Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




24 de maig 2013

Les relacions Catalunya – Espanya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2012-13

El proper dijous dia 30 de maig a les 7 de la tarda i al Saló d’Actes de l’Acadèmia, carrer Sant Joan 20 de Sabadell, es celebrarà la cloenda del cicle amb un debat amb tots els ponents que han intervingut en aquestes conferències que sota el títol “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA” , l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, han vingut oferint aquest curs. Amb aquest motiu, el President de l’ASM ha volgut publicar la següent carta oberta:

Benvolgudes amigues i amics:

Amb aquest Debat Obert, s’acaba el curs 2012-13 amb el cicle de cinc conferències que han analitzat des de diversos punts de vista les relacions Catalunya-Espanya.

Pel proper curs, i responent a la qüestió de màxima actualitat i transcendència a Catalunya, hem programat un nou Cicle de conferències que sota el nom “La independència de Catalunya” vol ajudar a divulgar, entendre i donar resposta al dilema que els catalans tenim plantejat: La Independència de Catalunya o la submissió a Espanya. En la situació en que ens trobem immersos, és convenient fer un comentari o justificació d’aquest cicle de divulgació.

L’Estat Espanyol i per extensió natural el conjunt de l’Espanya d’idiosincràsia castellana, no te cap projecte de futur, ni social, ni polític, ni econòmic. El govern del PP i la oposició del PSOE, han perdut la carta de navegar, estan instal·lats en la indefinició i tots els seus plans es resumeixen al “qui dia passa, any empeny”. L’Estat de les Autonomies ha fracassat i s’ha convertit en un fòssil pudent, inútil i que no satisfà a ningú.

A Catalunya i als catalans, perquè s’ha convertit en un instrument d’opressió, que vol continuar la política franquista i falangista, utilitzant subreptíciament, una democràcia intervinguda pel poder judicial i submisa al dictat del govern madrileny de torn.

Tampoc als poders fàctics de l’Estat Espanyol, dominats i al servei d’una casta de funcionaris, amics i parents, on la corrupció, la ineficàcia i la cobdícia són els trets dominants i definitoris d’aquesta banda de delinqüents. Una situació que es vol perpetuar utilitzant una Constitució i uns Tribunals supeditats als interessos dels polítics i oligarques dominants. Que no els repugna, gens ni mica, la utilització de la guerra bruta o de qualsevol altra mitjà per espuri que sigui.

Als espanyols per la seva lògica imperialista i dominadora, per radicalitzar la seva política assimiladora, jacobina i destructora de tot allò que no sigui espanyol. Per esborrar del mapa qualsevol discrepància o personalitat diferenciada del model oficial. Per poder seguir robant i espoliant als catalans. Per acabar la feina del dictador Franco aliat de Hitler i servidor fidel dels nazis, obsessionat per eliminar definitivament la cultura, llengua i la personalitat de la nació catalana.

En aquesta croada anticatalana, són factors importants, la hostilitat permanent del PP i dels Ciutadanus, contra el Govern de la Generalitat i molt especialment contra el seu President. Ajudats pel PSC, que seguint les consignes del PSOE, intenten torpedinar la política de la Generalitat, amb propostes forassenyades i estúpides com ara el federalisme o la submissió a l’ordre constitucional establert.

La degradació és tan important i evident, que en qualsevol país civilitzat, tot el Govern del PP, hauria dimitit i anat a la presó. Amb aquest panorama, és fa més que evident la necessitat de constituir un Estat propi i un govern que defensi els nostres interessos i com la única via per superar la crisi i l’espoli a que estem sotmesos. Per totes aquestes consideracions, l’ASM va endegar un cicle de conferències sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. Culminarà aquest cicle, amb un Debat Obert amb la intervenció dels ponents i la participació els assistents.

Aquest és la nostra aportació al procés sobiranista en que Catalunya està compromesa i que condiciona i assegura el nostre futur. També la nostra supervivència com a poble.
Rebeu una cordial salutació.

