Mort jove

Atemptats, accidents, suïcidis, desastres naturals . Sembla que el món s’hagi tornat boig i que el Déus, siguin de la cultura que siguin, han deixat de vetllar per la humanitat. Potser és la humanitat la que ha deixat de creure en els Déus i per això actua com si la bondat, la dignitat i el respecte pels altres no existissin. Els atemptats de Brussel·les o París han deixat un munt de morts pel fanatisme de l’Estat Islàmic sense cap explicació racional. L’accident de Freginals ha segat la vida d’unes joves que venien a estudiar al nostre país, sense cap culpa volguda. El suïcidi d’un copilot boig va deixar prop de la localitat alpina francesa de Le Vernet, ara fa just un any, un altre cúmul de morts, en el pitjor accident aeri que ha sofert el nostre petit país, morts també sense cap sentit. Avui m’ha arribat un article de la Pilar Rahola i on l’escriptora ens diu en el pròleg: “Vaig escriure aquest article amb un cor trencat per l'accident de Freginals. Avui l’he penjat, per si voleu llegir-lo...” Si teniu cinc minuts, feu-ho i comprovareu que encara hi ha gent tendre al món.

Mort jove

"Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...”. Així comença el poema de Joan Maragall “La mort d'un jove”, que el poeta dedicà al germà de la seva dona Clara, quan va morir als vint-i-un anys. És un poema de vida, ple d'optimisme que amara tota la poesia de Maragall, i és precisament per això que expressa com cap altre l’intens dolor que provoca la mort d'un jove. Si totes les defuncions propers ens deixen desconcertats, espantats, orfes, la mort d un jove és una ferida tan seca que no donen oxigen per la comprensió ni, probablement, per l'acceptació. I per als seus pares ha de ser una queixalada de la seva pròpia mort, una forma de morir a trossets, abans de morir...

De sobte, han estat tretze flors tallades, en un instant, arrencades de la vida justament quan començaven a devorar-la, noies boniques, joves, esplèndides, plenes d'idees i projectes, preparades per la força de la seva joventut... i en un instant..., la buidor. Puc imaginar-me els dies anteriors de la família, tants cops viscuts. La idea d'un viatge o una estada a l'estranger, els dubtes, assegurar-se que no hi ha cap risc, mirar els preus, preguntar amb qui van, demanar-los que truquin cada dia, apuntar-se els telèfons dels altres pares, per si de cas, alguna compra de darrera hora, ajudar a fer la maleta... I el dia de la sortida, la sobredosi de consells materns, la barreja d'emocions, l’angunia, la joia, els adéus... Cap pare del món, ni tan sols aquells que som patidors de mena, pot imaginar que mai més tornarà a veure el seu fill, perquè aquesta és una idea tan inacceptable que no té cabuda a qualsevol lloc, ni tan sols en l'espai del neguits.

Els fills cal que ens plorin a nosaltres, i aquesta veritat roman amb nosaltres i ens reconfortar, perquè dóna sentit a la continuació de la vida. Però, quin sentit pot haver-hi en una mort jove? És tan malèvola la pregunta, que no hi ha cap resposta, tan sols l'abisme de dolor que provoca una absència tan brutal.

Voldria dir que m'imagino el patiment de les famílies que han d'agafar un avió per venir a recollir el cos de la seva filla morta. La trucada amb la notícia..., haver de fer tota la logística per viatjar, en el moment just en què res no te sentit excepte el dolor..., arribar en un lloc estrany per reconèixer les restes... Però no és cert. Ningú que no ha passat una tragèdia com aquesta pot imaginar com d’asfixiant ha de ser l'aire que s’ha de respirar, quan de plom han de ser les paraules que s’han de pronunciar, que fosc ha de ser el camí que s’ha de transitar. I aquí estem, els que contemplem des de lluny la tragèdia, intentant enviar l’empatia d'emocions que ens amaren, sabent que no ens apropem, de cap manera, a entendre l'horror.

Res més, llevat de l'angoixa compartida. Que reposin en pau la tretze flors tallades, i que les seves famílies puguin trobar el llenguatge del consol.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Article publicat al Facebook de l’autora el dimecres 23 de març del 2015