Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




27 de setembre 2012

Eleccions constituents

La por contra la il·lusió

Les eleccions al Parlament del 25 de novembre vinent seran, a més d'intenses, històriques, plebiscitàries i constituents, un combat entre la il·lusió d'explorar una nova via política per a la societat catalana i la por que aquest camí pot generar entre els ciutadans indiferents o contraris als plantejaments del sobiranisme. Diguem, d'entrada, que sense un punt d'il·lusió cap empresa humana tira endavant, inclosos els projectes polítics, sobretot si aquests no consisteixen només a anar fent per conservar les cadires. Diguem, també, que la por és un sentiment natural i un mecanisme de defensa dels individus davant dels grans reptes i dels escenaris que plantegen més interrogants que respostes. Tot depèn de les proporcions, òbviament: un excés d'il·lusió impedeix observar de manera crítica la tasca que cal fer i un excés de por bloqueja el pensament i ens condemna a la inacció. L'il·lusionisme ens fa ingenus i el pànic ens transforma en bestioles atabalades.

No cal ser gaire perspicaç per pronosticar que, des d'ara mateix, el camp de lluita electoral a Catalunya es dividirà entre unes formacions polítiques que parlaran des de la il·lusió per tenir un Estat propi dels catalans i unes altres que parlaran des de la por davant d'aquesta mateixa possibilitat. CiU, ERC i SI seran a una banda mentre que PP i Ciutadans seran a l'altra. Al mig, segons les darreres declaracions de Pere Navarro, hi haurà el PSC, que optarà per un perfum federal gens fàcil d'explicar ni d'entendre. Més enllà, ICV es desmarcarà del guió i parlarà només de retallades, com si la gran manifestació de l'Onze de Setembre (a la qual, paradoxalment, els ecosocialistes van sumar-se) i el no de Rajoy al pacte fiscal no haguessin existit. Ara, cal preveure que, segons qui sigui finalment el candidat o la candidata socialista, la por també pot ser una de les banderes del PSC, per no deixar que Sánchez-Camacho i Rivera arrepleguin fàcilment totes les paperetes sensibles als missatges tremendistes, amenaçadors i apocalíptics.

Els partits que defensen que el poble català triï el seu futur hauran de donar, en campanya i després, arguments sòlids i dades fiables per descriure en detall l'escenari d'una Catalunya tan sobirana com Dinamarca o Txèquia, això vol dir que exerciria la seva interdependència a Europa sense la intermediació de Madrid. Com va recordar ahir el president Mas, el concepte clau avui al Vell Continent és la sobirania, que s'està transformant de manera accelerada arran de la crisi econòmica i que és motiu de grans debats no només entre escocesos, flamencs, bascos i catalans. Les sigles favorables a un Estat català hauran de fugir de qualsevol idealització. Per responsabilitat, per ser més convincents i per no caure en la trampa d'una previsible onada de fal·làcies, insídies i desfiguracions sobre una Catalunya divorciada d'Espanya. El front de la il·lusió no es pot permetre la mentida.

Voldria equivocar-me però els partits que es reclamen defensors de la unitat d'Espanya sembla que basaran el seu discurs en l'exacerbació i explotació de les pors comprensibles que un procés d'aquesta mena genera. Ja ho hem començat a veure i sentir: por de l'aïllament internacional, por de la fractura social, por de la decadència econòmica, por de la deslocalització empresarial, por de l'exclusió cultural, por de repetir la tragèdia balcànica, por del caos i del precipici. Fins i tot hi ha qui -amb una actitud immoral i incendiària- deixa caure que la independència implicaria l'expulsió de persones. Tot plegat assenyala que hi ha entorns i dirigents que no s'han adonat de com ha canviat el nostre país durant les darreres dècades. La por era un factor importantíssim i tangible al final del franquisme i el començament de la transició. Era lògic: el record de la guerra era molt viu, la repressió del règim havia creat un clima de terror i, per reblar-ho, es parlava del "soroll de sabres" constantment. A començaments del segle XXI, la mentalitat és tota una altra, sortosament. Dubto que la por sigui, doncs, la resposta més eficaç per part d'aquells que, legítimament, volen mantenir les coses com estan.

