Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




30 de gener 2012

La fallida de Spanair

Sobiranistes desanimats

La setmana passada una enquesta publicada per 'El Periódico' indicava que un 53,6% de la població catalana votaria afirmativament en un referèndum d’autodeterminació, confirmant així una tendència lenta i irreversible cap a la consolidació d’una majoria social sobiranista. Alhora, el mateix estudi també donava una altra dada interessant: sis de cada deu catalans pensen que, en el cas de fer-se una consulta oficial, guanyaria el “no”. Si m’ho permeten, jo em situaria dins una altra categoria, la d’aquells que creuen que tot això és foc d’encenalls perquè mai no organitzarem cap referèndum d’aquestes característiques.

En tot cas, deia encertadament el professor Carles Boix, en relació a aquestes dues xifres, que evidencien una manca de lideratge polític. Hi ha una majoria sobiranista però no hi ha cap partit polític que vehiculi aquest anhel, de manera que la inexistència d’un sobiranisme polític organitzat provoca un gran desànim entre els seus partidaris. En canvi, els contraris a la sobirania sí que treballen i treballen bé, oferint una imatge de fortalesa que encara desanima més la potencial votància sobiranista. Martin Luther King va dir una vegada que “una minoria organitzada és una majoria política”, i aquest exemple val per l’entesa tàcita, a casa nostra, del PP, el PSC i Ciutadans. La resta de forces polítiques sumen més però han demostrat sempre una nul·la capacitat d’entendre’s.

D’aquesta situació política escleròtica deriva el problema de fons, que lliga amb aquest 60 per cent que creu que no ens en sortirem mai: Catalunya pateix una greu manca d’autoestima nacional. Portem tants anys rebent per tots costats i a tots els nivells que ens hi hem acostumat. No tenim l’audàcia ni la musculatura per, ni tan sols, intentar res. Nosaltres ho sabem i ells també ho saben. Per això, fins i tot, fan servir un to alliçonador i xulesc amb nosaltres.

Aquests dies hem assistit, en dues parts, a l’esmicolament del somni de tenir alguna cosa digna a nivell aeroportuari. Al final no tindrem ni aeroport internacional ni companyia amb cara i ulls. Ja es veia venir, coneixent els nostres veïns i la nostra crònica manca de sentit d’Estat, però tot plegat ha estat un miratge que tots hem acaronat durant un temps. La dutxa freda ha estat brutal i ara ens en llepem les ferides. Abans hem viscut altres patacades: la desfeta estatutària, la destrucció del mapa català de caixes, el fiasco de la compra d’Endesa, l’espoli fiscal permanent, l’incompliment permanent de les inversions pressupostades, etcètera. Què més ha de passar perquè els polítics que creuen que Catalunya és un país es comportin de manera valenta i responsable? Ja pots cridar, si l’ase no es vol moure, que deia el meu avi. Alguns visionaris ja ho van entendre fa uns anys i per això un dels nostres símbols identificatius és un ase.

Jaume Clotet
Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 30 de gener del 2011

28 de gener 2012

L’escàndol del jutge anti-violència

Que se’n vagi!

És un paladí del sentit comú, un savi de la justícia esportiva.

Tant que als seus 85 anys encara està en el càrrec, imposant la seva llei des del Comitè de Competició. Alfredo Flórez, reconegut madridista, exsoci del club, amic personal de José Plaza, aquell tipus simpàtic que en la seva època d'esplendor com a president dels àrbitres va dimitir per solidaritat amb Guruceta. De Plaza es recorda la famosa expressió "mentre jo sigui president, el Barça no serà campió de Lliga". Floretes d'aquells temps. I com que Alfredo Flórez també és d'aquella equitativa època −l'únic dinosaure que en queda−, ha decidit que el seu millor homenatge al vell amic és perpetrar la frase més brillant, pacífica i raonable de la història del comitè: "Si a Messi li haguessin amputat dos dits, hauria intervingut ". Sí senyor, amb dos bemolls, què és això de parar la violència al futbol abans que s’amputin dits o es tallin mans o s'arrenquin caps! Si l’hagués ferit, si fos a l'hospital amb els dits en una bosseta, si se li hagués gangrenat la mà, en fi, si li hagués passat una cossa grossa, d'homes, doncs el bo d'Alfredo Flórez hauria fet alguna cosa amb Pepe, no sé, posar-lo contra la paret, donar-li una bufa, deixar-lo sense postres. Però com que no li han amputat els dits, de què es queixa Messi?.

