La monja Teresa Forcades i l'economista Arcadi Oliveres van engegar la setmana passada el Manifest per a la convocatòria d'un procés constituent a Catalunya, amb el propòsit inicial que, abans de Sant Jordi, s'hi hagin adherit cent mil ciutadans. Una de les tesis principals del Manifest té a veure amb el fet que “l'actual ordenament polític ha fracassat”; i l'objectiu “no és crear un partit polític nou”, sinó que cal “un canvi de model”. No es pot preveure quina fi farà aquesta proposta, només cal destacar un precedent, dins el món sobiranista de fa uns anys, quan l'anquilosament o la incompetència de les forces nacionalistes tradicionals va fer emergir com bolets formacions que havien de resoldre per la via ràpida el futur nacional: Reagrupament, Solidaritat, Democràcia Catalana, Catalunya Acció i algunes altres propostes van alimentar la teoria del tants caps, tants barrets. Per la banda social, la desorientació dels partits de sempre ha generat algunes experiències més o menys revulsives com pot ser la CUP. L'estranya parella que formen Oliveres i Forcades també s'hi veu amb cor. Podeu llegir si voleu més avall, l’interessant anàlisi que l’escriptor Melcior Comes fa al respecte d’aquesta nova proposta.
Els entabanadors
La temptació de la utopia deu ser una de les passions polítiques més difícils de dominar. Quan hom planteja objectius polítics ho fa mogut sempre per les millors intencions, i es pensa que el que ell proposa és La Millor Idea Possible per a arreglar els múltiples problemes de la societat en què viu. Tanmateix, no és que aquesta Gran Idea estigui equivocada, és que la societat és plural i hi ha d’altres col·lectius amb d’altres Grans Idees, contradictòries amb la d’aquell o d’aquell altre col·lectiu: ¿i qui ha de decidir, doncs, quina de les dues, tres o cinc-centes Grans Idees és la més vàlida i mereix la seva implementació normativa?
L’utopisme, és, doncs, difícilment democràtic, perquè és difícilment pluralista. Democràcia vol dir pluralitat, i pluralitat significa moltes veus, moltes idees i interessos, diferents maneres d’entendre la moral o la justícia. L’utòpic té un Projecte Meravellós, i encegat per la seva meravella s’atreveix a menysprear o relegar els altres projectes, els quals o bé ignora o bé ni s’ha atrevit a considerar, no fos que altres “evidències” vinguessin a corregir les seves Grans Certeses.
Amb el procés cap a la possible independència de Catalunya passa el mateix: molts col·lectius lliguen aquest procés amb un canvi de model social i econòmic, decantat cap a l’esquerra o cap a la dreta, més cap el mercat lliure o cap a l’economia intervinguda. La independència de Catalunya seria un punt més en la transformació radical que els vindria de gust veure consumada, i això també sense estar atents ni al pluralisme ni a les idees contràries que manifesten d’altres partits, plataformes ciutadanes, col•lectius i associacions, sindicats, etc…
Des d’aquest utopisme —una forma de ceguesa sofisticada— es demana també una DUI (Declaració Unilateral d’Independència), sense ni considerar que a Catalunya hi ha d’altres persones que s’han manifestament en contra d’aquest procés (però no de votar-lo en les seves fases preliminars). Una Declaració, a més de poc democràtica, seria contraproduent, seria exposar-se al ridícul i a la repressió legal, abocaria la Transició Nacional a un final abrupte i llastimós, amb uns resultats que pagaríem tots els catalans.
S’ha d’anar molt en compte perquè en temps de desencís sorgeixen també venedors de remeis extraordinaris, el fracàs dels quals ells mai no solen pagar en la pròpia pell. És molt fàcil jugar a fer política des de fora dels despatxos, fer-se el milhomes quan no és la pròpia responsabilitat la que està compromesa. Quan no et passen la factura dels teus errors polítics és molt fàcil disfressar-se d’estadista.
Oliveres i Forcades, en aquesta línia, ens proposen —atenció— un Procés Constituent, vertebrat entorn d’algunes idees ja ben presents en els programes d’alguns partits amb representació parlamentària (Iniciativa, CUP). Sense ni tan sols concórrer a unes eleccions ni erigir-se en la forma d’un partit polític, els impulsors d’aquesta manifest ja se senten legitimats per formular tota una Constitució de la República catalana!
¿És possible ser més superbiós, i alhora més mel•liflu? Acompanyen les consignes més ardents amb la mirada més melindrosa, el posicionament més extremat amb maneres untuoses i paraules confitades i humils…
(La monja Forcades, que em sembla un personatge equívoc, ens deia que no ens vacunéssim contra una pandèmia que va matar arreu del planeta prop de 20.000 persones!, amb l’excusa dels interessos econòmics de les indústries farmacèutiques: com si les nostres vides fossin menys importants que el boicot comercial! Millor el risc per la vida que no la complicitat amb l’entramat capitalista, no és així?! És com si sortís algú a dir-vos que no us possessiu el cinturó de seguretat del cotxe, perquè també rere aquesta mesura hi ha ‘els interessos de les multinacionals de l’automòbil i de les asseguradores’: ¿com és que tanta gent es va empassar les seves falòrnies a YouTube? L’efecte halo? ¿Com és que després de difondre un discurs tan perillós i irresponsable no es fa desaparèixer el personatge de l’escenari públic, completament desacreditat? Encara recordo quan va sortir per la televisió i parlava a un plegat de nens, explicant-los que havia estat perseguida per les seves opinions… ¿perseguida? Ai, el victimisme…)
M’agradaria veure la cara d’aquests activistes si des d’un posat anarcocapitalista o islamista o d’extrema dreta xenòfoba o des de l’ecologisme radical —que vol que els arbres tinguin representació parlamentària— proposessin també els seus models de societat —amb el seu decàleg pompós i campanut— i demanessin suports massius per a la seva versió de la Catalunya Meravellosa. ¿No apel•larien llavors, ells mateixos, al vot i a les eleccions, al pluralisme i als processos deliberatius?
Oliveres i Forcades expliquen els seus remeis com si fossin nous, com si sorgissin d’un nou cabal d’idees fantàstiques acabades de caure del cel de la Bona Gent. El problema, però, és que aquestes idees —formulades en la seva literalitat més absoluta— ja tenen representació parlamentària, ja han estat debatudes, ja han format part de programes electorals de partits polítics que fet i fet no arriben a sumar un terç del vot legítim. Quina sorpresa! Cada quinze dies ens tornen a vendre, empaquetat de nou, el mateix producte ideològic. No demano que es retirin, no, però tampoc que no facin com si no sabessin de què va la cosa… Tornar cada poques setmanes o dies a inventar la democràcia o el Nou Socialisme amb rostre humà és una tasca vana, condemnada d’inici a dilapidar les energies i a generar frustració.
I que tampoc no dissimulin els seus periodistes adeptes, perquè hi ha tot un plegat de xoumans —empresaris de la pròpia imatge— que s’apunten a donar cobertura a allò que en cada moment fa més soroll ‘benpensant’, simplement perquè això els permet no perdre pistonada. Quan aquestes idees i els seus sostenidors surtin de l’escenari —ja no seran ‘la moda del moment’—, ells continuaran allà, parlant d’ètica empresarial o de vi ecològic.
És ben depriment que en un moment en què tots hauríem de fer un esforç de seriositat i bona fe, de realisme i esperit pactista, proliferin les martingales, els somnis entabanadors i els comentaris frívols.
Melcior Comes
Llicenciat en Dret i escriptor
Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 19 d’abril del 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada