La consulta del 10-A a Barcelona

Has d'anar a votar, Artur

"El meu dilema és si he d'exercir com a ciutadà o com a president de la Generalitat. Com a president de la Generalitat, no hauria d'anar a votar perquè represento tot un país. La meva posició hauria de ser neutra. Però en la mesura que jo també, òbviament, em considero un ciutadà, tinc dret a exercir com a tal. He de resoldre aquest interrogant, però el més probable és que vagi a votar (...) Hi seré, tinc ganes de votar, però he de trobar la manera que s'entengui que qui vota és un ciutadà com qualsevol altre." (Artur Mas, entrevista al DIARI AVUI).

Has d'anar a votar el 10 d'abril, Artur. Precisament perquè, vulguis o no, a partir d'ara no ets ni seràs mai un "ciutadà com qualsevol altre." Sé què penses: has declarat obertament que estàs a favor de la independència i que votaries afirmativament en el cas d'un referèndum per a l'autodeterminació del país. Però primer prefereixes conformar una majoria suficient d'independentistes a Catalunya, per tal d'assegurar el tret i no perdre benzina en l'intent. Això t'ha permès abandonar l'imaginari pujolista i satisfer -de passada- la parròquia amb més ambició nacional de Convergència. Ho entenc, i valoro un moviment polític gegant que no era fàcil. Però no n'hi ha prou, i aquí no hi ha cap dilema, Artur. Permet-me que, humilment, esmeni les teves declaracions. Primerament, la dicotomia entre el simple ciutadà i el president de la Generalitat no existeix: saps de llarg que, un cop al càrrec, el ciutadà desapareix. És la misèria i ensems grandesa de la política: exigeix éssers humans per fer-la més dolça, però acaba necessitant màquines per fer front a l'esdevenidor...

Comets un error fonamental, de base filosòfica: veure com un president de la Generalitat vota en una de les consultes populars -no oficials- més seguides d'Europa és precisament el que crearà aquesta cohesió que tant anheles. És veure un líder moure fitxa, en un gest inequívoc, el que farà possible deixondir els ciutadans per apostar ben fort. Si les tasques de govern et deixen una mica de temps per llegir, cosa que dubto, et recomano que repassis Contingència, ironia, i solidaritat, un dels grans textos polítics del filòsof Richard Rorty. Allí es parla molt bé de com es crea l'imaginari polític que prefigura la revolta ciutadana. Rorty hi recorda que són els líders i els intel•lectuals, no pas el poble, els qui creen els conceptes que ens permeten pensar en la realitat i actuar. L'independentisme no està en alça, tal com es pot pensar amb lleugeresa, perquè Madrid ens colli les finances. No hi ha més independentistes per obra de les malifetes del Tribunal Constitucional. Està en alça perquè una sèrie de líders que abans el tenien desat a la quarto dels mals endreços l'han normalitzat com a discurs polític, com a concepte.

És, de fet, perquè tant tu com altres heu dit que votaríeu sí que hi ha molta gent que ja no té por de dir-ho. Evidentment, representes tots els catalans. I justament per això vols el millor per ells. S'han acabat els temps de justificar-se per un vot. No es pot ser neutre quan es parla de llibertat. No es pot dir, ja no, que et sembla fantàstic que es voti o que es parli d'independència al Parlament, per -acte seguit- afirmar que el teu vot és neutral. Si es normalitza el debat d'un concepte polític és per acabar implantant-lo. Si s'ha pogut parlar dels drets dels homosexuals o de les dones és perquè primer hi ha hagut algú que ha incorporat el concepte homosexual o dona al terreny de la política. Val més un concepte que totes les lluites del món. I la normalització de l'independentisme inclou que un president se'n declari i voti en unes consultes que organitza un moviment actiu del seu poble. Un gest teu cohesionarà molt més que mil competències adjudicades a la Generalitat, més que tot el progrés econòmic que ens portin les retallades del govern. Has d'anar a votar, Artur. No com a ciutadà, sinó en tant que president que no té vergonya de ser independentista i de ser-ho pel millor viure del seus, fins i tot d'aquells que hi estan en contra pels motius que s'escaigui. Cal un gest, una paraula que cedeixi eines als ciutadans. La llibertat, un cop fet això, ens vindrà quasi com una sorpresa...

Bernat Dedéu

Filòsof i músic

Article publicat al Butlletí num. 373 de la FCO el dimarts 22 de febrer del 2011