Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




30 d’abril 2012

Sagnia crònica

Quan ens costa ser catalans ?

El programa radiofònic “El Món a Rac-1” va posar en antena fa uns dies un recull que ha elaborat el periodista Jofre Llombart on analitza la diferència entre els impostos pagats i els serveis rebuts a Catalunya i a diferents llocs de l’estat. Per fer aquest llistat s’han fet servir dades absolutament oficials i contrastables. El que sí ha estat discrecional ha estat l’elecció dels paràmetres. És cert que es podrien haver emprat altres impostos −com l’IBI o l’IAE− i altres serveis. Però es considera que aquests seleccionats són prou gràfics. El resultat revela les enormes diferències i el greuge de Catalunya que, a més, s’ha posat al capdavant de les retallades per aturar la sagnia del dèficit.

Impostos:
Catalunya és on hi ha una retenció més gran de l’IRPF: 56 per cent per a les rendes altes, 40 per les mitjanes i 24,75 a les baixes.

Balances fiscals:
Per cada 1000 euros que paga un català en impostos, rep de l’Estat en serveis 870. Per cada 1000 euros que paga en impostos, un extremeny en rep de l’estat 1170. La diferència és de 300 euros.

Metro i bus:
A Barcelona, el bitllet senzill val 2 euros. A Madrid, 1’5 euros. Els abonaments multi transport són més barats a la capital catalana que a l’espanyola. La T-10 barcelonina val 9,25 euros i la Metrobús madrilenya 12. Tot i que es diu així no permet transbordament. Això sí, el metro de Madrid arriba fins a Barajas i a Barcelona no arriba al Prat.

Rodalies Renfe:
El servei de Cercanías Madrid és molt millor que Rodalies Catalunya. No és una impressió. Per un territori molt més petit, l’àrea metropolitana de Madrid té 367 quilòmetres de vies, només cent menys que la catalana i això sí quasi tota en via doble. Hi ha 900 mil usuaris de Cercanías Madrid per només 400 mil de Rodalies Catalunya.

Peatges:
A Catalunya de cada 100 quilòmetres d’autopistes, 67 són de peatge i 33 de franc. A Madrid, són 96 gratuïts i 4 de peatge. A Andalusia el percentatge és de 87 de franc contra 13 de pagament i a Extremadura no hi ha un sol peatge.

Aeroports:
A Madrid-Barajas es paguen 7,73 euros de taxes aeroportuàries per cada enlairament. A Barcelona-El Prat es cobren 6,81 per enlairament. Però des de Madrid hi ha 55 vols transoceànics i des de Barcelona només 15.

Inversions Foment:
Per aquest 2012, el govern espanyol ha retallat un 45 per cent les inversions a Catalunya. És la retallada més important de l’Estat. La tisorada al País Valencià i Andalusia és del 34 per cent. A Castella la Manxa un 7 per cent mentre que a Galícia i al País Basc, on s’hi farà arribar l’AVE les inversions creixeran un 9 i un 17 per cent respectivament.

Escoles bressol:
Per aquest curs, a Barcelona hi ha 7.400 places públiques per una població de 1.630.000 habitants. A Sevilla: 22.000 places per una població de 703.000 persones.

Ordinadors:
A Catalunya hi ha un ordinador per cada 5 alumnes. A Extremadura un per cada 2.

Universitats:
Estudiar un curs d’alguna carrera d’Humanitats val, a la Complutense de Madrid, entre 700 i 811 euros depenent dels estudis. A l’Autònoma de Barcelona no baixa de 910 euros. Infermeria a Madrid, 1088 euros, a l’Autònoma 1.423euros.

Retallades Sanitat:
Fa dos anys, el pressupost de sanitat a Andalusia era de 1180 euros per habitant. Aquest any és de 1174 euros. La retallada és de 6 euros. A Madrid, per un pressupost similar la retallada ha estat de 4 euros. A Catalunya, fa dos anys s’hi destinaven 1.298 euros per habitant. Ara 1128, és a dir 170 euros menys.

Medicaments:
Amb l’euro per recepta i el copagament per a pensionistes, a mateix tractament, un jubilat català pagarà en fàrmacs 277 euros i un de la resta de l’Estat en pagarà 216.

Òpera:
Anar al Liceu sí surt més barat que anar al Teatro Real de Madrid. Els abonaments surten més econòmics depenent de la butaca. El millor seient del Liceu val a l’any 1.491 euros mentre que al Real és 1.543. També els abonaments populars són més econòmics.

Sous funcionaris:
Els funcionaris de la Generalitat cobraran un 5% menys aquest any: un 3 a la paga doble de l’estiu i un 2 a la de Nadal. Als funcionaris de l’Administració General de l’Estat només se’ls ha congelat el sou aquest any.

IPC:
Els preus han augmentat un 2,2 per cent des del març del 2011 al març del 2012. Només s’han incrementat més a Castella-Lleó. La mitjana estatal és de 1,9, però és que a Andalusia només s’han apujat un 1,6. Dit d’una altra manera: en només un any, comprar a Catalunya s’ha encarit sis dècimes respecte Andalusia.

Veient tot això, potser és hora de dir:   "JA NI HA PROU!!"

23 d’abril 2012

Sant Jordi i el bilingüisme

Cal denunciar per la seva gravetat l’acte contra la immersió lingüística a les escoles que es va celebrar el dissabte passat (curiosament dos dies abans del dia de Sant Jordi) al Teatre Goya de Barcelona, promogut pel PP i Ciutadans, contra la immersió lingüística a les escoles. El president de Ciutadans, Albert Rivera, va instar en aquest acte a "conjurar-se per aconseguir una escola bilingüe" a Catalunya. Val la pena llegir els dos articles següents que avui, Dia del Llibre i de la Rosa, s’han publicat al diari el Singulardigital.cat, arran d’aquest acte.

El nom del bilingüisme en va

Sobre el concepte del bilingüisme aplicat a societats on dues llengües pugnen dins el mateix espai se n’ha escrit molt. Hi ha bons i preclars articles i manuals que van escriure a partir de la segona dècada dels seixanta els sociolingüistes Lluís Vicent Aracil i Rafael Lluís Ninyoles. Tots dos són valencians. No debades. Ha estat al País Valencià on el concepte del bilingüisme –territorial i social– ha estat més invocat per convertir el català en un residu. Els que han apel·lat a les suposades virtuts d’aquesta condició han estat habitualment monolingües o bilingües que han transformat els seus fills en monolingües. Castellans, no cal dir-ho. Gent que ha trencat la transmissió oral de la pròpia llengua i que ha fet servir una sèrie de falsos arguments per justificar la seva actitud. Quan algú invoca al bilingüisme sempre ho fa perquè un altre canviï de llengua. Invariablement perquè renunciï al català en una intervenció pública. “Como somos bilingües, hablaré en castellano para que nos entendamos todos” és una de les frases més bèsties que ha donat en la pràctica aquesta teoria justificativa. Si som “bilingües”, és obvi que ens podem entendre en els dos idiomes. Però no és així. Al final, el concepte d’utilitat mata una de les dues llengües que se suposa que conviuen en harmonia.

La falsa opció bilingüe ha estat ara recuperada per una sèrie d’associacions i partits polítics a Catalunya, que l’altre dia es van reunir al teatre Goya de Barcelona per constituir-se en plataforma conjunta, a instància del PP. Un grup en què destaquen Ciutadans-Partido de la Ciudadanía i Convivencia Cívica Catalana. La pretensió –reivindicar el castellà i rebentar l’únic espai, l’escola, en què el català és més hegemònic– no és nova. L’estratègia –la unitat– i la virulència, sí que ho són. A recer de sentències i decisions judicials, tota aquesta gent pretén prendre a l’abordatge el model lingüístic educatiu català. Ningú se’ls pot prendre a la lleugera. Fins ara les sentències han estat desateses perquè pretenien regular una demanda social artificial. El nombre de pares que han demanat cada any escolarització en castellà per als seus fills ha estat anecdòtic. Pura excentricitat. Si tots aquests partits i associacions promouen la demanda, pot deixar de ser residual.

Una de les intervencions al Teatre Goya va sentenciar: “La immersió no és compatible amb la democràcia i és sinònim de discriminació”. És la mateixa fal·làcia que hi ha darrere de la defensa interessada del bilingüisme. La immersió és democràtica si compta amb el suport de la majoria social. A Catalunya, més que majoria, és una gran majoria. El que no és democràtic és imposar un altre model només amb la força d’una minoria i del sistema judicial espanyol, que interpreta com vol la Constitució. I la discriminació es produeix quan s’impedeix que algú no tingui un accés solvent al català en nom del bilingüisme.

Vicent Sanchis
Escriptor i periodista


L'Alicia tira 'al monte'

Aquest dissabte passat es va produir un fet que no hauria de passar gens desapercebut als observadors de la realitat política catalana. El PP va participar, de bracet dels Ciudadanos, en un acte organitzat pels contraris a l’escola catalana unitària, o dit d’una altra manera, dels partidaris de segregar els nens en funció de la llengua, talment fóssim a la Sudàfrica dels bantustans. Unes 600 persones es van aplegar al Teatre Goya on llurs cabdills, com Paco Caja, van assegurar que el model educatiu actual és antidemocràtic, tot passant-se per les barbes que compta amb el suport de la majoria absolutíssima del Parlament de Catalunya des de fa 30 anys. Jo, si m’ho permeten, no estic disposat a rebre lliçons de res del senyor Caja, i menys encara de democràcia i tolerància.

No és cap casualitat que aquest acte, amb la seva posada en escena sinistra, es dugués a terme només dos dies abans de la celebració de la festa de Sant Jordi i dos dies després de la trobada entre el president Artur Mas i el líder republicà Oriol Junqueras. Tot plegat indica un cop de timó del PP, la direcció del qual, en una inusual demostració de lucidesa, ha optat per avançar-se als esdeveniments i evitar que la roda de la història li passi per damunt amb els pixats al ventre.

Efectivament, tot indica que el pacte entre CiU i el PP està arribant al final del seu trajecte. És lògic que sigui així, amb un govern espanyol que ignora la llei, sotmet Catalunya a la misèria i demana adhesions a canvi de res. I no cal ser gaire espavilat per pensar que, ja que no hi ha res a negociar, potser calgui accelerar una mica la transició nacional i posar una data concreta a l’obtenció del cada cop menys probable pacte fiscal. És per això que el president Mas ha començat a buscar nous aliats.

Així doncs, cal celebrar que el PP hagi optat per ensenyar les cartes i començar a jugar de debò. Estic disposat a acceptar un canvi en el model educatiu català si els unionistes són capaços de guanyar les eleccions i fer majoria absoluta amb els Ciudadanos. Vinga Alicia, que entre els dos ja teniu 21 diputats sobre 135. Només us en manquen 47 per aplicar les vostres polítiques de segregació nacional i lingüística. Ànims! I a la resta, feliç dia de Sant Jordi!

Jaume Clotet
Historiador i periodista

20 d’abril 2012

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El dijous 19 d'abril, i a la Sala d’Actes del Casal Pere Quart de Sabadell, es va celebrar la sisena conferència del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell amb el títol:¡

“Expectatives, reptes i objectius de Sabadell”

La conferència va anar a càrreg d'en Manel Pagès i Panadès, Enginyer, President de l’Associació Sabadell Memorial, membre de la Unió Catalanista de Sabadell, vocal de la Junta de la Societat Catalana de Tecnologia de l’IEC, ex-regidor de l’Ajuntament de Sabadell i autor dels llibres “Full de Ruta cap a la Independència, Catalunya entre la ignorància i el coneixement” i “Sobre la Memòria, evolució, cultura i mnemotècnia”.

A continuació publiquem un breu resum de la seva documentada i brillant exposició, que fou molt aplaudida pels assistents a la conferència:

La importància comercial de Sabadell, va permetre realitzar la Revolució Industrial i ser-ne capdavantera en el nostre País i a Europa. Però en aquests últims anys, s’està convertint en ciutat dormitori i està perdent rellevància respecte a altres ciutats de Catalunya. Podem atribuir aquesta davallada, a diverses causes. La pèrdua de pes específic de la Societat Civil, acompanyat d’un increment del poder polític municipal.

Les facilitats atorgades al sector immobiliari en detriment de la Indústria, dit d’una altra manera, afavorir l’especulació i entorpir l’economia productiva. S’han rebutjat equipaments industrial importants, a canvi de projectes populistes. S’ha boicotejat l’execució d’infraestructures imprescindibles pel creixement econòmic. Hem permès sense dir res, la desaparició de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

Però la causa principal i decisiva en l’empobriment econòmic i cultural ha estat l’espoli econòmic que l’Estat Espanyol perpetra a Catalunya i que puja 20 mil milions a l’any. Si volem recuperar la importància de Sabadell, hem de potenciar la Societat Civil.

Reconèixer els errors comesos i evitar que la gent mediocre i cobdiciosa ocupi càrrecs executius. I com objectiu bàsic i determinant, aconseguir la independència econòmica de Catalunya i instaurar l’Estat Català, per la defensa dels interessos dels ciutadans de Catalunya.

12 d’abril 2012

Volem sindicats catalans

És urgent alliberar-nos d'UGT i Comissions Obreres

Sobta, francament, que en la reivindicació de la independència nacional catalana no es parli de la necessitat urgent d'alliberar-nos dels dos grans sindicats nacionalistes espanyols, UGT i CCOO. Dos sindicats que operen a casa nostra amb l'objectiu de controlar el moviment obrer i evitar que prengui consciència de la seva identitat nacional i de les veritables causes que provoquen l'asfíxia econòmica de Catalunya amb un increment desorbitat dels impostos i les consegüents retallades en matèria de salaris i de serveis bàsics. Un dels seus lemes és que ells no tenen identitat nacional perquè són universalistes i la seva nació és el món. El món dels treballadors, siguin d'on siguin. És un lema tan fals i ensucrat com la insuportable Feelings, de Morris Albert, però s'ha de reconèixer que causa el seu efecte en algunes ànimes càndides. Tanmateix, aquestes no són les úniques ànimes que el fan seu. També el fan servir les ànimes deleroses de fabricar-se una màscara que amagui la seva hispanoaddicció. Són els universalistes de faristol. Universals quan pugen dalt d'una tarima i espanyols quan en baixen. I certament resulta curiós que tan abrandats no-nacionalistes no sols viatgin pel món amb un document "nacional" d'identitat espanyol sinó que, a més a més, esclatin d'alegria amb les victòries de "los nuestros". "Los nuestros", és clar, és a dir, els seus, es diuen Fernando Alonso, "la roja" i coses així.

Deu ser aquesta la raó per la qual no hem vist mai UGT i CCOO, sindicats amb seu central a Madrid ─casa pairal de l'univers─, manifestant-se contra l'espoliació sagnant que pateix Catalunya per part d'Espanya. Una espoliació que en el darrer quart de segle ja suma 214.000 milions d'euros. No hi ha cap nació a Europa que sigui víctima d'un saqueig d'aquesta magnitud. Només Catalunya. I Catalunya és saquejada dia rere dia, minut a minut, segon a segon, amb l'aquiescència d'UGT i CCOO, la missió dels quals consisteix a frenar l'independentisme i a organitzar maniobres de distracció de la societat a fi de fer-la creure que l'arrel dels seus mals es diu "pressupostos de la Generalitat" i no pas "robatori espanyol". Però tot s'aclareix quan se sap quins partits nacionals-no-nacionalistes i ha al darrere d'UGT i CCOO.

En la vaga del passat 29 de març, a més, vam poder veure la impunitat amb què actuen els seus piquets cada cop que organitzen una operació multitudinària. Una operació, la d'aquell dia, per cert, força contradictòria, ja que té gràcia que l'autoanomenat universalisme organitzi vagues "nacionals". "Nacionals espanyoles", naturalment. També resulta contradictori que algú que es proclama defensor dels drets democràtics i de les llibertats organitzi piquets totalitaris que practiquen la violència física i la violència psicològica contra els treballadors o establiments que exerceixen el seu dret de treballar. En aquest sentit, les càmeres de televisió van mostrar imatges colpidores dels extrems a què és capaç d'arribar el totalitarisme. I si a la violència dels piquets hi afegim la dels cafres que amb una bandera catalana a les mans (per desprestigiar el país) es dedicaven a llançar cops de roc, destrossar mobiliari urbà, rebentar comerços i robar-hi els productes de l'interior, el resultat és patètic. Els culpables, com és lògic, són persones amb nom i cognom, però la responsabilitat global d'una operació com la del 29 de març passat és de qui la convoca. Són els organitzadors, consegüentment ─atès que és impossible identificar-ne tots els culpables─, els qui han de respondre davant la llei, pagar les destrosses que la seva operació ha causat i assumir les agressions dels energúmens sindicals que imposen els dictats d'UGT i CCOO a cops de puny.

Som en una cruïlla històrica i és urgent que tots aquells afiliats catalans amb consciència clara de la seva identitat nacional abandonin aquests sindicats espanyolistes i ajudin a créixer els qui des de sempre, tot i ser petits, representen veritablement els interessos de Catalunya i defensen la seva independència nacional. No hi ha cap nació amb cinc dits de front que estigui subordinada als sindicats d'una altra nació. Cap ni una. Ni tan sols una nació sotmesa com el País Basc ho està. Només Catalunya. Ja és hora, per tant, de residualitzar UGT i CCOO i d'entendre que per tenir un Estat propi cal tenir sindicats nacionals propis. És una qüestió de maduresa i de dignitat.


Victor Alexandre
Escriptor i periodista

Article publicat al diari e-Noticies.cat el dijous 12 d'abril del 2012

04 d’abril 2012

Cicle d'informació i debat 2011-2012, “Passat, present i futur de Sabadell, en la formació de Catalunya”

Expectatives, reptes i objectius de Sabadell

En les cinc conferències anteriors, del cicle informació i debat 2011-12, “Passat, present i futur de Sabadell, en la formació de Catalunya”, s’han exposat aspectes cabdals de la de la història de Sabadell i de la societat sabadellenca. Com a sabadellencs i per tant catalans, som hereus d’un passat gloriós, que Espanya ha volgut amagar, manipular o tergiversar, amb el propòsit d’esborrar els nostres orígens, destruir la nostra identitat i sotmetre la nostra Pàtria als designis d’un imperi decadent i parasitari. Anys de guerra, repressió i dictadura, no han pogut destruir-nos. Hi han dedicat esforços i mala llet però no se’n han sortit, ni se’n sortiran. Han fet mot de mal, ens han robat tan com han pogut i s’han burlat de nosaltres. Han malmès la nostra cultura i volen fer desaparèixer la nostra llengua.

Es cert que gaudim d’un règim democràtic, però això no és un obstacle perquè l’Estat espanyol, dominat pels socialistes o pels populars, continuï encara que amb mitjans més civilitzats, el genocidi franquista. Amb els mateixos o pitjors efectes destructius. Allò que no va poder fer la dictadura franquista ho ha perpetrat el govern espanyol amb la indiferència general i la passivitat dels poders municipals. El patrimoni més important i emblemàtic de Sabadell ha caigut a les urpes de Madrid. Que amés recaptarà els impostos corresponents.

Fins quan Espanya abusarà de la nostra paciència? Fins quan aquesta bogeria seva continuarà rient-se de nosaltres? Quan acabarà aquesta desenfrenada cobdícia espanyola? Doncs s'acabarà quan els catalans diguem prou. Quan els sabadellencs, conjuntament amb tots els catalans emprenguem la ruta cap a la independència. Quan Catalunya disposi d’un Estat propi, que defensi els nostres interessos.

Tenim a l’abast de les nostres mans, modificar el curs de la història. Hem de treballar per assolir els nostres objectius. Enfortint la Societat Civil, col·laborant amb les entitats i moviments ciutadans que promouen la cultura, dinamitzen la Ciutat, enforteixen el País i preveuen l’esdevenidor. És en aquest context, que us proposem la 6ª conferència del cicle que tindrà lloc al Casal Pere Quart, el dijous 19 d’abril d’enguany, a 2/4 de 8 del vespre, al Casal Pere Quart, amb el títol :

“Expectatives, reptes i objectius de Sabadell”

A càrrec d’En Manel Pagès i Panadès,

Ex-regidor de l’Ajuntament de Sabadell i autor dels llibres “Full de Ruta cap a la Independència” i “Sobre la Memòria, evolució, cultura i mnemotècnia”