Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de gener 2010

El vapor Pissit i el Museu Tèxtil de Sabadell


L’últim bastió

L’ajuntament actual està planejant ubicar al Vapor Pissit el Teatre del Sol i altres serveis culturals així com un espai més ample per la Joventut de La Faràndula. Estem d’acord en proporcionar espais a les activitats culturals i lúdiques, però ens sentim espoliats al fer-ho en un vapor que estava destinat a acollir la part central i més important del Museu de la Indústria Tèxtil Llanera de Sabadell, adquirit per l’ajuntament amb càrrec a l’erari públic, en el qual tots hem participat. El seu ús ha de ser públic i no d’entitats privades.

En aquest edifici (carrer del Sol cantonada Alemanya) encara hi existeix la filatura de carda (assortiment Serracant) més emblemàtica de la nostra ciutat. Què se’n farà? Ningú és capaç, avui, de desmuntar-la i tornar-la a muntar. No tenim operaris experts. Si el Vapor Pissit no es repensa pel tèxtil, la filatura s’hauria de destruir i llençar.

Dels quatre locals destinats per l’anterior consistori el mes de febrer del 1998 a ocupar-los amb les diferents fases de la nostra indústria tèxtil (aprovats amb l’estudi pressupostari corresponent i diners disponibles, segons Jordi Calvet fa constar en el Diari de Sabadell del 29 de setembre del 1999) aquest és l’últim bastió que desapareixerà del programa aprovat i que havia de ser el principal centre del complex tèxtil estudiat per historiadors com J.M. Benaul i Jordi Calvet. Els altres tres locals, com el despatx Lluch ara és d’ Atenció Ciutadana, el Molí de sant Oleguer ara és centre de joventut i el Vapor Buxeda Vell és un museu de l’evolució energètica.

La Comissió de Teòrics (jubilats) que estem encara –ja farà sis anys – catalogant altruísticament de bona fe i amb il·lusió els mostraris, les fitxes de fabricació, arxius de mostres d’orientació, passatges i dibuixos, llibres d’entrades al despatx, llibres tècnics, arxius de tintoreria i de filatura, retrats teixits i altres elements del Museu d’Història, hem començat a ordenar i seleccionar la maquinària existent en els dipòsits municipals. Comptàvem en l’assortiment singular de cal Pissit com una joia més de la nostre història ciutadana i que no hauria calgut desmuntar, deixant-lo en el mateix lloc que sempre ha ocupat. El Vapor Pissit és l’edifici de configuració industrial més important i antic que es conserva a Sabadell. Construït l’any 1842 és el més significatiu i únic, mereixedor d’exposar-hi, amb modernitat, la nostra història tèxtil pròpia de Sabadell en les seves vessants tècniques, socials i econòmiques. Hi serem a temps?

Hem parlat amb el Sr. Lluís Monge, responsable de la Regidoria de Cultura, amb el qual varem decidir tenir una reunió de reflexió. No obstant, la nostra comissió, després de debatre el tema, ha arribat a la conclusió que hem de recuperar el Vapor Pissit pel tèxtil i es pregunta perquè no es pot retirar la decisió que té “in mente” l’ajuntament d’ubicar entitats privades lucratives en un edifici públic pagat entre tots. Perquè no es poden respectar els primer acords? Què es pensa fer amb la selfactina, a la vista de la impossibilitat de poder-la traslladar. Quina explicació donem als 4.000 ciutadans, signants de la Plataforma a favor del Museu Tèxtil, en referència al Vapor Pissit i el seu ús establert fa ja fa12 anys?

Ens agradaria una resposta escrita i compromesa del Sr. Monge al Diari de Sabadell per tal d’aclarir les incògnites que a tots se’ns desperten.

Josep Cusidó
Membre de la Comissió de Teòric Tèxtils

Carta publicada al Diari de Sabadell el dimarts 22 de desembre de 2009

28 de gener 2010

El cementiri nuclear

Un Govern sense opinió

La possibilitat que la comarca de la Ribera d’Ebre, més concretament la localitat d’Ascó, aculli un magatzem temporal de residus radioactius ha generat la lògica polèmica en aquesta mena de situacions. Els interessos costen de sintetitzar quan uns veïns consideren que l’etiqueta nuclear va contra el futur de la zona i uns altres veïns sostenen que aquesta obra serà motor de benestar. Allò que una gent identifica amb una plaga, una altra gent ho valora com el gran premi de la rifa. Els partits, a escala nacional, ja s’han pronunciat. Com sempre, ICV no vol ni sentir-ne parlar, i ERC, com fa en algunes qüestions, sembla imitar els poscomunistes, tot i que el seu electorat és més divers i menys dogmàtic. Els dos grans partits catalans, CiU i PSC, actuen amb més cautela i flexibilitat, deixen portes obertes. Amb tot, passa una cosa molt rara, que a d’altres països fóra inconcebible: el Govern de Catalunya no té cap opinió al respecte. És un veritable escàndol.

La raó del tripartit per callar és recordar que la Generalitat no té competències en matèria nuclear. Bravo. Aleshores, el president Montilla i els seus consellers fan un pas enrere i deixen que la controvèrsia sigui un assumpte purament entre l’administració central, l’administració local i les entitats interessades per aquests afers. Penós i antipolític. Jordi Pujol va voler sempre que totes les manifestacions –tinguessin a veure o no amb les polítiques dites autonòmiques- acabessin davant del Palau de la Generalitat, perquè això simbolitzava que el Govern tenia un pes i una presència en la vida dels catalans, que no era una institució ornamental. En canvi, José Montilla és feliç quan els conflictes són cosa d’altri, i així ell pot anar passant de perfil, sense haver-se de mullar, aliè a centenars de realitats del país. L’actual Govern no té opinió sobre una pila de coses que ocupen i preocupen els ciutadans, però no passa res.

Per què no passa res? Per dos motius. Primer: Ja ens hi hem acostumat, malauradament; la notícia fóra que el tripartit tingués un criteri clar i unívoc sobre un assumpte d’importància, dins o fora del seu marc competencial. Segon: El tripartit ha devaluat tant el concepte de responsabilitat institucional que allò que pensa o deixa de pensar el Consell Executiu és irrellevant. Tant si es parla de cementiris nuclears com de gestió de la immigració, el Govern de Catalunya amaga el cap sota l’ala i deixa que cada soci l’enfili per on li rota. Així, dominen els missatges contradictoris que només serveixen per embolicar les coses, però ningú pot prendre decisions ni pot liderar res. Quan el Govern ha de fer front a conflictes que toquen les seves competències oficials –per exemple, els incendis forestals– l’espectacle és totalment desfibrador, com veiem aquests dies.

Un Govern sense opinió no és un govern, és un conglomerat de desesperats. Un Govern sense opinió és una màquina de fabricar desconcert i desconfiança en la societat. En el cas de Catalunya, nació sense Estat, el fet que el Govern no tingui opinió és doblement greu, perquè ens fa encara més provincians i més dependents. Un Govern sense opinió és un trist consell indígena que, com una criatura perpètua, no mereix altra cosa que viure eternament sota el dictat del colonitzador. Fem-nos, si us plau, la pregunta del milió de dòlars, ara que queda menys d’un any d’agonia: Què és un Govern, sense líder, sense diners i sense opinió?

Francesc-Marc Álvaro i Vidal
Periodista i assagista.
Professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna (URL)


Article publicat al Butlletí núm. 97 de la FCO el dijous 21 de gener de 2010

25 de gener 2010

Parlem de les nostres infraestructures



Dos dies abans que finalitzés l’any 2009, el Govern espanyol va traspassar Rodalies a la Generalitat de Catalunya. Des de la nostra Associació hem valorat aquest acord com un traspàs de rebaixes, virtual i amputat. Per què ho valorem així? Les vies, les catenàries i les estacions segueixen en mans d’ADIF (Fomento). Fins l’any 2011 la Generalitat no podrà decidir res i, per tant, Renfe segueix com a operadora. En cas de conflicte entre Generalitat i ADIF, Fomento farà d’àrbitre.

La conversió del Prat en un aeroport de xancleta i banyador, és aplaudit per tot l'entorn socialista i tothom accepta l'aixecada de camisa del ministre Blanco. El Tripartit, perquè la Generalitat entrarà en un paquet accionarial del 39% compartit amb ajuntaments i cambres de comerç. I el PSOE, perquè la iniciativa privada disposarà d'un 10% a canvi de tapar els forats de la nefasta gestió econòmica dels aeroports que ha fet Aena, que es reserva el 51%. Un desgavell que no donarà pas la gestió a Catalunya sinó a Madrid.

