Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




30 d’octubre 2019

Qui la dirà mes grossa?

Estem  a deu dies de les eleccions i els tambors de combat sonen a tot drap. Els caps grossos dels partits s’afanyen esmolant les seves llengües per destil·lar quan més verí millor cap els seus opositors electorals i també per fer declaracions que justifiquin els seus programes electorals o la majoria de vegades els propis pensament politics, competint per veure qui pot dir-la més grossa.

En l’acte de l’obertura de l’Any Judicial Militar i davant la cúpula de l’exèrcit espanyol el president del Tribunal Suprem espanyol i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, ha tornat a insultar avui l’independentisme en el seu discurs advertint que els qui ‘ataquen cegats per la irracionalitat’ i de manera ‘brutal’ la ‘democràcia espanyola’ i pretenen ‘trencar la convivència’ a Catalunya en pagaran les conseqüències. Discurs inquietant més a prop de Vox que del PP o C’s, que semblava arengar als militars perquè prenguessin mesures en cas que els ‘díscols independentistes catalans’ ofenguin l’Estat espanyol protestant per una sentència injusta.

Un altre exemple l’hem pogut veure aquest mateix dimarts a través de l'experta política en embolics diversos, la vicepresidenta Carmen Calvo, a qui no se li ha passat cap altra cosa pel magí que amenaçar els jutges belgues amb prendre represàlies sinó s'extradeix el president Carles Puigdemont. Evidentment, la justícia belga encara està sorpresa per les declaracions de Calvo i la intromissió del poder executiu en el poder judicial i no del mateix país sinó d'un altre estat. La excelsa ministra vicepresidenta Calvo és una acèrrima defensora de les corrides de toros, feminista, apassionada de la moda espanyola i de les sabates, separada, alumna de les mares escolàpies, diuen d'ella que no demana permís ni perdó i per les seves ficades de pota, alguns l'anomenen, sense que se sàpiga, la “Mari-líos”

Lamentablement  la democràcia espanyola té aquestes coses i tan aviat s'improvisa una acusació de rebel·lió, com es construeix un fals relat sobre la violència o es comparen els actes vandàlics amb terrorisme. Surt un ministre de Justícia com Grande-Marlaska dient impunement que "la violència a Catalunya ha estat de més impacte que al País Basc" i defensant les amenaces que la ministra Calvo ha fet al Govern belga ja que la vicepresidenta "és una fina jurista" i afegint que "el Codi Penal és idèntic a tots els països", referint-se a les paraules de la ministra que considerava que les autoritats belgues haurien d’actuar com li demana la justícia espanyola després de fer-se pública la sentència al procés. Segur que el Codi Penal és idèntic a tots els països?, de debò? Que hi hagi delictes en què hi hagi coincidència no vol pas dir que no hi hagi fets que en un país siguin delicte i en un altre no. Malgrat ser jutge sembla no tenir gaires coneixements del dret internacional ni de les lleis vigents en els països de la UE.

D’altra banda el candidat del PSC-PSOE, Pedro Sánchez, ha volgut darrerament marcar perfil declarant en tots els seus mítings de pre-campanya que la prioritat del seu proper govern serà la desaparició del federalisme i la defensa de la sagrada unitat d’Espanya, afirmant que els independentistes s’assemblen cada vegada més a l’extrema dreta. Queda lluny doncs aquell Pedro Sànchez que, per poder guanyar les primàries del seu partit, feia tàndem amb el PSC i raspallava al seu amic Miquel Iceta donant-li ànims per guanyar a Catalunya, amb un discurs menys agressiu contra el sobiranisme. Repetim que sembla que tothom s’ha posat d’acord a veure qui la diu més grossa i pot així esgarrapar uns quants vots als seus rivals polítics.

Veurem d’aquí una setmana si els sondejos electorals es confirmen i el candidat Pedro Sánchez guanya amb una majoria suficient que li permeti formar un govern, cosa que no va aconseguir en les dues ocasions anteriors que ho va intentar. El Catedràtic de Ciència Política de la UB, Jordi Matas, desenvolupa una anàlisi molt interessant del perfil del socialista Pedro Sánchez i de les seves possibilitats en aquestes properes eleccions,  en el seu article titulat “El fracàs del govern del PSOE”, que podeu llegir tot seguit.

 El fracàs del govern del PSOE

 La reacció del govern del PSOE després de la injusta i aberrant sentència del Tribunal Suprem constata el naufragi de Pedro Sánchez. S’ha de reconèixer que és difícil de trobar un president del govern espanyol que hagi demostrat ser tan sapastre en tan poc temps. Des de l’1 de juny de 2018, quan el PSOE va guanyar la moció de censura, fins avui, és a dir, en menys d’un any i mig, el president Sánchez ha estat incapaç de resoldre dues qüestions que haurien d’haver estat prioritàries: buscar l’estabilitat governamental i mirar de resoldre el principal problema polític que té l’estat espanyol.

Pel que fa a l’estabilitat governamental, podríem pensar que després de guanyar per primera vegada a la història una moció de censura i d’haver aconseguit, per tant, sumar la majoria absoluta del vots de formacions polítiques molt heterogènies, Pedro Sánchez tenia al seu abast moltes sensibilitats ideològiques per garantir una mínima estabilitat governamental. Però vuit mesos més tard es va trencar la majoria que la va fer possible i Sánchez va veure com el Congrés tombava el projecte de llei de pressupostos generals de 2019. Efectivament, el 13 de febrer de 2019 el govern del PSOE va demostrar una clamorosa incapacitat de negociació, ja que bona part de les forces polítiques que van avalar la moció de censura (ERC, PDeCAT, EH-Bildu i dos diputats d’Unidas Podemos) van votar a favor de les esmenes a la totalitat i de retornar a l’executiu la proposta de pressupostos, mentre que el diputat de Nueva Canarias (que també va donar suport a la moció) es va abstenir. A més, el govern del PSOE va decidir convocar eleccions anticipades per respondre a aquesta derrota parlamentària, quan enlloc diu que s’hagin de convocar eleccions quan no s’aproven uns pressupostos (és més, el més normal és prorrogar-los i no pas dissoldre les Corts).

Després de les eleccions del 28 d’abril de 2019, el candidat a la presidència i president en funcions, Pedro Sánchez, tampoc va ser capaç de bastir una majoria parlamentària per superar la votació d’investidura i per assentar les bases d’una estabilitat governamental. El líder socialista s’ha convertit en l’únic candidat a la presidència del govern de la història de l’estat espanyol que en dues ocasions ha estat incapaç d’aconseguir sumar la majoria simple de la cambra en un procés d’investidura. En aquesta ocasió, però, ho tenia tot de cara per sumar amb Unidas Podemos i gestionar les abstencions necessàries per superar la investidura (amb ERC, el PNB i Bildu), però el govern socialista va preferir una altra vegada fer unes noves eleccions, malgrat que la militància demanava a crits fer un pacte d’esquerres.

La ineptitud de Pedro Sánchez també ha quedat abastament demostrada en el conflicte amb Catalunya. Després d’un any i mig de govern, no ha fet cap proposta política per intentar resoldre’l i ni tan sols va voler esmentar-lo en el debat d’investidura. Tampoc ha volgut propiciar un  mínim diàleg amb el seu interlocutor a Catalunya, el president Torra. A més, la reacció del govern del PSOE a la infame sentència de la Sala Segona del Tribunal Suprem i a les successives protestes i manifestacions que hi ha hagut a Catalunya, ha estat d’una gran irresponsabilitat, perquè enlloc de mirar d’entendre i de destensar la indignació popular, ha volgut criminalitzar el moviment independentista, tal com va fer de manera barroera la sentència del Suprem.

A més, tenint en compte que Pedro Sánchez actua més per criteris electorals que per responsabilitat governamental, potser hauria de saber que moltes de les seves actituds i declaracions sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya no són compartides per una part molt rellevant dels seus electors a Catalunya. Efectivament, d’acord amb l’enquesta Òmnibus que el Centre d’Estudis d’Opinió va fer el juny de 2019, un terç dels votants socialistes de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2017 afirmen que en el darrer any la ciutadania de Catalunya ha vist reduïdes les seves llibertats individuals i col·lectives i els drets fonamentals, i gairebé el 60% d’aquests votants del PSC consideren injust l’empresonament i l’exili dels polítics catalans. Pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, una significativa quarta part dels votants socialistes aposten per una política de diàleg i negociació sense cap límit (just el que nega rotundament el govern del PSOE), i gairebé la meitat (47%) estan d’acord en què el conflicte s’ha de resoldre a través d’un referèndum a Catalunya on es decideixi quina relació volen els catalans i les catalanes entre Catalunya i Espanya (cosa que rebutja amb contundència la plana major de la direcció del PSOE i del PSC). Finalment, més de la meitat dels que voten socialistes estan en desacord en considerar que no s’ha de fer cap referèndum perquè la unitat nacional espanyola no es pot votar (el 56%) o perquè la Constitució vigent ja ha resolt la qüestió satisfactòriament (el 53%), que és el discurset que fan a diari els membres del govern de Pedro Sánchez.