I així, aquest bon home va acumulant gestes de l'estil, amb la mateixa autosatisfacció que li permet fossilitzar-se en el càrrec a la seva jovenívola edat. Gràcies al web Madrid-Barcelona.com refresco la memòria d'altres floretes, com quan va perdonar l'entrada salvatge de Figo a un jugador del Saragossa que va haver d'abandonar el futbol.

"No va ser una entrada excepcional", va dir, sense afegir aquesta vegada que com que no li havien sortit les tripes per la boca, no pensava actuar. I, sens dubte, queda per a la història de la justícia l'equiparació entre la ditada de Mourinho i la seva víctima, com si Tito hagués estat culpable que li fiquessin el dit a l'ull. Tal vegada si l'hi hagués tret, aquest venerable senyor hauria castigat Mou, però aquí tenim en Tito, amb l’ull al seu lloc. I Messi, amb els dits a la mà. Aleshores, quin és el problema?

El problema és aquest fòssil que, des de la seva condició de vetllador de la violència, la perdona, la minimitza i, per tant, la potència. Que s’en vagi! Que abandoni aquest càrrec que li va ample i del qual no és digne, per què lluny de ser el bomber que apaga el foc de la violència, és el piròman que l'alimenta. La seva frase sobre Messi és una vergonya per a aquest noble esport, i retrata el personatge per sempre. Es pot dir una barbaritat com aquesta i sortir-ne impune? És que el futbol és extraterrestre i no habita en aquest món?

El pitjor és que el tipus no s'anirà i molts encara li riuran les gràcies. I quan acabi el seu mandat, encara li faran un homenatge. Serà l'homenatge dels piròmans al rei del foc.

Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el divendres 27 de gener del 2012

26 de gener 2012

Cicle d'informació i debat 2011-12, “Passat, present i futur de Sabadell, en la formació de Catalunya”

Els Museus de Sabadell

En les tres primeres conferències del Cicle d'informació i debat 2011-2012, “Passat, present i futur de Sabadell, en la formació de Catalunya” s’ha evidenciat el divorci entre la cultura i els diferents consistoris que aquests últims 75 anys han desfilat per la Ciutat, sense pena i encara menys glòria. La falta d’interès pels orígens i la història de Sabadell, ha quedat llargament superada per la desorientació cultural dels poders fàctics –amb molt de poder i poc cervell- que han emmordassat la llibertat creadora i altruista de molts sabadellencs. La degradació dels Museus Municipals i la inexistència d’un Museu Tèxtil, en són el paradigma. El creixent poder econòmic municipal i el seu intervencionisme polític, han afeblit la Societat Civil Sabadellenca i han propiciat la desaparició de símbols emblemàtics de la ciutat.

Si no es modifica el seu rumb, Sabadell s’acabarà convertint en una ciutat dormitori, suburbial i sense identitat. Davant la incapacitat de la burocràcia municipal, un veritable pes mort, només una Societat Civil no intervinguda, pot salvar-nos del desastre. El Museu de Paleontologia, el del Gas i els Amics de l’Òpera, entre d’altres exemples, ens assenyalen el bon camí. Hem de prestigiar les virtuts de l’esforç, de la tenacitat, del treball i també el de la catalanitat, si volem recuperar el temps perdut, aturar la degradació cultural i elevar el nivell intel•lectual. Desitgem una Ciutat culta, amb personalitat, emprenedora i amb llum pròpia.

El futur depèn de les nostres decisions. Tots hem de contribuir –en la mesura de les nostres possibilitats- al redreçament de Sabadell i per això us proposem la 4ª conferència del Cicle, que tindrà lloc al Casal Pere Quart, el proper dijous 2 de febrer  a 2/4 de 8 del vespre amb el títol :

“Els Museus de Sabadell”

"Museus d'Història i d'Art, Institut de Paleontologia, altres aspectes del patrimoni i de les institucions culturals de la ciutat"

A càrrec d’En Miquel Crusafont i Sabater

Doctor en Història i en Enginyeria. President de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’Institut d’Estudis Catalans i ex director del Museu d’Història de Sabadell.

25 de gener 2012

Sindicats nacionalistes

UGT i CCOO, còmplices de l’espoli

Un dels molts dèficits que pateix Catalunya és el de sindicats nacionals. El País Basc sí que en té, de sindicats propis, però Catalunya no. Parlo de sindicats grans, no pas de petits com la Coordinadora Obrera Sindical (COS) al servei de la classe treballadora dels Països Catalans. A casa nostra, com sabem, els sindicats majoritaris són UGT i Comissions Obreres. És a dir, dos sindicats nacionalment espanyols darrere els quals hi ha partits que defensen la unitat d’Espanya i que treballen dia rere dia en contra de la independència de Catalunya. Això no vol dir que entre els seus afiliats no hi hagi alguns independentistes. Sí que n’hi ha. Però només en la mesura que també hi ha afiliats budistes, vegetarians o culers. És a dir, sense cap incidència en la política sindical de l’entitat. Ens ho deixa ben clar l’anunci de mobilitzacions a diferents llocs de Catalunya que han fet UGT i CCOO contra les retallades del govern català i en demanda d’una consulta popular perquè la ciutadania digui si vol retallades o no vol retallades. Visca la demagògia! Fins i tot han dit que, si no se’n surten, promouran una Iniciativa Legislativa Popular que la faci possible. Així ho expressa Josep Maria Álvarez, secretari general d’UGT: “Només des del cinisme es pot impedir que es doni veu als ciutadans. El dret de decidir ha de ser infinit i no només per exercir-lo en les convocatòries electorals”.

Si Catalunya fos un país normal, és a dir, una nació no sotmesa a la voluntat d’una altra nació, el discurs del senyor Álvarez faria goig de sentir-lo. Però Catalunya no sols no és un país normal, sinó que és un país espoliat. I això converteix en pura demagògia les accions de l’esquerra d’obediència espanyola. D’entrada, té gràcia que aquells que van girar l’esquena a les consultes per la independència, fins al punt d’intentar boicotejar-les en la majoria de municipis, siguin els mateixos que ara invoquen “el dret de decidir”, com un “dret infinit”, i s’autoproclamen defensors de “la veu dels ciutadans”. ¿La veu dels ciutadans no compta a l’hora de pronunciar-se sobre la independència del país? On queda la infinitud del dret a decidir si la consulta capital, la de la plena llibertat, és marginada per aquells que s’autodenominen progressistes i defensors dels drets humans?

Naturalment que es poden criticar determinades maneres de retallar per part de la Generalitat, naturalment que hi pot haver discrepància sobre la seva manera d’administrar les engrunes que tenim, però les retallades, ara mateix, són inevitables. I és vergonyós que determinada oposició se serveixi d’una situació com l’actual per fer política d’erosió governamental en lloc d’assumir les seves responsabilitats en els fets que han provocat aquestes retallades. ¿Com és que UGT i CCOO no han convocat manifestacions contra el govern anterior per haver deixat un forat de 8.400 milions d’euros en els comptes públics? Com és que no s’han manifestat a Madrid, la capital del seu país i de la seva seu central, exigint que el govern espanyol ens pagui els 1.450 milions d’euros dels fons de competitivitat i els 759 de la disposició addicional tercera de l’Estatut? Com és que no fan pinya en favor d’un concert econòmic com el del País Basc? Com és que no es manifesten en contra dels 22.000 milions d’euros que Espanya roba cada any a Catalunya i que són la causa real del nostre enfonsament?

Hi ha una explicació, però. I és que és molt més fàcil fer-se el progre enfilant-se a les taules de les dependències de la Generalitat, que no pas enfilar-se a les taules de les dependències de la Moncloa. I ara! Això mai! Espanya, per a aquests sindicats, és una veritat absoluta i irrefutable, i mentre esdevenen còmplices de l’espoliació que patim es dediquen a fer-nos creure que la situació d’asfíxia econòmica en què ens trobem no és pas culpa d’Espanya, sinó culpa nostra. Exactament el mateix discurs del PP i del PSOE, els dos lladres principals. Així de perversa és la maniobra d’UGT i CCOO, els dos grans sindicats nacionalistes espanyols a Catalunya: en comptes de despertar la societat perquè es rebel·li contra el lladre, l’empenyen perquè esclafi el qui n’administra les engrunes que deixa.


Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 24 de gener del 2011.

23 de gener 2012

La revolta de la policia

La llengua dels mossos d’esquadra

La implantació dels cos dels mossos d’esquadra va ser una alenada d’aire fresc pel que representava tenir una policia catalana. Uns mossos que es dirigeixen en primera instància en la llengua del país. Això és el que diferencia la nostra policia de la policia que hi ha més enllà de l’Ebre. Els mossos són la policia de Catalunya i estan al servei dels catalans.

Dit això, valent-se de les legítimes reivindicacions salarials els sindicats majoritaris dels mossos, SAP-UGT i SME-CCOO han demanat als mossos que canviessin de llengua i es dirigissin a la ciutadania en castellà sense adonar-se que això representava una ofensa als catalans pel menyspreu a la llengua del país, sense comptar amb els càntics de “Viva Espanya” i arropats de la bandera espanyola com a signe reivindicatiu.

La insòlita protesta, impensable a cap altre país del món, neix de la iniciativa de Valentín Anadón, del sindicat SAP-UGT, i Antoni Castejón, de SEM-CCOO i col·laborador de la formació espanyolista Ciutadans, cosa que fa palès que dintre dels mossos d’esquadra hi ha un col·lectiu que percep com a imposició l’ús de la llengua pròpia d’aquest país i que no desaprofita cap oportunitat per oposar-se a la reconstrucció nacional de Catalunya. Si una persona que treballa de Mosso d’Esquadra no entén que la llengua del seu País no pot ser utilitzada per una vaga laboral, no serveix per fer aquesta feina.

La reacció dels catalans i de molts mossos ha fet que els sindicats retiressin la iniciativa però la ofensa està allí. Ja no val dir que ens hem equivocat, perquè només contemplar la possibilitat de fer aquesta acció indica que hi ha elements que no entenen ni la funció ni la raó de ser del Cos.

Dins els mossos hi ha qui està compromès amb el país, però també hi han entrat elements espanyolistes que no ajuden a redreçar el nostre país. Cal recordar que un 10% dels membres dels mossos precedeixen de la guàrdia civil i la policia “nacional”, metre que al País Basc no en van acceptar ni un.

Aquesta espanyolistes i sindicalistes vividors, no havien d’haver entrat mai al cos de Mossos, però no només els tenim a dins, sinó que formen un lobby molt potent que embruta la imatge de tota la institució.

Amb la utilització política de la llengua castellana contra Catalunya, la imatge dels mossos ha quedat tocada i el mal és irreversible, però també vull fer èmfasi que el cos dels mossos no la podem associar només al d’aquests sindicats espanyolistes, recordem que no fa pas massa una representació de mossos i bombers amb una estelada aixecaven un castell humà a Nova York.

Personalment, estaré atent en les properes eleccions sindicals, per veure si SAP-UGT i SEM-CCOO reben el càstig que es mereixen. Hi ha sindicats catalans com Intersindical CSC i la COS (coordinadora obrera sindical) disposats a defensar a la classe treballadora catalana i no cal votar aquests sindicats espanyols.


Marcel Estrada
Llicenciat en Ciències Físiques

Comentari publicat al bloc de l’autor el 22 de gener del 2011

13 de gener 2012

Catalunya vol la clau de la caixa

Sobre la viabilitat o inviabilitat de Catalunya

Sembla que hi ha un increment del sentiment independentista a Catalunya. I és lògic, atesa l’evolució de la política estatal envers el nostre país. Tot i que és difícil calibrar la importància d’aquest fet, i tampoc no sabem si pot ser durador o no. En part, dependrà del tracte que rebi Catalunya els propers anys. I en part, del treball intern de reflexió i de sensibilització que es faci a Catalunya. A propòsit d’això un dels arguments que sovintegen és el de la viabilitat de Catalunya com a estat independent. Sobretot de la viabilitat econòmica.

Parlem-ne.

No tindria sentit basar aquesta afirmació en la mesura de l’economia catalana. Sense moure’ns d’Europa hi ha molts estats independents molt més petits, menys competitius i menys oberts econòmicament que Catalunya. I evidentment menys forts. Dels Països Bàltics a Eslovènia la llista és llarga. Passant per Irlanda o Islàndia. Tots ells països ben consolidats. O la mateixa Dinamarca, avui país modèlic, no perquè hagi tingut una història fàcil ni per abundància de recursos.

Una altra cosa a considerar podria ser el que la independència de Catalunya representés de pèrdua del mercat espanyol. Que encara és molt important, tot i que durant els darrers vint anys el pes de l’exportació ha augmentat molt en l’economia catalana. I continua augmentant.

En tot cas és evident que una independència, sobretot si és molt sobtada, pot crear problemes. Però amb quina intensitat i per quan de temps?

A hores d’ara a Catalunya aquest és un tema ja bastant estudiat. Per gent competent. Per exemple, per Jacint Ros Hombravella a “La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya”, per Modest Guinjoan i Xavier Quadras a “Balanç econòmic de la independència” o “Les raons econòmiques de la independència” del Cercle Català de Negocis. Estudis que no amaguen els problemes que en un primer moment hi podria haver –com n’hi va haver a Finlàndia, a Estònia, a Eslovènia o a Àustria mateix quan es va desfer l’Imperi austrohongarès–, però que es podrien superar com s’han superat en aquests casos. Per cert, brillantment.

Però malgrat tots aquests exemples i raonaments, poden quedar dubtes sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. En canvi, sobre el que hi ha pocs dubtes és sobre la inviabilitat econòmica i social d’una Catalunya condemnada a viure en el règim polític i econòmic que ens vol imposar l’Estat espanyol.

Després d’un període d’aproximadament trenta anys –més o menys de 1970 a 2000– durant el qual va semblar que Catalunya podria aconseguir un estatus dins l’Estat espanyol que assegurés la seva identitat i fes possible el seu potenciament econòmic i social, per tant també la seva cohesió, ara hem entrat en una etapa que si no s’atura ens porta a una situació d’indefensió col·lectiva. I de no viabilitat. O sia, que el problema no és tant si seria viable o no una Catalunya independent, sinó que si les coses continuen com fins ara el que no serà viable és Catalunya com a economia expansiva i potent, com a societat equilibrada, justa i cohesionada, com a cultura moderna. I no ho seria sobretot per l’ofec econòmic que progressivament l’Estat li va aplicant.

És a dir, la qüestió de la viabilitat o no viabilitat de Catalunya ja no es planteja només –ni segons com principalment– com a interrogant referit a una hipotètica independència, si no com a conseqüència molt real, gens hipotètica, de la continuïtat del tracte econòmic que Catalunya rep, cada vegada més asfixiant.

Sense un bon finançament –que no vol dir de privilegis ni insolidari, però en cap cas espoliador– Catalunya anirà caient en la inviabilitat. I no només econòmica, sinó de tot el seu conjunt. Per què?

Sense un finançament just anirem perdent pes econòmic. Però també recularem en altres aspectes tant o més essencials. Un de molt important: el nostre estat del benestar. És a dir, les escoles, la sanitat, la gent gran i la gent dependent, els serveis socials en general, etc. Tot són coses que fan que la gent d’una país estigui atesa i se senti atesa. Això és important a tot arreu. Sobretot a tot Europa, que ha fet del tracte just i humà a la seva gent una bandera, un tret d’identitat. Doncs bé, a Catalunya encara ho és més. Perquè som un país amb poc poder polític i amb poca capacitat de coacció. I, per tant, ha de mantenir la cohesió de la societat i el sentit de pertinença de molta gent oferint-li un model de país i de societat obert, atent a les necessitats de la gent i amb perspectiva de progrés, és a dir, amb un bon funcionament de l’ascensor social. I això encara és més indispensable i urgent perquè som un país amb molta immigració (en percentatge, el que n’ha tingut més d’Europa del 2000 ençà), molt diversa i de vegades d’integració difícil. És a dir, som un país que només pot mantenir la seva cohesió i la seva identitat si és capaç de crear una societat realment integradora. Per mentalitat, però també pel servei i les perspectives que pot oferir a tots els que hi viuen.


Conclusió:

Com ens deia fa un parell d’anys un comissari de la Unió Europea, la dificultat gran per a una Catalunya independent no és econòmica. Podria tenir dificultats inicials, però clarament superables. De fet, Catalunya té molta més potència i possibilitats que molts estats europeus independents de fa temps o de fa pocs anys. La dificultat, afegia el comissari, seria política. Radical oposició espanyola, reticència de la Unió Europea (com la va tenir amb Eslovàquia, Eslovènia i Croàcia o com, arribat el cas, la tindria amb Escòcia) i necessitat d’assolir una clara majoria social i referendària. Tot plegat, no impossible, però sí més difícil que la viabilitat econòmica. Però el que és més clar de tot és que Catalunya sí que seria inviable –independent o no– sense un poder polític i uns recursos econòmics que li permetessin crear una societat justa, cohesionada, integradora i convivencial. Amb sentit de pertinença i amb possibilitats de promoció. I això té dos components: una mentalitat oberta i integradora i uns recursos econòmics suficients. I això segon ara no ho tenim, ni el Govern espanyol està disposat a donar-nos-ho.

O sia que podríem ser conduits a la inviabilitat de Catalunya com a país, dintre o fora de l’Estat espanyol, no per les conseqüències econòmiques de la independència, sinó per la impossibilitat –a causa de la discriminació econòmica– de donar resposta des de Catalunya a les necessitats de creació de riquesa, de suport a la nostra llengua i a la nostra cultura i sobretot de construir una societat realment vàlida per a tots els ciutadans. Això, tant o més que cap altre argument, seria una raó de pes per a optar per la independència.

Jordi Pujol
President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí num. 280 del CEJP del dimecres 11 de gener del 2012