Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




03 d’abril 2013

El divorci express

La llei per la qual es modificava el Codi Civil en matèria de separació i divorci, va suposar l'entrada a Espanya del conegut com Divorci Express que vol dir que quan l’esposa o el marit diuen a la seva parella “Hem de parlar”, ja pots anar preparant els papers del divorci. Aquest sistema de separació civilitzada és el que potser haurem d’aplicar tant si ho volen com si no volen amb els espanyols. Ara be, abans ens hauran de pagar els deutes, tal com diu el periodista de RAC1 en Jofre Llombart en el seu article que precisament porta el títol “Hem de parlar” on afirma que si tantes ganes hi ha de dialogar, que ho demostrin amb un gest previ i que paguin el que deuen.

Hem de parlar

Fa uns anys, quan era jove, si una nòvia et deia “Hem de parlar”, mala peça al teler. Primer et sortia del cos etzibar-li “si ja ho estàs fent, parla...” però després, a còpia d’anar-te trobant amb moltes situacions com aquesta ja veies que la cosa no era per anar fent bromes. “Hem de parlar” equivalia a “et vull deixar”. Quedaves, parlaves, i efectivament, et deixaven. Després, amb el temps ja vaig veure que, per sort, no era l’únic afectat per aquesta fórmula i que hi havia molts més nois que abans de ser desnonats de la parella eren advertits amb un “hem de parlar”.

Ara, les coses han canviat i les parelles són capaces de tallar per Whatsapp o per DM del Twitter. Però l’ “hem de parlar” continua vigent almenys pel que fa a la connotació unidireccional del terme. Si ara et truquen de La Moncloa i et diuen “hem de parlar” vol dir que has d’acceptar el xantatge. Però en diuen diàleg. “Hem de parlar” vol dir que obriré l’aixeta no en funció dels ciutadans que tens sinó de si renuncies a les teves idees. D’això se’n diu prevaricació: Acceptar el nou marge de dèficit a canvi de renunciar la consulta. Perquè Catalunya sempre ha d’aconseguir les coses a canvi d’alguna renúncia i la resta no? O és que Madrid –la comunitat més endeutada de l’Estat- haurà de pagar alguna penyora per rebre més oxígen europeu?

Si tantes ganes hi ha de dialogar, que ho demostrin amb un gest previ i que paguin el que deuen. No, no em refereixo al dèficit fiscal (que tampoc estaria malament com a mínim reconèixer l’espoli) sinó simplement al que s’han compromès a pagar (les liquidacions del Fons de Competitivitat i la Disposició Adicional Tercera). No hi ha res a parlar amb els que no et paguen el que deuen, incompleixen les promeses i et neguen el dret a preguntar què vols ser de gran. Però encara pitjor els que vinculen una cosa a l’altra: et pagaré si reuncies a ser. Però encara pitjor: et pagaré amb uns diners que són teus i que tinc jo si renuncies a ser tu mateix, tal vegada perquè aquesta perniciosa relació continuï.

Hi ha vegades que t’aixeques amb ganes que el president del teu país, recuperi l’esperit inicial de l’expressió, agafi el telèfon i li digui al president espanyol: “Hem de parlar”.

Jofre Llombart
Periodista i sots-director del Món a RAC-1

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 3 d’abril del 2013