Aquest és el panorama que tenim en aquests moments i no sembla que les eleccions del 10N puguin generar un canvi radical en l’aritmètica parlamentària espanyola. Potser els canvis vindran més condicionats per la fortalesa de la protesta social a Catalunya i pel reclam popular, contundent i perseverant, de rebuig a la sentència del Tribunal Suprem, de defensa de la llibertat i dels drets fonamentals, i de reivindicació del dret d’autodeterminació.

Jordi Matas Dalmases

Catedràtic de Ciència Política de la UB

 

Article publicat al digital LaRepública  el diumenge 27 d’octubre del 2019

11 d’octubre 2019

Llençar benzina al foc

El Tribunal Suprem ja té redactada la sentència del judici del procés i també, des del dilluns passat, ja estan fixades les penes per a cada un dels acusats, segons expliquen els mitjans propers al cas. Un darrer pas que Manuel Marchena, president de la Sala Penal, es guardava pel final per evitar filtracions i que fa suposar que es farà pública la sentència en una data imminent, segurament dilluns 14 d'octubre. Com a màxim, no serà més enllà del 16 d'octubre, ja que en aquesta data caldria prorrogar la presó preventiva de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Tothom sap que la sentència serà dura , si no per tots segur que pels que l’estat considera el  ‘capos’ de la inexistent rebel·lió. Ara és el moment de posar seny i això pel que sembla no és pas el que fan els principals actors d’aquest procés. Els uns cridant a la desobediència (pacífica això sí), coneixent que quan les masses surten al carrer se sap com comença la cosa, però mai ningú pot preveure com acabarà i que si es produeixen enfrontaments amb les forces de l’ordre, serà l’excusa perfecte per acusar a l’independentisme de violència i  terrorisme. Els altres atiant als mitjans afins i als personatges de baixa categoria moral amb espectacles com el que es va viure en el Parlament la setmana passada en el debat de la moció de censura al Molt Honorable President Quim Torra, provocat pels ‘hooligans’ de Ciudadanos.

Fins a cert punt es podria admetre que la Guàrdia Civil s’ha pogut sentir ofesa perquè el Parlament va votar una declaració perquè marxés de Catalunya, però això no és excusa per aplaudir, com han fet els polítics i mitjans de Madrid, el discurs inflamat i sobre tot polític, que va fer el general responsable de l’institut armat al nostre país. En un estat democràtic, les respostes polítiques les donen els polítics, no els que duen uniforme. És molt poc elegant expressar-se en un to bel·ligerant amb els Mossos d’Esquadra just quan estan coordinant esforços davant la resposta a la sentència. Posar-se a la boca el “Ho tornarem a fer” és irresponsable, quan s’esperen centenars de milers de persones als carrers del país protestant per la sentència del Procés i quan venim de les càrregues de l’1-O, que tant mal van fer a la reputació d’Espanya al món. El primer manament d’un policia és no llençar benzina al foc. I això precisament és el que va fer Pedro Garrido el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, en l’acte de la seva patrona. En presència de la cúpula política i policíaca dels Mossos d’Esquadra, Garrido i el director general del cos, Félix Azón, van atacar els Mossos –la institució i el major Trapero–, van desqualificar el Parlament de Catalunya, van vanagloriar-se dels seus atacs contra els ciutadans d’aquest país pel simple fet de votar i es van atrevir fins i tot a robar els mots a Jordi Cuixart dient ‘ho tornarem a fer’.

