Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




15 de desembre 2009

Desprès del 13-D


No ens deixem enganyar

EL 27,5% DE PARTICIPACIÓ ES UN GRAN ÈXIT, DIR EL CONTRARI ES UNA GRAN MENTIDA.

Carta del dia

Després del terratrèmol de diumenge, s'han alçat moltes veus parlant de si un 15%, un 20% o un 30% és poc o molt.

Sabeu quin és el percentatge del cens electoral que va obtenir el 2006 el PSC per poder governar a Catalunya? Us imagineu quin percentatge del cens va votar Montilla? Doncs exactament un 15,21%. Sorpresos? És tan senzill com saber que el PSC va treure un 26,8% dels vots emesos sobre una participació total d'un 56,77%. Potser el que sorprèn és que l'endemà d'unes votacions tothom s'atreveixi a opinar subjectivament sobre si un cert nombre de vots és molt o poc, però ningú sigui capaç de donar xifres que corroborin la seva opinió. Quant suma tot el tripartit sencer? Doncs PSC ERC ICV van sumar el 2006 ni més ni menys que un 28,54%. Poc o molt?

I ja que parlem de sobiranisme, potser una altra bona dada seria saber quin percentatge del cens va votar els partits considerats catalanistes. Doncs si sumem els vots de CIU i els d'ERC a les últimes catalanes el total de vots és d'un 25,82% del cens. Sorpresos un altre cop?

Potser ara que gairebé un 30% del cens on s'ha fet la consulta ha votat a favor de la independència , ja no ens semblarà tan poca cosa i la gent podrà valorar-ho millor. Arribar a les xifres a què s'ha arribat amb els mitjans amb què s'ha fet és extraordinari. De fet, qualsevol opció política catalana que hagués aconseguit que la votés un 30% del cens hauria assolit una única cosa: la majoria absoluta al Parlament de Catalunya.

Josep Comas i Font
Premià de Mar

La unitat imprescindible

Els resultats de les consultes independentistes de diumenge passat han estat un èxit. Per constatar-lo només cal fer dues preguntes. Primera: ¿hi ha cap ajuntament al país que s’atreveixi a fer un referèndum semblant per decidir qualsevol altra qüestió que interessi els seus habitants i que pugui obtenir la participació que s’ha assolit en tots els municipis on es van convocar? Segona: ¿s’atreviria cap institució pròpia o de l’Estat a convocar unes eleccions amb els recursos i la publicitat amb què han treballat els organitzadors aquesta vegada? Les despeses que hi dedica l’Estat, la Generalitat o els partits polítics davant cada nova cita amb les urnes multipliquen per mil el cost d’aquests referèndums. Cal, doncs, felicitar-se per l’èxit aconseguit i reconèixer alguns errors. Com ara que en alguns llocs puntuals –alguna gran ciutat- han prevalgut els desitjos i la improvisació per sobre de l’organització i l’eficàcia. Cal continuar aquest camí obert, millorant-lo, i cal també demanar a les forces polítiques catalanistes que en prenguin nota perquè cal aconseguir també traure’n el rèdit polític corresponent.

Però el que no cal de cap manera és celebrar aquest èxit democràtic i popular amb una nova batalla entre els diversos convocants de les consultes. Ahir els protagonistes de la jornada, els que s’haurien d’haver anotat el gran punt, es van dedicar a enfrontar-se entre ells. Així ho va fer un dels principals responsables del gran èxit de la consulta d’Osona, Josep Alfons López Tena, i alguns representants d’altres plataformes territorials o amb pretensions nacionals. Aquest error va donar peu a tota mena de comentaris en els fòrums virtuals espanyols, que busquen desesperadament desacreditar la iniciativa. El mateix dia l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Móra, que ha tingut una dedicació i un encert del tot elogiables en les consultes, va anunciar públicament la presentació d’una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament, per convocar “un referèndum vinculant”. La idea té força i implica un nou pas endavant. Però l’alcalde d’Arenys de Munt hauria d’haver buscat la unitat necessària que en garanteixi la solidesa.

Les consultes de diumenge passat han mostrat la millor cara de Catalunya. La força de les seves organitzacions, el nervi civil, l’inconformisme de la joventut, el patriotisme de la gent gran, el sentiment d’inclusió envers la novíssima immigració, l’eficàcia en el treball, la il•lusió general... No és possible que només un dia més tard, l’endemà mateix, els impulsors d’aquesta gran onada popular presentin la pitjor cara del país. El seu pròxim objectiu ha de ser, en primer lloc i com a prioritat ineludible, recuperar la unitat que van perdre quan van començar a debatre els detalls organitzatius de la jornada. Una jornada que ha estat un triomf de tots ells. Ara no poden decebre l’expectació que han despertat. Caurien en el mateix errors que retrauen als partits polítics.

Editorial del Butlletí de la FCO del dimarts dia 15 de desembre de 2009. 


Guanyar com vol la UE

Els resultats del 13-D no es poden extrapolar a la lleugera, això és evident. Només van votar unes desenes de ciutats i pobles i, encara que siguen molt representatives, no són un retrat prou cabal del país. Dit això, les dades definitives insinuen per primera vegada que podríem guanyar un referèndum en les condicions que exigeix la Unió Europea.

Les condicions per a reconèixer la independència, que la Unió Europea fixà llavors del referèndum de Montenegro, imposen una majoria qualificada, no una majoria simple. Una majoria qualificada definida per dos paràmetres: ha de votar, com a mínim, el 50% de la població, i el vot afirmatiu ha de ser, com a mínim, del 55%.

Doncs bé, en el cas de Montenegro, el resultat del referèndum fou acceptat per la UE amb un 47% del total dels votants en favor de la independència. Perquè (és important d'insistir-hi) la condició no és que vote en favor de la independència el 55% per cent del cens, sinó el 55% dels qui voten, sempre que la xifra de votants arribe al 50% del cens, com a mínim. I això és una barrera molt més baixa que no sembla. Per exemple: En cas de votar un 50% just dels electors censats (i amb això ja es compliria la primera condició), n'hi hauria prou que votàs en favor de la independència un 27,5% del total del cens electoral, perquè aquesta quantitat representaria el 55% dels sí necessaris per a complir la segona condició).

(Dit siga de passada, hi ha una xifra que no hauríem de menystenir tampoc: en els 166 municipis on hi hagué consulta el nombre total de votants en favor de la independència fou de 182.625. A Montenegro, en el referèndum de la independència, hi votaren favorablement 230.661 electors en total.)

Tornem-hi, tanmateix. D'entrada, el resultat final de diumenge indica que un 26,01% del total de votants empadronats optaren pel sí. Dit d'una altra manera: sabem que el 26,01% de tots els ciutadans de més de setze anys empadronats en els municipis on es feren les consultes van dir que sí a la independència. Però cal tenir en compte que el cens usat no era el cens que la Unió Europea acceptaria, sinó un cens més gran, ampliat amb els immigrats i els majors de setze anys. I l'anàlisi de les dades indica que, especialment entre la població immigrada, l'abstenció va ser molt alta, fet que rebaixa el pes que els vots afirmatius tindrien en un referèndum oficial.

És evident, doncs, que descartant el vot dels immigrats i dels joves de setze i disset anys el vot afirmatiu pujaria fàcilment per damunt del 30%. I això voldria dir, senzillament, que si haguera votat el 50% del cens, per comptes del 27,5%, fins i tot en el supòsit que tots els altres votants haguessen votat que no, el referèndum s'hauria guanyat, conformement a les condicions de la Unió Europea. Perquè, en el cas d'un 50% del vot, ho torne a dir, només cal que un 27,5% vote en favor de la independència per a guanyar el referèndum complint escrupolosament les condicions imposades per la Unió Europea.

El problema és, doncs, l'abstenció. Perquè per arribar al 50% de votants, imprescindibles si volem que la Unió Europea accepte els resultats, falten 23 punts. Aquests 23 punts s'aconseguirien si tres abstencionistes de cada deu, de diumenge, anassen a votar, cosa que no sembla precisament impossible. Diumenge no era una convocatòria oficial i el boicot dels partidaris del no era evident. S'atrevirien a mantenir el boicot en un referèndum oficial? Seria un risc molt alt per a ells...

Les dades són, sens dubte, insuficients i parcials. Però indiquen una cosa que és una novetat absoluta en la història política del nostre país: avui tenim indicis a bastament per a creure que al Principat guanyar un referèndum d'independència ja no és cap fantasia. Poca broma.

Vicent Partal
Director de Vilaweb.cat

Article publicat al diari digital Vilaweb.cat el 17 de desembre de 2009

Cloenda del 3r Congrés Catalanista


Parlament de la Sra. Patrícia Gabancho

Vicepresidenta de l’Àmbit de Política (*)


Hem viscut trenta anys d’autonomia i trenta anys és el període canònic concedit a una generació per fer la seva feina. Aleshores és el moment del balanç. I, com si fos un mandat històric ineludible, el balanç arriba quan una bona part dels catalans de tota mena i condició estan insatisfets amb la situació. Els polítics professionals parlen de “desafecció”, que és una manera discreta de dir el mateix que diuen les ponències del congrés: que el balanç no és promissori ni és estimulant. L’àmbit de Política del Congrés Catalanista ha reunit un conjunt notable d’intel·lectuals, pensadors, analistes i professionals que han fet seu el lema que presidia el nostre treball: som una nació i volem un Estat propi. Tan senzill i tan clar com això. Som una nació i volem un Estat propi. Fixeu-vos que aquesta frase no s’hagués pronunciat amb la mateixa unanimitat ara fa trenta anys, quan el camí autonòmic semblava una via plausible i valia la pena d’intentar una entesa amb l’Estat espanyol malgrat que la història havia demostrat un cop i un altre cop que l’entesa no és possible (i cop no és una paraula sobrera en aquest context).

Trenta anys, en tot cas, són suficients per assolir la maduresa. Si en aquest període no hi arribes, a la maduresa, alguna cosa ha fallat en el teu procés de contacte amb la realitat. També col·lectivament. Les ponències de l’àmbit de política coincideixen a donar per esgotada la via autonomista, perquè el balanç, trenta anys després de la Constitució, és extremadament pobre quant a competències, als recursos per exercir-les, a la relació amb l’Estat i al reconeixement simbòlic i pràctic de la nació catalana i la seva llengua i cultura. No sembla intel·ligent doncs, ni propi d’una situació de maduresa, insistir en un camí que no duu enlloc. Però és que hi ha més: les ponències estableixen que, de continuar per aquest camí, Catalunya aniria a menys en tots els aspectes de la vida col·lectiva. Com que el marc autonòmic no permet organitzar uns serveis públics i socials acordats a la riquesa que som capaços de produir, perquè bona part d’aquesta riquesa és transferida per força a l’Estat; com que tampoc podem exercir en plenitud el nostre talent productiu (i cultural) perquè el marc de l’Estat tendeix a ser asfixiant quant a infraestructures i previsions de desenvolupament; com que no es poden exercir politiques específiques i concordants amb les necessitats de Catalunya perquè no hi ha ni prou competències ni prou recursos; com que tampoc se’ns dóna un marc suficient de representació, per exemple en l’esfera internacional; com que tot això és així i es constata cada dia en tots els ordres de la vida social i col•lectiva, el diagnòstic ens diu que, de continuar per aquest camí, Catalunya s’anirà esllanguint sense remei cap al que un dels ponents qualifica de “dolça decadència”.

Trist diagnòstic després de trenta anys, que es pot resumir en una frase: la nació, aquesta nació que som i que estimem, no hi cap, en l’Estat espanyol. No hi té prou lloc perquè l’Estat espanyol no està previst, ni organitzat, per donar espai polític, econòmic i moral a les nacions que conté. I perquè la gairebé totalitat de les autonomies espanyoles se senten còmodes i compromeses amb aquest Estat que a Catalunya l’ofega i que a elles les beneficia.

L’equació no té altra solució que l’Estat propi, una solució que avui no és compartida per la totalitat de diputats i diputades al Parlament de Catalunya que, com a representants del poble català, un poble certament divers, ofereixen diferents estratègies per satisfer l’exigència dels seus votants. No m’estendré sobre la necessitat d’aquest Estat propi. No és avui el Parlament la seu d’aquest debat: espero que ho serà algun dia no gaire llunyà. Només recordo als senyors i senyores diputades que l’escassa sobirania que l’autonomia reconeix al poble de Catalunya està sent qüestionada pel Tribunal Constitucional i que aquesta sentència, que un any o altre es produirà, us posarà en la disjuntiva de servir a l’Estat o servir a Catalunya.

Les circumstàncies avui han canviat, no tan sols per la progressiva consciència social del balanç negatiu de l’autonomia, sinó perquè el marc internacional permet i afavoreix l’existència de petits països que basen el seu èxit en l’excel·lència i no en la grandària. I perquè la gradual integració dels Estats en marcs de convivència compartits, com ho és la Unió Europea, fa que les solucions violentes als conflictes pacífics no siguin viables. Globalització i integració europea són avui aliats de la causa catalana cap a la llibertat i hem de saber jugar a favor dels moviments internacionals per aprofitar la força que els impulsa. Per tant, el tercer Congrés Catalanista farà al Parlament de Catalunya, a través de la persona del seu president, Sr. Benach, tres peticions oficials des de l’àmbit de política. Peticions que no comporten alterar les estratègies de ningú, perquè des de la convicció democràtica que compartim, les veiem com a legítimes tot i que no coincideixin amb l’objectiu que propugnem.
En primer lloc, us demanem precisament que treballeu per la internacionalització intel•ligent del conflicte català. Tot i que pugueu ser partidaris de solucionar aquest conflicte (en algun hipotètic temps futur) dins el marc de l’Estat espanyol heu de reconèixer que el conflicte existeix. I que, en tractar-se d’un conflicte que ateny la llibertat, i qui diu llibertat diu benestar i justícia, és bo que el món el conegui, l’escolti i l’empari. El context mundial afavoreix la sensació que tot el que passa, per lluny que passi i per petit que sigui, ens afecta. Doncs hem d’aconseguir que el conflicte català, conflicte democràtic i pacífic, afecti també els amants de la llibertat a tot arreu del món, perquè passa que sovint la causa catalana és explicada des del prejudici i la rancúnia. La manera de contrarestar les influències negatives, que continuaran presents, és el coneixement. Sigueu, per tant, agents d’aquest coneixement.

En segon lloc us demanem joc net. El debat del sobiranisme és un dels tres debats clau que en aquest moment implica a la minoria qualificada de la nostra societat, al costat del debat sobre la identitat i sobre la relació entre polítics i ciutadans. És un debat que ha pres lloc una mica sorprenentment, vull dir que inesperadament, a partir de l’acumulació d’evidències que diuen que l’entesa de Catalunya amb l’Estat no avançarà sinó que aviat acabarà estancada en un punt en què només ens deixa lloc per al descontentament perpetu o la resignació. Això és la sentència del Tribunal Constitucional, sigui quina sigui. La vulneració de la sobirania ja s’ha produït des del moment que s’està estudiant i jutjant allò que el poble català ha referendat; això és també un finançament injust i insolidari envers Catalunya; això és l’estat d’impotència davant una crisi profunda que ha posat damunt la taula les sempiternes mancances estructurals del país. Resignació, doncs, descontentament… o convicció que és hora de girar full. Doncs bé: heu de possibilitar aquest debat, l’heu de protegir; l’heu de protegir fins i tot de la voluntat de silenciar-lo que comença a mostrar l’Estat espanyol. No us demanem, només faltaria, que us feu independentistes; això cadascú ho sabrà. Us demanem que afavoriu el debat sobiranista, les opcions que proposa, les consultes que promou, en definitiva el moviment que està sorgint en el si de la prudent i sempre assenyada societat catalana.

I en tercer lloc, senyors i senyores diputades, us demanem que poseu el fil a l’agulla del procés de regeneració política, que de forma també imprevisible s’ha instal·lat com a reclam col·lectiu. La gent vol opcions més flexibles i més participades quan és el moment de triar, de votar, els seus representants, en la convicció que si part del poder que avui tenen les cúpules dels partits tornés a la ciutadania, el gest contribuiria a retornar a la política la grandesa de regir i arbitrar la vida col•lectiva, grandesa que avui està qüestionada. Volem una política que s’allunyi, per tant, dels tacticismes i la immediatesa, i que s’allunyi de la banalitat de l’eslògan i de la frase altisonant i buida que avui regeix la vida dels partits, com si la intel•ligència no hi tingués cabuda. La transferència d’una mica de poder del partit al ciutadà incorporaria exigència i rigor en la nostra vida col•lectiva; l’honestedat i la vocació de servei us la suposo. Heu de ser conscients, però, que aquesta transferència de poder comportaria també acostar l’estratègia dels partits a l’exigència d’aquest debat sobiranista present, cada cop més, en la societat. El servei col·lectiu també és pensar com pensa la gent i no en contra del que pensa la gent amb la intenció de desestimular-la. Una de les conclusions del congrés afirma que algunes de les coses que la gent vol votar no es poden votar avui a Catalunya, no pas perquè l’Estat no ho permeti, que també, sinó perquè els partits catalans no ho posen en oferta. Aquest distanciament, que es tradueix en abstenció o bé en la recerca de noves ofertes no sempre convencionals, és un fracàs dels politics catalans que avui són en actiu, perquè no heu estat capaços de portar als vostres partits, a l’estructura dels vostres partits, els debats que avui bullen al carrer. Torneu doncs al debat.