Preparem-nos. Les eleccions del 25 de novembre seran apassionants però també estranyes i no hem de descartar que facin aparició fenòmens que, d'una o altra manera, pretenguin desvirtuar el caràcter i el valor de l'exercici democràtic al qual som cridats. Des d'un punt de vista cívic, voldria que el debat entre els partits sobre la hipòtesi de la independència se subjectés a l'intercanvi d'arguments com més objectivables millor, però no tinc grans esperances en aquest sentit. Per exemple, fins i tot hi ha qui nega sense despentinar-se que Catalunya rep un tracte fiscal injust i lesiu per part del Govern espanyol. Caldrà paciència i calma per no entrar en el joc de les provocacions, com caldrà anar desmuntant molts rumors que s'escamparan per presentar com una bogeria el que és un acte de democràcia en estat pur.

Per la gent que érem petits quan va morir Franco i vam veure com els nostres pares havien d'aprendre a viure sense acotar més el cap, aquestes noves eleccions representen la possibilitat d'imaginar el futur sense posar-nos barreres, com els europeus adults que som. El temor com a fre és una cosa de l'ahir, tinguem-ho ben clar.

Francesc-Marc Álvaro i Vidal
Periodista i assagista

Article publicat a  LA VANGUARDIA  el dijous 27 de setembre del 2012

23 de setembre 2012

Onze mentides contra Catalunya

Que el procés cap a la independència no serà senzill ho saben fins i tot els més acèrrims defensors de l'estat propi. Però que no es tracta de cap quimera ho il·lustren exemples recents, i ho saben els sectors espanyolistes, que ja han activat tots els mecanismes per calmar les ànsies d'independència d'un sector majoritari i cada cop més ampli de la societat catalana. La por és el primer instrument que han triat per aconseguir-ho. En els últims dies, partits i mitjans de la caverna han començat a difondre un extens catàleg de mentides que van des de la irreversible sortida d'una Catalunya independent de la zona euro fins a l'extinció del sistema de pensions, una intervenció militar o un horitzó econòmic més desastrós que l'actual. Experts consultats rebaten amb arguments onze d'aquestes mentides. I deixen clar que, des de la reflexió i els fets, la independència del nostre país és perfectament possible.

1. Catalunya quedaria fora de la Unió Europea?

La UE no vol una altra Noruega
L'adhesió de la Catalunya independent es faria per la via ràpida perquè ja aplica la legislació comunitària i és un contribuent net.
Les pressions espanyoles fan callar Durão Barroso, però Brussel·les ja fa informes jurídics per preparar l'ampliació interna.

2. Els jubilats deixaran de cobrar les seves pensions?

Les estructures productiva i demogràfica de Catalunya garanteixen la sostenibilitat de les prestacions, segons els experts.
La recuperació del dèficit fiscal permetria incrementar les pensions en un percentatge raonable d'un 20%.
Europa, més preocupada per la situació en què quedarien les percepcions de la resta de l'Estat.

3. L'Estat deixarà de pagar l'atur i altres subsidis?

La fi del dèficit fiscal suposaria la injecció anual a l'economia de fins a 25.000 milions d'euros, una aportació que ajudaria a frenar la destrucció de llocs de treball.
L'augment dels recursos i la baixada del nombre de demandants faria més sostenible el sistema.
Fins i tot es podria plantejar apujar la cobertura de les ajudes actuals.

4. L'exèrcit espanyol enviarà els tancs contra Catalunya?

Experts en dret constitucional veuen gairebé inviable que les legislacions puguin avalar una invasió si Catalunya proclama la independència.
Europa és el principal garant perquè no es produeixin actes violents.
Alguns militars han atiat el foc i els sectors més ultres apel•len a un article de la Constitució per intentar decretar l'estat de setge.

5. El nou estat català bandejarà la llengua castellana?

Juristes i sociolingüistes subratllen que no es pot prohibir cap llengua.
El català i el castellà haurien conviure, tot i que la llengua pròpia del país hauria de ser preeminent.
En una Catalunya independent la llengua catalana adquirirà un estatus d'entitat pròpia, n'augmentaria l'ús social i la castellana no significaria cap amenaça.

6. La Catalunya independent quedarà fora de l'euro?

L'estat català mantindria l'euro i seria la tercera economia més internacionalitzada del món i la quarta més rica de la UE.
Les 4.000 multinacionals instal·lades a Catalunya no en permetrien l'expulsió i si als socis del centre i el nord els fessin triar farien fora la ineficient i jacobina Espanya.
Brussel•les ja no pregunta ‘què', sinó ‘quan'.

7. Ni el Barça ni cap equip català no jugarà en lligues espanyoles?

Els equips d'un estat català podrien participar en lligues d'altres estats ja que són entitats privades.
El Mònaco juga la lliga francesa, l'Andorra ha jugat a l'espanyola i equips canadencs a la nord-americana NBA.
La UEFA estudia la creació d'una lliga d'Holanda i Bèlgica i una dels estats escandinaus.

8. El PIB de Catalunya s'ensorrarà?

El Principat figura entre els primers de la UE en PIB per càpita.
La meitat de la producció catalana s'exporta i un quart va a parar a la resta de l'Estat, amb una clara tendència a reduir-ne la dependència.
La inversió de l'actual dèficit fiscal en despesa pública activaria fortament el producte interior brut.

9. El boicot comercial ofegarà l'economia catalana?

Amb les xifres a la mà, és irreal un boicot que pugui tombar el funcionament econòmic del país com a nació independent, perquè el dèficit fiscal actual actuaria de compensador.
Només un rebuig dels productes catalans que afectés el 80% en vendes als consumidors i el 20% entre empreses equilibraria la quantitat que Catalunya aporta a l'Estat.

10. La independència obrirà un greu conflicte social?

Els experts destaquen que l'independentisme és madur, transversal i integrador, i que per això no hi haurà cap trencament social.
Tot dependrà, segons els sociòlegs, del que facin els espanyolistes i com atiaran el conflicte.
Les reaccions apocalíptiques són una reacció a la falta d'arguments davant el clam massiu dels catalans.

11. La Constitució és intocable i l'autonomia es pot suprimir?

L'article 163 de la carta magna espanyola preveu la reforma total o parcial del text.
Modificar la Constitució per donar cabuda a un hipotètic procés secessionista implica fer una consulta a tots els ciutadans espanyols a través d'un referèndum.
Fins a dues vegades s'ha modificat la Constitució espanyola, el 1992 i el 2011.

Si voleu llegir complets els arguments que els experts consultats esgrimeixen per rebatre les mentides dels espanyolistes, aneu a:


  
Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

19 de setembre 2012

Després de la Diada del 2012


S’ha iniciat un camí de no retorn cap a la independència de Catalunya. L’explosió independentista ha esclatat a la cara del govern de Madrid. També a la cara dels partits espanyolistes PP i PSC-PSOE (PPsoe). La Caixa de Pandora es pot arribar a tancar. Quan és un meló això ja no és possible. I les relacions entre Catalunya i Espanya, s’han convertit en un meló escapçat i en procés de partició.

Per tal d’avaluar la magnitud de la tragèdia per la part espanyola i l’esperança dels catalans, s’ha de quantificar. Si als manifestants i afegim els concentrats a l’entorn de la manifestació, tenim una xifra de 2 milions de catalans al carrer. La caterva espanyolista ha minimitzat les xifres, intenta tergiversar la realitat i enganyar a la gent com sempre ha fet. Sortosament els mitjans de comunicació internacionals, han posat les coses al seu lloc explicant la veritat.

L’Alícia Sanchez Camacho, amb molt cinisme i masses ínfules, diu que els que no van anar a la Mani, no volen la independència. Com s’atreveix a manipular d’aquesta forma tan barroera la realitat. Una cosa si que sabem. Van seguir la manifestació per TV, més de 4 milions de ciutadans. Algú pot creure que si haguessin estat contraris a la independència no haurien canviat de canal? Evidentment els que van mirar la gernació, si no eren independentistes, al final si van tornar.

Resumint el raonament, hem de convenir que 2 milions entre manifestants i concentrats, més els espectadors interessats, sumen 6 milions. Això és el que hi ha. Si afegim els comunicats del President de la Generalitat, podem afirmar que el procés independentista per bastir un Estat propi per la nació Catalana, s’ha iniciat. Amb una embranzida i una força impensable fins i tot pels més optimistes. Espanya està desconcertada al descobrir una realitat que volien ignorar i que ara volen aturar.

Ara és hora catalans, ara és hora d’estar alerta i alhora no ens deixem enganyar ni manipular per uns enemics que es creuen molt importants però que estan de capa caiguda. En aquests moments, Espanya és el paradigma europeu del ridícul i del desprestigi. Hem d’abandonar aquest vaixell hostil, corcat, endeutat i que s’enfonsa irremissiblement en les aigües empantanegades de la seva supèrbia.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell
15 de setembre de 2012

Contempleu la grandiositat de la manifestació copiant aquesta adreça a la barra del vostre navegador:

ext.lavanguardia.es/pans/index.html

Podeu llegir tot seguit, uns altres escrits relacionats també amb aquest tema.

Senyora Pérez, parli

Moltes preguntes. Amb el cap fred, com cal actuar sempre en democràcia, és evident que –al marge de la resposta que sobre el pacte fiscal doni Mariano Rajoy aquest dijous vinent a Artur Mas– la societat catalana necessita anar a unes eleccions per poder començar a respondre qüestions importants que, de cop i volta, tothom es fa, al carrer, a la feina, als dinars familiars i a les reunions d’amics. L’avançament dels comicis ha de servir per acostar el món de les impressions al món de la realitat comptable i, per tant, gestionable políticament.

Com seran aquestes eleccions? Sens dubte tindran un aire plebiscitari i –afegeixo jo– constituent, sigui dit sense exagerar. Hi veurem algunes sigles noves i, com és previsible, hi haurà una redefinició de discursos i una recol·locació de determinats actors, singularment del món socialista. La candidata del PSC podria ser Carme Chacón, disputant el “no” i el missatge de la por a Alicia Sánchez-Camacho.

Sense menystenir ningú, la clau d’aquesta cita la tindran els electors de CiU, una part dels quals no s’han manifestat mai partidaris de res semblant a la independència o l’Estat propi. Retingueu això: CiU és l’opció que té avui més vots independentistes i, a la vegada, té un suport molt ampli entre molts a qui –fins ara– ja els va bé l’autonomia.

Us en recordeu de la senyora Pérez? Us he parlat d’ella altres vegades. És una votant de CiU poc ideològica, molt lluny dels militants convergents. Jordi Pujol i Artur Mas han guanyat a les urnes perquè les senyores i senyors Pérez són molts i, a més, els costa abstenir-se. “Perquè defensen el que és nostre, a casa i a Madrid”. Aquesta és la resposta de Pérez quan se li demanen els motius de la seva tria. Ella mai té present que Unió i CDC són dos partits i tampoc no perd ni un segon en les diferències entre Duran i Mas.

El futur de Catalunya està, en gran part, a les mans de la senyora Pérez. No vull dir que la resta no compti, però és el món de les senyores Pérez el que farà triomfar o fracassar un procés de divorci entre Catalunya i Espanya. Va sortir al carrer la senyora Pérez, el dia 11? I tant. Era la segona vegada que ho feia, la primera va ser el 10 de juliol del 2010.

La notícia, però, és que dimarts passat la van acompanyar la seva germana –amb la qual parla sempre en castellà– i també el seu cunyat, votant fidel del PSC a qui Mas –fins aquesta setmana– provocava urticària. Per cert, una pila de persones que es declaren molt lluny de CiU m’han elogiat Mas per la seva intervenció de l’endemà de la Diada i –sobretot– pel seu discurs a Madrid, històric. El president ha arribat a molts ciutadans i ha guanyat autoritat.

Són incomptables les pressions sobre Mas. Uns volen que corri i uns altres que freni. I hi ha qui vol que es desdigui. Però ell es deu, sobretot, a la senyora Pérez. Diria que ho sap perfectament

Francesc-Marc Álvaro
Periodista i assagista.

Article publicat a   LA VANGUARDIA   el dilluns 17 de setembre del 2012


'Habemus' president

Tenim president, tenim un estadista de primer ordre, tenim un líder cap a la independència. El discurs de l'endemà de la Diada i, sobretot, el discurs del Fòrum Europa han esvaït els dubtes que tenia. Artur Mas ha escoltat el poble a la manifestació de la Diada, i tal com ja va dir, s'ha fet seu l'objectiu comú, que per qualsevol que hi fos no presenta cap dubte: "Catalunya, proper Estat d'Europa".

Mas ja té el seu full de ruta, no ens enganyem. Allargarem un cop més la mà a Espanya, amb el pacte fiscal, i si es confirmen les primeres reaccions mesetàries, amb el tarannà tan castellà del sostenello, no enmendallo, ells solets s'encarregaran d'esvair els dubtes de molts indecisos. Europa i el món van veure al Fòrum Europa un dirigent moderat, modern, dialogant, respectuós i que allarga la mà. Un president d'un país que demana respecte, justícia i un tracte equitatiu.

Europa i el món veuran com els dirigents d'un país rancuniós, primari i ofensiu menystindran les demandes d'un poble antic, orgullós, que l'Onze de Setembre va dir prou. Ara caldrà deixar treballar a Mas. Jo també voldria tenir la independència ahir, però, tal com ha dit el nostre president, necessitem estructures d'Estat, sobretot una Agència Tributària i una justícia, perquè el dia Ind+1 tinguem un país funcional. També necessitem teixir complicitats internacionals, perquè el dia Ind+1 ja tornem a ser part de la Unió Europea.

Prego, vistes les primeres reaccions, sobretot als membres de SI, que deixin de fer independentisme d'adolescents. Prou de treure banderes del Parlament, d'exigir referèndums ja, de política per fer-se veure. Ara toca treballar perquè la transició cap a l'Estat català es faci cremant els mínims ponts amb Espanya, que el dia Ind+1 han de seguir sent els nostres veïns i clients, i molts hi tenen família i amics. I perquè la UE ens vegi no com a secessionistes, sinó com a secessionats. La política de pandereta del senyor López Tena ha de deixar pas a la persona que de moment ha demostrat que pot ser el líder que ens porti a la independència, i molt abans del que tots esperem.

PASQUAL MARTÍ BORONAT
Almoster

Cartes a   LA VANGUARDIA   del dilluns 17 de setembre de 2012

15 de setembre 2012

Adéu, Espanya!

Vull separar-me

Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me. No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur. Et veig com una companya antipàtica que em maltracta i m'explota. No em sap greu recordar que t'he estimat i que m'he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m'has tingut sempre com una propietat. T'he servit i has presumit de mi. M'has dit alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet perquè anéssim millor.

Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.

Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem. Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.

Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió. Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre.

Que absurd!

Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa. Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!

Lluis Llach
Cantant

06 de setembre 2012

11-S : Un pas decisiu

Catalunya un nou Estat de la UE

Les esperances dipositades amb la restauració de la democràcia i de l’Estatut d’Autonomia, s’han esvaït. El govern espanyol continua robant-nos, com sempre ha fet durant més de 300 anys. De fet, som la última colònia que els queda a l’Espanya imperial, parasitària i caduca, per anar explotant i poder extreure la riquesa necessària per alimentar els seus deliris de grandesa i malbaratar els nostres diners en projectes absurds, faraònics i condemnats al fracàs. Els catalans som objecte d’engany, traïció, insult i menyspreu per part dels espanyols. Aquesta situació ha esdevingut insuportable.

El desprestigi de l’Estat espanyol i la seva incapacitat per solucionar els problemes que ell mateix ha generat i alimentat, s’ha fet palès internacionalment, especialment a la Unió Europea. Espanya és un vaixell sense rumb, que s’enfonsa sense remei. Si volem subsistir com a poble, impedir que ens robin i salvar la nostra llengua, hem d’abandonar el vaixell espanyol i navegar amb llibertat en el nostre propi vaixell. Un vaixell català.

