Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




21 d’octubre 2020

Trapero i Vox

 La casualitat ha fet que el mateix dia que l’extrema dreta de Vox presentés al Congrés de Diputats la seva moció ‘propagandística’ de censura contra el “Gobierno Bolivariano” de Pedro Sánchez, l’Audiència Nacional hagi fet pública l’absolució del Major Trapero. Tothom sap que la moció de censura està condemnada al fracàs, ja que Vox no disposa de majoria suficient per guanyar-la, però això no és obstacle perquè els feixistes puguin fer el seu numeret davant l’opinió pública. El mateix que van fer en el judici del procés i que han anat fent sempre que es parla de la independència de Catalunya.

Ens alegrem molt i molt de la sentència d'absolució al major Trapero i la resta d'encausats, ens alegra també que el cos de mossos hagi sortit reforçat amb aquesta sentència i també per la bufetada a la credibilitat de personatges com Pérez de los Cobos que, no hem d’oblidar, va mentir descaradament en el judici del procés quan el coordinador del dispositiu policial del referèndum va situar des de l'inici Trapero al mateix costat que Carles Puigdemont. En la seva compareixença, De los Cobos va comparar Trapero amb un "piròman" encarregat d'apagar un incendi. «Si hagués pogut, l'hauria desposseït de les seves funcions», va assegurar el coronel en la seva declaració com a testimoni al judici.

Però aquesta absolució no ens ha de fer oblidar que dins del sistema parlamentari espanyol  ─i potser d’aquí a uns mesos del català─ tenim un partit d’extrema dreta com Vox que no pararà fins a enfonsar tot allò que amenaci la ‘sagrada unitat de la Pàtria’. Només conèixer la sentència d’absolució de Trapero ja ha demanat que la Fiscalia "mantenga la coherencia, recurra la resolución al Tribunal Supremo y no reciba órdenes de la fiscal general del Estado, Dolores Delgado”. Per això hem cregut oportú avui, que hem tingut la immensa joia de saber que el Major Trapero i la cúpula dels mossos jan estat absolts, recordar amb l’editorial titulada ‘No us enganyeu: Vox no és cap anècdota’, que ha publicat el digital VilaWeb i on afirma que “Tan sols la derrota total del nacionalisme espanyol podria permetre algun dia l'emergència d'una altra Espanya, d'una Espanya diferent”. Podeu llegir l’editorial tot seguit.

No us enganyeu: Vox no és cap anècdota

Al parlament espanyol es farà avui la cinquena moció de censura d’ençà de la darrera transformació formal de la cambra, al final del franquisme. Se n’encarregarà l’extrema dreta de Vox, en una operació política que d’alguna manera recorda aquella primera moció de censura que Felipe González va perdre el maig del 1980 però que el va dur al poder l’octubre del 1982.

Hi ha una tendència entre els analistes polítics, que jo crec perillosa, a reduir la importància de Vox, a presentar-lo com un excés temporal que en el moment adequat serà reconduït oportunament pel Partit Popular. És veritat que el PP ha acollit durant dècades l’extrema dreta i també és cert que les diferències entre tots dos partits són més d’intensitat de to que no pas programàtiques. Però la situació ara és molt diferent, com també es veurà en el desenvolupament d’aquesta moció. El PP no passa el millor moment, ni de bon tros, i Vox, en canvi, connecta amb la porció sociològicament franquista –és a dir, nacionalista– de la societat espanyola. I ho fa amb una eficàcia molt més que notable. No és cap sorpresa que polítics tradicionalment molt espanyolistes de partits com el PSOE apareguin cada vegada amb més regularitat, i sense vergonya, al costat de Vox. Simplement, són més nacionalistes que d’esquerres eren.

Aquest desacomplexament espanyolista de Vox, violent, agressiu, autoritari, amb un fort component masclista, profundament anticatalà, dur en el llenguatge, fàcil en l’acusació contra l’anti-Espanya… funciona bé perquè connecta amb les arrels del nacionalisme espanyol. Unes arrels que cal recordar que no han estat mai tallades. I això té un gran poder sentimental.

Durant la transició es va provar de disfressar el nacionalisme espanyol, atenuar-lo i, tal com ja va passar en el temps de la Segona República, fins i tot es va intentar de trobar una alternativa progressista dins seu que, com ha passat sempre en el decurs de la història, no va reeixir. En canvi, la frustració que bona part de la població va acumular havent de reprimir els seus sentiments els primers anys de la transició és ara la benzina que catapulta Vox i que el podria dur a ser, en un temps raonablement pròxim, el primer partit de la dreta espanyola i, per tant, o l’alternativa de govern o el partit de govern i tot. El moment també és diferent perquè, per desgràcia de tots, l’extrema dreta creix arreu, està molt ben organitzada, domina bé les tècniques de manipulació informativa i s’ha tecnificat i modernitzat com mai.

La jugada d’avui, concretament, s’ha planejat amb una gran visió estratègica. En un moment d’una frustració social molt intensa, per la covid, Abascal es presentarà com l’alternativa a Sánchez. A un Sánchez que ja ha arrossegat personalment cap a la bandera a la carasseta, portant el discurs al terreny on els ultres se senten més còmodes. I el PP, faci el què faci, perd. Si hi vota a favor, reconeix la direcció d’Abascal en el vot de la dreta. Si hi vota en contra, hi haurà una fuita de vots espectacular. I si s’absté serà acusat de no entendre quina és la prioritat. Aquesta moció de censura és l’assalt de Vox, l’intent d’assalt, al lideratge de la dreta espanyola, tal com la moció de censura del 1980 va servir perquè Felipe González deixés clar que a l’esquerra ell era l’única alternativa.

He dit això de la bandera en la màscara de Sánchez i voldria fer-hi un incís final. El món és ple de nacionalismes i n’hi ha de reaccionaris i de progressistes, de destructius i de constructius. No passa mai, però, que un nacionalisme salti d’una banda a una altra sense que un fet molt major, extraordinàriament gran, l’hi obligui. Una catàstrofe política o humana, generalment. I en aquest àmbit, l’esquerra espanyola cau una vegada i una altra en un error monumental: intentar de ser tan nacionalista espanyola com ho és la dreta.

Perquè cada vegada que fa això, no aconsegueix res més sinó despenalitzar i homologar un nacionalisme, l’espanyol, que és reaccionari per definició, autoritari i antidemocràtic. I que no pot ser una altra cosa. Ep!, com el nacionalisme serbi o el nacionalisme rus, per posar dos exemples entenedors i comparables.

Per això, igual com passa en situacions semblants arreu del món, només la derrota total del nacionalisme espanyol podria permetre algun dia l’emergència d’una altra Espanya, d’una Espanya diferent. A l’antiga Iugoslàvia això ho van comprendre alguns sectors progressistes serbis que van treballar molt per la independència de tots els altres, entenent que la descomposició de l’estat i la derrota eren la catarsi necessària per a canviar el seu país a fons. Però a Madrid Sánchez competeix amb Abascal a veure qui porta la bandera més grossa a la màscara. I així els va.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 21 d’octubre del 2020

Cap comentari: