La fallida de Spanair

Sobiranistes desanimats

La setmana passada una enquesta publicada per 'El Periódico' indicava que un 53,6% de la població catalana votaria afirmativament en un referèndum d’autodeterminació, confirmant així una tendència lenta i irreversible cap a la consolidació d’una majoria social sobiranista. Alhora, el mateix estudi també donava una altra dada interessant: sis de cada deu catalans pensen que, en el cas de fer-se una consulta oficial, guanyaria el “no”. Si m’ho permeten, jo em situaria dins una altra categoria, la d’aquells que creuen que tot això és foc d’encenalls perquè mai no organitzarem cap referèndum d’aquestes característiques.

En tot cas, deia encertadament el professor Carles Boix, en relació a aquestes dues xifres, que evidencien una manca de lideratge polític. Hi ha una majoria sobiranista però no hi ha cap partit polític que vehiculi aquest anhel, de manera que la inexistència d’un sobiranisme polític organitzat provoca un gran desànim entre els seus partidaris. En canvi, els contraris a la sobirania sí que treballen i treballen bé, oferint una imatge de fortalesa que encara desanima més la potencial votància sobiranista. Martin Luther King va dir una vegada que “una minoria organitzada és una majoria política”, i aquest exemple val per l’entesa tàcita, a casa nostra, del PP, el PSC i Ciutadans. La resta de forces polítiques sumen més però han demostrat sempre una nul·la capacitat d’entendre’s.

D’aquesta situació política escleròtica deriva el problema de fons, que lliga amb aquest 60 per cent que creu que no ens en sortirem mai: Catalunya pateix una greu manca d’autoestima nacional. Portem tants anys rebent per tots costats i a tots els nivells que ens hi hem acostumat. No tenim l’audàcia ni la musculatura per, ni tan sols, intentar res. Nosaltres ho sabem i ells també ho saben. Per això, fins i tot, fan servir un to alliçonador i xulesc amb nosaltres.

Aquests dies hem assistit, en dues parts, a l’esmicolament del somni de tenir alguna cosa digna a nivell aeroportuari. Al final no tindrem ni aeroport internacional ni companyia amb cara i ulls. Ja es veia venir, coneixent els nostres veïns i la nostra crònica manca de sentit d’Estat, però tot plegat ha estat un miratge que tots hem acaronat durant un temps. La dutxa freda ha estat brutal i ara ens en llepem les ferides. Abans hem viscut altres patacades: la desfeta estatutària, la destrucció del mapa català de caixes, el fiasco de la compra d’Endesa, l’espoli fiscal permanent, l’incompliment permanent de les inversions pressupostades, etcètera. Què més ha de passar perquè els polítics que creuen que Catalunya és un país es comportin de manera valenta i responsable? Ja pots cridar, si l’ase no es vol moure, que deia el meu avi. Alguns visionaris ja ho van entendre fa uns anys i per això un dels nostres símbols identificatius és un ase.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 30 de gener del 2011