Aquesta actitud del principal responsable del cos armat a Catalunya és infame i hauria de merèixer una sanció exemplar que podria arribar a la seva destitució, com ha demanat el Govern Català en una carta a la vice-presidenta del govern espanyol, Carmen Calvo. Ho faran? segur que no. Ens ha agradat molt el ‘davantal’ que el periodista i conductor del programa ‘El Mon a RAC1’, Jordi Basté, ha fet aquest dijous a l’encetar l’informatiu de les vuit, on ha llegit uns extractes dels articles d’Antoni Puigvert i del conseller Buch, i on també exigeix la rectificació de les paraules del director de la Guàrdia Civil.  Podeu llegir transcrit el ‘davantal’ tot seguit.

 Apagar focs

 Ahir l’Antoni Puigverd va fer un magnífic article a La Vanguardia . Passo a llegir-ne un extracte:

“Set independentistes (no sabem si violents o només baladrers) han estat empresonats i se’ls ha aplicat la llei antiterrorista sense contemplacions (decisió que funciona com a avís a navegants). Mentrestant, hi ha una bona colla de piròmans espanyolíssims, acollits als salons més distingits, codirigint partits, ocupant escons, signant articles en diaris seriosos. Quan es parla d’espirals de silenci, s’ha de recordar que a cada bàndol hi ha energúmens treballant per rebentar els dics de contenció. Els que podien corregir-los, no han gosat. Els que podien aturar-los, han callat.

Què es pot fer per evitar que aquest malestar arreli per sempre? En primer lloc, no tenir por de posar pau allà on tots, aquí i allà, volen brega. En segon lloc, posar-se incondicionalment al costat dels perdedors, és a dir, dels condemnats. No per acceptar les seves tesis, però sí per fomentar el retrobament. O Catalunya és empàtica amb els condemnats o es dividirà, ara sí, irreversiblement. Si es van equivocar, ara ja no compta. Tampoc no servirà de res queixar-se dels jutges del Suprem: si es van deixar endur pel clima de venjança que impera a Espanya (aquest 62% que no volen indult), ja ho decidirà el tribunal europeu. L’important és que els presos surtin de la presó, com més aviat millor: indult, amnistia, el que sigui. Cal que els catalans, pensin com pensin, treballin decididament en aquesta direcció.”

A la mateixa Vanguardia d’ahir, Miquel Buch, conseller d’Interior, escrivia:

“L’ordre públic s’ha de posar al servei de tots els membres de la comunitat; quan és democràtic serveix doblement a la llibertat creant espais oberts a la decisió lliure i també garantint la coexistència pacífica de les llibertats, d’acord amb el principi que el límit de la llibertat pròpia és la dels altres. El deure de la policia, tal com va escriure Jaume Curbet, és permetre el lliure exercici de les llibertats fins i tot quan són contraposades; només ha d’intervenir quan l’ordre o la pau estiguin amenaçats per l’ús de la violència o l’amenaça.”

I parlava de servir “al conjunt dels catalans i catalanes”. És a dir, calma. Molta calma. Apagar focs.

Mentre això es deia ahir, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya feia un discurs polític vestit de policia. Pedro Garrido, durant la seva intervenció en un acte de la comandància, va dir: “independentisme i terrorisme no és el mateix”, però també assegurava que la Guàrdia Civil ha contribuït a la “fonamentació” de la sentència del procés amb “un treball d’investigació objectiu, rigorós i exhaustiu”. Parlava dels set detinguts dels CDRs la setmana passada que són a la presó.

I Garrido va reblar el clau: “Aquesta brillant actuació ens enfronta a tots a la veritat, i és que la pretesa revolució dels somriures s’ha convertit amb més facilitat de la desitjada en un rictus que dissimula odi i mesquinesa capaç de generar dolor i patiment”.

A l’acte, van condecorar la secretària judicial del 13, Montserrat del Toro, la senyora que va crear un exagerat relat saltant per les teulades de la Conselleria d’Economia (com van demostrar Mayka Navarro a La Vanguardia i Maiol Roger a l’Ara). A l’acte d’ahir, van convidar el fiscal Javier Zaragoza, un dels protagonistes del judici del procés.

Quan van acabar els discursos, els representants dels Mossos van marxar ofesos. I no ens estranya. En una època delicada, qualsevol rebaixa de tensió hauria de ser benvinguda. Si es demana que els Mossos facin la seva feina hem d’exigir també que la Guàrdia Civil faci la seva. I ahir van fer un acte de part. Només d’una part. Els caps dels Mossos estaven indignats.

Passar-se pel folre la presumpció d’innocència, condemnar abans de jutjar està massa de moda, però que l’opinió la faci un general de la Guàrdia Civil és preocupant. Que la cúpula dels Mossos marxés no és cap bona notícia a les portes de la sentència. Estaria bé que, o es matisés, o algun dels seus superiors, el ministre si cal, demanés disculpes per un discurs que, el pots pensar, però te l’has de callar. Primer perquè per ser qui sou i segons perquè no és veritat.

Jordi Basté

Periodista

 

Davantal de l’informatiu del Mon a RAC1 del dijous 10 d’octubre del 2019.

03 d’octubre 2019

La llavor de l’1-O

Aquesta setmana tots el  telenotícies han mostrat per enèsima vegada les imatges de les càrregues de les forces de seguretat el dia 1 d’octubre del 2017. No per repetides son menys impactants i, malgrat els dos anys transcorreguts, encara ens fan molt de mal. Tots tenim en el record la il·lusió amb que els sobiranistes catalans vàrem encarar aquells dies: concentracions, reunions més o menys clandestines, activitats extraescolars, urnes, paperetes, votació i recompte. Immensa alegria compartida. El referèndum del dia 1-O va ser possible gràcies a una gran feina duta per tots: institucions, càrrecs públics, entitats socials, partits polítics i sobretot el poble, les persones individuals que amb la seva dedicació a la causa catalana, lluitaren per la llibertat.

L'1-O de 2017  haurà marcat un abans i un després en la història de Catalunya. Fou un èxit social, democràtic i col·lectiu. Malgrat les amenaces, les grans dificultats i la violència policial, milers de catalans vam exercir un dret tan legítim com és el de votar. I l’exercici d’aquest dret ens va fer més forts que mai en la lluita cap a la nostra llibertat. Es va situar Catalunya en el mapa a nivell internacional i es va demostrar exemplarment al món que som un poble determinat a decidir el seu futur. Que malgrat les adversitats defensem els nostres drets individuals i col·lectius de forma pacífica, cívica i democràtica.

Ara ens volen fer creure que els independentistes som violents i que alguns han de ser jutjats com a terroristes, fins i tot embolicant amb aquest qualificatiu als Presidents Torra i Puigdemont. Vist el fracàs de les porres contra la gent asseguda pacíficament el dia 1 d’octubre, l’Estat ara ho vol provar d'una altra manera: mostrant al país i al món sencer que els violents i els terroristes som nosaltres. Doncs ara és quan hem de utilitzar més el cervell que les vísceres. Els catalans, que sempre hem actuat pacíficament, hem de ser més curosos que mai, ja que amb la força ens guanyarà sempre l’estat espanyol, perquè en té més i és en el camp on es mou millor i, a la llarga, perquè perdrem el poc o molt recolzament exterior que un dia o altra tindrem, i finalment perquè donarem la raó a aquells que saliven pensant només en aplicar-nos el 155. Com ens han dit els presos polítics Sánchez i Cuixart en la seva darrera carta des de la presó de Ladoners: “La no-violència és la llavor d’un procés que, si el seguim fent junts, sense renúncies ni por, donarà tard o d’hora el fruit desitjat de la llibertat”

Fa dos anys vam plantar aquesta llavor de llibertat i d’il·lusió que, malgrat tots els entrebancs, ha arrelat amb força. Hem de cuidar-la i adobar-la perquè broti amb determinació! Mantinguem-nos ferms, units, democràtics i pacífics! Tossuts, decidits, desobedients, peró mai violents. El profesor Grosfoguel ha dit recentment: "S’ha de mantenir l’esperit de l’1-O i lluitar conjuntament per l’objectiu compartit, sense baralles partidistes estèrils". Aquesta és la qüestió fonamental: la unitat. El periodista i ex director d'Anàlisi i Prospectiva de la Universitat Oberta de Catalunya, Martí Estruch i Axmacher, fa un recordatori senzill i emocionat d’aquell Primer d’Octubre del 2017, en un article que podeu llegir tot seguit.

Primer d’Octubre, segon aniversari

Quan ets al llit, la pluja té moltes maneres de dir-te que hi és. A vegades, batent directament contra els vidres o les persianes; unes altres, fent ballar les fulles dels arbres del carrer o del jardí, repicant contra tota mena de teulades i cobertes, quan les gàrgoles i els baixants escupen l’aigua sobre les voreres o, fins i tot, en forma de gotera maleïda. Quan ets al llit i plou, la tendència és allargar-hi al màxim l’estada i repassar mentalment les possibles excuses per a no sortir-ne.

