Desprès del 13-D

No ens deixem enganyar

EL 27,5% DE PARTICIPACIÓ ES UN GRAN ÈXIT, DIR EL CONTRARI ES UNA GRAN MENTIDA.

Carta del dia

Després del terratrèmol de diumenge, s'han alçat moltes veus parlant de si un 15%, un 20% o un 30% és poc o molt.

Sabeu quin és el percentatge del cens electoral que va obtenir el 2006 el PSC per poder governar a Catalunya? Us imagineu quin percentatge del cens va votar Montilla? Doncs exactament un 15,21%. Sorpresos? És tan senzill com saber que el PSC va treure un 26,8% dels vots emesos sobre una participació total d'un 56,77%. Potser el que sorprèn és que l'endemà d'unes votacions tothom s'atreveixi a opinar subjectivament sobre si un cert nombre de vots és molt o poc, però ningú sigui capaç de donar xifres que corroborin la seva opinió. Quant suma tot el tripartit sencer? Doncs PSC ERC ICV van sumar el 2006 ni més ni menys que un 28,54%. Poc o molt?

I ja que parlem de sobiranisme, potser una altra bona dada seria saber quin percentatge del cens va votar els partits considerats catalanistes. Doncs si sumem els vots de CIU i els d'ERC a les últimes catalanes el total de vots és d'un 25,82% del cens. Sorpresos un altre cop?

Potser ara que gairebé un 30% del cens on s'ha fet la consulta ha votat a favor de la independència , ja no ens semblarà tan poca cosa i la gent podrà valorar-ho millor. Arribar a les xifres a què s'ha arribat amb els mitjans amb què s'ha fet és extraordinari. De fet, qualsevol opció política catalana que hagués aconseguit que la votés un 30% del cens hauria assolit una única cosa: la majoria absoluta al Parlament de Catalunya.

Josep Comas i Font

Premià de Mar

La unitat imprescindible

Els resultats de les consultes independentistes de diumenge passat han estat un èxit. Per constatar-lo només cal fer dues preguntes. Primera: ¿hi ha cap ajuntament al país que s’atreveixi a fer un referèndum semblant per decidir qualsevol altra qüestió que interessi els seus habitants i que pugui obtenir la participació que s’ha assolit en tots els municipis on es van convocar? Segona: ¿s’atreviria cap institució pròpia o de l’Estat a convocar unes eleccions amb els recursos i la publicitat amb què han treballat els organitzadors aquesta vegada? Les despeses que hi dedica l’Estat, la Generalitat o els partits polítics davant cada nova cita amb les urnes multipliquen per mil el cost d’aquests referèndums. Cal, doncs, felicitar-se per l’èxit aconseguit i reconèixer alguns errors. Com ara que en alguns llocs puntuals –alguna gran ciutat- han prevalgut els desitjos i la improvisació per sobre de l’organització i l’eficàcia. Cal continuar aquest camí obert, millorant-lo, i cal també demanar a les forces polítiques catalanistes que en prenguin nota perquè cal aconseguir també traure’n el rèdit polític corresponent.

Però el que no cal de cap manera és celebrar aquest èxit democràtic i popular amb una nova batalla entre els diversos convocants de les consultes. Ahir els protagonistes de la jornada, els que s’haurien d’haver anotat el gran punt, es van dedicar a enfrontar-se entre ells. Així ho va fer un dels principals responsables del gran èxit de la consulta d’Osona, Josep Alfons López Tena, i alguns representants d’altres plataformes territorials o amb pretensions nacionals. Aquest error va donar peu a tota mena de comentaris en els fòrums virtuals espanyols, que busquen desesperadament desacreditar la iniciativa. El mateix dia l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Móra, que ha tingut una dedicació i un encert del tot elogiables en les consultes, va anunciar públicament la presentació d’una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament, per convocar “un referèndum vinculant”. La idea té força i implica un nou pas endavant. Però l’alcalde d’Arenys de Munt hauria d’haver buscat la unitat necessària que en garanteixi la solidesa.

Les consultes de diumenge passat han mostrat la millor cara de Catalunya. La força de les seves organitzacions, el nervi civil, l’inconformisme de la joventut, el patriotisme de la gent gran, el sentiment d’inclusió envers la novíssima immigració, l’eficàcia en el treball, la il•lusió general... No és possible que només un dia més tard, l’endemà mateix, els impulsors d’aquesta gran onada popular presentin la pitjor cara del país. El seu pròxim objectiu ha de ser, en primer lloc i com a prioritat ineludible, recuperar la unitat que van perdre quan van començar a debatre els detalls organitzatius de la jornada. Una jornada que ha estat un triomf de tots ells. Ara no poden decebre l’expectació que han despertat. Caurien en el mateix errors que retrauen als partits polítics.

Editorial del Butlletí de la FCO del dimarts dia 15 de desembre de 2009. 

Guanyar com vol la UE

Els resultats del 13-D no es poden extrapolar a la lleugera, això és evident. Només van votar unes desenes de ciutats i pobles i, encara que siguen molt representatives, no són un retrat prou cabal del país. Dit això, les dades definitives insinuen per primera vegada que podríem guanyar un referèndum en les condicions que exigeix la Unió Europea.

Les condicions per a reconèixer la independència, que la Unió Europea fixà llavors del referèndum de Montenegro, imposen una majoria qualificada, no una majoria simple. Una majoria qualificada definida per dos paràmetres: ha de votar, com a mínim, el 50% de la població, i el vot afirmatiu ha de ser, com a mínim, del 55%.

Doncs bé, en el cas de Montenegro, el resultat del referèndum fou acceptat per la UE amb un 47% del total dels votants en favor de la independència. Perquè (és important d'insistir-hi) la condició no és que vote en favor de la independència el 55% per cent del cens, sinó el 55% dels qui voten, sempre que la xifra de votants arribe al 50% del cens, com a mínim. I això és una barrera molt més baixa que no sembla. Per exemple: En cas de votar un 50% just dels electors censats (i amb això ja es compliria la primera condició), n'hi hauria prou que votàs en favor de la independència un 27,5% del total del cens electoral, perquè aquesta quantitat representaria el 55% dels sí necessaris per a complir la segona condició).

(Dit siga de passada, hi ha una xifra que no hauríem de menystenir tampoc: en els 166 municipis on hi hagué consulta el nombre total de votants en favor de la independència fou de 182.625. A Montenegro, en el referèndum de la independència, hi votaren favorablement 230.661 electors en total.)

Tornem-hi, tanmateix. D'entrada, el resultat final de diumenge indica que un 26,01% del total de votants empadronats optaren pel sí. Dit d'una altra manera: sabem que el 26,01% de tots els ciutadans de més de setze anys empadronats en els municipis on es feren les consultes van dir que sí a la independència. Però cal tenir en compte que el cens usat no era el cens que la Unió Europea acceptaria, sinó un cens més gran, ampliat amb els immigrats i els majors de setze anys. I l'anàlisi de les dades indica que, especialment entre la població immigrada, l'abstenció va ser molt alta, fet que rebaixa el pes que els vots afirmatius tindrien en un referèndum oficial.

És evident, doncs, que descartant el vot dels immigrats i dels joves de setze i disset anys el vot afirmatiu pujaria fàcilment per damunt del 30%. I això voldria dir, senzillament, que si haguera votat el 50% del cens, per comptes del 27,5%, fins i tot en el supòsit que tots els altres votants haguessen votat que no, el referèndum s'hauria guanyat, conformement a les condicions de la Unió Europea. Perquè, en el cas d'un 50% del vot, ho torne a dir, només cal que un 27,5% vote en favor de la independència per a guanyar el referèndum complint escrupolosament les condicions imposades per la Unió Europea.

El problema és, doncs, l'abstenció. Perquè per arribar al 50% de votants, imprescindibles si volem que la Unió Europea accepte els resultats, falten 23 punts. Aquests 23 punts s'aconseguirien si tres abstencionistes de cada deu, de diumenge, anassen a votar, cosa que no sembla precisament impossible. Diumenge no era una convocatòria oficial i el boicot dels partidaris del no era evident. S'atrevirien a mantenir el boicot en un referèndum oficial? Seria un risc molt alt per a ells...

Les dades són, sens dubte, insuficients i parcials. Però indiquen una cosa que és una novetat absoluta en la història política del nostre país: avui tenim indicis a bastament per a creure que al Principat guanyar un referèndum d'independència ja no és cap fantasia. Poca broma.

Vicent Partal

Director de Vilaweb.cat

Article publicat al diari digital Vilaweb.cat el 17 de desembre de 2009