Estem a poques hores que s’obrin els
col·legis electorals el proper diumenge dia 10 i els catalans, que som uns
amants irrefrenables de les urnes, no podem deixar passar aquesta nova
oportunitat que es ha donat l’estat opressor per anar a dipositar la nostra
papereta de vot. Aquests darrers dies potser hem escoltat algunes persones que
ens diuen que això de les eleccions espanyoles no va amb nosaltres o que,
inclús tenint ganes d’anar a votar, no saben encara a qui votar. Desprès de les
actuacions policials d’aquestes últimes setmanes, de les manifestacions d’uns i
altres a Catalunya, hem de fer-nos una reflexió i aquesta no pot ser altra que
la nostra lluita amb l'estat espanyols es al carrer, i també a les urnes cada
cop que es posin. Les urnes oficialitzen la nostra força, les urnes ens compten
davant el món, que exactament és el que els espanyolistes no volen que passi.
Si ho analitzem fredament el pitjor
malson pel Pedro Sánchez i pels poders de l’Estat és que l’independentisme
arrasi a les eleccions del 10N. Si aquest és el seu pitjor malson, fem-lo
realitat. Convertim-nos en el seu malson votant massivament el proper diumenge.
Ara bé la resposta als que diuen que no saben a qui votar només pot ser una: s’ha
de votar a partits que defensin la DEMOCRÀCIA, així en majúscules. No podem
donar ni un sol vot a aquells partits que, disfressats amb el vestit de
demòcrates, ens amenacen amb el 155 perpetu, amb voler empresonar el President
Puigedont, amb tancar TV3, amb la repressió i amb les porres. Afegim-hi a tot
això el discurs que està fent el Pedro Sánchez que, pel que fa a Catalunya, és
difícil de distingir del PP o el de Ciutadans, i que dona al sobiranisme la possibilitat
d’enviar un missatge inequívoc a Espanya i al món a través de les urnes, en
forma de, posem per cas, la meitat dels 48 escons al Congrés de Diputats que
Catalunya escull aquest diumenge. L’independentisme, es a dir Esquerra,
Junts per Cat i la CUP, i els partidaris
de la plurinacionalitat de l’Estat, els comuns, tenen el proper 10-N
l’oportunitat d’aconseguir una victòria incontestable a Catalunya. El PSOE està
molt nerviós i també el govern espanyol i això els catalans ho hem de saber
aprofitar.
Per tot plegat és essencial que els ciutadans catalans
surtin de casa el diumenge i vagin massivament a votar. Serà la millor prova
que a nosaltres les urnes no ens fan por, el que ens fa por son les porres, els
jutges espanyols i els partits que odien Catalunya i que no li deixen decidir
el seu futur en pau i que, com diu l’activista Núria Cadenes, “és Catalunya, sí, amb les seves
contradiccions i les seves veus en cànon, amb la seva societat compromesa,
plural i mobilitzada, qui planta cara a l’extrema dreta. I qui ha de guanyar”
i per això ella també diu que cal anar a votar. Llegiu l’article de la Núria
tot seguit.
Jo també penso que
cal anar a votar
Per casualitat, potser perquè he vist The Last Kingdom
(situada al segle IX, a l’actual Regne Unit: saxons, danesos i batalles) o pel
que sigui (els suggeriments que ofereixen els algorismes de les plataformes de
sèries i films en línia tenen, sovint, resultats d’allò més xocants), l’altre
dia vaig topar amb aquesta altra sèrie. Anglesa. D’humor. The Windsors.
Res a veure amb la finor del Sí, ministre (de tant en tant
hi torno encara: hi ha diàlegs que són per a emmarcar) ni amb la realitat
alternativa de L’escurçó negre. Encara que neixi de la mateixa deu, The
Windsors és una altra cosa: un retrat salvatge i pel broc gros, una paròdia
descarnada, una descripció amb tots els defectes exposats al sol, una crítica
que encadena animalades… sobre la família reial britànica. L’actual. I te’ls
mostra, jo què sé, com canten en alemany quan arriba Nadal, com trafiquen amb
armes, com evadeixen impostos. I són puters, analfabets, inútils, mentiders,
ionquis, envejosos, assassins.
Els responsables de la sèrie expliquen que no és que
descriguin els personatges reals, sinó la imatge que els mitjans en transmeten.
I amb això es queden tan amples. Ells i l’audiència i tothom. Allà, la
monarquia no tremola per això. Ni l’estat. Ni ningú. No els cal repetir que són
‘una democràcia consolidada’, diguem-ne. Ni condemnar ningú a la presó per la
lletra d’una cançó. És el primer que vaig pensar en veure la sèrie: en Valtònyc.
Que té vint-i-sis anys i que és a l’exili per un rap. Pel rap, no: per la
inseguretat de la monarquia espanyola, i de l’estat que representa i la
sustenta i s’hi barreja. Per la seva baixesa.
