Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




26 d’agost 2012

Espanya de pandereta

Sobiranisme i Inversió Estrangera

Cada vegada està més clar que el senyor Mariano Rajoy va nomenar Soraya Sáenz de Santamaría com vicepresidenta del govern només perquè aquesta pogués demostrar, setmana rere setmana, que els polítics també tenen sentit de l'humor. En la roda de premsa d'ahir, la senyora Soraya va tornar a fer ús de la seva habitual simpatia per advertir els catalans que el creixent sobiranisme que es detecta a Catalunya "allunya la inversió estrangera".

Seriosament senyora Soraya? De debò pensa vostè que el fet que la inversió estrangera s'allunyi d'Espanya no té a veure amb que els estrangers s'han adonat que Espanya és un país de pandereta? Ja ho he escrit en d’altres ocasions però tornem a fer la llista:

La primera institució de l'estat, la corona, és la befa de tot el món, amb un rei que se'n va a caçar costosos elefants amb una misteriosa senyoreta alemanya, mentre el seu poble s'enfonsa en la misèria i amb un gendre imputat per estafes milionàries.

El president del Tribunal Suprem és obligat a dimitir per haver malbaratat diners públics en excursions romàntiques de cap de setmana amb l'encarregat de la seva seguretat. És més, a diferència del que hauria passat amb qualsevol empleat de qualsevol empresa que és expulsat del seu càrrec per malversació de fons, el senyor lletrat va cobrar uns 200.000 euros d'indemnització provinents de l'erari públic.

El jutge més mediàtic i famós del món, és expulsat de l'audiència nacional per haver estat provat que va espiar un acusat i va violar la relació de secret entre advocat i client, relació que és sagrada en tota democràcia com cal.

Els partits polítics violen sistemàticament totes les seves promeses electorals. Els partits que ara manen fan el contrari del que deien quan eren a l'oposició i els partits que ara estan a l'oposició critiquen el govern per fer el que ells mateixos feien quan manaven. Entre uns i altres, estan deixant als ciutadans una sensació de que els seus vots no serveixen per a res i una desconfiança en la classe política de conseqüències impredictibles.

Sense abandonar l'esfera política, en tota la premsa internacional apareixen imatges d'estacions d'AVE buides, aeroports sense avions, ciutats fantasma i infraestructures sobre les que els alemanys somnien cada dia i no només perquè són les infraestructures que els agradaria tenir, sinó perquè ja veuen venir la factura que hauran de pagar per tota la corrupció que ha generat tant dispendi. Per cert, senyora vicepresidenta, en el moment d'escriure aquesta nota em trobo de viatge pel centre d'Europa i cada cop que algun polític, banquer o economista em parla d'Espanya, surten a la conversa els reportatges que han vist en les seves televisions sobre l'aeroport de Castelló, un monument a la incompetència, la barra i el caciquisme de Carlos Fabra, president de la Diputació del Partit Popular de València, pare de la tristament famosa diputada del Partit Popular, Andrea "que-se jodan" Fabra. Que se sàpiga, ni pare ni filla tenen cap relació coneguda amb els sobiranismes basc o català.

Al descrèdit d'Espanya també han contribuït les elits empresarials liderades pel banquer més famós i internacional del país, el senyor Emilio Botín, a qui se li va descobrir una fortuna de 2.000 milions d'euros amagada en un paradís fiscal o en un dels seus subordinats, convenientment indultat un cop els tribunals van emetre sentència de culpabilitat. Parlant d'empresaris, molts dels empresaris de la construcció que en el seu dia es vanagloriaven d'haver aconseguir entrar a la llista Forbes de bilionaris, no han aconseguit evitar que les seves empreses s'arruïnessin i que ara es passegin pel món implorant que algú els hi compri a preu de saldo. Ha quedat demostrat que els seus, en altre temps miraculosos, èxits empresarials no eren més que el fruit de l'especulació immobiliària, l'amiguisme polític i el “pelotazo” com a mitjà de guanyar diners per als més espavilats. Aquest no és precisament un model econòmic i empresarial per qui els inversors internacionals se sentin especialment atrets en l'actualitat.

Tampoc cal oblidar la nefasta tasca de les entitats supervisores al capdavant de les quals hi ha el Banc d'Espanya, una entitat que ha agreujat significativament la crisi amb la seva absurda política de fusions bancàries que ha acabat per contaminar als bancs i caixes sans amb tota la porqueria dels bancs i caixes fallits. El Banc supervisor també és qui va fer els “stress tests” que van donar la nota d'aprovat a Bankia, aquest monstre financer insolvent, la sortida a borsa del qui, sota la supervisió de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, va acabar amb els estalvis de milers de ciutadans espanyols.

I deixo pel final al govern del Partit Popular, que va pensar amb arrogància que només pel simple fet de ser del PP, apaivagaria els mercats internacionals, tot i que el PP governava la Comunitat Valenciana quan van tenir lloc tots aquells escàndols de corrupció i dilapidació estratosfèrica de diners públics (i això ho sabien tots els inversors internacionals). Un govern del PP, que va posposar durant mesos la presentació dels pressupostos més importants de la història, amb el groller objectiu de guanyar les eleccions andaluses tot i que aquest retard estava enfonsant l'economia del país. Aquest govern que després d'explicar que les pujades de l'IRPF eren contraproduents, va acabar posant unes de les taxes més altes d'Europa i després d'explicar que els augments de l'IVA agreujarien la recessió, va acabar apujant-los fins a màxims mai vistos a Espanya. Aquest govern quin ministre d'hisenda sempre troba la manera d'exculpar les seves accions i els seus enganys i de donar la culpa de tot als altres, des dels estrangers fins les autonomies passant pels evasors d'impostos, els mercats financers i aquests homes de negre que mai vindrien a Espanya però que ja estan trucant a la porta. Aquest govern que s'ha convertit en l'única empresa d'Espanya que crea ocupació ni que sigui per col•locar militants del PP, familiars i amics entre els quals hi ha ... El senyor marit de la senyora vicepresidenta senyora Soraya Sáenz de Santamaría!

Això, tot això, i no els sobiranismes català i basc, és el que fa que Espanya hagi perdut tota la seva credibilitat internacional i hagi espantat la inversió estrangera, Sra. Soraya. És més, el descrèdit constant de totes i cadascuna de les institucions espanyoles, des del Rei fins al CNMV passant pel govern, els partits, els jutges, les entitats reguladores i els empresaris (i allò que podríem afegir, com a cirereta de darrera hora que confirma el sainet en què s'ha convertit aquest país, el president del comitè paralímpic animant als atletes a defensar "la Roja Coja"), aquest descrèdit general de totes les institucions d'Espanya, repeteixo, no només fa que els inversors vegin que Espanya no és un país de fiar a l'hora d'invertir els seus diners sinó que, a més, fa que el sentiment antiespanyol estigui cada vegada més arrelat en algunes comunitats. Al cap i a la fi, vostè ha d'entendre que la gent vulgui desmarcar-se de tot aquesta monumental vergonya internacional i tingui ganes d'anar-se'n davant aquest desolador panorama. El sentiment sobiranista, doncs, no remetrà fins que vostès arreglin casa seva.

El descrèdit d'Espanya no és culpa del sobiranisme. És culpa de vostès. I el sobiranisme ... també.

It 's up to you. (Tot depèn de vostè)

Xavier Sala i Martin
Economista

Article publicat al Bloc de l’autor el dissabte 25 d’agost del 2012.

23 d’agost 2012

Catalunya i el concert basc

Lehendakari Patxi

A l sector menys recomanable de la política hi trobem individus amb mala fe, amb molta mala fe, amb molta i molta mala fe, i el lehendakari López. S'ha de ser molt malèvol per contraposar la seva suposada gran gestió de la crisi amb les retallades de l'executiu d'Artur Mas. No pas perquè l'afició del govern català per fer anar la tisora no tingui punts qüestionables i fins i tot estigui dirigida amb certa pruïja esquiladora, sinó perquè si els catalans estem amb l'aigua al coll, començant per la Generalitat i acabant per l'últim autònom, assalariada, aturat o pensionista és, fonamentalment, perquè el nostre país no gaudeix del concert econòmic que permet a la comunitat autònoma de règim especial de don Patxi trampejar la crisi d'una manera força més digna i solvent, i que els duri.

Com gosa el president dels bascos, des de la seva posició fiscalment blindada, fer retrets a la gestió catalana, sabent que si el nostre país pateix és perquè el seu partit ha negat sempre aquí allò que a Euskadi ni es planteja qüestionar i si fos qüestionat defensarien com l'abertzale més rebel? Una disculpa pública, hauria d'emetre el lehendakari en comptes de gallejar de bon gestor. I ho deixo aquí per tal que el senyor Pere Navarro pugui afegir-hi alguna cosa en defensa dels interessos de Catalunya. Ah! Què em dieu? Que no cal que li reservi espai? No passa res, doncs, ja acabo d'omplir jo mateix les ratlles que queden fins al final d'aquest article i ja em disculpareu si per un moment he pogut pensar que al socialisme català hi podia haver vida coherent més enllà del PSOE. Deu ser la calor, que em fa veure miratges.

Carles Ribera
Llicenciat en Història i periodista

Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dijous 23 d’agost del 2012

07 d’agost 2012

El pacte fiscal no és un joc

A casa sempre juguem així

Una de les constants dels jocs de taula, els que es juguen amb daus i fins i tot alguns d'estratègia, és que sovint tenen buits legals: aquests buits apareixen quan no queda clar quantes caselles has de comptar si et menges una fitxa, quants diners cobres quan passes per la casella de sortida, per on es pot considerar atacable el territori de Kamtxatka o si s'hi val el “de pont a pont” en sentit descendent. Davant d'aquestes zones grises i conceptes jurídics indeterminats, poques persones es molesten a agafar cap full d'instruccions (ja il·localitzable), sinó que tothom s'acull a la norma consuetudinària: en termes col•loquials, és allò de “a casa sempre hem jugat així”.

Evidentment aquesta frase té una segona part gens menyspreable, referent al ius soli, que es dóna per sobreentesa: “I avui estem jugant a casa meva.” O sigui, ens acollirem als meus costums i això serà perquè som als meus dominis i no als teus. És així com s'entenen els últims editorials dels diaris espanyols amb referència a la proposta de pacte fiscal que ha aprovat el Parlament de Catalunya, tot dient que mentre Catalunya sigui espanyola no s'hi val a proposar unes noves normes. Si no us agraden aquestes, jugueu a casa vostra. O mano, o trenco la baralla (i “no os vamos a financiar vuestra construcción nacional”). De vegades em recorda un antic amic que, fent de banca al Monopoly, duia el rol a la màxima expressió i concedia préstecs, feia pujar o baixar els interessos o devaluava la moneda. De forma discrecional i aleatòria. Era estimulant anar canviant de panorama cada cinc minuts, però allò només era un joc. La proposta de pacte fiscal no ho és, encara que també es desenvolupi damunt d'un tauler immensament variable. La nostra partida s'està accelerant perquè el món canvia quasi cada setmana, i cada setmana trobem més forces per plantar-nos de forma definitiva. Cada setmana ens hem d'adaptar i ens hem d'avançar als moviments.

La pèrdua de sobirania espanyola en favor d'Europa és important però no definitiva: Montoro encara ha pogut apujar l'IVA a uns nivells que, només en el camp del consum cultural, ens acosten a una zona de quasi inviabilitat. D'unes conseqüències gravíssimes i innecessàries. La cultura és un luxe, vénen a dir, com en aquella casella del Monopoly (entre Balmes i passeig de Gràcia) que es deia “impost de luxe”: faràndula, gent del lleure i distracció, gent que pensa, que fa pensar, gent de la cella o de la pestanya, que paguin. Tota una declaració d'intencions, tot un atac a l'ànima d'un país, a una de les seves principals eines de cohesió i de desenvolupament personal. I torna a llançar els daus, i agafa una carta de “caja de comunidad”, i vejam què et toca pagar ara, i sobreviu una volta més, i esquiva els hotels, i compte amb les amenaces d'anar a la presó. Sí, el tauler encara és seu.

El d'Artur Mas és el govern que haurà de dir prou. El Parlament no ha fet només una proposta: tan important com el seu contingut és allò que no hi surt, el “full d'instruccions” subliminal, el gest de cara a les setmanes futures, el canvi de normes del joc que s'hi dibuixa. Especialment quan s'explicitin els dos models antagònics. Haver deixat aquest llistó i no un altre, malgrat tantes amenaces i xantatges, apunta a un camí de no retorn. Hem mogut la reina i hem donat un missatge històric per a qui ho vulgui entendre: no hi haurà capitulacions. Hola. Us toca.

Jordi Cabré
Advocat i escriptor

Article publicat al diari AVUI el dilluns 30 de juliol del 2012-08-07