Catalanes de mierda

La xiulada que el públic va dedicar a l'himne espanyol en la inauguració del Mundial de natació de Barcelona ja comença a despertar les reaccions més furibundes del nacionalisme espanyol. Una de les més contundents ha estat la de Juan Carlos Gafo, director adjunt de l'alt comissionat del govern per a la Marca España, que aquest divendres a la nit va piular la frase: "Catalans de merda. No es mereixen res". Al cap d'un temps, el mateix Gafo s'ha disculpat, però això no li ha evitat la destitució fulminant des del Ministeri d'Afers Estrangers. Aquest tal Gafo, llicenciat en Dret i tinent del Cos Jurídic de l'Armada, ha estat ambaixador al Líban, ha integrat diferents representacions diplomàtiques espanyoles en països com Argentina o l'Iran i ha tingut diversos càrrecs al Ministeri d'Afers Exteriors espanyol. Vol dir això que per tots aquest càrrecs diplomàtics que ha ostentat tingui més educació? Doncs no, ell és el prototipus de la Marca España, la marca que, tal com escriu en l’article, que podeu llegir més avall, el periodista Bernat Ferrer al piular que tots els catalans som una merda, ens ha fet venir a la memòria aquell infaust director de la Vanguardia en Luis de Galisonga que ja l’any 1959 va dir exactament el mateix.

De Luna, Rivera, Gafo

Llanos de Luna i Albert Rivera entraven a la sala rient i conversant alegrement. Tot un presagi. A la presentació de la Marca España a Barcelona, fa menys d'un mes, hi havia caspa. Força caspa. Molta caspa. Aquell tipus d'empresari que veu en Gay de Montellà tot un referent a seguir, vaja. Suposo que el pobrissó d'en Juan Carlos Gafo devia ser-hi. Llavors no pintava gaire cosa. La mateixa cosa que pinta la Marca España en la promoció dels productes catalans, de fet.

L'Alt Comissionat per a la Marca España, Carlos Espinosa de los Monteros, ens va intentar convèncer que l'Estat està fent esforços arreu del món per associar Espanya a tradició i modernitat, a solidesa i solidaritat. I, també, a diversitat. Sí, sí, a diversitat. Diversitat... de fauna. Diversitat... de flora. Diversitat... de climes. De la diversitat cultural o lingüística, pràcticament ni mu. De los Monteros no va creure ni necessari mirar de caure simpàtic als empresaris barcelonins fent alguna referència al català. Potser va creure que, amagant la catalanofòbia dels seus col·laboradors, ja feia prou. Espanya és España, que quedés ben clar. I De Luna i Rivera somreien amablement.

En un atac de gosadia, qui els escriu va gosar preguntar-li a De los Monteros en què beneficiava la Marca España a un producte fa uns anys tan espanyol com el cava català. Descol·locat, tan sols va saber dir que feia uns dies havia brindat amb cava amb els seus companys de despatx. Una resposta de nivell còsmic. Aquell dia, Gafo devia haver alçat la copa, suposem. Potser es va ennuegar. Potser va escopir. En tot cas, ara ha tingut els seus cinc minuts de glòria que ens va prometre en Warhol. "No merecen nada", ens diu. Quin nivellàs, l'Estat. Salut, company.

Bernat Ferrer

Periodista

Article publicat a NacioDigital.cat el dissabte 20 de juliol del 2013

Artur Mas no aprova

Artur Mas: "Jo no em platejo el dret a decidir per perdre" (23.04.2008); "No vull portar a Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria" (23.04.10); "Prometo molt poques coses, molt poques vegades i a molt poca gent. Perquè si ho faig, compleixo" Amb aquestes frases es podria definir la personalitat i el pensament polític del nostre President. Ara que s’ha publicat una enquesta del CIS on surt la nota que obté l’Artur Mas (no arriba a l’aprovat), potser caldria repassar les hemeroteques per trobar aquestes i d’altres declaracions, de l’home que avui mena la nau de la nostra Nació. Un article amb una valoració actual d’aquest polític que, avui per avui, és l’encarregat de portar el nostre país fins a la independència, l’ha escrit un català que es va exiliar voluntàriament a Alemanya i que podeu llegir, si voleu, en el nostre Blog.

Sobre Artur Mas. Qui la diu més grossa?

Un aclariment per endavant: ni conec el nostre president, ni hi he tingut mai cap relació personal, a part d'un parell de cartes d'encoratjament que he gosat d'enviar-li quan els atacs que rep m'han fet pujar massa la pressió. Em va agradar molt que dos companys del Matí Digital (Marta Royo i Joan Barqué, el 12 i el 13 de juny) sortissin a defensar-lo obertament i avui voldria afegir-hi algunes consideracions que complementin el que ells van exposar tant bé.

Per què defensem el nostre president? No perquè el creguem infal·lible. No perquè el creguem un superhome. Superhomes (vull dir els que es creuen ser-ho, com Erdogan i Aznar, p.e.) no m'inspiren gens de confiança. Amb ells s'acaba malament. Els que el defensem ho fem senzillament perquè creiem que és un home íntegre en tots els sentits, valent, amb un esperit de sacrifici pel nostre país que va més enllà de totes les ambicions personals i partidistes, i fins i tot més enllà del que potser la seva salut li permeti. I ara em direu: si tu mateix dius que no el coneixes, com t'arrisques a fer afirmacions gaire categòriques? Doncs, de la mateixa manera que emetem judicis sobre altres figures del nostre temps o de temps passats: per allò que han fet, per allò que han dit, i per allò que n'han opinat els que més podien conèixer-los. El primer criteri encara coixeja. Jutjar Mas pel que ha fet és prematur, perquè ho està fent i encara és a mig camí. Però hi han altres elements que són útils. Per exemple el llibre de Pilar Rahola, de la que ningú no pot pas creure que sigui una aduladora professional. O totes les entrevistes que li han fet els medis catalans (sobretot El Punt-Avui) on ha dit més d'una frase que retrata ─potser més del que ell mateix es pensa─ la seva manera de ser. O alguna cosa de les que han dit els seus col·laboradors més immediats. O l’avaluació d'allò que en diuen els seus adversaris polítics, en funció d'allò que opinem d'aquests. Dels atacs des de fora no ens en hem de meravellar. Si tan incapaç fos el nostre president no l'atacarien amb tanta mala bava. I els atacs des de dintre són sovint tant més forts com més mediocres són els que els fan.

Al llibre de Rahola, en Germá Godó diu d'en Mas: "És capaç de no dir-te la veritat. Però és incapaç de dir-te una mentida". Això que sembla un contrasentit no ho és pas. Vol dir que si ho creu oportú en Mas no dirà tota la veritat, o potser no dirà res o no respondrà a una pregunta. Però que si ho fa podràs pujar-hi de peus que no et menteix. I el mateix Mas diu a Pilar Rahola: "Prometo molt poques coses, molt poques vegades i a molt poca gent. Perquè si ho faig, compleixo". Ja tenim dues coordenades per començar a definir el president: complir la paraula donada i no mentir en cap cas. I aquest ha estat alguna vegada el seu punt feble: esperar dels altres el mateix capteniment i sortir-ne defraudat. Hi ha proves d'aquestes qualitats? Jo crec que sí. Des del primer moment en Mas no ha amagat cap de les dificultats del país i de la seva gestió i ha donat sempre la cara, dient les coses tal com són i sense amagar-se al darrera dels seus col•laboradors com fan sovint altres polítics que tots coneixem.

Una acusació que li fan molts ben sovint és la de ser, o haver estat, massa vagarós en les seves manifestacions (per què parlar de "dret a decidir" i no d'independència?). O de fer massa marrades (pacte fiscal, parlar de la llei de consultes amb Madrid que no en voldrà saber res, etc.) i no tirar al dret amb una declaració d'independència demà mateix. O de fugir d'estudi i esquivar el xoc amb Madrid, per tal de poder seguir al poder més temps. I és que és molt fàcil criticar l'actuació d'un altre quan hom mateix no té cap responsabilitat tan feixuga al damunt de les espatlles i no ha de mesurar cada pas i cada paraula per no relliscar i caure de nassos, amb les conseqüències que això tindria per més de set milions de persones. El camí cap a la independència no és un campionat de triple salt, sinó una mena de viacrucis en la que hom no es pot saltar cap de les seves estacions, per molt que les ganes de posar-nos a córrer siguin gairebé irresistibles. I un dels motius és (com he dit més d'una vegada al Matí Digital) carregar-nos de raó davant de l'estranger per tal que ens prenguin seriosament i no ens mirin com un furóncol empipador que els fa picor a deshora. Contra els que molts encara semblen creure, un primer suport a l'estranger que després n'arrossegui d'altres, serà una de les claus principals de l'èxit. I com que en Mas i el seu equip en tenen plena consciència, saben que fins el dia "D" encara hauran de fer més d'un paperet que s'estalviarien de grat i hauran de seguir aguantant que, com ha escrit tan gràficament Mn. Ballarin, "els pollastrets de vuit rals els picotegin sense compassió ni respecte". És com foradar un túnel: s'ha de fer més a poc a poc del que hom voldria i cal apuntalar cada metre aconseguit, perquè no s'ensorri tot al damunt nostre.

Això, però, ho ignoren els que, amb una lleugeresa que sempre em sorprèn, l'acusen de voler donar llargues a tot el procés, d'evitar la topada amb Madrid per seguir a la seva cadira tan temps com pugui. En primer lloc, per tot el que hom pot saber del caràcter d'en Mas si s'ha pres la feina de seguir-ho, les ànsies de poder, costi el que costi i caigui qui caigui, no hi encaixen en absolut. Cap polític que s'embriagui amb el poder no anuncia que el dia següent d'haver aconseguit la fita que ara persegueix es retirarà del seu lloc (i fins i tot, potser de la política, cosa que molts catalans lamentaríem, però hauríem de respectar). En segon lloc, seria fins i tot comprensible que, en circumstàncies més normals, un polític volgués conservar el seu càrrec fos com fos. Però en les actuals, tan dures i sovint tan amargues, això seria d'un masoquisme incomprensible. Per què no acceptar el que sembla més evident? Que Artur Mas vol seguir el seu camí fins al final per pur esperit de servei al país, quan altres potser ja haurien dit: ja us ho fareu!

Hi ha especialment quatre frases d'ell que per mi retraten molt bé la intenció que guia tots els seus passos: "Jo no em platejo el dret a decidir per perdre" (23.04.2008); "No vull portar a Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria" (23.04.10): el mateix dia, diu: "Hem de tenir tothom el cap clar: sense perdre els somnis ni renunciar a res, hem d'evitar errors que desgraciadament hem comès al llarg de la nostra història. I que no ens han portat enlloc". I darrerament, fa poques setmanes: "No serem tan babaus d'explicar-los-hi tot [als de Madrid]"

Seria bo que d'això en prenguessin nota tots els impacients que creuen que amb un sol gest tot estaria dat i beneït, i tots els que l'acusen de no aconseguir allò que ells, governant abans, ni tant sols van pensar que fos aconseguible.

Si, com molts esperem i confiem, ve el dia que tornem a manar a casa nostra sense interferències de ningú, llavors segur que sortiran a la llum molts fets, moltes converses i acords entre bastidors, que aclariran perquè el procés es va fer d'una determinada manera i no d'una altra. Llavors serà el moment d'opinar i de judicar cadascú que en pensa. Fins llavors, però, cal anar molt en compte a no fer el joc a la claveguera calumniadora que fa tot el que pot per desmuntar les figures que creuen més "perilloses".

Segur que no serà pas la darrera vegada que, igual que ho faran altres, creuré precís de tornar a sortir "amb llança i escut" (com diuen uns vells versos) a defensar el president. "Un home normal", com diu Mn. Ballarin, amb defectes com tothom, però que lluita a pit obert per tots nosaltres, en unes circumstàncies d'entorn que hom no desitjaria ni al seu pitjor enemic.

Pere Grau

Autodidacta intensiu

Exiliat voluntari a Alemanya

Article publicat al diari EL MATI DIGITAL el dimecres 10 de juliol del 2013-07-11

La rendició de Granada del PSC

El primer secretari del PSC, Pere Navarro, va dir ahir després de signar una proposta de reforma constitucional amb el PSOE a Granada: “La declaració de Granada d’aquest sis de juliol passarà a la història”. El líder dels republicans, Oriol Junqueras, ja ha respost ràpidament Navarro dient-li: "Certament. De fet... ja és història". En el mateix sentit Ernest Maragal ha lamentat el "pacte de rendició" que el PSC ha signat a Granada i especialment greu les declaracions de satisfacció del primer secretari socialista, Pere Navarro, a propòsit de la inclusió del concepte d'ordinalitat "tal i com es preveu en la sentència del Tribunal constitucional", es a dir "si Madrid ho autoritza" ha afegit Maragall. Amb aquest acord, el PSC valida la sentència contra l'estatut. La periodista Marta Lasalas ja preveia aquesta claudicació del PSC en el seu article, que va publicar el divendres passat i que podeu llegir tot seguit.

