Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




30 de juny 2013

Catalunya és poderosa

Manllevant l’estrofa que va cantar ahir Peret “Catalunya és poderosa, Catalunya té molt poder”, en el Concert per la Llibertat, es pot assegurar que l’espectacle d’ahir al Campo Nou és la primera baula de la cadena humana per la independència, que el proper 11 de setembre unirà la nostra Nació des del Pertús (Alt Empordà) amb Alcanar (Montsià). Peret, ahir doncs, va oficialitzar el canvi de majoria política a la societat catalana. En només vint anys aquest país ha abandonat la pau narcòtica d'aquella Barcelona subtilment castellanitzada, aquell Cobi estúpidament mut i innocu, aquella catalanitat autoritzada pel PSOE... I aquell mateix país s'ha tornat autoexigent i ambiciós. Només un govern espanyol cec i sord, pot negar avui la realitat de 90.000 persones cridant a favor de la llibertat, la independència i la democràcia. Un resum del que va viure un periodista digital que hi va ser, el podeu llegir més avall.

90.000 veus aclamen el rei

Una imatge: el mosaic Freedom Catalonia 2014. Espectacular. El clímax del “delirio independentista” del que parlen alguns diaris internacionals. És la imatge que volíem fer que donés la volta a tot el món. I de ben segur que la farà. Actuacions emotives, clam independentista i sobretot festa i convenciment de que això sortirà bé.

Lluís Llach -el rei- , i les seves cançons van omplir un Camp Nou que va resoldre l’etern dilema Llach-Serrat a favor del primer, del més compromès. L’altre ni hi era ni se l’esperava, com al PSC. Trist. Alguns crítics musicals comentaven en les darreres hores que al concert hi faltaven les grans estrelles emergents. Els artistes de moda, vaja, que encapçalen les llistes d’èxits: Manel, Els Amics de les Arts, Mishima... Això no va fer que el concert fos pitjor, perquè per sobre de tota aquesta gent, inclús de Llach, hi havia el clam. Era un concert de compromís, i al final els artistes compromesos amb Catalunya des de sempre son uns, mentre que els altres es dediquen a vendre discs.

Per altra banda va faltar gent que darrera hora es va desdir per pressions. Artistes reconeguts a l’Estat espanyol que havien que tenien por de que els cancel·lessin concerts. Pobres aquells que aleshores s’excusaven atacant-nos: “no es nuestra guerra”, “demasiado independentista” deia el canari Pedro Guerra. Fill meu, que no sabies on t’havies apuntat? va home va! Aquests son els que després veuran als concerts per la llibertat de Palestina, que per cert, aquests sí que van venir i van cantar per Catalunya.

Però el que tothom està esperant a banda de les cròniques del telenotícies, amb el pitet posat, son les portades dels diaris estrangers, començant per els de Madrid. És com sempre, un exercici divertidíssim. “Independentismo demodé en el Camp Nou” diu La Razón, “delirio independentista” El Mundo com hem esmentat abans. L’ABC dedica una portada a l’entrevista amb Aznar. Anant a veure els diaris de matriu espanyolista a Catalunya, observin com tant El Periódico com La Vanguardia, posen el concert en portada, i per compromís, amb una fotografia molt tèbia. En canvi els diaris plenament catalans, El Punt Avui i l’ARA, posen la foto que tocava posar, la del mosaic “Freedom Catalonia 2014”. I jo també hi vaig ser.

Oriol Jordan
Llicenciat en història i periodista digital

Article publicat a l'indirecte.cat el diumenge 30 de junydel 2013

19 de juny 2013

L’enemic d’Artur Mas

Des de les files convergents s’han censurat recentment els “dubtes” sobre el procés sobiranista que ha generat a la Federació de CiU l’ínclit Josep Antoni Duran i Lleida. Fins ara la direcció de CDC havia procurat que les crítiques al secretari general de la federació es quedessin de portes endins. Però, davant del malestar generat a les bases per les declaracions del líder socialcristià durant les darreres setmanes, Lluís Corominas i Josep Rull van intervenir al consell nacional de Convergència per refermar el compromís amb la consulta i el procés. Sembla clar que les hores de Duran Lleida dins de l’UDC estan contades. Aquesta és la opinió del periodista Victor Alexandre que reflecteix en el seu article que podeu llegir a continuació.

L’enemic d’Artur Mas es diu Duran i Lleida

El principal enemic del president Mas no es diu Rajoy, ni Camacho, ni Rivera, ni Navarro, ni Millo, ni Lucena... Tots aquests, amb el seu nacionalisme espanyol, encara li donen més vida política i fan que, comparat amb ells, les seves ambigüitats independentistes quedin minimitzades. El veritable enemic del president Mas es diu Josep Antoni Duran i Lleida. Aquest és l’autèntic enemic. Però no pas perquè sigui diferent dels altres, sinó perquè va disfressat d’amic, i això el fa més perniciós.

Duran i Lleida és l’“amic” que tothom identifica amb les mateixes sigles que Mas; és l’“amic” que té quota al Parlament, als telenotícies i als altaveus mediàtics; és l’“amic” que cada vegada que obre la boca resta vots al seu soci de govern; és l’“amic” que amb les seves declaracions contra la independència en plena campanya electoral va restar escons a CiU; és l’“amic” espanyolista disfressat de catalanista que està en contra de la independència de Catalunya i que va anar a la manifestació de la Diada per desacreditar-la i per poder dir que els prop de dos milions de persones que hi havia eren tan autonomistes com ell. Duran és també l’“amic” que enamora la caverna espanyola i tots aquests grans referents de la llibertat dels pobles, que són Soraya Sáenz de Santamaría, Alícia Sánchez-Camacho, Pere Navarro, Albert Rivera i Maurici Lucena; Duran és l’“amic”, en definitiva, que va dient que Artur Mas “és el seu president i el seu candidat”, però que contraprograma actes a Espanya, el mateix dia, per entelar els actes del seu estimadíssim president a Catalunya.

La pregunta és: per dir que Mas és el seu president, calia fer un acte el mateix dia a Madrid? Per dir que “el que digui Mas estarà ben dit”, calia convocar tots els mitjans de comunicació? Creu algú que aquestes anodines paraules tenien el més mínim interès per a cap periodista? Si la premsa de Madrid va anar a escoltar Duran va ser perquè tothom sabia que ell és l’aliat de l’espanyolisme i que aquell acte constituïa un boicot enverinat en tota regla contra el govern de Catalunya i, especialment, contra el procés independentista.

Duran no només és molt conscient que el seu projecte personal és incompatible amb la independència de Catalunya, també percep que el temps se li esmuny i gesticula tant com pot esperant que, arribat el moment –manca de majoria absoluta de Rajoy al Congrés espanyol– el Partit Popular li ho tingui en compte i li agraeixi els serveis prestats. I és que l’ambició d’aquest senyor és tan desmesurada que, com es va veure en les eleccions, està disposat a dinamitar fins i tot Unió per autosatisfer-se. És Unió, per tant, qui ha de decidir si vol connectar amb el gros de la societat catalana i esdevenir una força independentista o acompanyar Duran en la seva caiguda pel penya-segat i desaparèixer com a partit.

Així les coses, em sembla suïcida per a CiU la presència de Duran en una propera llista electoral. Una llista electoral catalana en el marc espanyol, és clar, ja que en una Catalunya independent, Duran, políticament parlant, no serà absolutament ningú. Això significa que CiU haurà de reflexionar i decidir què vol fer: o mantenir Duran, afavorint la sagnia de vots cap a Esquerra, o sacrificar-lo per salvar la federació. En altres paraules, cal que el president Mas, si vol donar versemblança al seu projecte nacional, és tregui Duran del damunt plantejant un ultimàtum a Unió. És a dir, que sigui Unió qui el sacrifiqui. I si, malgrat tot, no hi ha entesa, Convergència haurà de deixar Unió tota sola davant les urnes, cosa que significarà la seva mort. Unió, és clar, encara podria aixoplugar-se sota les faldilles del PP, però no podria evitar una fugida de militants cap a CDC, cosa que també acabaria essent letal. Hauran de decidir: o la fi de Duran i Lleida o la immolació de Convergència i Unió.

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dimarts 18 de juny del 2013

17 de juny 2013

Jordi Pujol no vol més peix al cove

Sempre pot ser interessant llegir les reflexions que un home de 83 anys com Jordi Pujol, pactista amb l’estat espanyol durant més de trenta anys, està fent darrerament envers el procés independentista. La setmana passada va escriure un editorial al seu butlletí del Centre d’Estudis que analitza amb detall aquestes relacions entre Catalunya i Espanya i la visió que un polític que va ser vint-i-tres anys President de la Generalitat amb el seu eslògan preferit del “peix al cove”, te avui de la nova Catalunya independent. Tot seguit podeu llegir-lo.



Quin projecte per a una Catalunya independent?

Sovint, quan es parla dels pros i contres de la independència sorgeix la pregunta: i com seria aquesta independència? Com seria una Catalunya independent? Com seria econòmicament, o socialment, o culturalment? Quina Catalunya, quina societat tindria, si s’assolís la independència?
Sembla una pregunta difícil de contestar. De fet, alguns la posen per crear dubtes sobre la conveniència de la independència. Però no és difícil de contestar.

Per què no és difícil de contestar? Perquè tots els sectors polítics que a hores d’ara reclamen el dret a decidir o la independència, durant més de trenta anys han participat en la configuració de la societat catalana actual. Amb projectes socials, polítics, econòmics i nacionals, no del tot coincidents però prou propers entre ells, per poder veure quina Catalunya voldríem construir si disposéssim del poder polític propi d’un estat independent, i ens poguéssim alliberar de l’ofec polític i financer que a hores d’ara imposa l’Estat espanyol. En qualsevol d’aquests aspectes la situació seria millor que la que ara progressivament se’ns va imposant.

Quines han estat les línies bàsiques de l’acció política a Catalunya durant els darrers trenta-cinc anys?

1. Un objectiu principal ha estat la implantació de l’estat del benestar. En tots els seus àmbits. És lògic que hagi estat així perquè ha estat norma del nacionalisme català, des de sempre, la idea que «Catalunya serà fidel a l’ideal de justícia social, o no serà».

Ara –aquí i a la majoria de països europeus– es viu un moment difícil a causa de la crisi econòmica general. Agreujat en el nostre cas per un tractament políticament hostil i financerament discriminatori. Que la independència o un canvi radical del sistema autonòmic canviarien substancialment. Probablement no d’avui per demà, però el canviarien.

2. Suport a l’economia productiva i a tot el que incrementi la seva competitivitat i capacitat d’internacionalització. D’acord amb la consigna de fa vint-i-cinc anys d’«El nostre món és el Món». Que ha tingut èxit –com ara s’està demostrant– però que se’n pot treure molt més profit. I jugant a fons la carta de les noves tecnologies. I de recerca. Com també ja estem fent. Amb iniciatives d’alta qualificació mundial en camps com la investigació mèdica, l’ICREA, o el sincrotró, o la supercomputació, la fotònica i l’enginyeria de materials.

3. Procurant mantenir el màxim possible d’equilibri territorial. El pes de Barcelona i el seu entorn creen una situació inevitable de predomini. Però durant els darrers trenta anys s’ha vist que això no és incompatible amb un desenvolupament intens de la resta del territori. La xarxa hospitalària, les comunicacions, el conjunt d’universitats, les implantacions industrials, la recuperació de comarques menys desenvolupades, el subministrament d’aigua arreu del territori i moltes més iniciatives impulsades per administracions de diversos colors polítics demostren que l’equilibri territorial forma part d’un programa de país, d’acceptació i d’impuls generals.

I això ha estat així sense desatenció envers Barcelona. Afortunadament. Perquè només una Barcelona potent pot ser la “force de frappe” que Catalunya necessita. En tots els sentits.

4. Catalunya té uns elements bàsics de la seva personalitat col·lectiva que són la llengua, la cultura, la memòria històrica. N’hi ha més, però aquests són molt principals. La llengua i la cultura són dos elements diferencials de màxima importància que, per tant, haurien de rebre molta atenció en una Catalunya independent. Però tenint en compte que a Catalunya hi ha dues llengües que han de ser objecte d’atenció. I no perquè totes dues siguin oficials, sinó perquè el català és llengua pròpia de Catalunya i perquè el castellà és la llengua familiar de molts catalans. La situació demogràfica, l’equilibri o desequilibri lingüístic dels mitjans de comunicació, el caràcter de llengua pròpia del català, etc., són fets que cal tenir en compte. Però l’objectiu és que al cap d’un cert temps de viure a Catalunya el català i el castellà siguin entesos i assumits per tothom.

5. De fet, un element bàsic i principal del projecte de país d’una Catalunya independent és la preservació i l’enfortiment de la cohesió de la societat catalana. I el reforçament de la convivència. A les antípodes del neguit que en aquest sentit vol crear el discurs dominant a Espanya. El discurs del «os van a echar», que no respon al que ha estat des de fa dècades l’actitud de Catalunya. Catalunya ha estat i serà un país integrador. On «català és tota persona que viu i treballa a Catalunya».

Aquesta ha estat la nostra força i el nostre orgull.

O sia que, resumint, es pot dir que:

1. Una Catalunya independent tindria com a objectiu la consolidació del model social europeu de l’estat del benestar, de la modernització de l’economia i de la projecció internacional.

2. Reforçaria tot el que signifiqués identitat pròpia, i també cohesió, integració social i respecte a la realitat plural catalana.

3. De fet, les institucions i la societat catalanes ja treballen des de fa dècades en aquestes dues línies. Però ara no ho podem seguir fent adequadament amb la situació política i financera que l’Estat espanyol està imposant i amb la no dissimulada voluntat que sigui veritat allò que ens diuen en els més alts nivells de la política espanyola: «Dentro de dos generaciones todo esto se habrá acabado».

Tot plegat ha obligat a un canvi d’actitud també a Catalunya.

Jordi Pujol
President de Catalunya (1980-2003)

Editorial del Butlletí 343 del CEJP del dimecres 12 de juny del 2013

15 de juny 2013

Dret a parlar en català

La Plataforma per la Llengua ha presentat aquest dimecres l'informe 'En español o nada', un dossier de més de vuitanta folis que recull quaranta casos documentats de discriminació lingüística greu a catalanoparlants per part de les administracions públiques. Des de la parella a qui se li va negar el dret a contreure matrimoni en llengua catalana fins a les intimidacions d'agents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional espanyola, l'informe posa de manifest que els ciutadans dels territoris de parla catalana no tenen garantits els drets lingüístics reconeguts en l'ordenament jurídic, i també demostra que encara hi ha ciutadans que s'arrisquen a ser discriminats, vexats i, fins i tot, agredits físicament per utilitzar el català davant les instàncies públiques. El problema és ben actual, només cal recordar les noticies sobre detencions, intimidacions, retencions, agressions, imposicions i maneres barroeres per imposar l’espanyol arreu dels Països Catalans per part dels cossos de seguretat espanyols.

Si voleu llegir l’informe complert, aneu a


“En español o nada”

Aquesta frase, a alguns els pot recordar els llargs anys de la dictadura franquista, on la llengua i la cultura catalanes eren prohibides i perseguides de manera planificada i sistemàtica. Una situació que, en principi, hauria d’haver quedat superada per la democràcia, l’ingrés de l’Estat espanyol al Consell d’Europa, a la Unió Europea, etc. Però després de més de 30 anys de democràcia, els actes i situacions de discriminació cap a la llengua catalana i els catalanoparlants per part de funcionaris i representants de l’Estat es mantenen. Succeeixen amb una regularitat en el nombre de casos i en la freqüència temporal que fan que no puguem justificar-ho dient que són situacions anecdòtiques.

En tots els països democràtics els ciutadans tenen dret a dirigir-se oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin davant els treballadors de l’Administració pública i del servei públic. A Catalunya encara avui es viuen, i toleren, situacions de discriminació per parlar en català. Dic toleren perquè el mateix Estat no actua per tal de no només prevenir-les (fet que implicaria un plus de sensibilitat que actualment sembla difícil), sinó per perseguir-les quan tenen lloc.

Per evidenciar i denunciar aquests fets, la Plataforma per la Llengua ha elaborat l’informe “En español o nada” on es reuneixen 40 casos greus de discriminació lingüística a les administracions públiques. És una tria de 40 casos que hem recollit a la Plataforma per la Llengua, i que considerem greus, i en alguns dels quals hem intercedit. Aquest informe es presentarà en un acte el dia 12 de juny a les 19.00 als Lluïsos de Gràcia (Barcelona).

A la nostra entitat ens arriben moltes més informacions de casos i situacions (controls de policia, punts fronterers, oficines d’atenció ciutadana, etc.). Fins i tot en els casos en què hem intercedit per tal que arribin a instàncies parlamentàries com ara el Congrés dels Diputats, la resposta oficial sempre ha estat negar-ho i fins i tot acusar la víctima. Com deia al començament, som al segle XXI i en principi els valors democràtics i el respecte per les lleis catalanes i per la llengua pròpia del país haurien d’estar garantides. El que passa és que la realitat és tossuda i a la pràctica això no és així. El paper de les entitats de la societat civil, d’organitzacions com la Plataforma per la Llengua és importantíssim per denunciar aquestes situacions i no permetre que ni s’acceptin amb normalitat ni es tractin de manera frívola. Per compromís amb una societat justa i democràtica ni ens ho podem permetre ni, en la mesura de les nostres possibilitats, ho permetrem.

Daniel Mundet
Plataforma per la Llengua.

08 de juny 2013

Enquestes i realitats

Aquesta setmana s’ha publicat una enquesta en la que, per primera vegada, ERC supera a CiU en intenció de vot. Tothom fa les seves valoracions, interpretacions i anàlisis més o menys interessats. Quan es parla de la influència que les retallades poden tenir en aquestes enquestes i valoracions dels partits, potser caldria fer memòria, que durant set anys va governar Catalunya una coalició de tres partits (entre ells ERC) que van gastar el diners que no tenien i que per aquest motiu, ara els catalans hem de patir unes retallades que ningú vol. En el darrer Ple del Parlament s’ha presentat l’informe de la Sindicatura de Comptes de l’any 2010 (darrer any del tripartit) que fou debatut i aprovat gairebé per unanimitat de tots els partits. Si no vàreu poder seguir el debat o no coneixeu aquest informe val la pena que llegiu l’article titulat “Testament obert”, que publiquem més avall, escrit per un economista en Josep Gabarró i on totes les dades provenen del informes de la mateixa Sindicatura de Comptes.

Testament obert

Com en aquelles herències que no es coneixen fins que no s'obre el testament, la veritable herència del govern tripartit no l'hem coneguda fins fa pocs dies. La Sindicatura de Comptes ha emès l'Informe sobre el Compte General de la Generalitat de Catalunya de l'exercici 2010, i per tant el testament del tripartit s'ha fet públic i tots els catalans l'hem pogut conèixer.

Després de les eleccions catalanes de novembre de 2010 i durant el traspàs de poders, les discussions sobre dèficit i endeutament van ser intenses i contradictòries, i les van recollir exhaustivament els mitjans de comunicació. La immediatesa de l'actualitat informativa fa que l'aclariment d'aquell ball de xifres, dos anys després, ja no tingui el mateix interès. Tot i això les dades són significatives i cal treure'n conclusions.

Situem-nos en context. Any 2010. Feia dos anys que havia esclatat la crisi econòmica i financera. Els governs de tots els països ja parlaven de contenció. La mateixa Generalitat de Catalunya anunciava plans d'austeritat. Plans que, com veurem, van ser incapaços d'aplicar.

Dèficit públic . El govern de la Generalitat el 2010 va continuar gastant sense control generant un dèficit de 8.352 milions d'euros calculats d'acord amb els criteris del Sistema de Comptabilitat Europeu (SEC95). Això suposà un 4,22% de dèficit sobre el PIB català. Recordem que avui per avui, si no es modifica a l'alça, com seria de justícia, el límit de dèficit està en el 0,7%. La diferència és evident.

Endeutament . L'any 2003 el deute total viu de la Generalitat era de 17.364 milions d'euros. Com tothom sap, els anys dels dos tripartits aquest endeutament es va incrementar exponencialment. L'any 2009, ja en plena crisi econòmica, el deute era de 34.079 milions d'euros (amb un increment de més de 6.000 milions d'euros respecte al 2008). L'exercici 2010, quan ja tothom parlava de contenció i austeritat, el deute total viu de la Generalitat de Catalunya va incrementar-se encara un 26,4%, pujant fins als 43.063 milions d'euros. Aquesta és la hipoteca de generacions de catalans.

Contractació de personal . També malgrat la situació de crisi, i les dificultats que ja s'albiraven, el tripartit va seguir contractant personal. L'any 2009 es van contractar 2.225 nous treballadors públics i 2.323 més l'any 2010. Està clar que no hi va haver cap propòsit de control tampoc en aquest aspecte. A més es detecta un transvasament intern de treballadors. Disminueixen els eventuals, interins i laborals i s'incrementa significativament el nombre de funcionaris. El 2010 va ser un any de consolidació de places funcionarials. Des del 2011 la Generalitat ha suspès l'oferta pública i no ha pogut treure cap més convocatòria de places.

Despeses projectades cap al futur . L'any 2009 el tripartit ja va deixar compromisos de despesa diferida cap al futur per valor de 64.325 milions d'euros. Una quantitat incomprensible si tenim en compte que l'any 2004 aquesta xifra era de 6.811 milions d'euros. Doncs bé, l'any 2010 el govern de la Generalitat es va superar i va incrementar aquest compromisos, ja escandalosos, en un 26% fins als 79.502 milions d'euros. Això vol dir que en només sis anys de govern tripartit els compromisos de despesa diferida es van multiplicar per 11. La Generalitat té compromesos pagaments d'inversions diferides i càrregues financeres fins al 2108. Sí, no és un error: 2108. Els venciments del deute i de les despeses diferides són les pedres a la motxilla de Catalunya que no permeten fer front a necessitats avui dia socialment imprescindibles.

Ni José Montilla va tenir la valentia política d'Artur Mas, ni Antoni Castells va exhibir el rigor econòmic que ha demostrat Andreu Mas-Colell. Catalunya va malbaratar tres anys des del començament de la crisi, i aquesta irresponsabilitat va posar en risc el nostre benestar. Som un país poc donat a l'autocrítica i ningú l'espera per part dels responsables d'aquell desgavell econòmic. La gent es queixa, amb raó, de l'actual situació de Catalunya, però el que no s'entén és que darrere la pancarta de les protestes hi trobem els que van arruïnar el país.

Les dades d'aquest article provenen dels informes de la Sindicatura de Comptes sobre els Comptes Generals de la Generalitat de 2010, 2009 i 2003, que es poden consultar al web www.sindicatura.org.

Josep Gabarró i Rivelles
Economista

Article publicat al diari El Segre el dimarts 16 d’abril del 2013

04 de juny 2013

El tripartit de l'abisme

Dimarts passat a l'Hospitalet, els socialistes del  PSC-PSOE i els homes de Plataforma per Catalunya del feixista Anglada, van votar una moció del PP contra el consell de transició nacional en el Plenari de l’ajuntament de la segona ciutat de Catalunya. La Moció del PP aprovada, diu textualment que serveix "para que el ayuntamiento muestre su rechazo a formar parte del consejo para la transición nacional cuya intención es promover la independencia de Cataluña". Així mateix demana a l'ajuntament que "no facilite recursos humanos ni materiales de carácter municipal para la celebración en la ciudad de un referéndum ilegal sobre la independencia de Cataluña”. Perfecte, amb aquesta nova versió del Tripartit, el PSC s’acaba d’ensorrar del tot en el seu galimaties particular. Major desprestigi pels socialistes catalans, impossible. Dubto molt que la gent sensata torni a votar mai més una opció "d´esquerres" que és capaç d´unir-se a PxC i al PP. Només els nostàlgics sense capacitat d´autocrítica i els sectaris seguiran fidels a un partit que ha perdut definitivament el nord. El director de Vilaweb, en Vicent Partal ha publicat un editorial en el mateix sentit que sota el títol: “PSC-PP-PxC: el tripartit de l'abisme” podeu llegir tot seguit.

PSC-PP-PxC: el tripartit de l'abisme

En la vida de les persones i de les institucions, la lògica del comportament diari és condicionada pel passat, sobretot. Els humans respectem què hem estat perquè sabem que oblidar d'on venim i renegar de tot allò que hem fet ens condemna a un abisme personal perillós. És per això que, raonablement, en la vida volem seguir una línia més o menys coherent. I, per això també, quan algú fa un tomb estrany i incomprensible solem dir que s'ha tornat boig.

Ahir l'abisme es va badar als peus del PSC, amb la inimaginable votació de l'Ajuntament de Hospitalet. Els socialistes van aliar-se amb el PP, que han combatut durant dècades gairebé com a argument electoral únic, i, cosa pitjor, amb Plataforma per Catalunya, el representant més clar de l'extrema dreta. La simple definició de la coalició ja far posar la pell de gallina, però l'argumentari que els uneix, encara més. Els tres partits criden ni més ni menys que a fer sabotatge al referèndum d'autodeterminació, a rebel·lar-se contra el govern de Catalunya. Tots tres junts i tots tres sols. Ells tres, PSC-PP-PxC, a l'un costat, i les forces de tradició democràtica a l'altre.

Això, mentre Pere Navarro anava soltant discursos a Madrid i mentre molts militants socialistes, perplexos i desesperats, expressaven com és fàcil, en pocs mesos, d'arruïnar una trajectòria de decennis. D'aquell 'si tu no hi vas ells tornen' a l'abraçada de l'ós amb l'extrema dreta hi ha una distància llarguíssima sobre el mapa, però ha estat fàcil --ja veiem que fàcil-- de recórrer.

Pere Navarro haurà de donar explicacions de tot plegat, però li costarà molt. Pot dir que ha perdut el control del partit o pot mirar de dissimular. Però diga què diga el mal ja és fet. Perquè el tripartit Navarro-Alícia-Anglada no és que siga difícil d'explicar a la ciutadania, és que tothom sap que resultarà mortal per al PSC. La fi.

Els socialistes van acceleradament pel camí de la marginalitat i, després d'això, cap proposta que vulguen fer no tindrà credibilitat. Si volien crear un pol que no era ni dels uns ni dels altres, ahir, en una votació descarada, es va acabar tot: amb l'extrema dreta i amb el PP, units per a impedir la consulta. Això sí que és un autèntic pas històric per al partit dels pobres Pallach, Obiols i Maragall. Això sí que és un pas directe cap a l'abisme.


PS. No vull afegir més llenya de la necessària, però Navarro faria bé de recordar que, com va deixar escrit Nietzsche, quan mires a l'abisme, l'abisme et mira a tu...


Vicent Partal
Director de Vilaweb

Editorial publicada al diari digital Vilaweb el dijous 30 de juny del 2013