Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




24 de març 2016

Mort jove

Atemptats, accidents, suïcidis, desastres naturals . Sembla que el món s’hagi tornat boig i que el Déus, siguin de la cultura que siguin, han deixat de vetllar per la humanitat. Potser és la humanitat la que ha deixat de creure en els Déus i per això actua com si la bondat, la dignitat i el respecte pels altres no existissin. Els atemptats de Brussel·les o París han deixat un munt de morts pel fanatisme de l’Estat Islàmic sense cap explicació racional. L’accident de Freginals ha segat la vida d’unes joves que venien a estudiar al nostre país, sense cap culpa volguda. El suïcidi d’un copilot boig va deixar prop de la localitat alpina francesa de Le Vernet, ara fa just un any, un altre cúmul de morts, en el pitjor accident aeri que ha sofert el nostre petit país, morts també sense cap sentit. Avui m’ha arribat un article de la Pilar Rahola i on l’escriptora ens diu en el pròleg: “Vaig escriure aquest article amb un cor trencat per l'accident de Freginals. Avui l’he penjat, per si voleu llegir-lo...” Si teniu cinc minuts, feu-ho i comprovareu que encara hi ha gent tendre al món.

Mort jove

"Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...”. Així comença el poema de Joan Maragall “La mort d'un jove”, que el poeta dedicà al germà de la seva dona Clara, quan va morir als vint-i-un anys. És un poema de vida, ple d'optimisme que amara tota la poesia de Maragall, i és precisament per això que expressa com cap altre l’intens dolor que provoca la mort d'un jove. Si totes les defuncions propers ens deixen desconcertats, espantats, orfes, la mort d un jove és una ferida tan seca que no donen oxigen per la comprensió ni, probablement, per l'acceptació. I per als seus pares ha de ser una queixalada de la seva pròpia mort, una forma de morir a trossets, abans de morir...

De sobte, han estat tretze flors tallades, en un instant, arrencades de la vida justament quan començaven a devorar-la, noies boniques, joves, esplèndides, plenes d'idees i projectes, preparades per la força de la seva joventut... i en un instant..., la buidor. Puc imaginar-me els dies anteriors de la família, tants cops viscuts. La idea d'un viatge o una estada a l'estranger, els dubtes, assegurar-se que no hi ha cap risc, mirar els preus, preguntar amb qui van, demanar-los que truquin cada dia, apuntar-se els telèfons dels altres pares, per si de cas, alguna compra de darrera hora, ajudar a fer la maleta... I el dia de la sortida, la sobredosi de consells materns, la barreja d'emocions, l’angunia, la joia, els adéus... Cap pare del món, ni tan sols aquells que som patidors de mena, pot imaginar que mai més tornarà a veure el seu fill, perquè aquesta és una idea tan inacceptable que no té cabuda a qualsevol lloc, ni tan sols en l'espai del neguits.

Els fills cal que ens plorin a nosaltres, i aquesta veritat roman amb nosaltres i ens reconfortar, perquè dóna sentit a la continuació de la vida. Però, quin sentit pot haver-hi en una mort jove? És tan malèvola la pregunta, que no hi ha cap resposta, tan sols l'abisme de dolor que provoca una absència tan brutal.

Voldria dir que m'imagino el patiment de les famílies que han d'agafar un avió per venir a recollir el cos de la seva filla morta. La trucada amb la notícia..., haver de fer tota la logística per viatjar, en el moment just en què res no te sentit excepte el dolor..., arribar en un lloc estrany per reconèixer les restes... Però no és cert. Ningú que no ha passat una tragèdia com aquesta pot imaginar com d’asfixiant ha de ser l'aire que s’ha de respirar, quan de plom han de ser les paraules que s’han de pronunciar, que fosc ha de ser el camí que s’ha de transitar. I aquí estem, els que contemplem des de lluny la tragèdia, intentant enviar l’empatia d'emocions que ens amaren, sabent que no ens apropem, de cap manera, a entendre l'horror.

Res més, llevat de l'angoixa compartida. Que reposin en pau la tretze flors tallades, i que les seves famílies puguin trobar el llenguatge del consol.

Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat al Facebook de l’autora el dimecres 23 de març del 2015

18 de març 2016

Mirant-se la bola de vidre

Des que va començar a caminar la legislatura, Junts pel Sí i la CUP han seguit mantenint una tensió en les seves relacions, fruit de la complexitat que caracteritza ambdós grups parlamentaris, i de la distància ideològica que els separa. També dins de la formació de JxS existeixen algunes discrepàncies que es tradueixen en votacions diferents en el Parlament malgrat que, com ha dit recentment el President Puigdemont, al Govern hi ha coincidència en la necessitat d’una ‘pantalla democràtica abans de fer el pas cap a un estat independent’ i ha considerat que les declaracions de la secretària general dels republicans, Marta Rovira, diuen el mateix tot i que amb ‘unes altres expressions’. El president ha refermat que el govern està compromès a fer tots els preparatius ‘per deixar les coses a punt’ perquè el país pugui prendre la decisió democràtica de ser un estat independent”. Això ve a tomb d’un article titulat “Mirant-se la bola de vidre”, que va escriure fa uns dies en Pere Grau, Professor Mercantil i alumne de Joan Triadú a les llegendàries classes de català del CICF, i que podeu llegir en el nostre Blog, on estudia algunes possibilitats futures de l'escenari polític en una Catalunya independent i on analitza aquestes necessàries aliances que s’haurien de bastir entre CDC i ERC, principals actors dins de Junts pel Sí en un futur Estat Català.

Mirant-se la bola de vidre

En un altre article ("La transformació de Convergència") deia que calien, en el futur, una CDC (es digui com es digui) i una ERC fortes que es poguessin rellevar en el poder segons la voluntat del poble. Aquesta seria una situació estable i força convenient, crec jo, en els primers anys d'un nou estat català. L'escenari polític en una futura república catalana, però, possiblement no seria tan senzill. Deixar de dependre d'Espanya no vol dir pas que d'avui per demà els catalans perdem la nostra afició a la formació de capelletes. I aquesta afició pot complicar bastant la governabilitat del nou estat. Entenem-nos: no pas que la faci impossible; de cap manera. Sempre ens en sortirem millor que no pas supeditats a gent forana. Però la solució (diguem-ne més europea?) d'una sòlida alternança entre CDC i ERC (sols o col·ligats amb altres petits partits amb representació parlamentària) podria ser ja de bon principi invalidada, o bé per una fragmentació dels escons al parlament que obligués a buscar altres sortides, o bé per l'existència d'una tercera força important amb la que fos difícil (o impossible) de formar coalicions. Permeteu-me que (amb el risc evident de fer el ridícul) intenti mirar la bola de vidre màgica, sabent de sobres que en aquests moments no hi ha prou elements per resoldre aquella equació futura que tantes variables pot tenir i que de moment és un raïm molt verd.

La principal incògnita és quina formació política intentaria concentrar els vots dels electors unionistes invocant greuges més inventats que no pas certs que es puguin derivar de la legislació catalana. El fenomen dels partits russòfils a Estònia i a Letònia, estats amb una forta minoria russa, es pot repetir a Catalunya. Un partit així es nodriria essencialment dels votants actuals del PP i de C's a Catalunya (diguem-ne aquí, doncs, PPCS). Els actuals federalistes del PSC i d'ICV possiblement s'adaptarien més obertament a les noves circumstàncies i es reagruparien de manera diferent, una part incorporant-se a ERC i una altra potser ajuntant-se al partit dels colauites-podemites, concentrant-se en la política social dins del nou estat independent.

Sempre tenint en compte que ara per ara no podem tenir cap seguretat sobre tot aquest complexe imaginari, una cosa que crec plausible és que l'actuació d'aquest possible PPCS fos diferent segons com s'efectués la separació entre Catalunya i Espanya. En el cas d'una sortida pactada i gradual (que per improbable que ara sembli, pot ser forçada pel pragmatisme de la UE) la política del PPCS es concentraria a intentar que el castellà conservés molta part del seu actual paper a Catalunya i a propulsar la influència econòmica espanyola. En el cas, però, d'una sortida a través d'una DUI que fos inevitable, un PPCS podria ser la cèl·lula central per dificultar, interferir, sabotejar tant com poguessin la vida del nou estat. I segons quina fos la seva força electoral podria passar (almenys en els primers temps de la independència) que la única possibilitat de formar un govern eficient fos una "gran coalició" CDC/ERC. És a dir una repetició del "Junts pel Sí" per tal d'estabilitzar el nou estat fins que el PPCS perdés força i no pogués ja interferir la normalització política del país.

Hi haurà uns factors essencials que poden desarmar els arguments del PPCS i fer-li perdre l'empenta inicial que pugui tenir. Els principals seran la demostració de què les prediccions catastròfiques unionistes no s'acompleixen, un desenvolupament econòmic que repercuteixi positivament i directament en la vida dels ciutadans, i la situació del castellà a Catalunya.

El primer es produirà molt ràpidament. Quan la gent vegi que no som expulsats de la galàxia, que els pensionistes reben els seus diners puntualment, que les empreses estrangeres no fugen i que, a mesura que les noves circumstàncies ho permetin, les retallades són anul·lades de mica en mica, el PPCS quedarà tan nu com el rei del conegut conte d'Andersen.

La situació econòmica dels ciutadans no canviarà d'un dia per l'altre, però ja només la seguretat de què el govern posa les bases per un canvi visible (i cal explicar-ho bé i constantment a la població) donarà, crec jo, a la gent l'entusiasme i la paciència (que haurà de ser alimentada amb totes les mesures positives d'urgència que siguin possibles) per immunitzar-la contra les pors que encara vulgui seguir predicant el PPCS.

La situació del castellà a Catalunya serà potser la pedra de toc més important i la que exigirà més sensibilitat política. Però és una qüestió tan complexa com controvertida, faria avui aquest article massa llarg, i la deixo pel següent.

Pere Grau
Col·laborador de la revista Llengua Nacional

Article publicat al diari EL MATI DIGITAL.cat el dimarts 8 de març del 2015

10 de març 2016

Tot passa per Catalunya

Diumenge passat vàrem publicar en el nostre Blog un article de l’historiador en Joan B. Culla, on imaginava que hauria passat amb la fallida investidura de Pedro Sànchez si Catalunya no existís. Avui volem insistir en el mateix tema publicant l’article titulat “Tot passa per Catalunya”, on la diputada sabadellenca Lourdes Ciurò de Democràcia i Llibertat ens fa arribar les seves vivències que, des del seu escó al Congrés de Diputats, ha pogut observar i on diu que retronaven per entre les files socialistes les paraules de la baronessa andalusa Susana Diez : "A Catalunya ni agua!". És clar doncs, com deia el professor Culla, que en el debat d’aquesta setmana, el "desafío catalán" és el principal entrebanc a la formació d’un nou govern espanyol ja que, com molt bé va dir el portaveu de DiL al Congrès en Francesc Homs, si en Pedro Sánchez volgués, existeix una majoria parlamentaria que podria fer possible un govern d’esquerres i de progrés, només caldria que el PSOE acceptés un referèndum vinculant per Catalunya. That’s all.

Tot passa per Catalunya

Punt i apart. Divendres passat es va tancar una sessió d'investidura que va fer història: mai abans algú que havia acceptat l'encàrrec del Rei per a buscar els suports necessaris per a ser President del Govern d'Espanya s'havia presentat al debat sense tenir-los ni poder-los aconseguir. Investidura fallida. I ara què?

Doncs ara entrem a la segona part, que només té una diferència amb la primera i és que s'ha engegat el cronòmetre del compte enrere. Data límit 2 de maig per a fer govern o per convocar eleccions. Caixa o faixa. Prou de balls de saló i de política de plató de TV. Ara, una de tres: o govern de canvi cap a l'esquerra, o govern de “Gran Coalició” cap a la dreta, o noves eleccions el 26 de juny i tornem a llençar la moneda.

A la vista del croquis plantejat, l'únic agent que pot participar en les tres opcions, és el partit de Pedro Sánchez. El centre esquerra és qui pot decantar el pes del govern segons els actors pels que aposti. Sánchez n'és conscient. En té tota la responsabilitat però malauradament compta amb poca força interna per escollir sense complexes. El referèndum a les seves bases no és suficient per trencar inèrcies de discursos cavernaris del post -franquisme.

Ho he constatat aquests dos dies de debat d'investidura. Des del meu escó a l'hemicicle he vist como el líder socialista, hostatge de discursos antics en la qüestió catalana, ha perdut la possibilitat d'iniciar els canvis que la política espanyola demanda. Les paraules de la baronessa andalusa retronaven a la Cambra espanyola: "A Catalunya ni agua!" .

Sánchez doncs, manté les seves línies vermelles amb Catalunya i és incapaç d'oferir un sortida democràtica en front de la sortida judicial que exercita el PP. El líder socialista coneix, però no té el coratge necessari per reconèixer que Catalunya plana com mai sobre la política espanyola i que si no fos per la qüestió catalana, ell, hores d'ara, seria President del Govern.

Les coses ara per ara, apunten just a l'altre extrem. El pacte subscrit entre la dreta 2.0 i el centre esquerra, arrosseguen l'Estat espanyol cap a una gran coalició i el sentit d'un Govern PP-PSOE-C's no té altra base més enllà de donar discurs de garantia de la unitat d'Espanya. De nou Catalunya.

Si és evident que fer un pacte per governar Espanya basat en la voluntat de garantir-ne la unitat tindrà un pèssim efecte sobre Catalunya, també ho és que Espanya perdrà la oportunitat d'abordar les grans reformes que li calen. No hi ha futur per Espanya sense apuntalar que la qualitat democràtica d'Espanya passa avui per què Catalunya voti. De nou Catalunya.

Des de Democràcia i Llibertat hem donat la nostra solució per a possibilitar la governança d'Espanya. Donem el nostre suport a un govern de canvi, a canvi de poder fer el referèndum que tantes adhesions aglutina a Catalunya . Un win-win per a Espanya i per a Catalunya. Una oferta constructiva que permet reconstruir les malmeses bases d'un Estat tocat per la corrupció i on plana una ombra de dubte espessa en matèria d'independència judicial.

Sánchez té una possibilitat de reiniciar Espanya. Si l’accepta, nosaltres en garantirem la seva governabilitat sense perdre de vista el nostre compromís granític amb el mandat que ostenta el Parlament, després del 27S. De nou, tot passa per Catalunya.

Lourdes Ciuró i Buldó
Diputada de Democràcia i Llibertat al Congrés dels Diputats

Article publicat al Diari de Sabadell el dijous 10 de març del 2015

06 de març 2016

Si Catalunya no existís.

Un cop frustrada la investidura d’en Pedro Sànchez, PP i Podemos tornen a estar disponibles per parlar ara que Pedro Sánchez ha fallat, però aquest mateix dissabte el PSOE s’ha conjurat amb Ciudadanos per anar junts a qualsevol reunió amb altres formacions que s’hagi de celebrar a partir d’ara. Això vol dir que seran un bloc unitari per la unitat d’Espanya sense marge per a referèndums. Les mesures ‘reformistes i de progrés’ no han arribat a tots els àmbits i el discurs continua sent el mateix que el del PP amb majoria absoluta. En qualsevol cas, això vol dir que si Podemos vol ser qui desencalli les negociacions, s’ha d’entendre amb Ciudadanos. O el que és el mateix: ha de renunciar al referèndum cosa que, de moment, sembla impossible per la formació de Pablo Iglesias. Queda clar doncs que l’única alternativa a unes noves eleccions passa només per un pacte a tres (PP-PSOE-C’s). Tot plegat ens porta a fer-nos una pregunta: Que passaria hores d’ara a Espanya si Catalunya no existís? La resposta ens la dona el professor Joan B.Culla en un article titulat “La nosa” que publiquem en el nostre Blog.

