La carta de Rajoy
Els membres del govern i els dirigents de Convergència i Unió s’han envescat en un debat estèril durant el breu parèntesi que Artur Mas ha emmudit per descans estival. Sort que el president ha callat pocs dies perquè, en cas contrari, hauria hagut de fer un enorme sobre-esforç a la tornada de vacances per reparar les conseqüències de la brega. Durant un parell de setmanes els uns i els altres han debatut si convenia o no que el president de la Generalitat assistís a la manifestació de l’11 de Setembre. I de pas i de retop també han discutit la conveniència de fer-ho ells mateixos. El debat ha quedat tallat d’arrel quan el portaveu del govern, Francesc Homs, ha anunciat que Mas no hi assistiria. Dos dies abans, però, una notícia havia adobat el terreny. La mateixa Generalitat va filtrar una carta del president del govern espanyol dirigida al de la Generalitat en què li feia saber la disposició per abordar el pacte fiscal que ha aprovat el Parlament de Catalunya i en què fins i tot concretava una data per a la primera reunió.
Òbviament no té gaire sentit que el president que vol negociar una nova relació fiscal entre Catalunya i Espanya assisteixi a una manifestació al darrere d’una pancarta que demani la independència. I menys encara quan ha constatat una certa bona voluntat des de l’altra part. La contradicció –i la decisió d’Artur Mas– evidencia les tensions que ha de suportar el seu govern. D’un costat, la part més sentida del catalanisme ja ha descomptat qualsevol acord amb l’Estat espanyol i reclama directament la separació. Entre aquest activisme hi ha una part important dels dirigents territorials convergents i de la pròpia militància. De l’altre, el govern de CiU ha rebut la primera evidència de la presumpta intenció de diàleg de Mariano Rajoy.
La carta de Rajoy és alhora una esperança i un compromís. Una esperança perquè els sectors més moderats de CiU puguin gastar els darrers cartutxos en l’improbable encaix amb Espanya. Un intent que els eviti deixar-se caure per un pendent sobiranista que encara els espanta. Un compromís, perquè, si al final Rajoy només busca més temps abans de rebutjar la reforma fiscal que exigeixen Generalitat i Parlament, la deriva radical serà inevitable i els que ara demanen més marge i més paciència – entre els quals hi ha el mateix president– no podran evitar quedar en evidència. I no tindran més alternativa que agafar la pancarta de la pròxima manifestació.
Vicent Sanchis
Periodista
Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 3 de setembre del 2012-09-03
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada