Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 de gener 2010

El cementiri nuclear

Un Govern sense opinió

La possibilitat que la comarca de la Ribera d’Ebre, més concretament la localitat d’Ascó, aculli un magatzem temporal de residus radioactius ha generat la lògica polèmica en aquesta mena de situacions. Els interessos costen de sintetitzar quan uns veïns consideren que l’etiqueta nuclear va contra el futur de la zona i uns altres veïns sostenen que aquesta obra serà motor de benestar. Allò que una gent identifica amb una plaga, una altra gent ho valora com el gran premi de la rifa. Els partits, a escala nacional, ja s’han pronunciat. Com sempre, ICV no vol ni sentir-ne parlar, i ERC, com fa en algunes qüestions, sembla imitar els poscomunistes, tot i que el seu electorat és més divers i menys dogmàtic. Els dos grans partits catalans, CiU i PSC, actuen amb més cautela i flexibilitat, deixen portes obertes. Amb tot, passa una cosa molt rara, que a d’altres països fóra inconcebible: el Govern de Catalunya no té cap opinió al respecte. És un veritable escàndol.

La raó del tripartit per callar és recordar que la Generalitat no té competències en matèria nuclear. Bravo. Aleshores, el president Montilla i els seus consellers fan un pas enrere i deixen que la controvèrsia sigui un assumpte purament entre l’administració central, l’administració local i les entitats interessades per aquests afers. Penós i antipolític. Jordi Pujol va voler sempre que totes les manifestacions –tinguessin a veure o no amb les polítiques dites autonòmiques- acabessin davant del Palau de la Generalitat, perquè això simbolitzava que el Govern tenia un pes i una presència en la vida dels catalans, que no era una institució ornamental. En canvi, José Montilla és feliç quan els conflictes són cosa d’altri, i així ell pot anar passant de perfil, sense haver-se de mullar, aliè a centenars de realitats del país. L’actual Govern no té opinió sobre una pila de coses que ocupen i preocupen els ciutadans, però no passa res.

Per què no passa res? Per dos motius. Primer: Ja ens hi hem acostumat, malauradament; la notícia fóra que el tripartit tingués un criteri clar i unívoc sobre un assumpte d’importància, dins o fora del seu marc competencial. Segon: El tripartit ha devaluat tant el concepte de responsabilitat institucional que allò que pensa o deixa de pensar el Consell Executiu és irrellevant. Tant si es parla de cementiris nuclears com de gestió de la immigració, el Govern de Catalunya amaga el cap sota l’ala i deixa que cada soci l’enfili per on li rota. Així, dominen els missatges contradictoris que només serveixen per embolicar les coses, però ningú pot prendre decisions ni pot liderar res. Quan el Govern ha de fer front a conflictes que toquen les seves competències oficials –per exemple, els incendis forestals– l’espectacle és totalment desfibrador, com veiem aquests dies.

Un Govern sense opinió no és un govern, és un conglomerat de desesperats. Un Govern sense opinió és una màquina de fabricar desconcert i desconfiança en la societat. En el cas de Catalunya, nació sense Estat, el fet que el Govern no tingui opinió és doblement greu, perquè ens fa encara més provincians i més dependents. Un Govern sense opinió és un trist consell indígena que, com una criatura perpètua, no mereix altra cosa que viure eternament sota el dictat del colonitzador. Fem-nos, si us plau, la pregunta del milió de dòlars, ara que queda menys d’un any d’agonia: Què és un Govern, sense líder, sense diners i sense opinió?

Francesc-Marc Álvaro i Vidal
Periodista i assagista.
Professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna (URL)


Article publicat al Butlletí núm. 97 de la FCO el dijous 21 de gener de 2010