No va ser el cas fa dos anys, al contrari. En sentir que plovia, vam fer via encara més d’hora cap a l’escola Cervantes, justament per la por que la pluja fes enrere alguna gent. Els carrers buits del centre de Barcelona i la plaça de la Catedral deserta permetien d’alimentar aquesta falsa temença. Enmig de la foscor, les gotes de pluja brillaven en lliscar sobre la funda de plàstic del cotxet. A dins, una criatura de poc més d’un any reprenia plàcidament el son.

Al carrer de Sant Pere Més Baix, un grup compacte de paraigües i gent amb impermeables blocava l’entrada de l’escola Cervantes. La gent, un cop més, era a lloc. A dins, cap moviment. A fora, només el ritme de la pluja trencava el silenci. La pluja, el brunzit llunyà d’un helicòpter i els aplaudiments després de cada visita infructuosa de la parella de Mossos d’Esquadra. A aquelles hores de la matinada, la gent parlava amb la mirada. Intercanvi de somriures còmplices i una lluïssor als ulls més pròpia d’un infant durant la Nit de Reis que d’un adult en jornada electoral.

La pluja que queia no era cap cosa, però era ben perceptible. No era ni especialment fina, ni especialment gruixuda. No xopava, però anava calant. Era una pluja força perfecta. D’aquestes pluges persistents, que no es cansen. Pluja resilient, per utilitzar un terme de moda.

Ha plogut molt, aquests dos anys. L’1 d’octubre mateix ja van ploure cops de porra i mastegots. Després ha plogut molta repressió, exili i presó, detencions, denúncies, amenaces, persecució judicial, injustícies, titulars falsos, acusacions grotesques i guerra bruta per donar i per vendre. Pluja de fang, pluja bruta, pluja de ponentada. També ha plogut ceguesa política, decisions incomprensibles, mirada curta, partidisme, desorientació i cansament. Pluja local, de país on la pluja no sap ploure. I també han plogut vots, solidaritat, fermesa, valentia i determinació, no ho oblidem pas ni mai. És la pluja que salva i que fa rebrotar el blat.

Amb la perspectiva del temps, penso que potser la pluja matinera de l’1 d’octubre ens volia transmetre algun missatge que no vam acabar d’entendre. L’aigua flueix, s’adapta, s’escola. És flexible. No s’atura. No es fa enrere. No claudica. Be water, my friend. Bruce Lee i el wu wei del taoisme. Avançar sense esforç, aprofitant la força de l’altre en benefici propi. En el moment just, ni abans ni després. Aparèixer, desaparèixer. L’exemple de la revolta d’Hong Kong. Ser conscients que som a la societat líquida de Zygmunt Bauman: incerta i insegura, amb valors inestables i canviants. Adaptar-nos-hi. Actuar en conseqüència.

Tenim la sentència a tocar. Els somriures fa dies que se’ns han glaçat i els lliris sortosament cotitzen a la baixa. Hauria estat bonic aconseguir-ho així, però la democràcia hispànica és massa feble, massa fràgil. Hem descobert o certificat que ells sí que ho tornaran a fer, tants cops com calgui. Fan igual que han fet els darrers 300 anys, amb lleus modernitzacions de mètode i instrumental. També sabem que el món ens mira, però no ens veu.

Nosaltres també ho volem tornar a fer, però no sabem gaire com, ni amb quins lideratges. És evident que cal seguir lluitant, conquerir espais de poder, sumar autonomia financera, enfortir les associacions independentistes, ocupar els carrers, alçar la veu, engreixar les caixes de solidaritat, mantenir la moral alta i no defallir. Donec perficiam. Endavant, sense recular, com la pluja. Quan els partits hagin acabat de barallar-se entre ells, benvinguts seran. Així, un dia descobrirem que “aquesta remor que se sent no és de pluja”, com deia Martí i Pol. Ja no serà remor de pluja, sinó de victòria.

Martí Estruch Axmacher

Ex delegat de la Generalitat a Berlín

 

Article publicat al digital   Vilaweb  el dilluns 30 de setembre del 2019