Montilla s'escriu amb “i”
Fareed Za
karia, el darrer premiat per la Fundació Catalunya Oberta, a qui vàrem tenir el plaer d’escoltar el dimarts a Barcelona, durant l’acte de lliurament d’aquest guardó, ha escrit moltes vegades allò tant exacte i tant oblidat: “Governar és decidir”. Aquesta frase és revolucionària a la Catalunya actual, perquè el nostre destí és en mans de qui no pot o no vol decidir sobre res d’important. Res. El Govern de la Generalitat es limita a anar passant els dies, resistint.
El darrer debat de política general al Parlament ha deixat ben clar que el president Montilla només és un gestor de la resistència improductiva, del poder garratibat que no vol arriscar, de la continuïtat que només té sentit per ella mateixa. Sempre s’ha considerat que ERC i ICV tenen una part molt important de responsabilitat en el bloqueig de les decisions institucionals, perquè volen fer d’oposició des dels despatxos. Això és cert, però no ho explica tot. Cal parlar de Montilla, si és que volem entendre, de debò, la falta de directrius i d’impuls general.
Montilla pot passar a la història com el president de la "i". L’acció de govern de l’home que va succeir el president Maragall ha de ser caracteritzada per tres atributs que comencen per i: inconsistència, insolvència i ineficàcia.
L’actual president i màxim dirigent del PSC fa una política inconsistent perquè no té cap idea-força ni cap programa que articuli les seves accions. Tot el que diu i tot el que executa remet només a un doble i simple objectiu: evitar perdre la cadira i, sobretot, evitar que la perdi Zapatero. Són aquestes les dues missions que animen i fabriquen el discurs i els gestos del PSC i també del Govern de Catalunya.
Així mateix, la política de Montilla és insolvent perquè no és creïble, ni genera confiança, ni promou la il·lusió. El que passa és que, posada al costat dels seus dos socis, és percebuda com la política menys dolenta que es pot fer des del tripartit. Republicans i postcomunistes encara són més insolvents, i aquesta comparació beneficia el partit gros del Govern. Aquesta insolvència és palesa també en moltes ciutats on els socialistes porten dècades endormiscats a les alcaldies.
Finalment, el llegat Montilla és, sens dubte, el d’una política marcada per una enorme ineficàcia: les solucions no arriben, els problemes s’allarguen, els compromisos es posposen, la gent ja no refia dels consellers. Què fa el Govern davant la crisi? És un misteri. L’administració autonòmica va amb el pilot automàtic i no s’atreveix a arremangar-se; només hi ha hagut una excepció: el conseller Maragall, que ha tirat endavant una llei d’Educació que vol sacsejar un món que necessita molts canvis.
Montilla s’escriu amb "i". I no és pas la i de la independència immediata, que alguns anuncien sense base, sinó la i de la indigència institucional i econòmica. La que ens va empetitint més i més cada minut que passa.
karia, el darrer premiat per la Fundació Catalunya Oberta, a qui vàrem tenir el plaer d’escoltar el dimarts a Barcelona, durant l’acte de lliurament d’aquest guardó, ha escrit moltes vegades allò tant exacte i tant oblidat: “Governar és decidir”. Aquesta frase és revolucionària a la Catalunya actual, perquè el nostre destí és en mans de qui no pot o no vol decidir sobre res d’important. Res. El Govern de la Generalitat es limita a anar passant els dies, resistint.El darrer debat de política general al Parlament ha deixat ben clar que el president Montilla només és un gestor de la resistència improductiva, del poder garratibat que no vol arriscar, de la continuïtat que només té sentit per ella mateixa. Sempre s’ha considerat que ERC i ICV tenen una part molt important de responsabilitat en el bloqueig de les decisions institucionals, perquè volen fer d’oposició des dels despatxos. Això és cert, però no ho explica tot. Cal parlar de Montilla, si és que volem entendre, de debò, la falta de directrius i d’impuls general.
Montilla pot passar a la història com el president de la "i". L’acció de govern de l’home que va succeir el president Maragall ha de ser caracteritzada per tres atributs que comencen per i: inconsistència, insolvència i ineficàcia.
L’actual president i màxim dirigent del PSC fa una política inconsistent perquè no té cap idea-força ni cap programa que articuli les seves accions. Tot el que diu i tot el que executa remet només a un doble i simple objectiu: evitar perdre la cadira i, sobretot, evitar que la perdi Zapatero. Són aquestes les dues missions que animen i fabriquen el discurs i els gestos del PSC i també del Govern de Catalunya.
Així mateix, la política de Montilla és insolvent perquè no és creïble, ni genera confiança, ni promou la il·lusió. El que passa és que, posada al costat dels seus dos socis, és percebuda com la política menys dolenta que es pot fer des del tripartit. Republicans i postcomunistes encara són més insolvents, i aquesta comparació beneficia el partit gros del Govern. Aquesta insolvència és palesa també en moltes ciutats on els socialistes porten dècades endormiscats a les alcaldies.
Finalment, el llegat Montilla és, sens dubte, el d’una política marcada per una enorme ineficàcia: les solucions no arriben, els problemes s’allarguen, els compromisos es posposen, la gent ja no refia dels consellers. Què fa el Govern davant la crisi? És un misteri. L’administració autonòmica va amb el pilot automàtic i no s’atreveix a arremangar-se; només hi ha hagut una excepció: el conseller Maragall, que ha tirat endavant una llei d’Educació que vol sacsejar un món que necessita molts canvis.
Montilla s’escriu amb "i". I no és pas la i de la independència immediata, que alguns anuncien sense base, sinó la i de la indigència institucional i econòmica. La que ens va empetitint més i més cada minut que passa.
Francesc-Marc Álvaro i Vidal
Periodista i assagista.
Professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna (URL)
Article publicat al diari digital de la FCO, el dissabte 3 d’octubre de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada