SPEXIT

El que ha sentenciat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) rebotarà per les parets d'Europa durant molt de temps. A les parets d'Espanya ha caigut com un tsunami, malgrat que alguns encara intenten dissimular que estan xops fins als ossos. Ha sigut divertit veure els mitjans de comunicació intentant desprestigiar el TJUE, intentant agafar-se al que sigui per cridar molt alt: Visca la justícia espanyola!, intentant jactar-se d'alguna cosa dient que el TJUE no ha dit res sobre la rebel·lió ni la sedició. Evidentment que no, perquè del que es tractava era de dilucidar si Junqueras havia estat retingut contra les normes europees pel Tribunal Suprem, perquè tenia dret a ser a Brussel·les com a eurodiputat, perquè mantenir-lo tancat no era una decisió justificada a partir del dret, sinó de les sacrosantes voluntats dels guardians de les essències del que ells consideren sagrat: la unitat d'Espanya.

El mastegot que s'han endut Marchena, Lamela, Llarena, Zaragoza, i... el Tribunal Constitucional, i la Junta Central Electoral i... tots aquells que fan pudor de ranci ha estat descomunal. A Espanya encara no han començat a digerir l'estrèpit que això genera. El TJUE els ho ha dit clar i castellà, per evitar confusions, afirmant que s'han vulnerat els drets dels nostres representants polítics i els de tots aquells que els hem votat. Sembla que això no ha fet res més que començar. Perquè ara és l'hora de recordar la prevaricació que va fer Tajani quan es va inventar unes mesures incomprensibles per evitar que Carles Puigdemont i Toni Comín trepitgessin el Parlament Europeu. Veurem com reacciona ara la justícia espanyola, que ha d'obeir sí o sí la sentència del TJUE i de rebot com influeix aquesta reacció en les converses obertes entre ERC i el PSOE.

No hem tardat ni un dia a veure com els ultres nacionalistes espanyols encenien la metxa de l'espanyolisme ferit i com la indignació patriòtica començava la campanya per reclamar que el regne espanyol imiti els britànics i marxi d'aquesta Europa Unida que no protegeix l'orgull espanyol per sobre dels drets dels ciutadans. Naixia una Plataforma amb el nom de "Spexit" a imitació del Brexit que l'endemà ja tenia un "supporter" de "rancio abolengo", Jorge Fernández Díaz anunciant-ho a La Razón. La convocatòria apel·la al sentiment nacional espanyol i subratlla aquest nou atac a la sobirania nacional. "Seamos una nación libre y no una colonia, salgamos de Europa". L'autarquia treu altra vegada la poteta, impulsada per tota aquesta colla de cretins que mai s'han cregut això d'Europa, fascinats amb les munteries i les curses de braus. Típica i previsibles la reacció de la caverna mediàtica espanyola que donant suport a la campanya de l'Spexit, sempre és la mateixa: tancar-se als aires de llibertat i democràcia, protegits per la paret que suposa gaudir de la veritat i la Gracia de Dios. Amb aquestes premisses metafísiques, planten cara a qualsevol que els vulgui discutir la seva raó.

Potser això de l'Spexit serà una bona idea. Ells que facin com Anglaterra amb el Brexit i nosaltres procurarem fer com Escòcia amb la independència. Podem estar contents amb la sentència del Tribunal. A partir d'ara es protegeixen els drets fonamentals dels electes a tota Europa. A partir d'ara qualsevol dubte es resoldrà d'acord amb la "Doctrina Junqueras". Ara caldrà veure com es mou Pedro Sánchez i, fins on arriba el grau de prevaricació de Marchena.

Aquests darrers dies s'han fet un munt de comentaris periodístics i s'han escrit molts articles arran la sentència del TJUE i les seves conseqüències, per això fa difícil escollir el millor o el més original. Creiem que cadascú pot triar i remenar dins els digitals o diaris de paper tot el que s'ha dit i especulat sobre l'esclatant victòria que l'independentisme ha assolit davant els unionistes espanyols. Per tant ens ha semblat millor acomiadar l'any fent només les anteriors reflexions sobre aquest tema i desitjar a tots els nostres lectors un 2020 fantàstic! Perquè entre tots segur que som capaços de fer possible, allò que un dia ens van dir que mai aconseguiríem.

BONES FESTES i millor ANY 2020 !!

Tot esperant el 19N

Falten escassament dotze de dies perquè el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) dicti sentència sobre la qüestió prejudicial sobre la immunitat de Junqueras. Les conclusions de l’advocat general del TJUE ), el senyor Maciej Szpunar,  són una petita victòria amb les recomanacions que va fer ara fa unes setmanes afirmant taxativament que l'exvicepresident de la Generalitat Oriol Junqueras havia de ser reconegut com a eurodiputat, perquè el seu escó depèn únicament del vot dels electors i no de tràmits posteriors. Tot i que les conclusions de l'Advocat General no són vinculants per als jutges del TUE, en la majoria dels casos les sentències finals segueixen la línia marcada pel primer dictamen.

En aquest dictamen, el lletrat europeu apunta que els votants elegeixen diputats i "no aspirants a diputats", per la qual cosa la decisió expressada en el vot "no està subjecta a validació o cap confirmació". També descarta que la prestació del jurament o de la promesa d'acatar la Constitució espanyola constitueixi una etapa del procés d'elecció al Parlament europeu, procés que l'Advocat europeu creu que ha de concloure amb la proclamació oficial dels resultats. Imaginem per exemple que un altre estat d’Europa fes jurar davant la Bíblia la llei sobre violència de gènere, que tothom defensa. Seria un tràmit tan esperpèntic com el que ara exigeix l’estat espanyol.

Així doncs l’advocat general sentència que una persona que ha estat oficialment proclamada electa al Parlament europeu per l'autoritat competent de l'Estat membre en el qual va ser triat adquireix "únicament per aquest fet i des d'aquest moment" la condició de membre de l'Eurocambra. Per això, l'inici del mandat com a eurodiputat no depèn de l'assistència efectiva del diputat electe a la sessió constitutiva de la nova Eurocambra, ni al fet que assumeixi efectivament les seves funcions. Quant a l'abast de la immunitat que gaudeix un eurodiputat, l'Advocat General del TUE opina que ha d'aplicar-se a partir del moment en què s'inicia el primer període de sessions del nou Parlament europeu, que en aquest cas va tenir lloc el 2 de juliol, i s'estén durant els cinc anys de mandat de la legislatura.

Aquestes conclusions de l’advocat europeu posen el Suprem en una situació molt complicada, perquè la justícia europea comença a constatar la vulneració dels drets de Puigdemont, Comín i Junqueras com a eurodiputats electes i els dels dos milions d’electors que els van votar. Si el pròxim 19 de novembre el TJUE dictamina a favor de Junqueras, la seva condemna podria ser motiu de nul·litat. I si s’apliqués la mateixa doctrina en la causa de Puigdemont i Comín, que és oberta i pendent de resoldre’s a Luxemburg, si tots dos disposessin efectivament d’immunitat, no podrien ser detinguts, i l’ordre de crida i cerca contra ells dins l’estat espanyol s’hauria de retirar. És a dir, tots dos podrien tornar a Catalunya sense ser detinguts, si més no mentre durés el seu mandat com a eurodiputats.

Totes aquestes reflexions les assumeix com a pròpies l’advocat del President Puigdemont, Gonzalo Boye, en un article titulat “No som uns il·luminats”, on estudia els possibles escenaris que s’obren a partir del 19N. Podeu llegir l’article tot seguit.

No som uns il·luminats 

Fins fa poques setmanes, gairebé ningú atorgava cap mena de viabilitat a la nostra permanent reclamació sobre la condició d’eurodiputats del president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i Toni Comín; a partir de la presentació, el 12 de novembre passat, de les conclusions per part de l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), el senyor Maciej Szpunar, han estat molts els que s’han plantejat que, tal vegada, no estàvem tan equivocats quan fa una mica menys d’un any plantejàvem, al president Puigdemont i a Toni Comín, que era viable concórrer a les europees i, si disposaven del suport necessari, acabar sent diputats del Parlament Europeu.

Sempre hem sostingut, com es pot consultar a les hemeroteques, que la condició d’eurodiputat s’assolia a partir de la proclamació dels resultats electorals, cosa que va succeir el 13 de juny i es va publicar l’endemà al BOE; contràriament, la Junta Electoral Central (JEC) sostenia que ni tan sols podien concórrer a les eleccions i la sala penal del Suprem (Marchena i Llarena) entenien que si bé hi podien concórrer, no podien accedir a la condició d’eurodiputats sense previ jurament i, a més, que mentre això no succeís no disposaven de la immunitat. Uns i altres estaven equivocats, com va deixar clar Szpunar.

L’advocat general, l’opinió del qual no és vinculant però sí molt rellevant i indicadora de per on anirà el TJUE, ha estat molt clara: eren elegibles i un cop triats no pot existir cap altre requisit per assolir la condició d’eurodiputats. També ha dit que la JEC s’equivoca perquè el jurament, del qual tots fan bandera, és un requisit excessiu i contrari al dret de la Unió i, a més, deixa clar que el Suprem s’ha excedit i equivocat. Tots aquests arguments no provenen de la prejudicial sobre la qual s’ha pronunciat sinó, clarament, de la demanda que vam presentar el 28 de juny en contra de la decisió del Parlament Europeu per la qual es va acordar prendre en consideració una llista incompleta de noms remesa per la JEC quan l’autènticament oficial era la publicada al BOE el 14 de juny.

Ara que es coneixen les conclusions del senyor Szpunar, molts s’han començat a adonar que no érem uns il·luminats i que és molt probable que més d’un hagi retorçat el dret per impedir, almenys durant uns mesos, que els eurodiputats Puigdemont i Comín puguin complir amb el mandat rebut a les urnes de part de més d’un milió de ciutadans de la UE. D’altres, que no callen ni sota l’aigua, pretenen apropiar-se d’una estratègia política i d’unes reflexions jurídiques producte d’una ingent feina en què mai van confiar i que, a més, ha deixat en evidència que els seus consells eren equivocats.

Els escenaris que es presenten fins al 19 de desembre, data en què el TJUE dictarà sentència, són, molt resumidament, tres: a) el TJUE fa cas de l’advocat general i considera que no es pot pronunciar sobre el tema perquè el vicepresident Junqueras ja està inhabilitat i, per tant, les conclusions del senyor Szpunar no l’afecten; b) el TJUE explica el marc jurídic aplicable en matèria d’eleccions europees assumint com a propis part de les conclusions de l’advocat general, i c) el TJUE dicta una sentència entrant al fons i establint que els electes ja són eurodiputats i, per tant, tenen immunitat i se’ls ha de reconèixer, si bé la mateixa immunitat no abraça el vicepresident perquè està inhabilitat. El que no és esperable és que el TJUE s’aparti o contradigui els criteris tecnicojurídics de l’advocat general que, per cert, són els nostres.

En el primer dels escenaris, i pel que fa a resoldre la situació que afecta el president Puigdemont i Toni Comín, caldria esperar a la resolució de la demanda que vam interposar el 28 de juny; en el segon escenari, caldria analitzar quina part d’aquesta resolució és d’aplicació general i quina no i, actuar sobre aquesta base. Finalment, en el cas que el TJUE entri al fons i ens doni plenament la raó, encara que sigui en relació amb les prejudicials del vicepresident, aleshores la condició d’eurodiputats hauria de ser immediatament reconeguda. Tot està per decidir, però el que ja és clar és que teníem raó i que, al final, a Europa sempre ens l’acaben donant per molt que el Sol intenti eclipsar-ho.

Gonzalo Boye

Advocat

 

Article publicat al diari  La República  el 29 de novembre del 2019

L’enquesta del CEO

Aquesta setmana s'ha fet públic el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), encarregat pel govern de la Generalitat, aquest cop per primera vegada extensiu a tot el territori espanyol. Unes quantes dades interessants i contraposades. La primera: un 51,8% dels espanyols rebutgen un referèndum; però el 68% aposten pel diàleg Estat-Generalitat. Una altra: els catalans són els que pitjor fama tenen a Espanya; els considerats més simpàtics són els andalusos. D'altra banda resulta xocant, per exemple, que a la resta de l'Estat es consideri que el govern central beneficia Catalunya quan aquí la percepció és exactament la contrària.

El CEO també ha deixat al descobert un panorama absolutament tètric de l'opinió pública espanyola, no gaire allunyat dels paràmetres ideològics del franquisme. Els ciutadans espanyols consideren més prestigiosa la Guàrdia Civil que la Universitat, pensen que Catalunya té massa autonomia i —esfereïdor!— gairebé la meitat dels enquestats no acceptarien la independència de Catalunya ni tan sols encara que s'hagués decidit a través d'un referèndum acordat i reconegut des de la seva pròpia legalitat. ¿Això vol dir que aquesta altra meitat intransigent ens enviarien els tancs?

L'emplaçament al diàleg que aflora del sondeig arriba en un moment significatiu: diàleg és el que reclamen precisament JxCat i ERC si Pedro Sánchez vol comptar amb els seus vots per a la investidura. El diàleg i la negociació per abordar les vies de resolució del conflicte és el que recull més suports per part dels catalans i els espanyols. Arribats a aquest punt, després de veure els resultats de l'enquesta, quedaria encara una pregunta importantíssima: ¿Que fem amb els presos, exiliats i processats? Potser la resposta la podem trobar en l'article que ha publicat l'expresident de l'Autoritat Portuària de Barcelona, Joaquim Coello Brufau, on escriu: "Aconseguir després, dilatant-ho en el temps, un indult per als presos polítics i exiliats, tant pel que fa a la llibertat com a la inhabilitació. No parlar d'amnisties, generaran debats tan virulents com inútils." Potser doncs, es podria fer un pacte de silenci per part del sobiranisme, on les forces polítiques catalanes independentistes es comprometessin a no demanar, en un termini de tres o cinc anys, cap reivindicació de separació d'Espanya, a canvi d'obtenir, com proposa l'articulista, uns beneficis fiscals, econòmics, territorials, etc., o sigui ras i curt, un nou Estatut votat en Referèndum i per damunt de tot una amnistia general per tots els presos, exiliats i processats. Rumiem-hi. Si voleu llegir l'article complet d'en Coello, ho podeu fer més avall.

Fer el que cal?

La política desplegada pel PSOE recentment ha fet pensar a molts electors que buscava un pacte de legislatura amb el PP.

La renúncia a pactar amb Podem i la convocatòria de noves eleccions, l’explícita voluntat de Pedro Sánchez de no parlar amb el president de la Generalitat, la defensa blindada de la sentència contra els líders independentistes, més enllà de l’obligat respecte a la mateixa com a govern de l’Estat, la tímida condemna de Vox, l’absència de resposta a la desaforada acusació del trencament d’Espanya... Tot això i la gesticulació que l’acompanyava portava a la conclusió que es practicava una política d’aproximació a la dreta.

Per raons no explicades, o per incapacitat de la ciutadania per entendre les “intel·ligents” estratègies dels nostres polítics, hem arribat a la formulació d’un projecte de govern d’esquerres, de coalició PSOE-Podem, que necessita el suport o l’abstenció dels partits independentistes per a la investidura, i no gens menys per poder governar amb ordre, amb una política estructurada i plausible, és a dir, amb l’aprovació dels pressupostos, de lleis amb voluntat reformadora, pensions, desigualtat i pobresa, precarietat en l’ocupació, fiscalitat, etc.

Es planteja doncs la necessitat per al PSOE d’aconseguir almenys l’abstenció d’ERC per evitar unes noves eleccions, que serien políticament devastadores per a l’esquerra i amb possibilitats de produir un govern de dretes amb el suport de Vox, un malson. O alternativament un pacte forçat amb el PP que seria ara onerós per al PSOE. Es faria com a conseqüència explícita del fracàs de no saber fer un govern d’esquerres.

Per ERC la necessitat d’arribar a un acord amb el PSOE és igualment imperiosa. ¿Com explicar al seu electorat, malgrat els presos, malgrat els mutus desaires i menysteniments polítics amb el PSOE, que no dona suport a un govern d’esquerres i fa possible un govern que en les circumstàncies actuals seria especialment inconvenient per a les tesis sobiranistes?

És quan les dues parts estan obligades a pactar, perquè l’alternativa de no fer-ho és pitjor, que s’arriba a acords.

Hi ha dues qüestions a considerar, el contingut de l’acord i la manera d’aconseguir-lo. La segona no és menys important que la primera perquè hi ha propostes que no és útil que es plantegin d’entrada, poden fer perillar l’acord. Les qüestions més difícils de cedir per la contrapart s’han de plantejar una vegada que ambdós socis tinguin una relació de confiança, no al principi. Un acord PSOE-ERC té pocs partidaris. El contingut s’ha d’explicar poc a l’inici. Hi ha perill de ser denunciat per “cessions vergonyants i traïdories insostenibles”.

En definitiva, això porta a dues conclusions en relació amb el “com”. Ser progressiu en el que es pacta i ser discret en el que s’anuncia. Comunicar els acords quan estan fets, no el que es pretén fer.

Quant al contingut, només hi ha ara un camí possible, un nou Estatut en línia amb l’aprovat al 2006. Agència tributària compartida amb l’Estat, però integral, és a dir, recaptar tots els impostos pagats a Catalunya. Competències exclusives i blindades en llengua, cultura, seguretat, universitats i recerca. Infraestructures locals, aeroports, ports, rodalies ferroviàries, autopistes... amb el necessari transferiment de recursos.

Un dels millors polítics de Catalunya al segle XX va ser Pasqual Maragall. Retornem a les polítiques que ell va proposar. Si les haguéssim seguit, si la dreta no les hagués impugnat i portat al Tribunal Constitucional, no seríem on som. Si ERC ho proposa com a base de la negociació amb l’Estat, ¿com podrà el PSOE no acceptar-ho si ho va proposar a través del PSC com a eina i camí per a la convivència de Catalunya i Espanya? Aconseguir després, dilatant-ho en el temps, un indult per als presos polítics i exiliats, tant pel que fa a la llibertat com a la inhabilitació. No parlar d’amnisties, generaran debats tan virulents com inútils.

Una crítica segura pels sobiranistes a aquesta manera d’actuar és que tot el que no s’aconsegueixi al principi es perdrà. L’Estat, seguint una tradició arrelada, no ho complirà. El govern dependrà del suport dels 21 vots sobiranistes, dels quals 13 d’ERC. Una oposició d’aquests faria caure el govern, és l’assegurança, però el risc és que el govern substitueixi ERC per Cs. Això obliga a definir el pacte ara i a concretar de manera suficient el futur, el dilema etern. ERC necessita la fiabilitat del que es pacti, el PSOE, no abordar l’autodeterminació.

¿És aquesta una cessió acceptable per les parts? S’ha de saber explicar als propis, s’ha de tenir el coratge de fer-ho, tant per ERC com pel PSOE. No cal renunciar a res, per ERC a la independència, però per fer ara el que és possible i cal, seria el pla que es proposa, s’ha d’aplicar intel·ligència política. Se li deu al poble de Catalunya, al sobiranista i al que no ho és.

Joaquim Coello

Enginyer

 

Article publicat al diari  EL PUNT AVUI  el divendres 22 de novembre del 2019.

Mort el gos s’acaba la ràbia?

Ara que ja coneixem els resultats electorals del 10-N a ningú se li escapa que, en un Congrés amb 17 partits, caldrà fer política amb majúscules per poder arribar a acords. El líder del PSOE i president en funcions, Pedro Sánchez, ha estat ràpid i en només 48 hores ha signat un pacte de govern amb el líder de Unides Podemos, Pablo Iglesias. Ara necessitarà molta mà esquerra per aconseguir que la resta de partits desbloquegi la situació i per obtenir el seu suport a la investidura.

La mala notícia pels espanyols ha estat sens dubte la pujada dels franquistes de Vox que, amb 52 diputats, esdevenen la tercera força al Congrés de Diputats, darrere d'un PP que malgrat haver pujat no ho ha fet amb l'empenta que ells pretenien i s'han quedat lluny dels 100 escons que algunes enquestes els hi atorgaven. S'haurà d'anar molt amb compte amb aquest ascens de la ultra dreta espanyola, que amb aquest resultat s'homologa amb els seus equivalents europeus, però els avença per la dreta, essent de llarg la força feixista més important a la Unió Europea, per sobre de la francesa, alemanya, italiana, etc.

Pel que fa a les forces sobiranistes catalanes, han aconseguit el seu millor resultat en unes generals espanyoles, assolint gairebé el 57% dels vots a Catalunya, enfront del 39% aconseguit per les forces del 155. Aquesta victòria reforça la legitimitat de les aspiracions democràtiques dels sobiranistes i la resposta a la sentència. Després de l'extraordinària reacció que s'ha esdevingut a Catalunya contra la sentència del Suprem, el triomf independentista deixa gairebé KO a l'estat espanyol. Les imatges de les manifestacions massives, permanents, excepcionals, amb la victòria sobiranista del 10-N tindran la clau de volta final per legitimar internacionalment, a tots els nivells, la seva causa.

Punt i a part mereix l'anàlisi de la derrota sense pal•liatius de Ciutadans després d'haver perdut 47 diputats i 2,6 milions de vots a les eleccions espanyoles. Amb deu diputats, Ciutadans no podrà ser decisiu en la legislatura que comença al congrés espanyol i per això Albert Rivera ha anunciat que plega i deixa la política. El dirigent de Ciutadans ha dimitit del càrrec de president del partit i tampoc no ocuparà l'escó de diputat del congrés espanyol i ha manifestat que ara començarà una nova etapa personal fora de la política. Rivera va començar la seva carrera política a Catalunya estrenant-se com a diputat al parlament el 2006 i va bastir-hi una estratègia basada en la confrontació dialèctica, la crispació i la ràbia. Ara caldrà veure si al congrés del partit s'imposa una direcció de continuïtat amb el projecte de Rivera o el sector crític de C's és capaç de reorganitzar-se després d'haver-ne plegat molts dels seus integrants. És a dir, en definitiva si la mort (política) del gos, acaba amb la ràbia (del partit).

Una anàlisi del fracàs de l'Albert Rivera en la política espanyola i catalana, l'ha fet molt encertadament el periodista del diari ara, Gerard Pruna, en el seu article titulat "El vol frustrat d'un polític ambiciós", on estudia el personatge des de la seva entrada en terreny de joc polític ara fa 13 anys fins a la seva desaparició i fugida aquest dilluns passat, i on el periodista ressalta que, "l'ànsia per destronar el PP i ser la primera força de la dreta va portar Rivera a subestimar l'impacte de Vox". Podeu llegir l'article tot seguit.

El vol frustrat d’un polític ambiciós

De totes les coses que ha volgut ser Albert Rivera en la seva frenètica trajectòria a Madrid —des d'Adolfo Suárez fins a Emmanuel Macron, passant per Matteo Renzi, Justin Trudeau i fins i tot Barack Obama—, n'hi ha hagut una que ha acabat liquidant-lo: l'anhel de convertir-se en el primer partit de la dreta a l'Estat. L'entrada al govern d'Andalusia i, sobretot, el resultat del 28-A -quan va aconseguir 57 diputats al Congrés, només nou menys que el PP- van fer que Rivera veiés a tocar el somni del 'sorpasso'. I l'aposta el va encegar, fins al punt de no veure que en el seu viatge a la desesperada per atrapar Pablo Casado, Vox li fonia les ales. El vol de Rivera va acabar ahir de manera precipitada, tretze anys després d'arribar al capdavant de Ciutadans gairebé per casualitat.

El 2006 l'enfrontament entre els dos bàndols que es disputaven el lideratge va posar en perill una formació que se n'anava en orris abans de començar a caminar, i la sortida va ser tan estrambòtica com eficaç: escollir el president per ordre alfabètic. Va ser aleshores que va aparèixer l'Albert. Un jove de 26 anys, advocat amb només quinze mesos d'experiència laboral a La Caixa —on ara podria tornar després de tretze anys d'excedència— i amb una oratòria esmolada que l'ajudaria poc després a irrompre per sorpresa al Parlament amb tres diputats.

Allà va demostrar ben aviat alguns dels que havien de ser els trets característics de la seva carrera: instint, ambició i un lideratge personalista que va provocar que en aquella primera legislatura els seus dos companys de viatge —José Domingo i Antonio Robles— acabessin abandonant el partit. Però, quan tothom donava per mort Cs, Rivera va aconseguir resistir. El 2010 el partit taronja va retenir els tres diputats al Parlament i aviat va conèixer els aires que l'havien d'empènyer fins a Madrid: els d'alguns sectors mediàtics i de l'establishment que, quan la crisi ja es feia notar i el Procés començava a caminar, van creure que veien en Ciutadans el "Podem de dretes" pel qual sospiraven.

Va ser llavors quan Rivera va gestar la idea d'assaltar el Congrés. Aleshores ja tenia un partit fet a mida —havia superat pels pèls la crisi oberta arran del pacte amb la plataforma euroescèptica Libertas el 2009— i havia descobert que la hiperactivitat mediàtica i l'estirabot contra el sobiranisme convenientment amplificat donava més rèdit que el discurs liberal. A cavall del discurs bel•ligerant contra el Procés, va batre rècords al Parlament —25 diputats el 2015, 36 i força més votada el 2017— i va aconseguir entrar al Congrés i ser important en les negociacions amb PSOE i PP.