Necessitem un Estat propi que defensi els nostres interessos i gestioni correctament, la riquesa que els catalans generem amb el nostre treball. El proper 11 de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya d’enguany, els catalans podem demostrar la nostra determinació d’esdevenir un nou Estat dins la Unió Europea, participant en la Gran Manifestació de Barcelona. El camí de la independència ja no te marxa enrere. Depèn de la nostra presència en aquesta manifestació, perquè aquest somni es faci realitat.

Tothom ha de participar en aquesta manifestació. Només els tramposos, en nom d’una pretesa puresa ideològica i motivats pel ressentiment que provoca la irrellevància política no aniran a la marxa de la llibertat. Tampoc hi aniran, els espanyolistes del PSC-PSOE, disfressats de federalistes solidaris i evidentment la quinta columna espanyolista, personificada pel PP i algun grupuscle franquista, disfressat de Ciutadans.

Ens hem de manifestar per reivindicar un Estat Nacional per Catalunya. També pel Pacte Fiscal. Una cosa no exclou l’altre, ans al contrari, les potencien. Un 72% de catalans, volen el pacte fiscal i un 51% la independència. Molts volen defensar l’Estatut votat per la majoria dels catalans i enfortir el Govern de la Generalitat. Volem i necessitem un Estat propi. Som una Nació mil·lenària i volem recuperar el que és nostre: l’Estat Català. Aquesta és la única manera per sortir de la crisi econòmica que patim tots els ciutadans de Catalunya sense distinció.

Si anem tots junts a la Manifestació de la Diada, serem tants i tant forts, que ningú ens podrà aturar en la marxa cap a la independència. Serà un pas decisiu i irreversible.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Necessitem col·laboradors per fer realitat els nostres desitjos.

Per més informació, ens podeu escriure a la nostra adreça electrònica

unicatsabadell@gmail.com

04 de setembre 2012

Artur Mas i la “mani”

La carta de Rajoy

Els membres del govern i els dirigents de Convergència i Unió s’han envescat en un debat estèril durant el breu parèntesi que Artur Mas ha emmudit per descans estival. Sort que el president ha callat pocs dies perquè, en cas contrari, hauria hagut de fer un enorme sobre-esforç a la tornada de vacances per reparar les conseqüències de la brega. Durant un parell de setmanes els uns i els altres han debatut si convenia o no que el president de la Generalitat assistís a la manifestació de l’11 de Setembre. I de pas i de retop també han discutit la conveniència de fer-ho ells mateixos. El debat ha quedat tallat d’arrel quan el portaveu del govern, Francesc Homs, ha anunciat que Mas no hi assistiria. Dos dies abans, però, una notícia havia adobat el terreny. La mateixa Generalitat va filtrar una carta del president del govern espanyol dirigida al de la Generalitat en què li feia saber la disposició per abordar el pacte fiscal que ha aprovat el Parlament de Catalunya i en què fins i tot concretava una data per a la primera reunió.

Òbviament no té gaire sentit que el president que vol negociar una nova relació fiscal entre Catalunya i Espanya assisteixi a una manifestació al darrere d’una pancarta que demani la independència. I menys encara quan ha constatat una certa bona voluntat des de l’altra part. La contradicció –i la decisió d’Artur Mas– evidencia les tensions que ha de suportar el seu govern. D’un costat, la part més sentida del catalanisme ja ha descomptat qualsevol acord amb l’Estat espanyol i reclama directament la separació. Entre aquest activisme hi ha una part important dels dirigents territorials convergents i de la pròpia militància. De l’altre, el govern de CiU ha rebut la primera evidència de la presumpta intenció de diàleg de Mariano Rajoy.

La carta de Rajoy és alhora una esperança i un compromís. Una esperança perquè els sectors més moderats de CiU puguin gastar els darrers cartutxos en l’improbable encaix amb Espanya. Un intent que els eviti deixar-se caure per un pendent sobiranista que encara els espanta. Un compromís, perquè, si al final Rajoy només busca més temps abans de rebutjar la reforma fiscal que exigeixen Generalitat i Parlament, la deriva radical serà inevitable i els que ara demanen més marge i més paciència – entre els quals hi ha el mateix president– no podran evitar quedar en evidència. I no tindran més alternativa que agafar la pancarta de la pròxima manifestació.

Vicent Sanchis
Periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 3 de setembre del 2012-09-03