La Mesa del Parlament ha donat llum verda a la tramitació de la reforma del reglament per la via d’una ponència conjunta, una via directa per accelerar la desconnexió, la ruptura Catalunya-Espanya. Això ha posat dels nervis a Madrid. L'inici del tràmit parlamentari del que podria suposar la independència ràpida i per la via reglamentària, d’aquesta reforma del reglament de la Cambra proposada per JxSí i la CUP, amb l'objectiu de dificultar possibles inhabilitacions als membres del Govern, preocupa i molt als unionistes. Sembla que cada vegada que s’aferma més el procés i s’acosta el setembre, hi ha unionistes que es posen molt nerviosos. Això és normal perquè veuen que la seva ideologia va de baixa i que es poden emportar un bon ensurt amb el referèndum que, internament i quan estan sols, ells també consideren imparable. Davant d’això només tenen dues opcions: hiperventilar-se i dedicar-se a carregar-se el procés amb totes les armes possibles o organitzar-se i preparar una campanya per al NO a la pregunta del referèndum. Sembla doncs que els que abans acusaven alguns independentistes d’estar hiperventilats, ara son ells que ho estan. I més que n’estaran, d’hiperventilats. El seu problema rau en què, d’una banda, ja han fet tard per a definir-se amb netedat, com el hi passa per exemple als de CSQP o també als colauistes . Davant d’una situació extraordinària com la què estem vivint, la indefinició ha de passar una factura molt grossa. Al voltant d’aquesta posició, el director de VilaWeb ha publicat un editorial titulat “Els hiperventilats canvien de bàndol” on inclou una referència als molts “trolls” que publiquen incansables piulades a la xarxa, moltes vegades fent-se passar per independentistes desenganyats, però que en realitat no deixen de ser unionistes hiperventilats.
Els hiperventilats canvien de bàndol
Primer de tot, n’atribuiré la font: la frase és de Xavier Díez. Responia a un seguit de piulades meues que explicaven, dissabte, que els trolls que es dediquen a perseguir qualsevol cosa independentista cada dia dissimulen menys què són. Concretament, jo parlava d’un que en una setmana havia fet mil cinc-centes piulades fent-se passar per un independentista decebut i enganyat, totes esmentant personatges públics independentistes, per interferir en el seu timeline. La cosa curiosa, que el delatava, és que no tenia ni un sol seguidor. Sense ni un sol seguidor i amb un nom fals, fer unes deu piulades per hora, durant tota la setmana, sempre amb esments i sempre reproduint l’argumentari unionista, és evident que és una tasca pagada, ja us podeu imaginar per qui.
Algun dia haurem de parlar d’aquest exèrcit de trolls unionistes i de la factoria des d’on treballen. De moment sé de gent que col·lecciona amb paciència i tenacitat missatges i comptes, que relaciona els texts i les hores en què els publiquen, i també els esments que fan. Ara per ara, un consell: no respongueu mai a ningú que no done la cara.
Arran d’aquesta situació, un punt divertida, va arribar la piulada de Xavier Díez i vaig pensar que efectivament tenia raó. Aquestes darreres setmanes observem com s’intensifica la virulència unionista, a Twitter i a fora, cosa que sembla que es podria explicar d’aquesta manera: els hiperventilats ara són ells.
La paraula ‘hiperventilat’ és una d’aquelles que va entrar de manera fulgurant en el debat social, per a referir-se a un tipus d’independentista que tenia una mena d’ansietat permanent pel procés. Ansietat, concretament, pel perill que el procés d’independència se’n pogués anar en orri en un minut, per alguna raó que no controlaven. I ansietat perquè considerava que tot anava massa lent.
Sense haver desaparegut els hiperventilats independentistes, sí que és veritat que fa la sensació que la hiperventilació ara canvia de bàndol. Sembla que els qui tenen més ansietat a mesura que s’acosta el setembre precisament són els contraris a la independència. I encara més aquells que no voldrien de cap manera haver de dir si són favorables o contraris a la independència, perquè així pesquen ací i allí. Veure aquests dies gent de Catalunya Sí que es Pot bavejant amb el diari del comte de Godó o gent de Ciutadans reclamant intervencions dràstiques i dient que ‘encara’ (ai, aquest ‘encara’, si en diu, de coses…) hi són a temps, potser sí que indica que tot plegat es va accelerant. Potser més i tot que nosaltres –vull dir jo– no sabem veure.
Vicent Partal
Periodista
Editorial del digital VilaWeb del dilluns 6 de març del 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada