-ho. I a qui li correspongui, ens ha de saber guiar. I haurem d’anar a votar, sí, sí, sí, sí! S’ha d’anar a votar! No, amics, no, això no és Itàlia. M’hi nego! No ho permetrem. Això és Catalunya: la dels emprenedors que la volen tirar endavant, la dels científics, la dels artistes, la dels pensadors, i de qui se la faci seva, siguin d’on siguin, vinguin d’on vinguin. Catalunya se sent, Catalunya no es pateix. És massa meravellosa per castigar-la amb quatre xoriços. Ens l’hem de creure. Alcem el cap d’una punyetera vegada, i qui vulgui pensar que estem morint com a país que se n’oblidi. Ens n’hem de sortir . Som-hi d’una vegada!”

Permeteu-me que al paràgraf on en Basté lloa als pensadors, als científics etc., afegeixi també als polítics honrats, que estic segur que ni han i que son els que, en darrer lloc, ens han de treure d’aquest atzucac on ens han ficat els quatre o deu corruptes, que només utilitzen les institucions pel seu propi benefici.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Carta publicada als diaris La Vanguardia, Diari Sabadell i Avui+Sabadell el dilluns 2 de novembre de 2009.

Més opinions sobre el PEATGE DE LA MORT.

Les successions segons el Tripartit

“Governar en coalició és com caminar amb la sabata dreta
al peu esquerre, i viceversa"

(Dita anglesa)

Mirem d'aclarir el titular d'aquest article. Segons ERC, cal limitar l'impost de successions fins quasi fer-lo desaparèixer. Segons Iniciativa, l'impost de successions està molt bé perquè (suposadament) grava una classe social de forma etèria i caràcter pervers: els rics. Segons el PSC, la qüestió és no mullar-se en aquest assumpte i seguir la política del qui dia passa any empeny (que és el principi on s'ha basat sempre l'actuació del Tripartit).

Tornem al titular de l'article. I segons el Tripartit, ¿què passa amb l'impost de successions? Bé: no sap, no contesta. Però el més gros, el més patètic, el més al·lucinant, és que aquesta manca de resposta ja no sorprèn ningú: s'ha convertit en un fet habitual del paisatge polític de Catalunya. Que és com dir que la incompetència, la paràlisi i la ineficàcia es consideren característiques intrínseques del Govern Montilla. El 2004, Maragall atribuïa aquests problemes a manca de "cultura de coalició". El 2009 no s'ha avançat ni un mil·límetre. I ha passat prou temps per sospitar que la manca d'acord no obeeix a fenòmens passatgers sinó a un problema estructural: el Tripartit és, en essència, un projecte absurd.

Un govern de coalició és possible si els partits que el formen poden funcionar junts amb un petit sacrifici: el peu dret a la sabata esquerra, que diu la cita d'avui. Però esdevé impossible si el sacrifici és massa gran. Que el lector provi de visualitzar Montilla amb un guant al peu dret, Saura amb una sabata a la boca i Carod amb uns calçotets per barret i entendrà per què pateixen tan els membres del Govern i perquè el que els impedeix engegar-se a dida uns als altres és l'única cosa que els uneix: la passió per la poltrona.

Francesc Puigpelat

Escriptor i periodista

Els poderosos

El diputat Herrera parla de mantenir l’impost de successions apel·lant de nou als rics i als poderosos, que com tothom sap són aquesta mena de gent indesitjable que gosa tenir un pis de propietat i donar-lo als fills en herència. Iniciativa té un recorrent discurs sobre els poderosos, i en parla sovint associant-los a CiU. Una federació nacionalista que ha perdut quasi tot el poder des de fa 6 anys no pot ser de cap manera “els poderosos”. Però com que no és la primera (ni l’última em temo) vegada que des d’aquest partit s’hi fa referència, podem provar d’analitzar el concepte encara que sigui a nivell psicològic. Tot a benefici de la claredat d’idees de tothom.

L’ex fiscal Jiménez Villarejo també parlava fa poc dels poderosos, arran del cas Millet. Assegurava (sense proves, és clar) que en el cas Millet el jutge actua de la manera discutible que actua per pressió dels poderosos, els interessos, els partits grans, i especialment (recordo que va dir) els que van governar durant tants anys. Hi ha aquesta acusació de règim, quan es parla dels poderosos. Hi ha aquest subtil o descarat intent d’associar els anys de pujolisme a una mena d’”ancien régime” que tot ho abastava i tot ho controlava, sistema judicial inclòs, i que en perdre la Generalitat encara pot (miraculosament) influir en aspectes de màxim interès públic i fins i tot en les decisions judicials. La resta de partits, evidentment, no serien mai els “poderosos” perquè ells deuen tenir alguna cosa que els fa indefensos revolucionaris fins i tot quan són dins del govern. I estem parlant, oju, d’un partit com el PSC que avui acapara aproximadament el 90% del poder públic a Catalunya. Ells no són establishment i poder? Ells no són influències, control, règim? I el comunisme, que és d’on beuen els líders d’ICV, no era un règim basat en poder i en poderosos? Qui són, em pregunto encara, els poderosos? I d’on treuen els seus interminables superpoders?