Manel Pagès i Panadès
President de l’Associació Sabadell Memorial

En el debat es tractaran els següents temes a càrrec del seus respectius ponents:

1- Els fets diferencials entre Catalunya i Espanya.
Per en Miquel Crusafont i Sabater. Dr. en Història i Enginyeria. President de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’IEC.

2- La Societat Civil a Catalunya.
Per na Teresa Mira i Lozano. Arquitecte. Membre de l’Assemblea Nacional de Catalunya i de la Fundació Bosch i Cardellach.

3- L’Economia catalana sense Espanya.
Per en Modest Guinjoan, economista, autor del llibre “Balanç de l’Economia Catalana sense Espanya”.

4- Les infraestructures de Catalunya.
Per en Pere Puig i Ysern, Empresari del sector logístic. Responsable d’infraestructures a la Cambra de Comerç de Sabadell.

5- Catalunya en el marc de la Unió Europea.
Per en Joan Canadell, Secretari general del Cercle Català de Negocis, empresari, Enginyer Industrial.

17 de maig 2013

La por

Publiquem tot seguit unes interessants reflexions sobre la independència, que el periodista i presentador de “Singulars” a TV3 en Jaume Barberà, autor de “S'ha acabat el bròquil”, llibre de no-ficció en llengua catalana més venut d'aquest Sant Jordi, ha publicat desprès de la seva darrera xerrada a Radio Puig-Reig i que ell mateix titula “La por”, aquesta mena de por que tots el catalans hem de perdre si volem tenir un Catalunya lliure i sobirana. 
Llegiu aquestes reflexions, valen la pena.


La por

Ahir, vaig participar en el Forum 10, organitzat per Ràdio Puig-reig. La trobada va començar a les 9 del vespre, i havia de durar 60-75 minuts. La meva intervenció no havia de passar de 30 minuts i, després, seria el torn del públic. Els organitzadors esperaven unes 100 persones. Aquestes eren les previsions de la bona gent de Puig-reig.

Els resultats van ser diferents. La trobada va durar gairebé 150 minuts i la meva intervenció va superar els 90 minuts. La sala es va fer petita: se'm va dir que hi havia 200 persones i n'hi va haver que no van poder entrar. Plovia a bots i barrals. Vaig arribar a casa a les 2 de la matinada, quan hi havia d'haver arribat a les 12. Hi hauria pogut arribar més tard: la gent no volia marxar. El públic era majoritàriament de mitjana edat, encara que també hi havia joves i gent gran. La trobada es va acabar amb un aplaudiment la durada del qual em va incomodar força.

Sí, ara ja ho puc dir ben alt: tornem a voler implicar-nos. Tornem a voler escoltar. Tornem a voler ser subjectes. Si això és el que ens ha portat la crisi, benvinguda crisi!. Jo no vaig anar a Puig-reig a fer de "celebrity" de segona fila. No hi vaig anar a explicar batalletes de la foguera de les vanitats. Hi vaig anar com faig sempre, sense cap guió previ. Això sí, la meva intervenció tenia aquest títol: "El futur és nostre: impliquem-nos-hi".

Vaig mirar els ulls d'alguns dels assistents i em vaig deixar anar. Viure és trobar-se, és comunicar-se. I vaig començar a parlar de la indefensió apresa i de la por, de la por que ens fa sobreviure i de la por tòxica, la que ens paralitza. Vaig parlar de la independència. I ho vaig fer de la mateixa manera que ho fet aquí: la independència és només un instrument, un instrument que ha de servir per construir una societat millor.

Vaig posar molt èmfasi en la necessitat d'acceptar l'altre, perquè l'altre també som nosaltres. Vaig recordar que Catalunya és el que és avui gràcies a centenars de milers de persones que van haver de marxar forçosament dels seus pobles per sobreviure. Vaig repetir el que ja he dit moltes vegades i que ho puc resumir així: la independència de Catalunya no respon a cap sentiment de superioritat ni es fa des de l'odi, sinó que és una simple resposta a un fracàs, el fracàs de constatar que la classe dirigent espanyola, avui ampliada i legitimada per una Constitució que ens condemna sempre a perdre qualsevol votació, no ens accepta com som. Una classe dirigent, el Madrid-Centre de Poder, que no té res a veure amb els madrilenys ni amb altres ciutadans espanyols. Una classe dirigent que, de fet, no entén ni vol entendre com és possible que encara no hagi pogut assimilar-nos, que no hagi pogut eliminar-nos com a ciutadans que ens sentim nació.

Vaig voler destacar també que Catalunya ha fet sempre de la diversitat riquesa, i que això ha de continuar així. Vaig defensar que la llengua castellana és la meva segona llengua i que vull que també sigui oficial en la nova Catalunya. I, per si algú ho oblida, vaig fer notar també que de la mateixa manera que jo em sento català, i vull que em respectin els meus sentiments, també hi ha persones que se senten espanyoles i tenen tot el dret a no ser ofeses ni menyspreades. I encara que pugui semblar un contrasentit, vaig explicar que hi ha conciutadans que, tot i sentir-se espanyols, votarien sí a la independència. Però que no ho farien si entenguessin que sentir-se català exclou el fet de poder-se sentir espanyol. És a dir, vaig defensar, com he fet aquí diverses vegades, la independència inclusiva.

Avui, s'ha escampat per Espanya l'entrevista que em va fer el "Punt-Avui" i que es va publicar ahir. I s'ha fet amb aquest titular: "Un conocido presentador de TV3 afirma que España quiere "eliminar" a Cataluña". És obvi la intencionalitat d'aquest titular. I no em detindré a rebatre'l. No cal. Si els que el destaquen no entenen que la classe dirigent espanyola no ha volgut fer mai pedagogia de la plurinacionalitat d'Espanya ni ha volgut entendre que la diversitat és riquesa, no ho aconseguirem ara. Si no veuen que l'única Espanya que ells accepten i defensen és la de la uniformitat, ara tenen un problema: els que ens sentim exclosos, volem sortir-ne. Volem decidir.

Com podem voler quedar-nos dintre d'un Estat on el partit que en aquests moments el governa és capaç de fer un vídeo on es diu que en la Catalunya independent tots els conciutadans amb cognoms d'origen espanyol seran obligats a canviar-se'ls? Sí, en lloc de García, Garriga?. L'estratègia dels disbarats, de la por tòxica. Les pensions, la ciutadania europea, la llengua, el mur, els sentiments, la frontera, la pobresa, l'enfrontament, la divisió, la resta, l'exclusió, el nazisme.....

He comès un altre error. Com sabeu, era dels que defensava que des de Catalunya es podia tornar a proposar una alternativa a Espanya, una Espanya regenerada políticament i econòmicament. Una Espanya amb una nova Constitució feta sense l'alè franquista al clatell. Em vaig equivocar. I ho he tornat a fer quan, en un primer moment, esperava que des d'Espanya sorgís un discurs sensat, amb arguments. No és així. La resposta d'Espanya és poder estendre al màxim el virus de la por tòxica.

La resposta a aquests disbarats és la que ens va donar ahir un pare de família a la trobada de Puig-reig: "No he nascut a Catalunya. A casa, parlem en castellà. I vull la independència de Catalunya".

Jaume Barberà
Periodista

16 de maig 2013

Dretes i esquerres

Potser ara toca que esquerres i dretes es posin d'acord d’una punyetera vegada. Hi ha una cita atribuïda a Josep Pla que diu: “El que s'assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres”, per justificar la tírria universal que els espanyols mostren envers Catalunya. Potser no és cert aquesta assignació a Pla, el que si es veritat és que el jove Pla posa en llavis del seu pare la següent expressió: “Pensa que el que s'assembla més a un home d'esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet.” Per això semblaria lògic que, en aquests moments d’emergència nacional, s’arribessin a posar d’acord en el Parlament des del partit més progressista i d'esquerres fins al més conservador i de dretes, per defensar Catalunya enfront dels atacs que, dia si i dia també, es reben des de Espanya més retrograda. Aquest és el fil conductor de l'article titulat: “Catalanisme prioritari” escrit per en Jofre Llombart.

Catalanisme prioritari

Ja aniria sent hora que Catalunya deixés de ser un segon plat ideològic i passés a ser el primer. M’explico. Durant la Guerra Civil es va “aconsellar” al catalanisme que renunciés a reclamar la plena sobirania per defensar la República. Val, d’acord: legítim, lògic i necessari. El mateix durant la oposició al franquisme. A la transició, es va reclamar “responsabilitat” al catalanisme per consolidar la democràcia i una Constitució que, per cert, va sacralitzar la unitat indissoluble d’Espanya (I) i per cert (II) amb l’aval de l’exèrcit. Però vaja, res, tot sigui per la democràcia, companys. Més tard l’excusa va ser l’entrada a la CEE (1986), després els Jocs Olímpics i posteriorment l’entrada a l’euro. Ara és la sortida de la crisi. Sempre apel·lant al nostre seny, sempre demanant que el catalanisme renunciés al discurs rupturista pel “bé comú”, per “l’interès general”, o el sempre irritant “sentit d’Estat”. Això hauria estat bé si aquesta lleialtat hagués estat recíproca. Però a canvi vam rebre un AVE vint anys tard, el combat contra la llengua catalana, l’espoli fiscal i una autonomia política que com a molt ens permet escollir dos festius l'any.

Diversos factors poden haver intervingut en aquest fre. Per exemple, la bona fe europeista del president Pujol. No se li pot imputar cap mala volença. Es creia que un nacionalisme controlat afavoriria l’entrada a Europa de l’Estat, i amb ella de Catalunya. És cert que hi van haver renúncies (la primera el pacte fiscal l’any 1978) però els diferents governs espanyols (començant amb els de la UCD passant pels de Felipe i els d’Aznar) van saber treure profit d’aquest sentit del deure que tenia el President Pujol. Ara fins i tot ell s'ha adonat d'aquest engany i s'ha reconegut independentista per eliminació. I amb ell, el partit que va fundar, dirigir i manar: Convergència Democràtica. A l’altre eix, i com a segon factor, també hi ha hagut una esquerra que també s'ha mostrat atemorida pel poder de l’esquerra espanyola. Sempre amb l'ai, ai, ai... l’ui, ui, ui, el “junts, que ve la dreta”. Era el seu “ara no toca” particular, aquest cop disfressat amb jaqueta de pana. És aquesta esquerra que sempre ha confiat (també quasi sempre de manera benèvola) en què a l'altra banda del riu hi havia una esquerra espanyola esperant-la amb la mà estesa i la guitarra penjada. Una esquerra però, que ha estat abans espanyola que esquerra, i que mai ha perdut el sentit unívoc de l'Estat, que mai s’ha cregut el federalisme, o almenys no ha pres ni una sola mesura en aquest sentit mentre ha governat (de 1982 a 1996 i de 2004 a 2011). Els Bardem i Víctors Manuels capaços de fer una vaga de fam pel Frente Polisario i callada amb la vergonya aberrant del Lapao i del reportatge de Telemadrid.

Doncs bé ni que sigui per justícia però sobretot per una qüestió d'intel·ligència, dignitat i supervivència, ara potser aniria sent hora que dretes i esquerres del país li tornessin a Catalunya aquest deute ideològic. Tampoc passaria res, de fet seria un experiment força saludable, que les dretes i les esquerres nacionals es posessin d’acord en allò que ja estan d’acord: que Catalunya té dret a decidir i a dret –si així ho vol la majoria- a formar un nou Estat. I després, un cop assolit aquest estadi, ja tornaran les baralles ideològiques. Ja tornarem a discutir sobre si hi ha d’haver més o menys impostos, quin grau d’intervenció ha de tenir l’estat, quines prestacions es posen a la salut pública o si s’han de tancar les centrals nuclears. Ah, i també escollir el nombre de festius l’any.

Jofre Llombart
Periodista

Article publicat a elSingularDigital.cat el dimecres 15 de maig del 2013

09 de maig 2013

El xoc de trens està servit

El Tribunal Constitucional ha liquidat una declaració política, una simple idea que només era un punt d'arrencada per a, més endavant, fer un plantejament jurídic i institucional. Aquests dotze funcionaris de partit, han respost a l'estímul del PP i el PSOE i s'han pensat que amb quinze línies en tenen prou per passar per sobre de la voluntat democràtica del poble català. Aquest malaurat tribunal només és una pedra més en el camí que, inexorablement, porta Catalunya cap a l'emancipació. Els espanyolistes no conceben altra cosa que guanyar. Arrasant, devastant, derrocant. No hi haurà un "parlem-ne", ni tampoc un "no, però...", no oferiran cap altra sortida que la derrota i la rendició. Si cal ho faran amb els tancs i la Guàrdia Civil. Ni tan sols són conscients que aquesta vegada per a vèncer necessitaran convèncer. Tots aquests sentiments queden prou ben reflectits, en dos articles titulats: “És la sobirania, estúpids” d’en Francesc Puigpelat i “Ara toca desobeir l'Estat” d’en Vicenç Partal, triats entre les nombroses opinions que han aparegut avui als diaris i que, si voleu, podeu llegir tot seguit.

És la sobirania, estúpids!

El Tribunal Constitucional (TC) ha dit que "no" a la declaració sobiranista del Parlament i hi ha hagut un seguit de gent que, per a variar, s’ha començat a exclamar i esquinçar les vestidures. Fins i tot s’han anunciat noves acciones legals, recursos i contrarrecursos. Tot plegat, em cansa. Per què no fem l’únic coherent que es pot fer, que és ignorar la legalitat espanyola? El TC ha fet el que havia de fer. Si la Constitució diu que la sobirania recau sobre el poble espanyol, i el Parlament replica amb una declaració dient que recau sobre el poble català, la conclusió és evident: la declaració del Parlament és inconstitucional. No cal ser doctor en Dret ni passar cinc mesos debatent per adonar-se’n.

La qüestió és simple i irreductible: o el poble espanyol és sobirà, o el poble català és sobirà. I punt. Tota la resta és xerrameca. Cal portar el conflicte a aquest punt de simplicitat absoluta i despullada. O sigui que, sisplau, senyor Artur Mas i senyora Núria de Gispert: ¿podrien estalviar-nos la humiliació i confusió de més paperassa legal?
Parafrasejant Bill Clinton, cal arribar al cap del carrer i exclamar: “És la sobirania, estúpids!” Per part de suposant no-nacionalistes, havíem sentit fa anys sonors sermons que advertien que la “sobirania” és un concepte bizantí i inútil, i que debatre sobre aquest concepte era com fer-ho sobre el sexe dels àngels. Que n’eren, de mentiders! La sobirania és la clau de volta de tot. Totes les guerres que en el món han sigut, han estat per qüestions de sobirania. I totes les crisis que es fan i es desfan, es basen en temes relacionats amb la sobirania.

Per exemple: tota la (nefasta) gestió de la crisi que han fet, primer Zapatero i després Rajoy, no ha pivotat sobre el deute, ni el creixement, ni l’atur. No, això no els interessava. L’únic que comptava era la sobirania. Espanya no podia “cedir sobirania” a Europa sota cap concepte, i per això l’únic criteri que guiava l’actuació del PSOE i el PP era evitar el rescat. “Espanya no pot perdre sobirania”, clamaven. “No estem disposats a donar la nostra sobirania a Brussel•les ni a Berlín”, afegien. Tot el creixent antieuropeisme i antigermanisme que es detecta a bona part de l’opinió espanyola té com a única base una defensa aferrissada, estil alçament del 2 de maig, de la sobirania espanyola.

I arribem al cap del carrer. Els espanyols reivindiquen el dret a cometre qualsevol animalada disfressada de pujada d’impostos per tal de no cedir sobirania a la UE ni a Alemanya. I, alhora, responen als catalans que reclamar sobiranies és cosa de nacionalismes medievals i passats de moda. En què quedem?

Francesc Puigpelat
Escriptor i periodista

Article publicat al diari NacióDigital.cat el dijous 9 de maig del 2013

Ara toca desobeir l'Estat

La metàfora del xoc de trens va fer fortuna ja fa anys en la política catalana, en el sentit que seria inevitable tard o d'hora un xoc de trens entre la voluntat del poble de Catalunya i l'immobilisme supremacista de l'Estat. Ara el xoc de trens ja ha passat, com ho demostra la insòlita actitud del Tribunal Constitucional espanyol que suspèn, o creu que suspèn, la Declaració de Sobirania feta pel Parlament de Catalunya. No sé si ho saben ells però aquesta és una suspensió pírrica.

Hi ha moments en els quals dubte si els nostres diputats són conscients del que van votar aquell dia però això no invalida en cap cas el valor jurídic, he dit jurídic sí, de la Declaració de Sobirania. Si les coses segueixen com van, la independència de Catalunya acabarà essent objecte de disputa al Tribunal Internacional de l'Haia. I per al Tribunal, hi ha tota la jurisprudència que ho avala, les decisions d'Espanya després de la declaració de sobirania ja no tindran l'efecte legal que tenien abans. De fet no en tindran cap. El marc de joc el va moure la declaració, ho sàpiguen o no els nostres diputats, i ja no és el Regne d'Espanya sinó la comunitat internacional on es juga el nostre futur. Cosa que el text de la suspensió, per cert, deixa més que clar. Ells sí que en són conscients i per això ho diuen que la declaració “és un acte de poder constituent”. Clar que sí.

Ara, però, de forma immediata, la qüestió és com reaccionar a tot plegat. I a parer meu, decidisca el que decidisca el Parlament, cal que hi haja un gest explícit de desobediència a les institucions de l'Estat per part de les institucions catalanes i per part de la societat també. Com una resposta proporcionada a l'agressió rebuda. La forma que aquesta desobediència prenga em sembla secundari. Poden proposar arriar la bandera espanyola dels edificis de la Generalitat. O retirar els diputats de Madrid. O votar al Parlament negant el dret del TC a ingerir-se... o posar data a la consulta. No és tant el que fem sinó com ho proposem i com guanyem espai.


Vicent Partal i Montesinos
Periodista i director de Vilaweb.

Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dijous 09 de maig de 2013

01 de maig 2013

Retalleu, retalleu catalans!

Els polítics extremenys es superen dia a dia. Ahir la vicepresidenta de la Junta d’Extremadura exigia a Catalunya que retalli més i més. La número dos de Monago i portaveu del Govern, Cristina Teniente assegurava que la seva comunitat no pot ser sempre la que se sacrifiqui i que les comunitats incomplidores no haurien de tenir un dèficit del 2,1%” com demana el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell. Quina barra! Catalunya subvenciona Extremadura i encara volen que nosaltres retallem més. Val la pena llegir l’article “Perles espanyoles” que publiquem més avall, per veure quina mena de gent pul·lula per aquesta Espanya de cabra i pandereta i que els catalans hem de aguantar, confiem que per poc temps.

Perles espanyoles

El dia de Sant Jordi el vaig passar a Washington perquè, aprofitant que visc a Nova York, la "traidora del reino" Clara Ponsatí m'havia convidat a participar a una taula rodona sobre la situació a Catalunya vista per les noves generacions. Quan preparava la meva intervenció, vaig pensar que la manera més directa i efectiva d'explicar a un grup d'americans què està passant a Catalunya seria explicar com és Espanya. Entre d'altres coses, en el meu guió hi duia una tirallonga de declaracions fetes per espanyols i que eren frontalment contràries a la sobirania, al dret a decidir i a la independència. Al final no vaig poder llegir-les, no vaig tenir temps, però crec que està bé fer un repàs dels grans èxits espanyols.

L'Aleix Vidal Quadres és l'estrella indiscutible d'aquesta secció, és una mina de ràbia i d'hostilitat, sobretot per aquesta obsessió que té de voler empresonar Artur Mas i de voler que la Guàrdia Civil intervingui Catalunya. Ho ha dit tantes vegades que segur que es toca davant del mirall imaginant-se amb l'uniforme i prenent Catalunya ell mateix. És un animal. No és limita a criticar la il·legalitat del procés, com poden fer els de Ciutadanus o Alícia Sánchez Camacho, sinó que també menysprea el sentiment: "Una gran majoria dels nostres conciutadans distingeix perfectament qui és el veritable demòcrata entre el que reclama serenament que es compleixi la llei i el que se la posa com a gorra embriagat d'emocions tribals". I la més bèstia: "Espero que algun dia els catalans paguin per tot això". Mare de Déu Senyor. A sobre, després de tot aquest patriotisme de vena inflada, és capaç d'acabar les seves intervencions dient coses com aquesta: "Hem d'apostar per una Europa que promogui valors universals que facin capaç a la ciutadania de superar diferències culturals, vèncer egoismes nacionals, desmitificar sobiranies i assegurar la pau, viure en llibertat i per la llibertat." Amén. És com José Bono, que després d'assegurar que preferia morir que veure una Espanya "trencada i desintegrada", va dir que ell no és un "nacionalista" sinó un "internacionslista", que dius, encara sort!

Toni Cantó -l'anti-nacionalista- i el "feixisme lingüístic" que per a ell representa la immersió lingüística, també era a la llista. "A mi no em deixen estudiar en castellà a Catalunya. De la mateixa manera que qualsevol alumne pot estudiar ciències o lletres jo vull triar si prefereixo castellà o valencià, crec que és lògic, que no hi ha país al món en què passi això." Que a 126.000 famílies valencianes els fos denegat l'accés a una escola valenciana per falta de places, això és la llei, democràcia, però que 1.000 famílies hagin demanat l'educació en castellà a Catalunya i la immersió els ho impedeixi, això és feixisme. S'entén molt bé, és la mar de comprensible.

Després hi ha els de la broma, com Peces Barba, tot un pare de la sacra Constitució, que després de dir que aquest cop no caldria bombardejar Barcelona per resoldre la situació, va considerar que "no es el mateix fer broma amb els bombardejos de Barcelona que amb els de Gernika o els assassinats d'ETA". La meva besàvia no pensaria el mateix. Pobreta, el sostre li va obrir el cap mentre corria amb la seva filla en braços per amagar-se sota el llit. Mira tu quina gràcia. El cas d'Antonio Tejero, que un 20 de novembre -maco!- va anar a la comissaria per denunciar a "Arturo" Mas per voler saltar-se la llei, també és molt graciós. "Who is Tejero?", m'haguessin preguntat els americans. Res, un que va entrar al Congrés amb uns amics i unes pistoles. I això m'hagués portat de cap a Ibarra, que li disputa el primer lloc a Vidal Quadras, sobretot després de comparar el que pretén fer Artur Mas amb el que van fer Tejero, Mussolini i... va, fot-li un Hitler també. En general els polítics extremenys mai baixen del top-10. Sempre serà un clàssic el cas de Fernández Vara demanant a Catalunya que retorni la mercaderia humana que ens vam emportar fa anys -més els fills i els néts, que deuen ser els interessos. I aquesta fatxenderia que gasta l'actual govern extremeny presumint del seu compliment del dèficit i criticant l'incompliment del govern català, és per pixar-se de riure. "No serem sempre les mateixes comunitats autònomes les que ens sacrifiquem", protestava ahir la vicepresidenta de la comunitat amb més superàvit fiscal de l'estat. S'han de tenir molt grans. De res, extremenys, de res.

És una llàstima que no tingués temps de llegir cap d'aquestes declaracions ni moltes més que duia preparades, són molt gràfiques, retraten molt bé el nivell de la gent amb la qual ens toca enfrontar-nos. En tot cas, diria que tot va quedar clar. Saps, quan ets fora i expliques que l'únic que demanem nosaltres és votar i que ells no ens deixen, no cal explicar gaire més, tothom entén que tinguem tantes ganes de fotre el camp.

Astrid Bierge
Llicenciada en Periodisme per la UAB.


Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 1 de maig del 2013.