Sobiranisme i Inversió Estrangera
Cada vegada està més clar que el senyor Mariano Rajoy va nomenar Soraya Sáenz de Santamaría com vicepresidenta del govern només perquè aquesta pogués demostrar, setmana rere setmana, que els polítics també tenen sentit de l'humor. En la roda de premsa d'ahir, la senyora Soraya va tornar a fer ús de la seva habitual simpatia per advertir els catalans que el creixent sobiranisme que es detecta a Catalunya "allunya la inversió estrangera".
Seriosament senyora Soraya? De debò pensa vostè que el fet que la inversió estrangera s'allunyi d'Espanya no té a veure amb que els estrangers s'han adonat que Espanya és un país de pandereta? Ja ho he escrit en d’altres ocasions però tornem a fer la llista:
La primera institució de l'estat, la corona, és la befa de tot el món, amb un rei que se'n va a caçar costosos elefants amb una misteriosa senyoreta alemanya, mentre el seu poble s'enfonsa en la misèria i amb un gendre imputat per estafes milionàries.
El president del Tribunal Suprem és obligat a dimitir per haver malbaratat diners públics en excursions romàntiques de cap de setmana amb l'encarregat de la seva seguretat. És més, a diferència del que hauria passat amb qualsevol empleat de qualsevol empresa que és expulsat del seu càrrec per malversació de fons, el senyor lletrat va cobrar uns 200.000 euros d'indemnització provinents de l'erari públic.
El jutge més mediàtic i famós del món, és expulsat de l'audiència nacional per haver estat provat que va espiar un acusat i va violar la relació de secret entre advocat i client, relació que és sagrada en tota democràcia com cal.
Els partits polítics violen sistemàticament totes les seves promeses electorals. Els partits que ara manen fan el contrari del que deien quan eren a l'oposició i els partits que ara estan a l'oposició critiquen el govern per fer el que ells mateixos feien quan manaven. Entre uns i altres, estan deixant als ciutadans una sensació de que els seus vots no serveixen per a res i una desconfiança en la classe política de conseqüències impredictibles.
Sense abandonar l'esfera política, en tota la premsa internacional apareixen imatges d'estacions d'AVE buides, aeroports sense avions, ciutats fantasma i infraestructures sobre les que els alemanys somnien cada dia i no només perquè són les infraestructures que els agradaria tenir, sinó perquè ja veuen venir la factura que hauran de pagar per tota la corrupció que ha generat tant dispendi. Per cert, senyora vicepresidenta, en el moment d'escriure aquesta nota em trobo de viatge pel centre d'Europa i cada cop que algun polític, banquer o economista em parla d'Espanya, surten a la conversa els reportatges que han vist en les seves televisions sobre l'aeroport de Castelló, un monument a la incompetència, la barra i el caciquisme de Carlos Fabra, president de la Diputació del Partit Popular de València, pare de la tristament famosa diputada del Partit Popular, Andrea "que-se jodan" Fabra. Que se sàpiga, ni pare ni filla tenen cap relació coneguda amb els sobiranismes basc o català.
Al descrèdit d'Espanya també han contribuït les elits empresarials liderades pel banquer més famós i internacional del país, el senyor Emilio Botín, a qui se li va descobrir una fortuna de 2.000 milions d'euros amagada en un paradís fiscal o en un dels seus subordinats, convenientment indultat un cop els tribunals van emetre sentència de culpabilitat. Parlant d'empresaris, molts dels empresaris de la construcció que en el seu dia es vanagloriaven d'haver aconseguir entrar a la llista Forbes de bilionaris, no han aconseguit evitar que les seves empreses s'arruïnessin i que ara es passegin pel món implorant que algú els hi compri a preu de saldo. Ha quedat demostrat que els seus, en altre temps miraculosos, èxits empresarials no eren més que el fruit de l'especulació immobiliària, l'amiguisme polític i el “pelotazo” com a mitjà de guanyar diners per als més espavilats. Aquest no és precisament un model econòmic i empresarial per qui els inversors internacionals se sentin especialment atrets en l'actualitat.
Tampoc cal oblidar la nefasta tasca de les entitats supervisores al capdavant de les quals hi ha el Banc d'Espanya, una entitat que ha agreujat significativament la crisi amb la seva absurda política de fusions bancàries que ha acabat per contaminar als bancs i caixes sans amb tota la porqueria dels bancs i caixes fallits. El Banc supervisor també és qui va fer els “stress tests” que van donar la nota d'aprovat a Bankia, aquest monstre financer insolvent, la sortida a borsa del qui, sota la supervisió de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, va acabar amb els estalvis de milers de ciutadans espanyols.
I deixo pel final al govern del Partit Popular, que va pensar amb arrogància que només pel simple fet de ser del PP, apaivagaria els mercats internacionals, tot i que el PP governava la Comunitat Valenciana quan van tenir lloc tots aquells escàndols de corrupció i dilapidació estratosfèrica de diners públics (i això ho sabien tots els inversors internacionals). Un govern del PP, que va posposar durant mesos la presentació dels pressupostos més importants de la història, amb el groller objectiu de guanyar les eleccions andaluses tot i que aquest retard estava enfonsant l'economia del país. Aquest govern que després d'explicar que les pujades de l'IRPF eren contraproduents, va acabar posant unes de les taxes més altes d'Europa i després d'explicar que els augments de l'IVA agreujarien la recessió, va acabar apujant-los fins a màxims mai vistos a Espanya. Aquest govern quin ministre d'hisenda sempre troba la manera d'exculpar les seves accions i els seus enganys i de donar la culpa de tot als altres, des dels estrangers fins les autonomies passant pels evasors d'impostos, els mercats financers i aquests homes de negre que mai vindrien a Espanya però que ja estan trucant a la porta. Aquest govern que s'ha convertit en l'única empresa d'Espanya que crea ocupació ni que sigui per col•locar militants del PP, familiars i amics entre els quals hi ha ... El senyor marit de la senyora vicepresidenta senyora Soraya Sáenz de Santamaría!
Això, tot això, i no els sobiranismes català i basc, és el que fa que Espanya hagi perdut tota la seva credibilitat internacional i hagi espantat la inversió estrangera, Sra. Soraya. És més, el descrèdit constant de totes i cadascuna de les institucions espanyoles, des del Rei fins al CNMV passant pel govern, els partits, els jutges, les entitats reguladores i els empresaris (i allò que podríem afegir, com a cirereta de darrera hora que confirma el sainet en què s'ha convertit aquest país, el president del comitè paralímpic animant als atletes a defensar "la Roja Coja"), aquest descrèdit general de totes les institucions d'Espanya, repeteixo, no només fa que els inversors vegin que Espanya no és un país de fiar a l'hora d'invertir els seus diners sinó que, a més, fa que el sentiment antiespanyol estigui cada vegada més arrelat en algunes comunitats. Al cap i a la fi, vostè ha d'entendre que la gent vulgui desmarcar-se de tot aquesta monumental vergonya internacional i tingui ganes d'anar-se'n davant aquest desolador panorama. El sentiment sobiranista, doncs, no remetrà fins que vostès arreglin casa seva.
El descrèdit d'Espanya no és culpa del sobiranisme. És culpa de vostès. I el sobiranisme ... també.
It 's up to you. (Tot depèn de vostè)
Xavier Sala i Martin
Economista
Article publicat al Bloc de l’autor el dissabte 25 d’agost del 2012.
