En primer lloc, han promès reiteradament que ells aconseguirien
aquest concert econòmic, però mai han presentat un full de ruta clar per
assolir-ho. En realitat, el concert econòmic exigeix una reforma constitucional
i un acord amb l'Estat espanyol, passos que ERC no ha detallat com es podrien
aconseguir en el context actual. A més, ERC ha utilitzat el concepte per
justificar la seva estratègia d'acordar amb el govern central, sense reconèixer
que Madrid ha mostrat poc o cap interès en cedir aquest poder fiscal.
D'altra banda, ERC ha intentat fer veure que el concert
econòmic és compatible amb la independència, quan en realitat són dos camins
polítics molt diferents. Aquestes contradiccions evidencien que ERC utilitza el
tema més com a eina de propaganda que com a objectiu realista i posa en
evidència la doble personalitat d’ERC, regida per la monstruosa ERC B (la dels
accions de falsa bandera), ja indistinta en la direcció del partit. La poció
que genera la doble ànima és l’addicció sectària al poder i un odi gelós
desbocat. Odi que ja no apunta només contra Puigdemont, Junts i l’ANC. Apunta
contra la base independentista que deien que volien eixamplar. Sistemàticament
prometen una cosa i fan la contrària sabent que estan desacreditant tot
l’independentisme. Han passat de prometre que no pactarien res amb el PSC
(PSOE) a regalar-li tots el poders territorials. Sabedors de la seva
autodestrucció, hem vist com van apressar-se a posar una data per unes
eleccions anticipades amb l’únic objectiu d’aprofitar que Puigdemont no pogués
ser amnistiat a temps.
Davant l’empat dels blocs, en comptes d’explorar una aliança
per a unes noves eleccions que evitessin el lideratge de l’espanyolisme han
preferit fer president un impulsor del 155. ¿Sabrem algun dia tots els detalls
—especialment els més “calents”— dels pactes que s’haurien forjat en la reunió
del proppassat octubre entre el PSC,ERC i els Comuns? La informació que arriba
de les gorges pregones parla d’una reunió molt ben enfilada, on s’haurien
produït tres acords de pes. El primer, la formació de tripartits a tots els
poders catalans, des de diputacions i ajuntaments, fins al govern català. El
segon, l’acord per un calendari electoral que dificultés al màxim la
possibilitat que Puigdemont pogués venir a Catalunya a fer campanya, o, si
venia, tingués Llarena al clatell. I el tercer, trobar un redactat a la llei
d’amnistia que deixés fora Puigdemont o, si més no, que n’allargués el procés.”
La gran pregunta és; Per què ho han fet? La resposta ràpida és per càrrecs i
sous però la veritat té molt més a veure amb el fet que Junqueras és un
psicòpata que ha arrossegat a tot el partit i a Catalunya cap a la destrucció.
Ells mateixos s’han posat la corda al coll i no ara, ja fa
molts anys que es van trobar baixant per un pendent ferroviari, de més de
quinze graus. Des de fa uns vint anys basen el seu discurs en què ERC és molt
millor que Convergència sense aportar cap exemple per corroborar-ho. En la
caiguda han arrossegat a l’ANC, a una política absurda: “El que cal és
destronar a Convergència i no importa ni una mica qui agafi el relleu.”
Recentment, han fet sortir a la palestra a na Marta Rovira, posant-li una
aurèola de Messies que guiarà Catalunya a la terra promesa, hi ha fet llufa.
Llegiu l’article “La ministra Montero, ERC i una lectura de Macbeth”,
que ha escrit en Vicenç Partal, on descriu molt gràficament aquesta deriva de
la ‘nova’ Esquerra Republicana. Com Macbeth la seva situació sociopolítica i
fins i tot personal és tan desesperada, que només li queda el suïcidi com a
sortida.
La ministra Montero, ERC i una lectura de Macbeth
Soc de l’opinió que William Shakespeare és el cim de la
literatura mundial perquè no hi ha pràcticament res que ens pugi passar a la
vida sobre què no haja escrit.
Ahir la vice-presidenta i ministra d’Hisenda espanyola,
María Jesús Montero, va fer unes declaracions públiques en què volia aclarir el
pacte que va permetre a Esquerra Republicana de Catalunya de justificar
públicament el vot a favor d’investir Salvador Illa. “Ni és un concert
econòmic ni és una reforma a l’ús del sistema de finançament.” Alerta a la
contundència amb què s’expressa la número dos de Pedro Sánchez: ni concert
econòmic ni reforma –ni reforma, tan sols!– del sistema de finançament.
Que això era així, em direu, ja ho sabíem tots. I és
veritat. L’engany –per haver-se fabricat tan a la desesperada com es va fer–
era massa evident. Fins al punt que els republicans van pactar amb els seus
socis socialistes que no dirien res mentre els seus militants havien de votar.
Van pactar que no diguessin, per exemple, això que diu ara sense cap
inconvenient la senyora Montero. Per no espatllar encara més les coses. I tot
perquè en realitat la qüestió era vendre parauletes i no fets. Concretament,
posar una etiqueta que fos digerible políticament a un pacte que no tenia, ni
té, res de polític, en el sentit noble del terme.
La reacció d’ERC ha estat un comunicat i unes declaracions
en què amenacen el PSOE, de manera un pèl còmica, de retirar el suport a Pedro
Sánchez. I en què significativament no diuen res de retirar el suport al
president Illa. Parauletes novament. Això sí, pronunciades amb to afectat i
greu.
Al començament de l’article us proposava la lectura de
Shakespeare perquè hi ha un llibre i un moment en concret en què el gran
escriptor anglès ens explica de manera insuperable que hi ha decisions a la
vida que són tan greus que una volta preses et deixen sense cap camí per a
poder tornar enrere, atrapat per sempre més en les conseqüències de les teues
decisions, despullat davant l’evidència de què has fet i la inevitabilitat del
teu destí.
És aquell episodi de Macbeth en què, havent mort el rei
Duncan, Macbeth s’adona que ha arribat a un punt de no retorn: “I am in blood /
Stepped in so far that, should I wade no more, / Returning were as tedious as
go o’er.” [Disculpeu-me, però no tinc a mà cap de les excel·lents traduccions
catalanes i he d’improvisar. Més o menys seria alguna cosa així com: “Estic tan
enfonsat en la sang que, si ara m’aturés, tornar enrere seria tan feixuc com
continuar endavant.”]
La cita reflecteix de manera excepcional, amb aquell geni
únic que Shakespeare tenia a l’hora d’entendre la psicologia humana, la
desesperança que causa entendre que una volta s’ha comès el crim és impossible
de tornar a l’estat anterior, a allò que eres abans. La decisió de Macbeth el
condemna inevitablement a un camí de destrucció perquè ja no pot fer-se enrere
ni hi ha cap lloc del seu passat a què pugi tornar. No tornarà a ser mai qui va
ser.
I això és el que passa a Esquerra Republicana. ERC no pot
reconèixer que va enganyar els seus militants i votants sense que signifiqui el
desastre definitiu d’un projecte tocat de mort. Però, al mateix temps, resulta que
no hi ha cap manera d’atacar el PSOE sense veure’s forçada a reconèixer que els
va enganyar. La gravetat d’això que ha fet l’ha enfonsada tant que si ara
s’aturés i provés de tornar enrere, el camí seria tan feixuc que es faria
impracticable.
I la pitjor part de tot plegat és que això ho saps tu, però
també ho saben els altres. El PSOE, en aquest cas, és conscient que Esquerra ja
no pot fer res en contra seu. Com ho farà si la seua sort ha quedat
completament lligada a la del PSOE? ERC ha apostat pel PSOE de manera que si el
PSOE s’enfonsa l’aposta que van fer també enfonsa ERC –i per això intenten de
fer equilibris amenaçant retòricament Pedro Sánchez, però no s’atreveixen ni
tan sols a amenaçar Salvador Illa, que és qui va signar el famós pacte.
Així les coses, els socialistes poden permetre’s
d’insultar-los i humiliar-los sense gens de por de represàlies reals. Sense por
d’unes represàlies que els republicans no aplicaran mai simplement perquè, per
a ERC, després de travessar el Rubicó, ja no hi ha cap lloc del passat on
tornar. Dit tot això, encara n’hi hauria un, de lloc: la renovació total del
partit en mans d’aquest 40% que es va oposar a la investidura de Salvador Illa
a la votació interna. Si aquesta gent s’organitzés i derrotés la direcció actual
–Rovira i Junqueras, que tant se val l’un com l’altra–, Esquerra podria
retrobar-se. Al país, li convindria molt, però no sembla fàcil que passi.
Vicent
Partal
Director
Article publicat al digital VilaWeb el dimecres 21 d’agost de 2024
