Volem sindicats catalans

És urgent alliberar-nos d'UGT i Comissions Obreres

Sobta, francament, que en la reivindicació de la independència nacional catalana no es parli de la necessitat urgent d'alliberar-nos dels dos grans sindicats nacionalistes espanyols, UGT i CCOO. Dos sindicats que operen a casa nostra amb l'objectiu de controlar el moviment obrer i evitar que prengui consciència de la seva identitat nacional i de les veritables causes que provoquen l'asfíxia econòmica de Catalunya amb un increment desorbitat dels impostos i les consegüents retallades en matèria de salaris i de serveis bàsics. Un dels seus lemes és que ells no tenen identitat nacional perquè són universalistes i la seva nació és el món. El món dels treballadors, siguin d'on siguin. És un lema tan fals i ensucrat com la insuportable Feelings, de Morris Albert, però s'ha de reconèixer que causa el seu efecte en algunes ànimes càndides. Tanmateix, aquestes no són les úniques ànimes que el fan seu. També el fan servir les ànimes deleroses de fabricar-se una màscara que amagui la seva hispanoaddicció. Són els universalistes de faristol. Universals quan pugen dalt d'una tarima i espanyols quan en baixen. I certament resulta curiós que tan abrandats no-nacionalistes no sols viatgin pel món amb un document "nacional" d'identitat espanyol sinó que, a més a més, esclatin d'alegria amb les victòries de "los nuestros". "Los nuestros", és clar, és a dir, els seus, es diuen Fernando Alonso, "la roja" i coses així.

Deu ser aquesta la raó per la qual no hem vist mai UGT i CCOO, sindicats amb seu central a Madrid ─casa pairal de l'univers─, manifestant-se contra l'espoliació sagnant que pateix Catalunya per part d'Espanya. Una espoliació que en el darrer quart de segle ja suma 214.000 milions d'euros. No hi ha cap nació a Europa que sigui víctima d'un saqueig d'aquesta magnitud. Només Catalunya. I Catalunya és saquejada dia rere dia, minut a minut, segon a segon, amb l'aquiescència d'UGT i CCOO, la missió dels quals consisteix a frenar l'independentisme i a organitzar maniobres de distracció de la societat a fi de fer-la creure que l'arrel dels seus mals es diu "pressupostos de la Generalitat" i no pas "robatori espanyol". Però tot s'aclareix quan se sap quins partits nacionals-no-nacionalistes i ha al darrere d'UGT i CCOO.

En la vaga del passat 29 de març, a més, vam poder veure la impunitat amb què actuen els seus piquets cada cop que organitzen una operació multitudinària. Una operació, la d'aquell dia, per cert, força contradictòria, ja que té gràcia que l'autoanomenat universalisme organitzi vagues "nacionals". "Nacionals espanyoles", naturalment. També resulta contradictori que algú que es proclama defensor dels drets democràtics i de les llibertats organitzi piquets totalitaris que practiquen la violència física i la violència psicològica contra els treballadors o establiments que exerceixen el seu dret de treballar. En aquest sentit, les càmeres de televisió van mostrar imatges colpidores dels extrems a què és capaç d'arribar el totalitarisme. I si a la violència dels piquets hi afegim la dels cafres que amb una bandera catalana a les mans (per desprestigiar el país) es dedicaven a llançar cops de roc, destrossar mobiliari urbà, rebentar comerços i robar-hi els productes de l'interior, el resultat és patètic. Els culpables, com és lògic, són persones amb nom i cognom, però la responsabilitat global d'una operació com la del 29 de març passat és de qui la convoca. Són els organitzadors, consegüentment ─atès que és impossible identificar-ne tots els culpables─, els qui han de respondre davant la llei, pagar les destrosses que la seva operació ha causat i assumir les agressions dels energúmens sindicals que imposen els dictats d'UGT i CCOO a cops de puny.

Som en una cruïlla històrica i és urgent que tots aquells afiliats catalans amb consciència clara de la seva identitat nacional abandonin aquests sindicats espanyolistes i ajudin a créixer els qui des de sempre, tot i ser petits, representen veritablement els interessos de Catalunya i defensen la seva independència nacional. No hi ha cap nació amb cinc dits de front que estigui subordinada als sindicats d'una altra nació. Cap ni una. Ni tan sols una nació sotmesa com el País Basc ho està. Només Catalunya. Ja és hora, per tant, de residualitzar UGT i CCOO i d'entendre que per tenir un Estat propi cal tenir sindicats nacionals propis. És una qüestió de maduresa i de dignitat.

Victor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al diari e-Noticies.cat el dijous 12 d'abril del 2012