I res més. No estic parlant en nom propi sinó en nom d’un percentatge important de catalans que ja han pres la seva decisió. La llibertat comença en la ment de les persones i quan s’hi posa la llavor, és impossible aturar-ne la germinació. Avui la llibertat ha tornat a l’horitzó dels catalans. Hi és present. Hi és com a desig i com a convicció. Algun dia, els vostres fills o els vostres néts us preguntaran què vareu fer davant d’aquest repte. Espero que la resposta us honori.

Moltes gràcies.
Parlament de Catalunya 23 de novembre 2009

(*) Pel seu interès i alt contingut catalanista, ens plau reproduir la intervenció de la Sra. Patrícia Gabancho, i que creiem contribueix a definir el pensament polític de la Catalunya del segle XXI que nosaltres compartim.


Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell.

04 de desembre 2009

L’editorial conjunta de 12 diaris catalans


Independentistes miops i editorials majoritaris

Fa mandra haver d’explicar segons quines coses. He dubtat un instant abans d’escriure aquest paper, atès que ja sé que certs arguments no són mai ben rebuts entre algunes parròquies (petites però cridaneres) molt donades a insultar aquells que intentem reflexionar sobre el país sense obviar la complexitat i les dades que ens incomoden. Però no deixaré de fer el meu ofici perquè alguns s’atorguin, amb posat d’estàtua, la representativitat de tot el país. He escrit i parlat sempre – des de molt jove - a favor de la llibertat de Catalunya (sovint també per a públics poc convençuts o contraris) i ara em trobo que, quan expresso allò que penso, mai falten vigilants exaltats de no sé quines pureses, que intenten llençar-me a l’infern dels botiflers i malden per donar-me lliçons de coherència i de catalanisme “del de debò”. D’un temps ençà, certs profetes de l’emancipació nacional dediquen més forces a la cacera de bruixes d’aquells que ells titllen de “mesells”, “unionistes” i “venuts” que no pas a cercar estratègies intel·ligents i efectives per sumar ciutadans a les premisses bàsiques del catalanisme: que som una nació i que tenim dret a més poder i més recursos, i a decidir el nostre futur al món. Em sembla axiomàtic que l’horitzó independentista només té sentit si superen un cert llindar de suports entre la ciutadania, si aconseguim una massa crítica important, altrament ens enganyem. Per fer això cal que, abans, intensifiquem la fabricació de catalanistes. I això passa per contagiar d’una nova visió aquells compatriotes (són molts) que encara pensen que Catalunya només es una regió/autonomia d’Espanya, igual com les altres.

Dit tot això, és evident que l’editorial que van publicar conjuntament els dotze principals diaris catalans no és una proclama independentista. Òbviament. Que potser el 80 per cent de catalans reclama ara la secessió? No. Abans de transformar la realitat és imprescindible registrar-la sense desfigurar-la gaire. Siguem seriosos. L’editorial defensa un Estatut autonòmic que és una llei orgànica espanyola, un projecte que alguns varem votar convençuts, no pas perquè ens conformen amb aquest marc o renunciem a la plena sobirania, sinó perquè tenim clar que tres o quatre passes de tots junts poden fer-nos avançar més que cent volades de coloms d’un sector reduït i fragmentat. És indubtable que les histèries centralistes han convertit l’editorial en allò que no és, com ja s’ha subratllat. En tot cas, caldria que qualsevol català – inclosos els independentistes impacients que confonen el temps del desig amb el temps de tota la societat – observés en perspectiva i sense dogmatismes la gran importància d’aquest editorial.

A alguns els sembla poc que tots els diaris de Catalunya recordin ben alt que som una nació, que no volem ser trepitjats més temps per l’Estat que paguem i que ha de prevaldre la voluntat de les urnes per davant de la del Tribunal Constitucional. Si el projecte independentista fos fruita madura, l’editorial esmentat seria pobre i prescindible. Però això no passa, com és notori. Ens cal estendre la consciència nacional entre aquells que avui viuen al marge del catalanisme. I l’editorial, en demanar per enèsima vegada una altra forma de fer Espanya que respecti la diferència catalana, és també una màquina de crear catalanisme entre els indiferents i els que mai es fan les preguntes que ens fem els que escrivim i llegim publicacions com aquesta. Per alguna cosa es comença, cal que ho tinguem clar. No es passa de l’espanyolitat per defecte a defensar la creació de l’Estat català sense un procés intermedi. Qui us digui el contrari us menteix. Com tampoc no existeix un independentisme només sustentat en els interessos econòmics, aquell argument màgic segons el qual una part de catalans totalment espanyolitzats o nouvinguts assumirà la nació sense passar pel sentiment. Potser oblidem que Madrid, quan ha de mostrar la seva força, sempre té més diners i més honors per repartir; el cas de l’arxiu Centelles és ben il·lustratiu al respecte. En cap lloc del món, en cap lluita nacional fins a dia d’avui, la gent s’arrisca només per la dimensió material de la seva vida. El personal es mou per emocions i per raons, per símbols i per diners, tot va junt. Aquells que us han parlat d’un independentisme no nacionalista us han venut una abstracció introbable en les persones normals. Un somni ambiciós és fet de moltes peces.

Els espanyols – esmentar els veïns pot anar bé aquí – tenen una dita que resumeix el problema: “Lo mejor es enemigo de lo bueno”. L’independentisme immediatista té tanta pressa per exercir el gran ritual de comptar-nos que oblida que tot referèndum s’ha de promoure per guanyar-lo, no per perdre’l. Dir el contrari és ser imbècil o agent del serveis secrets espanyols. La pressa és tant letal, doncs, com la inacció. En aquest sentit, serà interessant de veure com queda la foto del país després de les consultes municipals del dia 13 de desembre, que es veuran beneficiades de retruc – sens dubte - per la resposta irada, agra i encesa contra l’editorial que tant critiquen molts independentistes.

Tot i que penso que el camí iniciat a Arenys de Munt és un error estratègic fruit de la bona fe i el cop calent, que se’ns pot girar en contra com un boomerang, jo aniré a votar el dia 13 i ho faré per la independència. Perquè em sento part d’una història, perquè vull expressar el meu refús contundent a segles de centralisme, i perquè tinc el deure cívic de posar-me al costat de la llibertat, inequívocament. Votaré sí, però no m’enganyo ni perdo el món de vista: els resultats seran molt desiguals en funció de cada localitat i, en alguns casos, només alimentaran la frustració o l’espanyolisme més descarnat. Per exemple, a Vilanova i la Geltrú (segon cinturó metropolità), la meva ciutat, estic segur que la participació serà molt baixa. I això no serà bo, ni per als catalans ni per a Catalunya, ni per a l’extensió de consciència nacional entre aquells que mai no surten a la foto de l’onada sobiranista. Tant de bo m’equivoqui.

Una noia jove em deia, fa pocs dies, que no és important la quantitat de catalans que estiguin a favor de la via independentista, perquè un cop la metxa s’encengui tot vindrà rodat. És allò de l’arrossegament de les majories per part d’una avantguarda conscienciada. Els manuals revolucionaris que es devoraven els anys seixanta i setanta parlaven d’aquests fenòmens, però la realitat acostuma a ser menys mecànica i més entortolligada, més diabòlica. És observable que una part central de la societat catalana està farta de Madrid i, si el TC retalla l’Estatut, molta més gent potser començarà a decantar-se pel divorci amb Espanya. Però cal mantenir el cap fred i gestionar els temps i les energies col•lectives: o fabriquem més catalanistes abans de plantar cara a Espanya o ens convertirem, inexorablement, en una segona València, trista, derrotada, espoliada i amb quatre independentistes molt coherents i combatius, i completament irrellevants i anecdòtics.

Francesc-Marc Álvaro
Periodista i assagista.

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 4 de desembre de 2009