La nosa

Des de fa cent trenta o cent cinquanta anys, la qüestió catalana —l’especificitat econòmico-social, cultural i política de Catalunya, i les reivindicacions que se’n deriven— ha estat, en la política espanyola, moltes coses: un maldecap (el comte de Romanones va escriure que, si cadascuna de les províncies hagués plantejat a Madrid les preocupacions que suscitava constantment Barcelona, Espanya hauria estat ingovernable); un problema (que, segons digué Ortega y Gasset a les Corts Constituents republicanes, “no se puede resolver, sólo se puede conllevar”); un enemic a doblegar i abatre per la força militar (“la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán” que evocava el decret de Franco d’abril de 1938); o, en el millor dels casos, una realitat de formes difícils a la qual calia trobar-li “l’encaix”.

Aquests darrers dies de negociacions i debats d’investidura d’un eventual president del govern d’Espanya, la qüestió catalana ha assolit una nova condició: la de nosa (estorbo, en castellà). Dit d’una altra manera: si Catalunya no existís, ja faria setmanes que l’estat espanyol tindria un nou govern estable i poc o molt coherent.

Fixin-s’hi: si Catalunya no existís —vaja, si no existís la qüestió catalana— Podem no tindria en el seu programa el compromís de convocar-hi un referèndum d’autodeterminació; i, absent aquesta “línia vermella”, els de Pablo Iglesias haurien pogut pactar amb el PSOE un programa d’esquerres sense més dificultat que graduar l’esquerranisme (és a dir, què fer amb la pressió fiscal, amb les consignes d’austeritat provinents del nord, amb la reforma laboral...). Molt probablement s’haurien posat d’acord, sense al·lusions a la cal viva.

Si Catalunya no existís —com a realitat política que reivindica la seva sobirania—, Ciutadans seria tan sols un jove partit centrista i reformista espanyol, desitjós de despolititzar la justícia, de suprimir el Senat i els aforaments, de carregar-se les diputacions, etcètera, però sense l’obsessió que avui el caracteritza de preservar la "soberanía" nacional, de rebutjar qualsevol forma de consulta autodeterminista, de combatre la immersió lingüística en nom d’un macarrònic trilingüisme. Per tant, els d’Albert Rivera no tan sols podrien pactar amb el PSOE —això ja ho han fet— i conviure amb el PSC sense els grinyols que aquell acord suscita, sinó que també tindrien un cert espai de coincidència amb Podem.

Si Catalunya no existís —o fos com Extremadura, Castella i Lleó o l’Aragó—  el PSOE no se sentiria moralment captiu del PP en totes les matèries i tots els debats relacionats amb la defensa de la "unidad" nacional; ni s’hauria vist obligat a donar suport al govern de Rajoy en les respostes judicials i els recursos d’aquest davant del Tribunal Constitucional contra iniciatives polítiques del sobiranisme català; ni hauria forçat el PSC a esborrar del seu programa la defensa d’una consulta pactada sobre el futur estatus polític de Catalunya... En definitiva, si la qüestió catalana no existís, el PSOE podria ser una veritable alternativa de govern al Partit Popular, no —com és — una variant light diferenciada amb prou feines pel "talante", per l’estil menys agressiu, per la retòrica més vellutada.

Si Catalunya no existís com a identitat política forta amb una poderosa pulsió independentista, aleshores al Congrés de Diputats els actuals grups parlamentaris d’Esquerra Republicana i de Democràcia i Llibertat vindrien a ser com els de Coalició Canària o —en el passat— el Partit Socialista d’Andalusia, o el Partit Aragonès Regionalista, si bé més nombrosos. En aquesta hipòtesi els disset diputats d’ERC o de DL serien, junts o per separat, sumands perfectament acceptables pel PSOE —i àdhuc pel PP— de cara a articular una majoria d’investidura o una majoria de govern i no una mena d’empestats polítics aïllats darrere un cordó sanitari, el suport i fins l’abstenció dels quals a la frustrada investidura de Pedro Sánchez havien de ser rebutjats emfàticament per tal que el líder socialista no quedés estigmatitzat com un traïdor capaç de ignorar la "unidad de la pátria".

A pesar de la crisi del bipartidisme espanyol, i de la complicada aritmètica parlamentària resultant del passat 20-D, i de l’esgotament del lideratge de Mariano Rajoy, i de les fragilitats del lideratge de Pedro Sánchez, i de les il·limitades ambicions d’Albert Rivera, i de l’aspiració de Pablo Iglesias i Podemos a fagocitar l’espai que el PSOE ha ocupat des del 1977..., a pesar de tot això, insisteixo: sense el destorb català, la Moncloa ja tindria un inquilí nou —o revalidat— des de finals de gener, màxim principis de febrer. És una de les grans paradoxes d’aquests darrers dies: absent dels 66 folis del pacte PSOE-C’s, esmentat elusivament en el debat d’aquesta setmana, el "desafío catalán" és el principal entrebanc a la formació d’un nou govern espanyol.

El 1993, quan —caigut el comunisme— els txecs van creure que els eslovacs els eren una rèmora i una nosa, promogueren un divorci de mutu acord. Però Madrid no s’assembla gens a Praga.

Joan Baptista Culla i Clarà
Professor d'història contemporània a la UAB

Article publicat al diari ara el dissabte 05 de març del 2016.

01 de març 2016

No tot és alta política

Estatua de Allison Lapper a Trafalgar Square
Ara que s’està debatent la formació d’un nou govern a l’Espanya del PP, del PSOE, de Ciudadanos i dels partits que es diuen “progressistes”, un escrit com el que publiquem en el nostre Blog de la diputada de CDC, Lourdes Ciuró, posa el dit a la nafra d’aquests diputats que només poden discutir qüestions de molt “alta política” i deixen de banda altres problemes que, no per involucrar a poques persones, son menys importants. Aquest és el cas dels afectats per la talidomida que no tindran una indemnització del laboratori que va fabricar el medicament, Grünenthal ni de l’Estat Espanyol. La Sala Civil del Tribunal Suprem va acordar rebutjar per 8 vots a 1 el recurs de la Associació de Víctimes de la Talidomida a Espanya a poder ser indemnitzats pels danys que els va provocar el medicament que les seves mares van prendre durant l'embaràs, a l'entendre que la indemnització que reclamaven estava prescrita. El cas de moment, només afectava 24 persones el 2010, però en ell hi havia també la il·lusió dels altres 500 afectats de l'associació. Per això, com diu la Lourdes, cal treballar des de totes les instàncies per lluitar pels drets d’aquestes víctimes innocents.

No tot és alta política

No. En absolut. No tot és alta política i sovint sembla que així sigui. Pactes d’alt nivell, sumes de partits que resten possibilitats, línies vermelles que donen l’esquena a reivindicacions democràtiques, i així podríem anar desgranant qüestions que omplen diaris i notícies cada dia, mentre que del que és quotidià no en parlem i si es tracta d’una quotidianitat que afecta a la vida d’uns pocs centenars de persones, ja ni us explico. Definitivament no és tema.

Des d’aquestes línies vull obrir la finestra a un dia a dia molt petit però de gran transcendència per a les persones afectades. Em refereixo a les persones que van néixer amb greus malformacions com a conseqüència que les mares gestants havien pres un medicament “tant inofensiu com un caramel” que alleugeria els marejos durant l’embaràs. Ho va patentar un laboratori alemany –Grünenthal- als anys 50 i es va començar a comercialitzar a partir de 1957, sense recepta, també a l’estat espanyol.

Ben just un any després, van començar a néixer criatures sense braços, sense cames, amb escurçament atròfic de les extremitats i amb altres greus malformacions físiques. Les investigacions van atribuir la causa d’aquestes malformacions al fàrmac en qüestió i en concret a la substància de la Talidomida, que composava aquest medicament. Medicaments que es comercialitzaven amb noms com “Entero-Sediv”, “Softenon”, “Imidan” o “Cortergan”.

L’any 1961 es va procedir a retirar els fàrmacs a Alemanya però a l’estat espanyol la seva comercialització va seguir fins ben entrat el 1963 i consta en documents oficials que l’any 1969 encara corrien pel mercat medicaments amb Talidomida. Tant és així que vademècums mèdics de l’any 1975 encara contenien referències a aquest medicament i, fins i tot, s’anunciava en revistes especialitzades la venda d’aquest medicament destinat a dones embarassades.

A tot l’Estat, es calcula que van néixer al voltant de 3.000 criatures amb aquestes greus malformacions. Malformacions que els acompanyarien de per vida i que torturen les mares víctimes de la inconsciència d’aquells que no van prendre totes les mesures necessàries per apartar del mercat la comercialització del verí. Desprotecció en grau màxim d’aquestes persones que 40 anys després encara no han vist cap reconeixement ni compensació que les conforti una mica pel fet d’haver estat víctimes de la indolència de l’Estat i de la farmacèutica a parts iguals.

Alemanya, ja l’any 1961, va actuar en la retirada dels medicaments i més darrerament va activar mecanismes de compensació a les víctimes a través del laboratori, però aquest no ha estat el cas de l’estat espanyol. L’Estat no ha reconegut la seva part de culpa per haver actuat indolentment al no vetllar per la retirada del medicament tal i com es va fer a Alemanya l’any 1961, i per no alertar adequadament les possibles persones en risc.

L’Estat tampoc no ha sabut estar a l’alçada per emparar aquestes persones víctimes d’un greu error de les autoritats sanitàries de l’època quan, després de recórrer als tribunals de justícia contra la farmacèutica, aquests al·leguen prescripció de la reclamació judicial! És a dir, i segons els tribunals, a aquestes persones els ha caducat el dret a reclamar als laboratoris.

I jo em pregunto: què és el que ha prescrit? L’escurçament atròfic de les extremitats? El no poder valer-se per elles mateixes? A partir de la sentència, quins efectes remetran per prescripció? L’estat espanyol no pot seguir desentenent-se d’aquestes persones, limitant-se a enviar-les a reclamar contra els laboratoris per la via judicial. Són pocs, febles i estan sols davant la multinacional farmacèutica. Pocs perquè van morint, febles perquè porten molta lluita i sols perquè el seu estat no els empara. El nou govern de l’Estat, a curt o a mig termini, haurà d’afrontar aquesta qüestió d’una vegada per totes, començant per determinar quantes persones a l’Estat poden estar afectades pels efectes devastadors del medicaments amb Talidomida, fer-los un reconeixement explícit i emparar-les per a què el seu dia a dia sigui més suportable per a elles i les seves famílies.

Des de Convergència al Congrés i en nom de Democràcia i Llibertat hi estem compromesos. Treballarem per aquestes víctimes que si bé són uns pocs centenars, el seu reconeixement servirà per dignificar-les i suplir algunes de les mancances d’un estat espanyol que sembla que només estigui pendent de “l’alta política”.

Lourdes Ciuró
Portaveu de Justícia al Congrés per Democràcia i Llibertat

Article publicat al diari Naciódigital.cat el dilluns 29 de febrer del 2016