L’estat espanyol és de construcció feble, malgrat tot. Malgrat
les seves desfilades i cops de pit i parafernàlies militaristes, sempre té un
fanal que el fa retornar, cruament, a la realitat. I la realitat és que ni de
bon tros no està consolidat. Com a democràcia, en fi, no cal allargar-s’hi gens
ni mica. Però com a cosa, com a estructura, com a estat, resulta que tampoc: no
ha aconseguit acabar-se de fer perquè, per tal d’arribar-hi, hauria hagut
d’aplanar el panorama, assolar-lo, reduir-lo. I no: no ha pogut anorrear les
realitats no castellanes que, a la força, conté.
Així que ara que Catalunya planteja que fins aquí hem
arribat i que passi-ho bé, l’estat espanyol no té prou força per a defensar-se
sense força. I per això perdrà. Perquè és ben certa la frase famosa que
s’atribueix a Tayllerand i que diu, més o menys, que les baionetes serveixen
per a moltes coses però no t’hi pots asseure a sobre. I Espanya és tan poca
cosa que només té baionetes. I amb això conquereix. I fa mal. Però no
consolida.
Aquest seu estat monàrquic viu atrapat en la contradicció:
si volgués comportar-se de manera democràtica, hauria de reconèixer el dret de
votar en referèndum i que guanyi el millor i qui més arguments tingui,
il·lusions, possibilitats, alegries. No ho concep ni ho pot suportar. Per això
opta per l’única cosa que sap i que té: les baionetes. I prohibeix i empresona
i colpeja i silencia. No té cap força de seducció, no té cap força de
legitimació social. Només baionetes. Si n’és, de pobre.
Ara ha entrat en aquesta sinistra espiral regressiva, i els
seus aspirants a home providencial (si l’un és dur, imperatiu, l’altre encara
més: mà de ferro ungida per la providència per a salvar la situació)
competeixen en la deriva autoritària: parlen de 155 i de lleis
d’excepcionalitat i d’intervenir TV3, o de tancar-la, i d’estat d’excepció com
si fossin coses normals de proposar en democràcia. I treuen el seu Borbó a fer
discursos fangosos. I prohibeixen que el parlament parlamenti. I censuren mots.
I fan tancar exposicions. I persegueixen dibuixants i còmics televisius perquè
la policia se sent ofesa. I Pedro Sánchez, que formalment es presenta a l’ala
esquerra de la cosa, ja en diu de tan grosses que si fa quinze anys les hagués
insinuades Aznar haurien escandalitzat la concurrència.
La deriva reaccionària que ha pres l’estat espanyol ens
mostra fins a quin punt és greu el problema que té: no és prou fort per a no
haver de fer servir la força. I, per tant, s’aplica en la seva feblesa. En la
seva davallada, va aconseguint que, cada vegada més, ser independentista
signifiqui ser demòcrata, i que ser demòcrata signifiqui anar a favor de la
independència. Atenció, perquè quan s’unifiquen aquests dos conceptes, quan
esdevenen indestriables, el moviment assoleix, a tots els efectes, una potència
extraordinària. I és això, comptat i debatut, el que hi ha en joc, els dos mons
que es confronten a la palestra: un nacionalisme autoritari d’estat i un
moviment d’alliberament nacional. En tots els fronts.
I arribem al títol de l’article: en tots els fronts, també
en el de les eleccions. I, en aquest context, en totes les eleccions. En totes.
També a les estatals. Encara que no ens sentim ni siguem espanyols. Encara que
aquest partit o l’altre bla bla bla. I que no ho posin fàcil. Tota la raó i més
encara, segur que sí. I què? És important de mantenir el ritme, el torcebraç. I
les eleccions, també aquestes, compten tant en el camp simbòlic com en el
pràctic. En el simbòlic: el sol fet que ara hi hagi la possibilitat que, en
unes estatals, amb la dificultat afegida que això significa, l’independentisme (aquest partit i l’altre
que bla bla bla, sí: a efectes de lectura general, l’independentisme), superi
l’espanyolisme ja és digne de ser tingut en compte. A efectes pràctics:
dificultant objectivament la governabilitat de l’estat espanyol, continuar mostrant
el problema que té, que també és d’inestabilitat institucional, mentre no es
resolgui la qüestió dels drets dels catalans.
És clar que en aquestes eleccions no ens ho juguem tot. Però
importen. No s’hi val a frivolitzar. Importen. Importa mostrar (i mostrar-nos)
que aquest estat en deriva reaccionària no ens derrota ni en mobilització ni en
vots. Ans al contrari. Que quan ens envia policies se n’han d’anar. Que el seu
rei ha de venir blindat i mig clandestí a Barcelona. I que som, que Catalunya és
el principal mur de contenció contra l’autoritarisme. I que és Catalunya, sí,
amb les seves contradiccions i les seves veus en cànon, amb la seva societat
compromesa, plural i mobilitzada, qui planta cara a l’extrema dreta. I qui ha
de guanyar.
Núria Cadenes
Periodista
Article publicat al digital VilaWeb el dimecres 06 de
novembre del 2019.