PSC i PxC

Les costures del PSC s’estan tensant per moments. El debat sobre el dret a decidir està provocant una autèntica tempesta dins d’una formació que durant dècades havia fet de la transversalitat un dels seus grans capitals. El trencament del grup socialista en la primera declaració sobiranista del Parlament va ser la imatge més gràfica de la dificultat amb què la formació de Pere Navarro està vivint aquest procés. Però gestos com absentar-se del Pacte nacional pel dret a decidir –fins i tot abans que ho fes Foment del Treball– han acabat de reblar el clau d’una gestió excessivament dubitativa i poruga.

I és en aquest context d’extrema preocupació dels socialistes per evitar una identificació excessiva amb la reivindicació del dret a decidir, que resulta encara més sorprenent la indiferència amb què aquesta formació ha acceptat fotografiar-se al costat de PxC en mocions municipals contràries a les aspiracions sobiranistes.

Fa un mes, l’ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, encapçalat per la socialista Núria Marín, va aprovar una moció del PP en contra de posar facilitats a una hipotètic referèndum convocat unilateralment pel govern català. Ho va fer amb el vot dels regidors del PSC, PP i PxC. Aquesta setmana, a Santa Coloma de Gramenet els socialistes s’han trobat sols, amb l’única companyia de la formació ultradretana d’Anglada, votant una iniciativa socialista a favor de la unitat d’Espanya. Ni tan sols el PP s’hi ha sumat.

L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya per nombre d’habitants i, per tant, un dels principals consistoris que governa el PSC. La seva alcaldessa és membre de l’executiva del partit, igual com l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon, que va ser número tres de la llista del PSC en les darreres eleccions catalanes. No es pot considerar, doncs, aquests moviments com a anecdòtics atès que les seves protagonistes són persones de pes molt considerable dins del partit.

Tot plegat il·lustra un cridaner contrast: el contrast entre l’alarmada preocupació per no semblar excessivament sobiranista i la sorprenent indiferència davant perilloses aliances amb una formació d’ultradreta i xenòfoba.

Marta Lasalas

Periodista

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el divendres 5 de juliol del 2013

L’Alicia no se’n surt

No sabem com acabarà tot plegat, però sembla que l’Alicia Sánchez Camacho s’ha ficat tota soleta en un laberint , embolic o merder, dieu-li com vulgueu, que ningú sap com acabarà. Ahir es va produir una nova volta de clau en aquest afer, quan el director de Método 3, Francisco Marco, va assegurar al jutge que investiga el presumpte cas d'espionatge, que la gravació de la conversa mantinguda per la presidenta del PPC i l'exparella de Jordi Pujol Ferrussola, Victoria Álvarez, en el restaurant La Camarga la va encarregar un "client habitual" de l'agència de detectius i que aquest ho va fer "en nom" d'Alícia Sánchez-Camacho. Sembla clar doncs que Sánchez-Camacho tenia "coneixement ple" de l'enregistrament. Llavors encara és més patètic el posat de super-woman que l’Alícia exhibeix dia si i dia també i que, com molt bé explica en l'article que podeu llegir més avall, sembla talment aquella “Reina de los mares” de la cançoneta de la nostra infantesa.

«La reina de los mares»

Quan jo era petit, les nenes cantaven una cançó que feia: “Soy la reina de los mares, y ustedes lo van a ver. Tiro mi pañuelo al suelo, y lo vuelvo a recoger”. Com poden observar pel contingut de la lletra, la cançoneta no pot ser més estúpida... o més intel·ligent. L’autor, ¿volia demostrar que molta gent es considera transcendental quan, de fet, les seves actuacions són d’allò més corrent? Aquesta cançó porta donant-me voltes pel cap des de ja fa temps. Concretament des que va entrar en l’escena política la senyora Sánchez Camacho.

Sempre m’ha sorprès que coneixent aquesta senyora la història del PP (anteriorment Alianza Popular i, encara més abans, partit dels tardofranquistes) es comporti com es comporta. O potser no coneix la història del PP perquè no s’ha llegit el llibre del senyor Joan B. Culla? No ho sé. La realitat és que mai he entès com podia gastar aquesta arrogància algú que, tots ho sabem, acabarà com un “kleenex” quan els de Madrid hagin acabat de mocar-se.

Jo entenc que algú senti la necessitat de defensar una Catalunya espanyola. I, en aquest sentit, els senyors de Ciudadanos es comporten correctament –a més de perseguir un fet lloable: la regeneració de la classe política–. Un pot pensar que una Catalunya independent pot perjudicar als seus ciutadans. Tot és possible. Però una cosa molt diferent és comportar-se com allò que el nostre diccionari defineix com “botifler” i que el senyor Coromines tant bé va comentar en el seu diccionari etimològic: “Sobrenom donat des del 1700 a la figura odiosa dels traïdors a la causa nacional, denominació comuna a totes les terres catalanes, en totes les quals ha estat comú que els caragirats s’escudessin en la conveniència de protegir llurs altes pretensions socials per mitjà de l’aliança amb els enemics externs del nostre poble”.

I aquí tenim la clau de volta, com és sovint, de la mà del senyor Coromines. La senyora Sánchez Camacho s’escuda en la conveniència de protegir llurs pretensions socials per mitjà de l’aliança amb els enemics externs del nostre poble. I ho fa amb una insolència que només els ignorants o els inconscients gasten. Ataca amb una verbositat de cotorra i mira “al tendido” com si acabés de “rematar la faena” per, finalment, acudir al amos (com l’endemà de les eleccions en les que només va guanyar un diputat) a que li donin el terròs de sucre corresponent. Després s’han succeït esdeveniments inevitables tenint en compte el comportament quotidià de l’individua en qüestió: dinarets per conspirar contra altres, demandes poc clares, retirades de demandes encara menys clares, etc.

La senyora Sánchez Camacho no és només un element que no convingui a la política catalana. Tot va més enllà: cap país necessita gent com ella que es dediqui a la política. I la qüestió ens hauria d’amoïnar: quin sistema ha permès que arribi on ha arribat una persona així? Com pot ser que faci tant de soroll i enrenou una nena, ja granadeta, que es limita a tirar el mocador a terra per després proclamar als quatre vents que l’ha recollit?

Xavier Roig
Enginyer i, a hores lliures, escriptor

Article publicat al diari NacióDigital.cat el dimarts 2 de juliol del 2013

Mn. Ballarín al President Mas

Mossèn Josep Maria Ballarín ha fet una contundent defensa del procés independentista que viu Catalunya, en el nou llibre que ha escrit titulat "Pluja neta, bassals bruts", en el qual ha decidit parlar de política. En la forma d'una carta adreçada al President Mas, Ballarín fa un repàs molt gràfic d'episodis històrics i surt en defensa del president de la Generalitat per tal que condueixi el procés sobiranista, davant els atacs que ha rebut. L'autor de 'Mossèn Tronxo' aposta amb realisme escèptic de pagès per "una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa". Val la pena llegir la carta que publiquem tot seguit.

President

Amic Mas, no et tracto d'honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i honorabilitats.

De la mena que et costarà que la gent t'entengui, no tens res de l'èpica gloriosa del President Macià ni d'aquella follia urgellenca del malaurat Companys. I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.

No esperis que ningú t'acabi d'entendre en allò més bell que ets.

Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaries de la política del país.

Ets el tipus d'home més estrany que produeix la política d'aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d'ovelles, sense tenir una botigueta per les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairebé enlloc en aquest país i en el seu govern.

Ves què et dic, ets un home normal, la mena més estranya d'homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa. I amb aquest estil has fet política demostrant que l'instint de mestre Pujol no l'enganyava.

De patac vas trobar-te amb aquells d'enllà. Com que no em ve d'una ratlla t'ho explicaré com un dels meus records del temps de la República. Discutint de l'Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: "mierda para el Estatuto" i "muera Catalunya". Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d'Espanya" i feia l'elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d'Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.

Aquest era l'esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar mestre Franco.

Per no allargar-me a la bestiesa del "café para todos" i la llarga història que hem patit d'ençà de la transició, tots els governs d'enllà sabent-ho o no sabent-ho no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.

I en aquestes vas sortir tu. Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans, i molt menys anant de gairell com l'edifici de Bankia, mai no serà capaç de saber què s'amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.

Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d'independència. Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se'ns arronsa el melic tenint-ho per impossible.

I vet ací. Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.

Ja hi vam ser. Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat. Va ser un clamor, havies perdut les eleccions. Mentida, les havies guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense els pollastrets de vuit rals t'han picotejat sense compassió ni respecte.

He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític. Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat, tu ets l'únic camí.

Tu ets l'únic camí. I que callin les granotes dels bassals de mala pluja. T'han bastonejat, amb el que diuen els diaris d'enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se'ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.

Josep M. Ballarín

Capellà

Publicat al diari elSingulardigital.cat el dimarts 2 de juliol del 2013