Allà va demostrar també la poca consistència de les seves promeses posant i aixecant vetos —primer a Mariano Rajoy, després a Pedro Sánchez— com si anessin amb velcro. Rivera és un pioner de la política de la desmemòria, aquella en què el que vas dir ahir pràcticament no compta i les contradiccions no passen factura si fas veure que no n'hi ha hagut. Així va sobreposar-se als tombs i als viratges —de socialdemòcrata a liberal i de partit frontissa a assot del PSOE— fins que la moció de censura contra Mariano Rajoy el va agafar a contrapeu.

Allà, Rivera, a qui companys i adversaris havien reconegut sempre el seu instint polític, va perdre l'olfacte. No va anticipar la jugada de Sánchez i no va saber què fer després amb l'arribada de Vox. Obsessionat amb erigir-se en dic de contenció de l'independentisme —i, en conseqüència, en carregar contra els pactes dels socialistes amb ERC o JxCat—, va abraçar la ultradreta sense adonar-se que aquella era una teranyina de la qual no podria sortir. El 28-A li va donar 57 diputats i una oportunitat de salvar-se si era capaç, un cop més, de canviar de rumb. Podria haver sigut vicepresident de Sánchez, però l'ambició de liderar la dreta el va encegar. I, des d'avui, Rivera ja és passat.

Gerard Pruna

Periodista

 

Article publicat al diari  ara  el dimarts 12 de novembre del 2019

El diumenge tothom a votar

Estem a poques hores que s’obrin els col·legis electorals el proper diumenge dia 10 i els catalans, que som uns amants irrefrenables de les urnes, no podem deixar passar aquesta nova oportunitat que es ha donat l’estat opressor per anar a dipositar la nostra papereta de vot. Aquests darrers dies potser hem escoltat algunes persones que ens diuen que això de les eleccions espanyoles no va amb nosaltres o que, inclús tenint ganes d’anar a votar, no saben encara a qui votar. Desprès de les actuacions policials d’aquestes últimes setmanes, de les manifestacions d’uns i altres a Catalunya, hem de fer-nos una reflexió i aquesta no pot ser altra que la nostra lluita amb l'estat espanyols es al carrer, i també a les urnes cada cop que es posin. Les urnes oficialitzen la nostra força, les urnes ens compten davant el món, que exactament és el que els espanyolistes no volen que passi.

Si ho analitzem fredament el pitjor malson pel Pedro Sánchez i pels poders de l’Estat és que l’independentisme arrasi a les eleccions del 10N. Si aquest és el seu pitjor malson, fem-lo realitat. Convertim-nos en el seu malson votant massivament el proper diumenge. Ara bé la resposta als que diuen que no saben a qui votar només pot ser una: s’ha de votar a partits que defensin la DEMOCRÀCIA, així en majúscules. No podem donar ni un sol vot a aquells partits que, disfressats amb el vestit de demòcrates, ens amenacen amb el 155 perpetu, amb voler empresonar el President Puigedont, amb tancar TV3, amb la repressió i amb les porres. Afegim-hi a tot això el discurs que està fent el Pedro Sánchez que, pel que fa a Catalunya, és difícil de distingir del PP o el de Ciutadans, i  que dona al sobiranisme la possibilitat d’enviar un missatge inequívoc a Espanya i al món a través de les urnes, en forma de, posem per cas, la meitat dels 48 escons al Congrés de Diputats que Catalunya escull aquest diumenge. L’independentisme, es a dir Esquerra, Junts per Cat i la CUP,  i els partidaris de la plurinacionalitat de l’Estat, els comuns, tenen el proper 10-N l’oportunitat d’aconseguir una victòria incontestable a Catalunya. El PSOE està molt nerviós i també el govern espanyol i això els catalans ho hem de saber aprofitar.

Per tot plegat és essencial que els ciutadans catalans surtin de casa el diumenge i vagin massivament a votar. Serà la millor prova que a nosaltres les urnes no ens fan por, el que ens fa por son les porres, els jutges espanyols i els partits que odien Catalunya i que no li deixen decidir el seu futur en pau i que, com diu l’activista Núria Cadenes, “és Catalunya, sí, amb les seves contradiccions i les seves veus en cànon, amb la seva societat compromesa, plural i mobilitzada, qui planta cara a l’extrema dreta. I qui ha de guanyar” i per això ella també diu que cal anar a votar. Llegiu l’article de la Núria tot seguit.

Jo també penso que cal anar a votar

Per casualitat, potser perquè he vist The Last Kingdom (situada al segle IX, a l’actual Regne Unit: saxons, danesos i batalles) o pel que sigui (els suggeriments que ofereixen els algorismes de les plataformes de sèries i films en línia tenen, sovint, resultats d’allò més xocants), l’altre dia vaig topar amb aquesta altra sèrie. Anglesa. D’humor. The Windsors.

Res a veure amb la finor del Sí, ministre (de tant en tant hi torno encara: hi ha diàlegs que són per a emmarcar) ni amb la realitat alternativa de L’escurçó negre. Encara que neixi de la mateixa deu, The Windsors és una altra cosa: un retrat salvatge i pel broc gros, una paròdia descarnada, una descripció amb tots els defectes exposats al sol, una crítica que encadena animalades… sobre la família reial britànica. L’actual. I te’ls mostra, jo què sé, com canten en alemany quan arriba Nadal, com trafiquen amb armes, com evadeixen impostos. I són puters, analfabets, inútils, mentiders, ionquis, envejosos, assassins.

Els responsables de la sèrie expliquen que no és que descriguin els personatges reals, sinó la imatge que els mitjans en transmeten. I amb això es queden tan amples. Ells i l’audiència i tothom. Allà, la monarquia no tremola per això. Ni l’estat. Ni ningú. No els cal repetir que són ‘una democràcia consolidada’, diguem-ne. Ni condemnar ningú a la presó per la lletra d’una cançó. És el primer que vaig pensar en veure la sèrie: en Valtònyc. Que té vint-i-sis anys i que és a l’exili per un rap. Pel rap, no: per la inseguretat de la monarquia espanyola, i de l’estat que representa i la sustenta i s’hi barreja. Per la seva baixesa.

L’estat espanyol és de construcció feble, malgrat tot. Malgrat les seves desfilades i cops de pit i parafernàlies militaristes, sempre té un fanal que el fa retornar, cruament, a la realitat. I la realitat és que ni de bon tros no està consolidat. Com a democràcia, en fi, no cal allargar-s’hi gens ni mica. Però com a cosa, com a estructura, com a estat, resulta que tampoc: no ha aconseguit acabar-se de fer perquè, per tal d’arribar-hi, hauria hagut d’aplanar el panorama, assolar-lo, reduir-lo. I no: no ha pogut anorrear les realitats no castellanes que, a la força, conté.

Així que ara que Catalunya planteja que fins aquí hem arribat i que passi-ho bé, l’estat espanyol no té prou força per a defensar-se sense força. I per això perdrà. Perquè és ben certa la frase famosa que s’atribueix a Tayllerand i que diu, més o menys, que les baionetes serveixen per a moltes coses però no t’hi pots asseure a sobre. I Espanya és tan poca cosa que només té baionetes. I amb això conquereix. I fa mal. Però no consolida.

Aquest seu estat monàrquic viu atrapat en la contradicció: si volgués comportar-se de manera democràtica, hauria de reconèixer el dret de votar en referèndum i que guanyi el millor i qui més arguments tingui, il·lusions, possibilitats, alegries. No ho concep ni ho pot suportar. Per això opta per l’única cosa que sap i que té: les baionetes. I prohibeix i empresona i colpeja i silencia. No té cap força de seducció, no té cap força de legitimació social. Només baionetes. Si n’és, de pobre.

 Ara ha entrat en aquesta sinistra espiral regressiva, i els seus aspirants a home providencial (si l’un és dur, imperatiu, l’altre encara més: mà de ferro ungida per la providència per a salvar la situació) competeixen en la deriva autoritària: parlen de 155 i de lleis d’excepcionalitat i d’intervenir TV3, o de tancar-la, i d’estat d’excepció com si fossin coses normals de proposar en democràcia. I treuen el seu Borbó a fer discursos fangosos. I prohibeixen que el parlament parlamenti. I censuren mots. I fan tancar exposicions. I persegueixen dibuixants i còmics televisius perquè la policia se sent ofesa. I Pedro Sánchez, que formalment es presenta a l’ala esquerra de la cosa, ja en diu de tan grosses que si fa quinze anys les hagués insinuades Aznar haurien escandalitzat la concurrència.

La deriva reaccionària que ha pres l’estat espanyol ens mostra fins a quin punt és greu el problema que té: no és prou fort per a no haver de fer servir la força. I, per tant, s’aplica en la seva feblesa. En la seva davallada, va aconseguint que, cada vegada més, ser independentista signifiqui ser demòcrata, i que ser demòcrata signifiqui anar a favor de la independència. Atenció, perquè quan s’unifiquen aquests dos conceptes, quan esdevenen indestriables, el moviment assoleix, a tots els efectes, una potència extraordinària. I és això, comptat i debatut, el que hi ha en joc, els dos mons que es confronten a la palestra: un nacionalisme autoritari d’estat i un moviment d’alliberament nacional. En tots els fronts.

I arribem al títol de l’article: en tots els fronts, també en el de les eleccions. I, en aquest context, en totes les eleccions. En totes. També a les estatals. Encara que no ens sentim ni siguem espanyols. Encara que aquest partit o l’altre bla bla bla. I que no ho posin fàcil. Tota la raó i més encara, segur que sí. I què? És important de mantenir el ritme, el torcebraç. I les eleccions, també aquestes, compten tant en el camp simbòlic com en el pràctic. En el simbòlic: el sol fet que ara hi hagi la possibilitat que, en unes estatals, amb la dificultat afegida que això significa,  l’independentisme (aquest partit i l’altre que bla bla bla, sí: a efectes de lectura general, l’independentisme), superi l’espanyolisme ja és digne de ser tingut en compte. A efectes pràctics: dificultant objectivament la governabilitat de l’estat espanyol, continuar mostrant el problema que té, que també és d’inestabilitat institucional, mentre no es resolgui la qüestió dels drets dels catalans.

És clar que en aquestes eleccions no ens ho juguem tot. Però importen. No s’hi val a frivolitzar. Importen. Importa mostrar (i mostrar-nos) que aquest estat en deriva reaccionària no ens derrota ni en mobilització ni en vots. Ans al contrari. Que quan ens envia policies se n’han d’anar. Que el seu rei ha de venir blindat i mig clandestí a Barcelona. I que som, que Catalunya és el principal mur de contenció contra l’autoritarisme. I que és Catalunya, sí, amb les seves contradiccions i les seves veus en cànon, amb la seva societat compromesa, plural i mobilitzada, qui planta cara a l’extrema dreta. I qui ha de guanyar.

Núria Cadenes

Periodista

 

Article publicat al digital   VilaWeb  el dimecres 06 de novembre del 2019.     

 

Qui la dirà mes grossa?

Estem  a deu dies de les eleccions i els tambors de combat sonen a tot drap. Els caps grossos dels partits s’afanyen esmolant les seves llengües per destil·lar quan més verí millor cap els seus opositors electorals i també per fer declaracions que justifiquin els seus programes electorals o la majoria de vegades els propis pensament politics, competint per veure qui pot dir-la més grossa.

En l’acte de l’obertura de l’Any Judicial Militar i davant la cúpula de l’exèrcit espanyol el president del Tribunal Suprem espanyol i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, ha tornat a insultar avui l’independentisme en el seu discurs advertint que els qui ‘ataquen cegats per la irracionalitat’ i de manera ‘brutal’ la ‘democràcia espanyola’ i pretenen ‘trencar la convivència’ a Catalunya en pagaran les conseqüències. Discurs inquietant més a prop de Vox que del PP o C’s, que semblava arengar als militars perquè prenguessin mesures en cas que els ‘díscols independentistes catalans’ ofenguin l’Estat espanyol protestant per una sentència injusta.

Un altre exemple l’hem pogut veure aquest mateix dimarts a través de l'experta política en embolics diversos, la vicepresidenta Carmen Calvo, a qui no se li ha passat cap altra cosa pel magí que amenaçar els jutges belgues amb prendre represàlies sinó s'extradeix el president Carles Puigdemont. Evidentment, la justícia belga encara està sorpresa per les declaracions de Calvo i la intromissió del poder executiu en el poder judicial i no del mateix país sinó d'un altre estat. La excelsa ministra vicepresidenta Calvo és una acèrrima defensora de les corrides de toros, feminista, apassionada de la moda espanyola i de les sabates, separada, alumna de les mares escolàpies, diuen d'ella que no demana permís ni perdó i per les seves ficades de pota, alguns l'anomenen, sense que se sàpiga, la “Mari-líos”

Lamentablement  la democràcia espanyola té aquestes coses i tan aviat s'improvisa una acusació de rebel·lió, com es construeix un fals relat sobre la violència o es comparen els actes vandàlics amb terrorisme. Surt un ministre de Justícia com Grande-Marlaska dient impunement que "la violència a Catalunya ha estat de més impacte que al País Basc" i defensant les amenaces que la ministra Calvo ha fet al Govern belga ja que la vicepresidenta "és una fina jurista" i afegint que "el Codi Penal és idèntic a tots els països", referint-se a les paraules de la ministra que considerava que les autoritats belgues haurien d’actuar com li demana la justícia espanyola després de fer-se pública la sentència al procés. Segur que el Codi Penal és idèntic a tots els països?, de debò? Que hi hagi delictes en què hi hagi coincidència no vol pas dir que no hi hagi fets que en un país siguin delicte i en un altre no. Malgrat ser jutge sembla no tenir gaires coneixements del dret internacional ni de les lleis vigents en els països de la UE.

D’altra banda el candidat del PSC-PSOE, Pedro Sánchez, ha volgut darrerament marcar perfil declarant en tots els seus mítings de pre-campanya que la prioritat del seu proper govern serà la desaparició del federalisme i la defensa de la sagrada unitat d’Espanya, afirmant que els independentistes s’assemblen cada vegada més a l’extrema dreta. Queda lluny doncs aquell Pedro Sànchez que, per poder guanyar les primàries del seu partit, feia tàndem amb el PSC i raspallava al seu amic Miquel Iceta donant-li ànims per guanyar a Catalunya, amb un discurs menys agressiu contra el sobiranisme. Repetim que sembla que tothom s’ha posat d’acord a veure qui la diu més grossa i pot així esgarrapar uns quants vots als seus rivals polítics.

Veurem d’aquí una setmana si els sondejos electorals es confirmen i el candidat Pedro Sánchez guanya amb una majoria suficient que li permeti formar un govern, cosa que no va aconseguir en les dues ocasions anteriors que ho va intentar. El Catedràtic de Ciència Política de la UB, Jordi Matas, desenvolupa una anàlisi molt interessant del perfil del socialista Pedro Sánchez i de les seves possibilitats en aquestes properes eleccions,  en el seu article titulat “El fracàs del govern del PSOE”, que podeu llegir tot seguit.

 El fracàs del govern del PSOE

 La reacció del govern del PSOE després de la injusta i aberrant sentència del Tribunal Suprem constata el naufragi de Pedro Sánchez. S’ha de reconèixer que és difícil de trobar un president del govern espanyol que hagi demostrat ser tan sapastre en tan poc temps. Des de l’1 de juny de 2018, quan el PSOE va guanyar la moció de censura, fins avui, és a dir, en menys d’un any i mig, el president Sánchez ha estat incapaç de resoldre dues qüestions que haurien d’haver estat prioritàries: buscar l’estabilitat governamental i mirar de resoldre el principal problema polític que té l’estat espanyol.

Pel que fa a l’estabilitat governamental, podríem pensar que després de guanyar per primera vegada a la història una moció de censura i d’haver aconseguit, per tant, sumar la majoria absoluta del vots de formacions polítiques molt heterogènies, Pedro Sánchez tenia al seu abast moltes sensibilitats ideològiques per garantir una mínima estabilitat governamental. Però vuit mesos més tard es va trencar la majoria que la va fer possible i Sánchez va veure com el Congrés tombava el projecte de llei de pressupostos generals de 2019. Efectivament, el 13 de febrer de 2019 el govern del PSOE va demostrar una clamorosa incapacitat de negociació, ja que bona part de les forces polítiques que van avalar la moció de censura (ERC, PDeCAT, EH-Bildu i dos diputats d’Unidas Podemos) van votar a favor de les esmenes a la totalitat i de retornar a l’executiu la proposta de pressupostos, mentre que el diputat de Nueva Canarias (que també va donar suport a la moció) es va abstenir. A més, el govern del PSOE va decidir convocar eleccions anticipades per respondre a aquesta derrota parlamentària, quan enlloc diu que s’hagin de convocar eleccions quan no s’aproven uns pressupostos (és més, el més normal és prorrogar-los i no pas dissoldre les Corts).

Després de les eleccions del 28 d’abril de 2019, el candidat a la presidència i president en funcions, Pedro Sánchez, tampoc va ser capaç de bastir una majoria parlamentària per superar la votació d’investidura i per assentar les bases d’una estabilitat governamental. El líder socialista s’ha convertit en l’únic candidat a la presidència del govern de la història de l’estat espanyol que en dues ocasions ha estat incapaç d’aconseguir sumar la majoria simple de la cambra en un procés d’investidura. En aquesta ocasió, però, ho tenia tot de cara per sumar amb Unidas Podemos i gestionar les abstencions necessàries per superar la investidura (amb ERC, el PNB i Bildu), però el govern socialista va preferir una altra vegada fer unes noves eleccions, malgrat que la militància demanava a crits fer un pacte d’esquerres.

La ineptitud de Pedro Sánchez també ha quedat abastament demostrada en el conflicte amb Catalunya. Després d’un any i mig de govern, no ha fet cap proposta política per intentar resoldre’l i ni tan sols va voler esmentar-lo en el debat d’investidura. Tampoc ha volgut propiciar un  mínim diàleg amb el seu interlocutor a Catalunya, el president Torra. A més, la reacció del govern del PSOE a la infame sentència de la Sala Segona del Tribunal Suprem i a les successives protestes i manifestacions que hi ha hagut a Catalunya, ha estat d’una gran irresponsabilitat, perquè enlloc de mirar d’entendre i de destensar la indignació popular, ha volgut criminalitzar el moviment independentista, tal com va fer de manera barroera la sentència del Suprem.

A més, tenint en compte que Pedro Sánchez actua més per criteris electorals que per responsabilitat governamental, potser hauria de saber que moltes de les seves actituds i declaracions sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya no són compartides per una part molt rellevant dels seus electors a Catalunya. Efectivament, d’acord amb l’enquesta Òmnibus que el Centre d’Estudis d’Opinió va fer el juny de 2019, un terç dels votants socialistes de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2017 afirmen que en el darrer any la ciutadania de Catalunya ha vist reduïdes les seves llibertats individuals i col·lectives i els drets fonamentals, i gairebé el 60% d’aquests votants del PSC consideren injust l’empresonament i l’exili dels polítics catalans. Pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, una significativa quarta part dels votants socialistes aposten per una política de diàleg i negociació sense cap límit (just el que nega rotundament el govern del PSOE), i gairebé la meitat (47%) estan d’acord en què el conflicte s’ha de resoldre a través d’un referèndum a Catalunya on es decideixi quina relació volen els catalans i les catalanes entre Catalunya i Espanya (cosa que rebutja amb contundència la plana major de la direcció del PSOE i del PSC). Finalment, més de la meitat dels que voten socialistes estan en desacord en considerar que no s’ha de fer cap referèndum perquè la unitat nacional espanyola no es pot votar (el 56%) o perquè la Constitució vigent ja ha resolt la qüestió satisfactòriament (el 53%), que és el discurset que fan a diari els membres del govern de Pedro Sánchez.

Aquest és el panorama que tenim en aquests moments i no sembla que les eleccions del 10N puguin generar un canvi radical en l’aritmètica parlamentària espanyola. Potser els canvis vindran més condicionats per la fortalesa de la protesta social a Catalunya i pel reclam popular, contundent i perseverant, de rebuig a la sentència del Tribunal Suprem, de defensa de la llibertat i dels drets fonamentals, i de reivindicació del dret d’autodeterminació.

Jordi Matas Dalmases

Catedràtic de Ciència Política de la UB

 

Article publicat al digital LaRepública  el diumenge 27 d’octubre del 2019

Llençar benzina al foc

El Tribunal Suprem ja té redactada la sentència del judici del procés i també, des del dilluns passat, ja estan fixades les penes per a cada un dels acusats, segons expliquen els mitjans propers al cas. Un darrer pas que Manuel Marchena, president de la Sala Penal, es guardava pel final per evitar filtracions i que fa suposar que es farà pública la sentència en una data imminent, segurament dilluns 14 d'octubre. Com a màxim, no serà més enllà del 16 d'octubre, ja que en aquesta data caldria prorrogar la presó preventiva de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Tothom sap que la sentència serà dura , si no per tots segur que pels que l’estat considera el  ‘capos’ de la inexistent rebel·lió. Ara és el moment de posar seny i això pel que sembla no és pas el que fan els principals actors d’aquest procés. Els uns cridant a la desobediència (pacífica això sí), coneixent que quan les masses surten al carrer se sap com comença la cosa, però mai ningú pot preveure com acabarà i que si es produeixen enfrontaments amb les forces de l’ordre, serà l’excusa perfecte per acusar a l’independentisme de violència i  terrorisme. Els altres atiant als mitjans afins i als personatges de baixa categoria moral amb espectacles com el que es va viure en el Parlament la setmana passada en el debat de la moció de censura al Molt Honorable President Quim Torra, provocat pels ‘hooligans’ de Ciudadanos.

Fins a cert punt es podria admetre que la Guàrdia Civil s’ha pogut sentir ofesa perquè el Parlament va votar una declaració perquè marxés de Catalunya, però això no és excusa per aplaudir, com han fet els polítics i mitjans de Madrid, el discurs inflamat i sobre tot polític, que va fer el general responsable de l’institut armat al nostre país. En un estat democràtic, les respostes polítiques les donen els polítics, no els que duen uniforme. És molt poc elegant expressar-se en un to bel·ligerant amb els Mossos d’Esquadra just quan estan coordinant esforços davant la resposta a la sentència. Posar-se a la boca el “Ho tornarem a fer” és irresponsable, quan s’esperen centenars de milers de persones als carrers del país protestant per la sentència del Procés i quan venim de les càrregues de l’1-O, que tant mal van fer a la reputació d’Espanya al món. El primer manament d’un policia és no llençar benzina al foc. I això precisament és el que va fer Pedro Garrido el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, en l’acte de la seva patrona. En presència de la cúpula política i policíaca dels Mossos d’Esquadra, Garrido i el director general del cos, Félix Azón, van atacar els Mossos –la institució i el major Trapero–, van desqualificar el Parlament de Catalunya, van vanagloriar-se dels seus atacs contra els ciutadans d’aquest país pel simple fet de votar i es van atrevir fins i tot a robar els mots a Jordi Cuixart dient ‘ho tornarem a fer’.

Aquesta actitud del principal responsable del cos armat a Catalunya és infame i hauria de merèixer una sanció exemplar que podria arribar a la seva destitució, com ha demanat el Govern Català en una carta a la vice-presidenta del govern espanyol, Carmen Calvo. Ho faran? segur que no. Ens ha agradat molt el ‘davantal’ que el periodista i conductor del programa ‘El Mon a RAC1’, Jordi Basté, ha fet aquest dijous a l’encetar l’informatiu de les vuit, on ha llegit uns extractes dels articles d’Antoni Puigvert i del conseller Buch, i on també exigeix la rectificació de les paraules del director de la Guàrdia Civil.  Podeu llegir transcrit el ‘davantal’ tot seguit.

 Apagar focs

 Ahir l’Antoni Puigverd va fer un magnífic article a La Vanguardia . Passo a llegir-ne un extracte:

“Set independentistes (no sabem si violents o només baladrers) han estat empresonats i se’ls ha aplicat la llei antiterrorista sense contemplacions (decisió que funciona com a avís a navegants). Mentrestant, hi ha una bona colla de piròmans espanyolíssims, acollits als salons més distingits, codirigint partits, ocupant escons, signant articles en diaris seriosos. Quan es parla d’espirals de silenci, s’ha de recordar que a cada bàndol hi ha energúmens treballant per rebentar els dics de contenció. Els que podien corregir-los, no han gosat. Els que podien aturar-los, han callat.

Què es pot fer per evitar que aquest malestar arreli per sempre? En primer lloc, no tenir por de posar pau allà on tots, aquí i allà, volen brega. En segon lloc, posar-se incondicionalment al costat dels perdedors, és a dir, dels condemnats. No per acceptar les seves tesis, però sí per fomentar el retrobament. O Catalunya és empàtica amb els condemnats o es dividirà, ara sí, irreversiblement. Si es van equivocar, ara ja no compta. Tampoc no servirà de res queixar-se dels jutges del Suprem: si es van deixar endur pel clima de venjança que impera a Espanya (aquest 62% que no volen indult), ja ho decidirà el tribunal europeu. L’important és que els presos surtin de la presó, com més aviat millor: indult, amnistia, el que sigui. Cal que els catalans, pensin com pensin, treballin decididament en aquesta direcció.”

A la mateixa Vanguardia d’ahir, Miquel Buch, conseller d’Interior, escrivia:

“L’ordre públic s’ha de posar al servei de tots els membres de la comunitat; quan és democràtic serveix doblement a la llibertat creant espais oberts a la decisió lliure i també garantint la coexistència pacífica de les llibertats, d’acord amb el principi que el límit de la llibertat pròpia és la dels altres. El deure de la policia, tal com va escriure Jaume Curbet, és permetre el lliure exercici de les llibertats fins i tot quan són contraposades; només ha d’intervenir quan l’ordre o la pau estiguin amenaçats per l’ús de la violència o l’amenaça.”

I parlava de servir “al conjunt dels catalans i catalanes”. És a dir, calma. Molta calma. Apagar focs.

Mentre això es deia ahir, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya feia un discurs polític vestit de policia. Pedro Garrido, durant la seva intervenció en un acte de la comandància, va dir: “independentisme i terrorisme no és el mateix”, però també assegurava que la Guàrdia Civil ha contribuït a la “fonamentació” de la sentència del procés amb “un treball d’investigació objectiu, rigorós i exhaustiu”. Parlava dels set detinguts dels CDRs la setmana passada que són a la presó.

I Garrido va reblar el clau: “Aquesta brillant actuació ens enfronta a tots a la veritat, i és que la pretesa revolució dels somriures s’ha convertit amb més facilitat de la desitjada en un rictus que dissimula odi i mesquinesa capaç de generar dolor i patiment”.

A l’acte, van condecorar la secretària judicial del 13, Montserrat del Toro, la senyora que va crear un exagerat relat saltant per les teulades de la Conselleria d’Economia (com van demostrar Mayka Navarro a La Vanguardia i Maiol Roger a l’Ara). A l’acte d’ahir, van convidar el fiscal Javier Zaragoza, un dels protagonistes del judici del procés.

Quan van acabar els discursos, els representants dels Mossos van marxar ofesos. I no ens estranya. En una època delicada, qualsevol rebaixa de tensió hauria de ser benvinguda. Si es demana que els Mossos facin la seva feina hem d’exigir també que la Guàrdia Civil faci la seva. I ahir van fer un acte de part. Només d’una part. Els caps dels Mossos estaven indignats.

Passar-se pel folre la presumpció d’innocència, condemnar abans de jutjar està massa de moda, però que l’opinió la faci un general de la Guàrdia Civil és preocupant. Que la cúpula dels Mossos marxés no és cap bona notícia a les portes de la sentència. Estaria bé que, o es matisés, o algun dels seus superiors, el ministre si cal, demanés disculpes per un discurs que, el pots pensar, però te l’has de callar. Primer perquè per ser qui sou i segons perquè no és veritat.

Jordi Basté

Periodista

 

Davantal de l’informatiu del Mon a RAC1 del dijous 10 d’octubre del 2019.

La llavor de l’1-O

Aquesta setmana tots el  telenotícies han mostrat per enèsima vegada les imatges de les càrregues de les forces de seguretat el dia 1 d’octubre del 2017. No per repetides son menys impactants i, malgrat els dos anys transcorreguts, encara ens fan molt de mal. Tots tenim en el record la il·lusió amb que els sobiranistes catalans vàrem encarar aquells dies: concentracions, reunions més o menys clandestines, activitats extraescolars, urnes, paperetes, votació i recompte. Immensa alegria compartida. El referèndum del dia 1-O va ser possible gràcies a una gran feina duta per tots: institucions, càrrecs públics, entitats socials, partits polítics i sobretot el poble, les persones individuals que amb la seva dedicació a la causa catalana, lluitaren per la llibertat.

L'1-O de 2017  haurà marcat un abans i un després en la història de Catalunya. Fou un èxit social, democràtic i col·lectiu. Malgrat les amenaces, les grans dificultats i la violència policial, milers de catalans vam exercir un dret tan legítim com és el de votar. I l’exercici d’aquest dret ens va fer més forts que mai en la lluita cap a la nostra llibertat. Es va situar Catalunya en el mapa a nivell internacional i es va demostrar exemplarment al món que som un poble determinat a decidir el seu futur. Que malgrat les adversitats defensem els nostres drets individuals i col·lectius de forma pacífica, cívica i democràtica.

Ara ens volen fer creure que els independentistes som violents i que alguns han de ser jutjats com a terroristes, fins i tot embolicant amb aquest qualificatiu als Presidents Torra i Puigdemont. Vist el fracàs de les porres contra la gent asseguda pacíficament el dia 1 d’octubre, l’Estat ara ho vol provar d'una altra manera: mostrant al país i al món sencer que els violents i els terroristes som nosaltres. Doncs ara és quan hem de utilitzar més el cervell que les vísceres. Els catalans, que sempre hem actuat pacíficament, hem de ser més curosos que mai, ja que amb la força ens guanyarà sempre l’estat espanyol, perquè en té més i és en el camp on es mou millor i, a la llarga, perquè perdrem el poc o molt recolzament exterior que un dia o altra tindrem, i finalment perquè donarem la raó a aquells que saliven pensant només en aplicar-nos el 155. Com ens han dit els presos polítics Sánchez i Cuixart en la seva darrera carta des de la presó de Ladoners: “La no-violència és la llavor d’un procés que, si el seguim fent junts, sense renúncies ni por, donarà tard o d’hora el fruit desitjat de la llibertat”

Fa dos anys vam plantar aquesta llavor de llibertat i d’il·lusió que, malgrat tots els entrebancs, ha arrelat amb força. Hem de cuidar-la i adobar-la perquè broti amb determinació! Mantinguem-nos ferms, units, democràtics i pacífics! Tossuts, decidits, desobedients, peró mai violents. El profesor Grosfoguel ha dit recentment: "S’ha de mantenir l’esperit de l’1-O i lluitar conjuntament per l’objectiu compartit, sense baralles partidistes estèrils". Aquesta és la qüestió fonamental: la unitat. El periodista i ex director d'Anàlisi i Prospectiva de la Universitat Oberta de Catalunya, Martí Estruch i Axmacher, fa un recordatori senzill i emocionat d’aquell Primer d’Octubre del 2017, en un article que podeu llegir tot seguit.

Primer d’Octubre, segon aniversari

Quan ets al llit, la pluja té moltes maneres de dir-te que hi és. A vegades, batent directament contra els vidres o les persianes; unes altres, fent ballar les fulles dels arbres del carrer o del jardí, repicant contra tota mena de teulades i cobertes, quan les gàrgoles i els baixants escupen l’aigua sobre les voreres o, fins i tot, en forma de gotera maleïda. Quan ets al llit i plou, la tendència és allargar-hi al màxim l’estada i repassar mentalment les possibles excuses per a no sortir-ne.

No va ser el cas fa dos anys, al contrari. En sentir que plovia, vam fer via encara més d’hora cap a l’escola Cervantes, justament per la por que la pluja fes enrere alguna gent. Els carrers buits del centre de Barcelona i la plaça de la Catedral deserta permetien d’alimentar aquesta falsa temença. Enmig de la foscor, les gotes de pluja brillaven en lliscar sobre la funda de plàstic del cotxet. A dins, una criatura de poc més d’un any reprenia plàcidament el son.

Al carrer de Sant Pere Més Baix, un grup compacte de paraigües i gent amb impermeables blocava l’entrada de l’escola Cervantes. La gent, un cop més, era a lloc. A dins, cap moviment. A fora, només el ritme de la pluja trencava el silenci. La pluja, el brunzit llunyà d’un helicòpter i els aplaudiments després de cada visita infructuosa de la parella de Mossos d’Esquadra. A aquelles hores de la matinada, la gent parlava amb la mirada. Intercanvi de somriures còmplices i una lluïssor als ulls més pròpia d’un infant durant la Nit de Reis que d’un adult en jornada electoral.

La pluja que queia no era cap cosa, però era ben perceptible. No era ni especialment fina, ni especialment gruixuda. No xopava, però anava calant. Era una pluja força perfecta. D’aquestes pluges persistents, que no es cansen. Pluja resilient, per utilitzar un terme de moda.

Ha plogut molt, aquests dos anys. L’1 d’octubre mateix ja van ploure cops de porra i mastegots. Després ha plogut molta repressió, exili i presó, detencions, denúncies, amenaces, persecució judicial, injustícies, titulars falsos, acusacions grotesques i guerra bruta per donar i per vendre. Pluja de fang, pluja bruta, pluja de ponentada. També ha plogut ceguesa política, decisions incomprensibles, mirada curta, partidisme, desorientació i cansament. Pluja local, de país on la pluja no sap ploure. I també han plogut vots, solidaritat, fermesa, valentia i determinació, no ho oblidem pas ni mai. És la pluja que salva i que fa rebrotar el blat.

Amb la perspectiva del temps, penso que potser la pluja matinera de l’1 d’octubre ens volia transmetre algun missatge que no vam acabar d’entendre. L’aigua flueix, s’adapta, s’escola. És flexible. No s’atura. No es fa enrere. No claudica. Be water, my friend. Bruce Lee i el wu wei del taoisme. Avançar sense esforç, aprofitant la força de l’altre en benefici propi. En el moment just, ni abans ni després. Aparèixer, desaparèixer. L’exemple de la revolta d’Hong Kong. Ser conscients que som a la societat líquida de Zygmunt Bauman: incerta i insegura, amb valors inestables i canviants. Adaptar-nos-hi. Actuar en conseqüència.

Tenim la sentència a tocar. Els somriures fa dies que se’ns han glaçat i els lliris sortosament cotitzen a la baixa. Hauria estat bonic aconseguir-ho així, però la democràcia hispànica és massa feble, massa fràgil. Hem descobert o certificat que ells sí que ho tornaran a fer, tants cops com calgui. Fan igual que han fet els darrers 300 anys, amb lleus modernitzacions de mètode i instrumental. També sabem que el món ens mira, però no ens veu.

Nosaltres també ho volem tornar a fer, però no sabem gaire com, ni amb quins lideratges. És evident que cal seguir lluitant, conquerir espais de poder, sumar autonomia financera, enfortir les associacions independentistes, ocupar els carrers, alçar la veu, engreixar les caixes de solidaritat, mantenir la moral alta i no defallir. Donec perficiam. Endavant, sense recular, com la pluja. Quan els partits hagin acabat de barallar-se entre ells, benvinguts seran. Així, un dia descobrirem que “aquesta remor que se sent no és de pluja”, com deia Martí i Pol. Ja no serà remor de pluja, sinó de victòria.

Martí Estruch Axmacher

Ex delegat de la Generalitat a Berlín

 

Article publicat al digital   Vilaweb  el dilluns 30 de setembre del 2019

Truquen de matinada

La democràcia és el sistema polític en el qual, quan algú truca a la porta de carrer a les sis del matí, se sap que és el lleter. (Winston Churchill)". Les irrupcions violentes que es va generar la matinada d’aquest dilluns, per part de les forces de la guàrdia civil, en domicilis particulars a Sabadell, Mollet, Cerdanyola del Vallès i a altres municipis de Catalunya, ens han recordat malauradament aquesta frase del polític del Regne Unit, que resumeix encertadament la definició del que ha de ser una veritable democràcia.

Quan escoltem líders polítics de Madrid repetint una i altre vegada que Espanya és una democràcia “consolidada”, hauríem de pensar en aquella altre frase, aquest cop precisament del llenguatge popular espanyol, que diu: “Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”. Democràcia en grec significa ‘el govern del poble’ i l’estat espanyol és diu demòcrata perquè els espanyols votem cada quatre anys (o menys) i triem als nostres representants. Els diputats ens representen, el poble no pot decidir res, només votar cada quatre anys.

Les polítiques dutes a terme durant els darrers 40 anys, tant pels governs espanyols de dretes com d’esquerres, venen a demostrar-nos que Espanya no és una democràcia consolidada, es val de l'estat de dret, les lleis, etc. per ocultar aquesta neo-dictadura post franquista, que es nodreix amb allò de: ‘et deixo fer el que vulguis sempre i quan el que vulguis, no sigui quelcom que posi en perill la sagrada unitat de la pàtria’. Si fos una democràcia consolidada entendria que la legalitat s'ha d'adaptar sempre a la legitimitat, i quan sorgeix la desobediència civil en un territori, és perquè no s'estan fent bé les coses.

Tot plegat ve a tomb dels greus esdeveniments que van succeir el dilluns a les nostres ciutats i que ens van recordar lamentablement les actuacions del 20-S del 2017. Llavors la guàrdia civil cercava proves relacionades amb el referèndum del 1-O, ara van per un altre camí. Volen penjar als independentistes catalans l’etiqueta de terroristes dient-los que son pitjors encara que la desapareguda ETA. Hi ha molts polítics i mitjans de Madrid que desitgen que l’independentisme català sigui violent. Ho desitgen molt fortament. Bavegen davant de la idea d’una Catalunya amb violència i ho volen assimilar amb la violència d’ETA. Diuen en públic: “Ho veus?”, i en privat: “Per fi!” o bé pontifiquen: “Quan s’exalten tant les emocions tot acaba petant”. Per ara aquí encara no ha petat res, i tampoc en molts altres llocs on també hi ha emocions.

El president d’Òminium Cultural, en Jordi Cuixart, té raó quan preveu per a després de les sentències un escenari equivalent al de la lluita antifranquista. El “todo es rebelión” substituirà el “todo es ETA”  i és probable que l'estructura civil del catalanisme comenci a patir atacs de l'Estat fonamentats en mentides prefabricades. Com al País Basc, les entitats de cultura popular, de defensa de la llengua i els mitjans de comunicació fora del control de l'Estat formaran part de la diana de jutges, fiscals i policies. I com al franquisme, les garanties jurídiques deixaran d'aplicar-se a depèn de qui, com hem vist aquesta setmana a Sabadell i les altres localitats on van irrompre, de matinada, les forces de l’ordre.

S'acosten temps durs que exigiran resistència i unitat a la ciutadania d'aquest país. De moment, nou famílies més han entrat en un infern d'arbitrarietat i menyspreu. Nou més. Això quan les sentències ni tan sols han sortit. Per tant no hem de tenir por ja que, com diu la sociòloga Cristina Sánchez en el seu article, ens volen fer por perquè ells ens tenen molta por a nosaltres, sobretot  si els polítics, les forces socials i el poble anem units. Una candidatura unitària de l’independentisme a les properes eleccions, seria la millor eina per fer por a Madrid. La faran?. Podeu llegir l’article  de Cristina Sánchez tot seguit.

Ens tenen molta por; per això ens volen fer por!

Les detencions d’ahir, la manera com s’han produït i, especialment, la seva justificació deixen clar que tot el relat que assegura que l’independentisme està de baixa, o directament mort, és mentida. Cert és que a un estat que tingui per res la democràcia li costa poc saltar-se tots els preceptes que la sustenten i reprimir la discrepància política, que no necessàriament ha de ser dissidència, com qualsevol dictadura a l’ús; però, en tot cas, no es posen a treballar si consideren que l’amenaça és irrisòria.

I si no, recordeu com es fotien obertament, totes i tots ―si més no, tots els que en van parlar―, els actors socials, polítics, econòmics i administratius espanyols de les primeres iniciatives reclamant llibertat i independència, encara que només fos per decidir. D’aquells riures van passar a l’acció per aturar-nos ―recordeu la recerca de les urnes i paperetes―, i després van passar a fer-nos por ―amb escorcolls i detencions que no semblaven altra cosa que arbitràries―, fins a culminar la seva estratègia amb els cops de l’1-O i la presó i el judici a la cúpula independentista per escapçar el moviment definitivament. En la seva lògica, no queda més, pot ser que treure els tancs, per fer el mateix a més escala, perquè si no es dialoga, si no es negocia, l’única sortida és fer valdre la força. I, certament, un estat en té molta, de força, més encara si aquesta l’aplica no pas de fronteres enllà, sinó dins del seu propi territori. A això van, i d’aquí l’arribada continuada d’efectius dels cossos armats de l’estat espanyol a Catalunya.

Espanya s’ha situat aquí, en aquest paradigma de la violència institucional, no en té un altre. Se sigui estat o ciutadania, se sigui de dretes o d’esquerres: violència. Per això sempre la resposta a l’independentisme és una amenaça amb un puny o una arma, o un jutge, i no una contrapartida de model social, polític o econòmic. És l’absència de raó, és només el poder i la força. I per això també és tan important que l’independentisme encaixi en la definició de banda armada, com ETA, atès que és el referent més directe que tenen. En el judici ho han intentat a tort i dret i no se n’han sortit més enllà d’un relat tragicòmic de la bestialitat de la ciutadania que participa en el procés, que ha deixat els agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil molt mal parats pel que fa a la seva competència professional. 

És només en aquest marc que es pot entendre, i fins i tot així costa, el comunicat que ha fet la Guàrdia Civil i les imatges que ha proporcionat per avalar la seva actuació. Però costa encara més d’entendre que en la declaració de Teresa Cunillera, delegada del govern espanyol a Catalunya i d’un partit que va patir la repressió de l’estat franquista, sobre els fets justifiqui que es tracta d’una detenció preventiva. Sento molt que els represaliats pel règim franquista que són socialistes tinguin, a hores d’ara, aquestes i aquests representants. És molt pitjor això que no pas les declaracions de Lorena Roldán, o altres igual de cridaneres, perquè només denoten la seva ignorància en la diferència entre “apretar” i “prémer”.

Cristina Sánchez Miret

Professora de la Universitat de Girona

Article publicat al digital elNacional el dimarts 24 de setembre del 2019