Voldria que quan alguns personatges parlen dels poderosos ens posessin un exemple. Qui són? On s’amaguen? N’hi ha, al Parlament? I els rics que no volen pagar per morir-se, qui són? És ric, el diputat Herrera? Vull dir, tenen pis, el diputat Herrera o la seva família? Quants metres té, quin preu té? El suficient com per a fer l’assalt al Palau d’Hivern i repartir-ne els béns entre els humils mileuristes? Com es valora l’esforç que li haurà costat pagar aquest pis, com hem de valorar (parlem en termes marxistes) la seva plusvàlua? El treball esmerçat també és propietat de tothom? Les idees d’ICV, que és un partit poderós, haurien de pagar impost ara que ja es va demostrant que estan més que mortes?

Jordi Cabré i Trias

Advocat, periodista i escriptor

Articles publicats al Butlletí núm. 63 de la FCO el 28 d’octubre de2009

Els “nous” matins de Catalunya Ràdio.

Manel Fuentes, periodista o fiscal?

De vergonyosa, des d’un punt de vista deontològic, cal qualificar l’entrevista que Manel Fuentes va fer el passat 1 d’octubre a Àngel Colom, secretari d’immigració de CDC, arran de la publicació a El Periódico d’una informació segons la qual Fèlix Millet va ajudar Colom a cobrir els deutes del PI amb diners procedents del Palau de la Música. Procedència que Colom desconeixia. Jo no havia sentit mai a Catalunya Ràdio un locutor amb semblants ínfules de fiscal llançant acusacions contra una persona entrevistada, faltant-li el respecte, saltant-se la presumpció d’innocència, escridassant-la, fent-li retrets i tractant-la com si fos un criminal. Mai ningú a Catalunya Ràdio no havia arribat a extrems tan reprovables. Ho escoltava i no em podia creure que el responsable del programa més important de la ràdio nacional del país arribés a uns nivells d’arrogància, de supèrbia i d’agressivitat tan elevats fins al punt que en només set minuts violés quatre articles del Codi Deontològic de la professió periodística, una professió que exerceix amb una retribució espectacular pagada per tots els catalans i que s’hauria de fer pública per raons òbvies. I és que tenim dret a saber quants milers d’euros ens costa el manteniment d’aquests comissaris polítics en l’àmbit de la ràdio i la televisió nacionals.

Entre els articles del Codi Deontològic violats per Manel Fuentes destaquen el 2 (no lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat), el 3 (només va considerar que potser s’havia excedit després que en el decurs del matí es produís una allau de trucades a l’emissora blasmant el seu comportament), el 6 (amb una violència verbal inusitada, va retreure a Colom que parlés per telèfon en lloc de fer-ho personalment a l’estudi i no va respectar el dret de les persones a no proporcionar informació ni respondre preguntes) i el 10 (que obliga a observar escrupolosament el principi de presumpció d’innocència). Em pregunto quines mesures prendran Catalunya Ràdio, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya davant d’uns fets tan greus i inadmissibles.

Per altra banda, en qualificar d’“excusa” de Colom la situació de fallida del PI per demanar diners a Fèlix Millet, talment com si es tractés d’una tapadora per embutxacar-se 72.000 euros, Fuentes va induir els oients a pensar que Colom era un delinqüent. Fuentes, de fet, va arribar a dir que “el Palau de la Música va desviar diners cap al Partit de la Independència”. Cosa que no és certa ja que era Millet, no pas el Palau, qui, d’amagat, remenava aquests diners. Colom, certament, va demanar diners a Millet a títol personal –i si això és delicte ho decidiran els jutges-, però és inadmissible que Fuentes transmeti als oients la idea que Colom sabia que els diners que Millet li donava eren robats. Quan Colom va dir que, com tothom, desconeixia les activitats fraudulentes de Millet i que fins i tot José Montilla s’havia fotografiat al seu costat no fa gaire, Fuentes va saltar en defensa d’aquest últim amb la mateixa bel·ligerància amb què un escuder defensa el seu senyor. Finalment, i això ja és esborronador, Fuentes es va permetre exigir a Colom que li digués els noms dels seus amics personals. Els noms dels seus amics personals.

Aquest afer, tanmateix –com el del complot contra Joan Laporta o la persecució a Joan Carretero-, només són les primeres agranadures dels contenidors d’escombraries que el PSOE de Catalunya té previst abocar sobre els seus adversaris i sobre els adversaris dels seus socis de govern per tal de perpetuar-se en el poder. Talment com es perpetua a l’Ajuntament de Barcelona des de fa trenta-dos anys.

Per cert, com és que El Periódico té accés als documents d’una causa que està sota secret de sumari? Algú ens ho pot explicar? Posats a fer, seria interessant que aquest diari, aprofitant que la seva redacció es troba al Palau de la Generalitat, revelés totes les coses positives que diu el famós informe de 27.000 euros sobre Manel Fuentes.

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat el diari digital elSingulardigital.cat el dimarts 6 d’octubre de 2009