Al fil de tot això, reproduïm tot seguit el comunicat que la nostra Associació ha rebut de la Plataforma per un Aeroport Intercontinental al Prat, on estem adherits des de l'any passat. Cal moure les consciències de tothom per aconseguir que la gestió de les nostres infraestructures es faci des de Catalunya. Peró de veritat, no amb enganys ni subterfugis.

AEROPORT: TARD I MALAMENT

Ets una persona preocupada pel futur del nostre país, i per això des del primer semestre del 2007 us vàreu adherir al MANIFEST PER UN AEROPORT INTERCONTINENTAL AMB UNA GESTIÓ INDIVIDUALITZADA. Un manifest que van signar més de 60.000 persones.
Dos anys després, ja al 2010, la situació no ha canviat i la proposta que ha realitzat les últimes setmanes el Govern Espanyol, dirigit per homes i dones del PSC i PSOE, és decebedora. La reclamació que fèiem era ben clara:
• Que amb la nova terminal, l’aeroport de El Prat es convertís en un enllaçador (hub) de vols intercontinentals.
• Que, més enllà de si ha de ser compartida o no, la ubicació definitiva de companyies i de grans aliances aèries es realitzi de forma transparent i basada en criteris objectius de servei al client, coneguts per tota la societat.
• Que la gestió de l’aeroport es realitzi de forma individualitzada i des del territori, és a dir, que cada aeroport es gestioni per ell mateix, amb criteris d’eficiència i amb l’opció de participació dels sectors públic i privat.
La proposta del que ha presentat el Ministeri de Foment no aconsegueix cap d’aquests objectius, ja que bàsicament pretén canviar la organització societària d’AENA, mantenint la gestió estratègica dels aeroports sota el control de l’Estat central.
Aquesta proposta no assegura que l’Aeroport de Barcelona es pugui gestionar en base als interessos del territori, ni evita la submissió que s'ha anat aplicant des de fa molts anys respecte de l’aeroport de Barajas. No deixa de sorprendre que el govern socialista vulgui mantenir una gestió centralitzada quan a nivell mundial el model que aplica tothom és el d’una gestió individualitzada. O potser no sorprèn, i és simplement una acció més dintre de la sistemàtica acció discriminatòria i perjudicial dels governs espanyols cap a Catalunya.
Resposta social i institucional.
Davant d’aquesta situació, la societat civil ha de respondre i denunciar-la arreu: no és acceptable que una infraestructura d’aquesta magnitud estigui gestionada d’esquena als interessos del territori.
La resposta ha de ser clara i contundent per part d'institucions públiques i privades: ens hi juguem molt per les múltiples implicacions socials i econòmiques que se'n deriven d'un tipus o altre d'aeroport, el retard és massa gran, i no es poden acceptar unes negociacions interminables.
La dignitat de Catalunya -a la que feia referència el famós editorial conjunt- passa per un tracte just, un aeroport intercontinental amb gestió individualitzada, i dir prou a l'enèsima ocasió en que el govern espanyol, actualment format, entre altres, pel Sr. Zapatero i el Sr Blanco del PSOE, i la Sra. Chacón i el Sr. Corbacho del PSC, es vol riure del poble català.

Us convidem a participar en l'enquesta PREGUNTA a la pàgina web de l'ACP.

www.acp.cat

Comunicat de la Plataforma per un Aeroport Intercontinental al Prat del 23 de gener de 2010

19 de gener 2010

L’encaix amb Espanya

La falsa ruta


L'experiència d'haver coordinat el referèndum sobre la independència de Catalunya a Osona, on el 42% dels 120.000 ciutadans amb dret a vot l'han exercit, malgrat haver-se organitzat sense cap suport institucional ni recursos públics, sota la constant vigilància i boicot dels governs espanyol i català, i del PSC, amb el silenci dels mitjans espanyolistes i/o controlats pel PSC, comptant amb la sola força del poble, des de la base i amb la base, acumula tantes emocions i reflexions, tants i tan variats sentiments, que fan difícil descriure'ls en un sol article. Hem estat capaços de fer-ho perquè no sabíem que era impossible, com sovint s'ha dit dels autors de la independència dels Estats Units d'Amèrica, i perquè no hem fet cas dels saberuts, dels assenyats, i dels que tot s'ho fan venir bé per justificar l'immobilisme. Hem confiat en el poble, i el resultat és esplèndid. És aquesta la primera lliçó que les més de 2.000 persones que hem treballat voluntàriament i gratuïta hem après: sense la confiança del poble, sense la col•laboració de tothom, res no és possible. Cal organització, cal saber què vols i no defallir mai, cal treballar molt i més, però res d'això importa si no confies en el poble, si no et guanyes la seva confiança donant-la d'antuvi.

AVUI, PERÒ, CAL TAMBÉ PARLAR dels raonaments i criteris que resulten d'aquesta experiència, i de reiterades meditacions sobre la trajectòria de la Nació. Els que hem tingut o tenim en la vida pública catalana, en qualsevol dels seus aspectes: social, polític, cultural, etc., una representació més o menys qualificada i notòria, tenim l'obligació de parlar clarament i amb tota franquesa, de proclamar la veritat que resulta de l'experiència de més d'un segle de catalanisme autonomista.

LES CONCLUSIONS DE LA TRAJECTÒRIA nacional i política de Catalunya des dels darrers decennis del segle XIX fins al present 2010 poden resumir-se en aquesta opinió: Catalunya ha seguit una falsa ruta i ha arribat en gran part a ser víctima de la seva pròpia ceguesa. Aquesta falsa ruta ha estat l'autonomisme, la recerca de l'autogovern per via de l'encaix a o amb Espanya.

MENTRE EL CATALANISME S'ENTESTAVA, d'Almirall a Carod, de Prat de la Riba a Maragall, de Macià a Pujol, de Cambó a Porcioles, a aconseguir l'autogovern dins l'Estat espanyol, nació rere nació a Europa i al món assolia la independència. Més de 150 Estats dels que hi ha ara al món no existien quan va començar la falsa ruta de l'autonomisme catalanista, la gran majoria dels Estats a Europa s'han creat mentre a Catalunya no hem fet més que caure una vegada i una altra al parany espanyol.

POTSER ERA INEVITABLE LA FALSA RUTA quan la resposta espanyola a les reclamacions catalanes era la repressió policial i militar, la dictadura anticatalana que cloïa una vegada i una altra qualsevol avenç: Primo de Rivera dissol la Mancomunitat, la República dissol el Parlament i engarjola el govern, Franco dissol la Generalitat i assassina el president, i tots s'entesten a assimilar els catalans, convertir-los en espanyols, i fer efectiu el principi de les nacionalitats enunciat per Mazzini: a cada Estat, una nació. Mai van gosar els catalans assumir majoritàriament el principi "a cada Nació, un Estat", però això no ha impedit que els espanyols hagin sempre volgut i treballat per aconseguir la nostra desaparició com a poble, fer del seu Estat el que sempre han proclamat les seves Constitucions: l'Estat de la Nació espanyola, indissoluble i indivisible.

PER PRIMERA VEGADA, EN UNA DEMOCRÀCIA consolidada on no són possibles per a Espanya ni els cops d'Estat, ni les dictadures, ni la repressió violenta de la voluntat majoritària dels catalans, el comptador és a zero, i tot depèn de nosaltres. Catalunya serà el que la majoria dels catalans vulguem, si votem la independència la tindrem. Si som part de l'Estat espanyol, Catalunya serà el que la majoria dels espanyols vulguin. Ningú és capaç de defensar a hores d'ara que per als catalans és millor ser una comunitat autònoma espanyola que tenir un Estat propi independent, que ens és més favorable perdre més de 22.000 milions d'euros cada any en benefici d'Espanya que quedar-nos-els, que aconseguirem a Espanya alguna de les reivindicacions saldades en fracàs dels darrers lustres. Ni tenim Estatut, que refusat pel PP i ribotat pel PSOE serà castrat físicament i química per llur terminal, el Tribunal Constitucional espanyol; ni gestionem ports i aeroports; ni som presents a les taules de comandament de la Unió Europea; ni els nostres cotxes duen les nostres matrícules; ni tenim seleccions esportives internacionalment reconegudes; ni la nostra llengua té protecció ni estatal ni europea; ni rebaixem un espoli fiscal que creix cada any; ni construïm les infraestructures que necessitem. La manca d'independència no és ja només una qüestió de dignitat, fa temps que ens du a una decadència accelerada cap a la província marginal.

