Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




16 de maig 2013

Dretes i esquerres

Potser ara toca que esquerres i dretes es posin d'acord d’una punyetera vegada. Hi ha una cita atribuïda a Josep Pla que diu: “El que s'assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres”, per justificar la tírria universal que els espanyols mostren envers Catalunya. Potser no és cert aquesta assignació a Pla, el que si es veritat és que el jove Pla posa en llavis del seu pare la següent expressió: “Pensa que el que s'assembla més a un home d'esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet.” Per això semblaria lògic que, en aquests moments d’emergència nacional, s’arribessin a posar d’acord en el Parlament des del partit més progressista i d'esquerres fins al més conservador i de dretes, per defensar Catalunya enfront dels atacs que, dia si i dia també, es reben des de Espanya més retrograda. Aquest és el fil conductor de l'article titulat: “Catalanisme prioritari” escrit per en Jofre Llombart.

Catalanisme prioritari

Ja aniria sent hora que Catalunya deixés de ser un segon plat ideològic i passés a ser el primer. M’explico. Durant la Guerra Civil es va “aconsellar” al catalanisme que renunciés a reclamar la plena sobirania per defensar la República. Val, d’acord: legítim, lògic i necessari. El mateix durant la oposició al franquisme. A la transició, es va reclamar “responsabilitat” al catalanisme per consolidar la democràcia i una Constitució que, per cert, va sacralitzar la unitat indissoluble d’Espanya (I) i per cert (II) amb l’aval de l’exèrcit. Però vaja, res, tot sigui per la democràcia, companys. Més tard l’excusa va ser l’entrada a la CEE (1986), després els Jocs Olímpics i posteriorment l’entrada a l’euro. Ara és la sortida de la crisi. Sempre apel·lant al nostre seny, sempre demanant que el catalanisme renunciés al discurs rupturista pel “bé comú”, per “l’interès general”, o el sempre irritant “sentit d’Estat”. Això hauria estat bé si aquesta lleialtat hagués estat recíproca. Però a canvi vam rebre un AVE vint anys tard, el combat contra la llengua catalana, l’espoli fiscal i una autonomia política que com a molt ens permet escollir dos festius l'any.

Diversos factors poden haver intervingut en aquest fre. Per exemple, la bona fe europeista del president Pujol. No se li pot imputar cap mala volença. Es creia que un nacionalisme controlat afavoriria l’entrada a Europa de l’Estat, i amb ella de Catalunya. És cert que hi van haver renúncies (la primera el pacte fiscal l’any 1978) però els diferents governs espanyols (començant amb els de la UCD passant pels de Felipe i els d’Aznar) van saber treure profit d’aquest sentit del deure que tenia el President Pujol. Ara fins i tot ell s'ha adonat d'aquest engany i s'ha reconegut independentista per eliminació. I amb ell, el partit que va fundar, dirigir i manar: Convergència Democràtica. A l’altre eix, i com a segon factor, també hi ha hagut una esquerra que també s'ha mostrat atemorida pel poder de l’esquerra espanyola. Sempre amb l'ai, ai, ai... l’ui, ui, ui, el “junts, que ve la dreta”. Era el seu “ara no toca” particular, aquest cop disfressat amb jaqueta de pana. És aquesta esquerra que sempre ha confiat (també quasi sempre de manera benèvola) en què a l'altra banda del riu hi havia una esquerra espanyola esperant-la amb la mà estesa i la guitarra penjada. Una esquerra però, que ha estat abans espanyola que esquerra, i que mai ha perdut el sentit unívoc de l'Estat, que mai s’ha cregut el federalisme, o almenys no ha pres ni una sola mesura en aquest sentit mentre ha governat (de 1982 a 1996 i de 2004 a 2011). Els Bardem i Víctors Manuels capaços de fer una vaga de fam pel Frente Polisario i callada amb la vergonya aberrant del Lapao i del reportatge de Telemadrid.

Doncs bé ni que sigui per justícia però sobretot per una qüestió d'intel·ligència, dignitat i supervivència, ara potser aniria sent hora que dretes i esquerres del país li tornessin a Catalunya aquest deute ideològic. Tampoc passaria res, de fet seria un experiment força saludable, que les dretes i les esquerres nacionals es posessin d’acord en allò que ja estan d’acord: que Catalunya té dret a decidir i a dret –si així ho vol la majoria- a formar un nou Estat. I després, un cop assolit aquest estadi, ja tornaran les baralles ideològiques. Ja tornarem a discutir sobre si hi ha d’haver més o menys impostos, quin grau d’intervenció ha de tenir l’estat, quines prestacions es posen a la salut pública o si s’han de tancar les centrals nuclears. Ah, i també escollir el nombre de festius l’any.

Jofre Llombart
Periodista

Article publicat a elSingularDigital.cat el dimecres 15 de maig del 2013