Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




23 de febrer 2011

La consulta del 10-A a Barcelona

Has d'anar a votar, Artur

"El meu dilema és si he d'exercir com a ciutadà o com a president de la Generalitat. Com a president de la Generalitat, no hauria d'anar a votar perquè represento tot un país. La meva posició hauria de ser neutra. Però en la mesura que jo també, òbviament, em considero un ciutadà, tinc dret a exercir com a tal. He de resoldre aquest interrogant, però el més probable és que vagi a votar (...) Hi seré, tinc ganes de votar, però he de trobar la manera que s'entengui que qui vota és un ciutadà com qualsevol altre." (Artur Mas, entrevista al DIARI AVUI).

Has d'anar a votar el 10 d'abril, Artur. Precisament perquè, vulguis o no, a partir d'ara no ets ni seràs mai un "ciutadà com qualsevol altre." Sé què penses: has declarat obertament que estàs a favor de la independència i que votaries afirmativament en el cas d'un referèndum per a l'autodeterminació del país. Però primer prefereixes conformar una majoria suficient d'independentistes a Catalunya, per tal d'assegurar el tret i no perdre benzina en l'intent. Això t'ha permès abandonar l'imaginari pujolista i satisfer -de passada- la parròquia amb més ambició nacional de Convergència. Ho entenc, i valoro un moviment polític gegant que no era fàcil. Però no n'hi ha prou, i aquí no hi ha cap dilema, Artur. Permet-me que, humilment, esmeni les teves declaracions. Primerament, la dicotomia entre el simple ciutadà i el president de la Generalitat no existeix: saps de llarg que, un cop al càrrec, el ciutadà desapareix. És la misèria i ensems grandesa de la política: exigeix éssers humans per fer-la més dolça, però acaba necessitant màquines per fer front a l'esdevenidor...

Comets un error fonamental, de base filosòfica: veure com un president de la Generalitat vota en una de les consultes populars -no oficials- més seguides d'Europa és precisament el que crearà aquesta cohesió que tant anheles. És veure un líder moure fitxa, en un gest inequívoc, el que farà possible deixondir els ciutadans per apostar ben fort. Si les tasques de govern et deixen una mica de temps per llegir, cosa que dubto, et recomano que repassis Contingència, ironia, i solidaritat, un dels grans textos polítics del filòsof Richard Rorty. Allí es parla molt bé de com es crea l'imaginari polític que prefigura la revolta ciutadana. Rorty hi recorda que són els líders i els intel•lectuals, no pas el poble, els qui creen els conceptes que ens permeten pensar en la realitat i actuar. L'independentisme no està en alça, tal com es pot pensar amb lleugeresa, perquè Madrid ens colli les finances. No hi ha més independentistes per obra de les malifetes del Tribunal Constitucional. Està en alça perquè una sèrie de líders que abans el tenien desat a la quarto dels mals endreços l'han normalitzat com a discurs polític, com a concepte.

És, de fet, perquè tant tu com altres heu dit que votaríeu sí que hi ha molta gent que ja no té por de dir-ho. Evidentment, representes tots els catalans. I justament per això vols el millor per ells. S'han acabat els temps de justificar-se per un vot. No es pot ser neutre quan es parla de llibertat. No es pot dir, ja no, que et sembla fantàstic que es voti o que es parli d'independència al Parlament, per -acte seguit- afirmar que el teu vot és neutral. Si es normalitza el debat d'un concepte polític és per acabar implantant-lo. Si s'ha pogut parlar dels drets dels homosexuals o de les dones és perquè primer hi ha hagut algú que ha incorporat el concepte homosexual o dona al terreny de la política. Val més un concepte que totes les lluites del món. I la normalització de l'independentisme inclou que un president se'n declari i voti en unes consultes que organitza un moviment actiu del seu poble. Un gest teu cohesionarà molt més que mil competències adjudicades a la Generalitat, més que tot el progrés econòmic que ens portin les retallades del govern. Has d'anar a votar, Artur. No com a ciutadà, sinó en tant que president que no té vergonya de ser independentista i de ser-ho pel millor viure del seus, fins i tot d'aquells que hi estan en contra pels motius que s'escaigui. Cal un gest, una paraula que cedeixi eines als ciutadans. La llibertat, un cop fet això, ens vindrà quasi com una sorpresa...

Bernat Dedéu
Filòsof i músic

Article publicat al Butlletí num. 373 de la FCO el dimarts 22 de febrer del 2011

15 de febrer 2011

Cornuts i pagar el beure

Els impostos dels catalans

Benjamin Franklin deia que a la vida només hi ha dues coses inevitables: la mort i els impostos. Tenia raó: ningú no està eximit de pagar impostos, però el que es constata cada dia és que n’hi ha que en paguen molts i n’hi ha que molt pocs. Catalunya està escanyada fiscalment, mentre que Andalusia, Extremadura, Galícia, Astúries i tutti quanti viuen alegrement de les aportacions “solidàries” dels altres. I això, a Catalunya, cada dia cou més i de manera més unànime. No és estrany, doncs, que el suggeriment de la vicepresidenta Elena Salgado que la Generalitat apugi els impostos per tal d’eixugar el seu enorme dèficit hagi causat indignació i escàndol a Catalunya.

Apujar impostos? Però si Catalunya ja és l’autonomia que els paga més impostos de tot l’Estat, i amb diferència! Els catalans paguem més per l’Impost sobre la Renda, per Successions i Donacions, per finançar la sanitat (el cèntim sanitari de recàrrec als carburants), per les transmissions patrimonials i per la matriculació de vehicles. El cas més característic d’abús és el de la sanitat: Catalunya té un dèficit per aquest concepte de 850 milions anuals, perquè el seu finançament per habitant és baixíssim: 1.295 euros per cap davant dels 1.658 d’Extremadura, per exemple. La diferència és abismal i possibilita, a damunt, que hi hagi autonomies que ofereixin serveis com operacions de canvi de sexe pagades per la seguretat social. Quant a l’ensenyament, hi ha moltes autonomies que aporten menys a l’Estat que Catalunya i que tenen ordinadors gratis a les aules (mentre que les famílies catalanes n’han de pagar la meitat).

Els greuges ja fa massa temps que s’acumulen i a Madrid, enlloc de buscar solucions no fan sinó proferir declaracions delirants com la d’Elena Salgado. Ens prenen els diners, espremen fins al darrer euro, deixen els serveis bàsics catalans en precari i, a damunt, demanen que paguem més, ens insulten i ens acusen d’insolidaris. El dèficit fiscal català reconegut pel mateix Ministeri d’Economia que dirigeix Elena Salgado, i que es pot consultar al web, es xifra en el 9% del PIB o en 18.000 milions d’euros. Ho ha tingut pendent la vicepresidenta quan ha tractat del dèficit català i ha insinuat que cal apujar impostos?

Francesc Puigpelat i Valls
Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num.366 de la FCO el dimarts 14 de febrer del 2011

05 de febrer 2011

Sobre la Independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2010-2011


 El dijous dia 3 de febrer, es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la tercera conferència del cicle d’informació i debat “SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA” que organitza l’Associació Sabadell Memorial, amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell , sota el títol:


“La llengua catalana, un signe d’identitat irrenunciable”

La conferència va anar a càrrec de la vicepresidenta de la Plataforma per la Llengua la senyora Carme Forcadell i Lluís, llicenciada en Filosofia i Ciències de la de la Informació i vocal de la Junta d’Òmnium Cultural de Sabadell.

El més d’un centenar de persones que es van aplegar al saló d’actes del Casal Pere Quart, van seguir amb atenció el tema que la senyora Forcadell va desenvolupar, començant per afirmar que la invasió de Catalunya el 1714 pels exèrcits espanyols i francesos, va provocar que l'ús del català fos prohibit al Principat de Catalunya en el camp oficial amb el Decret de Nova Planta del 1716. Aquest decret va comportar en efecte la prohibició de la llengua catalana i la imposició de l’espanyol com a llengua única i les consegüents represàlies contra els catalans que utilitzessin el català. Varen ser suprimides les universitats catalanes i també es va prohibir l’ensenyament del català a l’escola i fer-lo tot en castellà. Es van castellanitzar els topònims, els noms propis i els cognoms. Va comportar també la prohibició d’utilitzar el català en qualsevol acte públic o oficial. Els llibres i els diaris només es podien imprimir en espanyol.

La conferenciant va continuar exposant que, cap al 1830 quan comença la Renaixença, el català torna a agafar una considerable empenta. La guerra i la dictadura franquista destrueixen la mínima recuperació de la llengua i tornen a imposar a sang i foc l’espanyol. Després de la mort del dictador, es va iniciar una nova etapa de recuperació lingüística amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya (1977) i el català va esdevenir cooficial amb el castellà.

Tot seguit la senyora Forcadell va fer una revisió detallada de la llei de Normalització Lingüística de l’any 1983 que garanteix l'ús oficial d'ambdues llengües per tal d'assegurar a tots els ciutadans la participació en la vida pública, i posava com a objectiu l'ensenyament i el coneixement de totes dues llengües, les equilibrava en els mitjans de comunicació social, evitant també qualsevol discriminació per motius lingüístics i especificava les vies d'impuls institucional en la normalització lingüística a Catalunya. També va parlar abastament de la posterior llei de Política Lingüística de l’any 1998 que pretenia consolidar el procés impulsat per la llei de Normalització Lingüística de l’any 1983, en l'àmbit de l'administració i de l'ensenyament, adaptar a les necessitats del moment la regulació dels mitjans de comunicació i les indústries culturals i establir una normativa lingüística destinada al món socieconòmic, tot plegat amb l'objectiu d'avançar en la generalització del coneixement complet i de l'ús normal de la llengua catalana, la qual cosa havia de permetre donar un nou impuls a l'ús social de la llengua.

Tot i aquest reguitzell de lleis i normes la conferenciant va afirmar que la repressió contra la llengua, l’espoli i l’escanyament econòmic continuen. Sota un vernís democràtic, l’Estat espanyol persegueix implacablement el seu objectiu d’assimilar Catalunya, destruir la nostra identitat i fer desaparèixer el català. D’una forma barroera el PP i subtilment el PSOE, utilitzen tots els mitjans al seu abast, especialment els tribunals, la immigració i els mitjans de comunicació per anorrear la llengua catalana i deixar-la com a llengua residual, potenciant el castellà per intentar que esdevingui l’única llengua a Catalunya.

Va concloure la seva intervenció dient que, al seu parer, ha arribat l’hora que el Govern de la Generalitat i tots els catalans, plantem cara als nostres enemics i defensem la nostra cultura, els nostres interessos i d’una forma especial la nostra llengua.

Tot seguit es va fer un interessat col·loqui amb els presents i la conferenciant que van aportar moltes idees per aconseguir els objectius de potenciar l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits de la vida social i pública.