AVUI, L'AUTONOMISME ÉS UN CADÀVER, perquè Espanya l'ha mort. Calia l'entesa espanyola per fer-lo viable, i s'ha acabat per sempre. A la mà estesa han respost mossegant, la col•laboració en benefici dels interessos espanyols no ha merescut més que insults, la pedagogia a Espanya ha tingut com a resultat que cada cop ens menyspreïn i odiïn més. Hem superat, catalans i espanyols, el punt de no retorn: més i més espanyols estan farts d'uns catalans que els impedeixen emmirallar-se en un Estat propi i homogeni, que els fan perdre energies i autoestima; més i més catalans conclouen que a Espanya no hi ha res a fer, i l'única solució viable és la independència; i uns i altres no tenim de fa temps cap altre projecte compartit que fer-nos mútuament mal. Tothom veu normal a Espanya que els impostos dels catalans s'usin per comprar col•leccions catalanes i endur-se-les a Espanya; tothom veu normal a Catalunya que l'Estat espanyol espoliï Catalunya.

ÉS L'HORA DEL DIVORCI I LA INDEPENDÈNCIA, que a diferència del matrimoni i la federació, que necessita el consentiment de dues parts, només necessita la voluntat d'una de les parts. Ho serà de la part catalana, exercint el dret democràtic del vot que ningú pot impedir, ni tan sols quan s'organitza privadament com als actuals referèndums, on prop de 200.000 catalans han votat independència. Si volem i votem, podem.

Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari AVUI el divendres 8 de gener del 2010


08 de gener 2010

Bon any 2010 !

Desitgem a tots els nostres amics col·laboradors,
adherits i simpatitzants
 BON ANY NOU !
 

La dècada de la llibertat

Vistes les coses que han passat aquests darrers mesos, és difícil d'imaginar que l'any 2020 el Principat de Catalunya continue essent una comunitat autònoma d'Espanya, com és avui. Comença doncs una dècada molt especial, definitiva.

Dependrà de nosaltres. Ho he dit una vegada i una altra. Aquesta és la gran diferència que ens van ensenyar els referèndums. Únicament depèn de nosaltres i dels nostres vots. Enguany hi haurà eleccions, unes eleccions de les quals podria emergir per primera vegada en la història un parlament amb majoria de diputats independentistes. No serà, tanmateix, l'única oportunitat. Si no és el 2010, podrà ser el 2014 o el 2018. En tot cas, serà molt difícil que puguen aturar l'acumulació de frustracions que neixen de la relació amb Espanya, mentre es fa més gran la impossibilitat que ens puguen oferir res i la consciència que l'autogovern es defensa avui més fàcilment des de la independència que no des d'una autonomia hipotecada.

Depèn de nosaltres i prou; per tant, de la capacitat de transformar en acció política tot això que ara passa. Si no aconseguim la llibertat ara, serà perquè la nostra classe política no en sabrà. I aleshores haurem de provar-ho el 2014, si cal canviant de polítics. I encara ens restarà el 2018. Em costa de creure que, com a país, pugam cometre tres errors, ara que les coses ja són tan clarificades. És per això que, il·lusionat, entre en l'any 10.

I aquesta serà la dècada també en què haurem d'espavilar-nos al País Valencià, a les Illes i al nord. La independència del Principat portarà un sacseig enorme que haurem de mirar d'aprofitar per continuar avançant i per formular projectes de llibertat germans, encara que els temps siguen distints.

Guanyar la independència, un objectiu possible aquesta dècada, hauria de servir per guanyar en qualitat democràtica, una assignatura pendent des de la transició.

Ho hem vist en el contrast flagrant del procés dels referèndums. Mentre les xifres d'abstenció són cada vegada més notables en les convocatòries electorals, els referèndums han mobilitzat milers de voluntaris i han tornat a portar al carrer la il·lusió per la política.

La nostra vida política es troba massa determinada per les condicions en què vam eixir del franquisme. Bàsicament, per l'existència d'uns partits polítics d'estructures centrals massa fortes. I per la configuració del nucli central de l'estat com un poder que controla o reprimeix, per comptes de ser la culminació del poder democràtic... I el paper determinant i angoixant que assumeixen els jutges en els grans afers polítics d'avui n'és una prova clara.

Per això, partir de zero ha de servir per crear una estructura més adequada a les grans democràcies europees del segle XXI. Si crear un estat català és repetir els errors de l'estat espanyol, ens quedaríem a meitat de camí. I seria una llàstima, ara que ho tenim a tocar.

Vicent Partal
Periodista i director de Vilaweb.cat

Editorial publicat a Vilaweb.cat el dies 4 i 5 de gener de 2010

07 de gener 2010

Fractura d’Espanya amb Catalunya?


Ho sap Tothom

Malgrat el silenci aclaparador que ha caigut sobre les consultes independentistes del passat dia 13, i malgrat que hom ha intentat, des dels potents altaveus de l’Estat i de la premsa unionista, minimitzar el fet, a ningú no se li amaga que hi va haver una autèntica commoció política: els catalans es manifestaven, democràticament i civilitzada, com a independentistes. Les quantitats assolides, des de la iniciativa privada i tenint a la contra el poder espanyol i, ai!, català, van donar uns resultats sorprenents. El cas més emblemàtic és el d’Osona, que va ser tan aclaparador que, tot i els inconvenients, el nombre d’independentistes va superar en més de cinc vegades al PSC i en més de quinze vegades al PP.

Ara mateix, “La Vanguardia” ja parla, en portada, de “fractura Espanya-Catalunya”, i poca broma, quan ho diu aquest diari. Sense oblidar el cas que n’ha fet la premsa europea. En aquests moments ningú ignora que la independència ha deixat de ser un somni de quatre il·luminats (com ens deien) per esdevenir una proposta política que té una sòlida base real.

No se m’obliden dos fets aliens a la política (l’un jurídic i l’altre esportiu) que poden influir de manera potent en les properes consultes (i en les eleccions catalanes); l’un és què dirà i què farà el Tribunal Constitucional espanyol que no compleix les normes constitucionals i que a més no gaudeix de la imparcialitat imprescindible en un tribunal; quan Rodríguez Zapatero –a qui ja coneixem prou bé- va dir que ell creia que Catalunya sí que és una nació però que ell acatarà el que digui el TC, ja ens estava donant la sentencia: el TC es carregarà l’Estatut. La conseqüència és un augment d’independentisme. I no em digueu que estic influint en l’alt tribunal (ha!), perquè això seria una ofensa per als homes i dones que el constitueixen. L’altra és la trajectòria del Barça i sobretot la del seu president Jan Laporta, un dels homes més demonitzats a Espanya (abans ho va ser Carod-Rovira) per raons òbvies.

Vull que consti la meva felicitació als voluntaris i als esforçats organitzadors de la consulta del dia 13, i molt especialment a Alfons López Tena, la tasca del qual ha estat decisiva. Malgrat l’odi entre convergents i socialistes, i entre convergents i Esquerra, cosa que fa molt difícil la transversalitat, hem fet una passa endavant. I farem història. Ara, a esperar les properes consultes.

Isabel-Clara Simó
Escriptora i periodista.

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 7 de gener de 2010

04 de gener 2010

La llengua d'un poble esclau

Sabadellencs perseguits per parlar en català

En aquest vídeo podem veure com, al llarg de tota la nostra història com a Nació, la llengua catalana ha estat sotmesa a la intolerància i la persecució per part dels opressors espanyols. Cal assenyalar com a interessant des del punt de vista sabadellenc, que en el minut 4:40 del vídeo es parla de la multa que fou imposada al nostre conciutadà, el senyor Joan Merida, en un hotel de Sevilla per parlar en català en una conversa privada. També i sobre el minut 6:25, s'esmenta que el Cinema Euterpe de la nostra ciutat fou multat i clusurat per haver parlat en català el seu director el senyor Tomàs Parcerisas.




També i relacionat amb el mateix tema, us recomanem el llibre ""El català perseguit" de David Pagès. Ara Llibres" on l'autor recull les agressions que ha patit el català els últims tres-cents anys, des dels decrets de Nova Planta al documental emès per Telemadrid.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell