Duran i Camacho, dos cadàvers polítics

Ells potser no ho saben, però són dos cadàvers polítics. Es diuen Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez-Camacho. Tots dos són un llast per a les seves respectives formacions i no passarà gaire temps sense que aquestes decideixin llançar-les al buit com a única solució per poder-se enlairar. Duran i Lleida s’ha convertit en un problema cada cop més insostenible per a Convergència Democràtica i és avui el principal enemic que té el president Mas, fins al punt que en les passades eleccions, sumant-se a la caverna espanyola, va fer unes “oportunes” i ben planificades declaracions per tal de restar vots a CiU. I Sánchez-Camacho, a més de revelar-se com una màquina de perdre escons en benefici de Ciudadanos, ha pastifejat –encara més– el nom del PP amb l’afer de La Camarga. De fet, la difusió de les seves paraules en l’esmentat restaurant l’ha mostrada com un càrrec polític habituat a gastar-se 900 euros en bosses de pell de cocodril, cosa que ha fet que molta gent es pregunti d’on treu els diners. Del sou, de les dietes o dels extres?

Duran, per la seva banda, creia haver trobat en el confederalisme la maniobra perfecte per fer-se passar per catalanista sense ser independentista. Però algú li va comunicar que Catalunya no es pot confederar amb Espanya sense ser independent, ja que la confederació només és possible entre iguals, i, des d’aleshores, va dient que la independència de Catalunya ha de durar només “un instant”, talment com un flaix. Duran, per tant, vol que Catalunya sigui independent per dir immediatament que vol ser dependent. I és que el líder d’Unió i Sánchez-Camacho són dues cares d’una mateixa moneda. El primer, quan era jove, segons explica Eugeni Casanova en el llibre Viatge a les entranyes de la llengua, “exercia el càrrec d’animador del Cara al sol” a l’institut de Tamarit de Llitera amb “molt d’entusiasme” i denunciava amb “posat altiu” els companys que “no s’hi esforçaven”. La segona, sempre delerosa de sortir a la tele, demana la dimissió del president de Catalunya, per haver iniciat un procés sobiranista. Curiosament, ves per on, no va demanar mai la dimissió de Fraga Iribarne per haver estat ministre feixista i fundador del seu partit.

Quina llàstima que Duran i Lleida i Sánchez-Camacho no s’adonin que els minuts de glòria que esgarrapen cada dia en els telenotícies amb les seves misèries, lluny de ser acumulatius, s’esvairan com un sospir i els seus noms no significaran res en la història del nostre país. Res de res. L’únic que podrien fer per mirar d’ennoblir mínimament la seva imatge futura seria presentar la dimissió. Però no ho faran perquè el cinisme, l’arrogància i els deliris de grandesa que arrosseguen estan per damunt d’una lleialtat a Catalunya que mai no han tingut.

Victor Alexandre
Escriptor

Article publicat a NacióDigital.cat el dissabte 27 d’abril del 2013

Oliveres i Forcades, l'estranya parella

La monja Teresa Forcades i l'economista Arcadi Oliveres van engegar la setmana passada el Manifest per a la convocatòria d'un procés constituent a Catalunya, amb el propòsit inicial que, abans de Sant Jordi, s'hi hagin adherit cent mil ciutadans. Una de les tesis principals del Manifest té a veure amb el fet que “l'actual ordenament polític ha fracassat”; i l'objectiu “no és crear un partit polític nou”, sinó que cal “un canvi de model”. No es pot preveure quina fi farà aquesta proposta, només cal destacar un precedent, dins el món sobiranista de fa uns anys, quan l'anquilosament o la incompetència de les forces nacionalistes tradicionals va fer emergir com bolets formacions que havien de resoldre per la via ràpida el futur nacional: Reagrupament, Solidaritat, Democràcia Catalana, Catalunya Acció i algunes altres propostes van alimentar la teoria del tants caps, tants barrets. Per la banda social, la desorientació dels partits de sempre ha generat algunes experiències més o menys revulsives com pot ser la CUP. L'estranya parella que formen Oliveres i Forcades també s'hi veu amb cor. Podeu llegir si voleu més avall,  l’interessant anàlisi que l’escriptor Melcior Comes fa al respecte d’aquesta nova proposta.

Els entabanadors

La temptació de la utopia deu ser una de les passions polítiques més difícils de dominar. Quan hom planteja objectius polítics ho fa mogut sempre per les millors intencions, i es pensa que el que ell proposa és La Millor Idea Possible per a arreglar els múltiples problemes de la societat en què viu. Tanmateix, no és que aquesta Gran Idea estigui equivocada, és que la societat és plural i hi ha d’altres col·lectius amb d’altres Grans Idees, contradictòries amb la d’aquell o d’aquell altre col·lectiu: ¿i qui ha de decidir, doncs, quina de les dues, tres o cinc-centes Grans Idees és la més vàlida i mereix la seva implementació normativa?

L’utopisme, és, doncs, difícilment democràtic, perquè és difícilment pluralista. Democràcia vol dir pluralitat, i pluralitat significa moltes veus, moltes idees i interessos, diferents maneres d’entendre la moral o la justícia. L’utòpic té un Projecte Meravellós, i encegat per la seva meravella s’atreveix a menysprear o relegar els altres projectes, els quals o bé ignora o bé ni s’ha atrevit a considerar, no fos que altres “evidències” vinguessin a corregir les seves Grans Certeses.

Amb el procés cap a la possible independència de Catalunya passa el mateix: molts col·lectius lliguen aquest procés amb un canvi de model social i econòmic, decantat cap a l’esquerra o cap a la dreta, més cap el mercat lliure o cap a l’economia intervinguda. La independència de Catalunya seria un punt més en la transformació radical que els vindria de gust veure consumada, i això també sense estar atents ni al pluralisme ni a les idees contràries que manifesten d’altres partits, plataformes ciutadanes, col•lectius i associacions, sindicats, etc…

Des d’aquest utopisme —una forma de ceguesa sofisticada— es demana també una DUI (Declaració Unilateral d’Independència), sense ni considerar que a Catalunya hi ha d’altres persones que s’han manifestament en contra d’aquest procés (però no de votar-lo en les seves fases preliminars). Una Declaració, a més de poc democràtica, seria contraproduent, seria exposar-se al ridícul i a la repressió legal, abocaria la Transició Nacional a un final abrupte i llastimós, amb uns resultats que pagaríem tots els catalans.

S’ha d’anar molt en compte perquè en temps de desencís sorgeixen també venedors de remeis extraordinaris, el fracàs dels quals ells mai no solen pagar en la pròpia pell. És molt fàcil jugar a fer política des de fora dels despatxos, fer-se el milhomes quan no és la pròpia responsabilitat la que està compromesa. Quan no et passen la factura dels teus errors polítics és molt fàcil disfressar-se d’estadista.

Oliveres i Forcades, en aquesta línia, ens proposen —atenció— un Procés Constituent, vertebrat entorn d’algunes idees ja ben presents en els programes d’alguns partits amb representació parlamentària (Iniciativa, CUP). Sense ni tan sols concórrer a unes eleccions ni erigir-se en la forma d’un partit polític, els impulsors d’aquesta manifest ja se senten legitimats per formular tota una Constitució de la República catalana!

¿És possible ser més superbiós, i alhora més mel•liflu? Acompanyen les consignes més ardents amb la mirada més melindrosa, el posicionament més extremat amb maneres untuoses i paraules confitades i humils…

(La monja Forcades, que em sembla un personatge equívoc, ens deia que no ens vacunéssim contra una pandèmia que va matar arreu del planeta prop de 20.000 persones!, amb l’excusa dels interessos econòmics de les indústries farmacèutiques: com si les nostres vides fossin menys importants que el boicot comercial! Millor el risc per la vida que no la complicitat amb l’entramat capitalista, no és així?! És com si sortís algú a dir-vos que no us possessiu el cinturó de seguretat del cotxe, perquè també rere aquesta mesura hi ha ‘els interessos de les multinacionals de l’automòbil i de les asseguradores’: ¿com és que tanta gent es va empassar les seves falòrnies a YouTube? L’efecte halo? ¿Com és que després de difondre un discurs tan perillós i irresponsable no es fa desaparèixer el personatge de l’escenari públic, completament desacreditat? Encara recordo quan va sortir per la televisió i parlava a un plegat de nens, explicant-los que havia estat perseguida per les seves opinions… ¿perseguida? Ai, el victimisme…)

M’agradaria veure la cara d’aquests activistes si des d’un posat anarcocapitalista o islamista o d’extrema dreta xenòfoba o des de l’ecologisme radical —que vol que els arbres tinguin representació parlamentària— proposessin també els seus models de societat —amb el seu decàleg pompós i campanut— i demanessin suports massius per a la seva versió de la Catalunya Meravellosa. ¿No apel•larien llavors, ells mateixos, al vot i a les eleccions, al pluralisme i als processos deliberatius?

Oliveres i Forcades expliquen els seus remeis com si fossin nous, com si sorgissin d’un nou cabal d’idees fantàstiques acabades de caure del cel de la Bona Gent. El problema, però, és que aquestes idees —formulades en la seva literalitat més absoluta— ja tenen representació parlamentària, ja han estat debatudes, ja han format part de programes electorals de partits polítics que fet i fet no arriben a sumar un terç del vot legítim. Quina sorpresa! Cada quinze dies ens tornen a vendre, empaquetat de nou, el mateix producte ideològic. No demano que es retirin, no, però tampoc que no facin com si no sabessin de què va la cosa… Tornar cada poques setmanes o dies a inventar la democràcia o el Nou Socialisme amb rostre humà és una tasca vana, condemnada d’inici a dilapidar les energies i a generar frustració.

I que tampoc no dissimulin els seus periodistes adeptes, perquè hi ha tot un plegat de xoumans —empresaris de la pròpia imatge— que s’apunten a donar cobertura a allò que en cada moment fa més soroll ‘benpensant’, simplement perquè això els permet no perdre pistonada. Quan aquestes idees i els seus sostenidors surtin de l’escenari —ja no seran ‘la moda del moment’—, ells continuaran allà, parlant d’ètica empresarial o de vi ecològic.

És ben depriment que en un moment en què tots hauríem de fer un esforç de seriositat i bona fe, de realisme i esperit pactista, proliferin les martingales, els somnis entabanadors i els comentaris frívols.

Melcior Comes
Llicenciat en Dret i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 19 d’abril del 2013

Consulta si, consulta no

Les declaracions del conseller de Justícia, Germà Gordó, en el sentit que una consulta sobre el dret a decidir depèn d’un acord amb Madrid, han fet saltar espurnes a tota la classe política catalana. Unes espurnes que s’han encès amb particular intensitat no a les files d’ERC, que ha compromès el suport al govern precisament a canvi de garantir aquest procés, sinó a les de CDC i l’esquerda es dibuixa no entre CiU i ERC o entre CDC i Unió, sinó l’esquerda es perfila a l’interior mateix del famós pinyol que envolta el president. Ara bé tant Oriol Junqueres com Josep Rull, immediatament s’han apressat a dir que el procés sobiranista tindrà el ritme que la ciutadania marqui i també a sentenciar en favor del front del "sí o sí a la consulta”. També Quico Homs conseller de presidència ha afirmat que el camí cap a la consulta és un procés de dignitat que no té marxa enrere, perquè la dignitat d’un país no és negociable. Cal però que tots vagin d’acord, com demana en el periodista Toni Aira en l’article que podeu llegir tot seguit, doncs si no ho fan així, la confusió s’instal·larà a la ciutadania i això és el que menys convé en el procés independentista.

Tot és massa confús

L’any 2009, amb el tripartit de Montilla en fase crepuscular, naixia a Catalunya Ràdio un programa de nom “Tot és molt confús”. Pere Mas n’era el seu presentador i el cas és que l’espai era molt divertit i el títol molt escaient al moment polític. Però aquesta temporada, la 2012-2013, va saltar de la graella. Sembla que ja no estem per a festes i que el nom del programa faria curt per al tauler polític i social que vivim. Ara, més que molt, tot és massa-massa confús. Cal?

El president Mas va dir fa poques setmanes “no passaré a la història com un traïdor”. Ho va dir en reunió amb els seus consellers i a propòsit del fet que no renunciarà a l’objectiu de fer la consulta durant aquesta legislatura, prioritàriament l’any 2014. I ens el creiem. Jo com a mínim. Crec que Esquerra també. I una part molt important dels qui van votar sobiranista en les últimes eleccions fan igual. Ara! Que les paraules dels seus no el facin traïdor, a ell. I que les obvietats no ens facin traïdors, a tots plegats.

Jordi Carbonell, històric d’ERC, va pronunciar per primera vegada L’Onze de Setembre del 1976 una frase que esdevindria emblemàtica i que jo acabo de tunejar: “Que la prudència no ens faci traïdors”. Anys després, matisava: “La prudència és fonamental en la nostra política i ho és en un país que ha de saber mantenir-se. Ara bé, un país prudent no vol pas dir un país que capitula contínuament, que s'ajup constantment”. Apliquem-ho al que està passant. Les paraules, les declaracions dels polítics, són necessàries. Hom diria potser que inevitables. Però hi han de ser, per descomptat. I allò que és obvi també ha d’existir, per manifest. Ara, potser que deixéssim de recrear-nos-hi. Potser que deixéssim de confondre (tant) el personal.

Dimarts escoltava el conseller i portaveu Homs tractant d’explicar que la part contractant de la tercera part diu que la part contractant de la segona part ha volgut dir ix tot i que se n’ha entès zeta. Malament. En això no ens hauríem de perdre. De fet, no ens hauríem de perdre en general, si el president i el seu govern aspiren a no projectar la imatge de traïció a una part importantíssima de la societat que van ajudar a engrescar (i molt) fa escassament mig any.

El president Mas, Germà Gordó i qui sigui que estigui implicat al màxim nivell en el procés sobiranista hauria d’evitar reiterar constantment obvietats que, per innecessàries, acaben confonent. Perquè hi ha moltes ganes de confondre, sobiranisme enllà, igual com hi ha una tendència natural massa enquistada en l’independentisme, que consisteix en dur-se les mans al cap i dramatitzar a la mínima. Senyors del Govern: no donin més excuses que no els calen, als uns i als altres.

Seria recomanable, doncs, que des del camp d’aquells que estan pel procés no hi sumessin, de confusió. I està passant. Massa. Però són a temps de fer saltar aquest concepte de la graella. A diferència del que passava amb aquell mític ràdio-xou de Catalunya Ràdio, l’espectacle que estem vivint ara mateix en la política catalana ja no fa gens de gràcia. Ens el petem ja, si us plau? Però tots, eh? I anem per feina.

Toni Aira

Doctor en comunicació URL i periodista.

Article publicat al elSingulardigital.cat el dijous 18 d’abril del 2013

La immersió “again”

Una altra instància judicial ha tornat a qüestionar el model d’immersió lingüística (i van quantes?). En aquesta ocasió el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha anat una mica més lluny. La interlocutòria que ha fet pública aquesta setmana ha passat de demanar a la Generalitat que garanteixi l’escolarització en castellà d’alguns alumnes a estendre la petició a l’aula on estudien o a tot el centre escolar. És a dir, la petició dels pares d’un noi ha d’acabar provocant que tota una classe o tota una escola s’hi adapten a la força. Immediatament la consellera Irene Rigau, va tornar a anunciar (i van quantes?), que el govern recorrerà aquesta enèsima decisió judicial. Potser algun dia s’acabaran les instàncies on recórrer, però, mentrestant, aquesta és l’estratègia que ha triat el Govern de CiU per no haver de modificar d’arrel el model lingüístic escolar. Malgrat tot això es interessant de llegir l’article que una universitària com la Maria Vila escriu arran d’aquest tema i que trobareu més avall. Val la pena fer-ho per comprovar com encara subsisteix aquella persona que, de sobte, aixeca el dit amb la intenció de bloquejar el desenvolupament normal d'un acte públic només perquè es desenvolupa en català. "Es que yo no lo entiendo" és la frase màgica que pretén encara imposar la supremacia de la ignorància per sobre de la relació normal d'una societat amb la llengua que la relliga.

No calen tribunals

Ahir vam saber que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha emès una interlocutòria on diu que si un sol alumne ho demana, la classe s'haurà de fer en castellà. A les xarxes socials de seguida vam tenir la bona pensada de fer un hashtag que recollís la nostra indignació, que el món sencer vegi que l'ofensiva judicial de l'Estat espanyol és més agressiva que mai i que es volen carregar la llengua.

I el problema és exactament aquest: que molts no han passat ni passaran mai de fer uns quants tuits amb mala bava i, si alguna entitat ho convoca, concentrar-se davant dels seus ajuntaments. Que l'enemic no és el CNI, sinó els catalanistes (ara independentistes) que no estan disposats a arriscar res. Perquè això que diu el TSJC que s'ha de fer a partir d'ara és, senzillament, el que sempre ha passat a moltes aules universitàries del país: “Total, no passa res, no sé per què t'ho prens tan a pit, el castellà l'entenem tots i així Fulanito no perd el fil”. I així constantment en un bon grapat d'assignatures, el professor catalanoparlant canvia la llengua perquè hi ha un sol estudiant, en una classe de vuitanta persones, que se sent més còmode amb el castellà. Els qui ens queixàvem (i d'això no fa ni un any), de seguida érem vistos pels altres catalanoparlants de la classe com uns barretinaires amb poc més que ganes de tocar els nassos. I érem dos, amb el suport d'alguna entitat com la FNEC. Ara tothom s'escandalitza amb la interlocutòria del TSJC, però a mi m'hauria agradat molt trobar tanta indignació a la universitat, on no ha calgut cap tribunal perquè el castellà vagi desbancant el català a les aules. Avui, estic segura que tots aquells catalanoparlants estan d'allò més indignats amb el TSJC, però si tornessin a la universitat no canviarien el seu conformisme. Aquest és el país que tenim.

Tot això ho pensava ahir després de llegir l'enèsima interlocutòria sobre la immersió. No gaire més tard, la consellera Rigau compareixia davant dels mitjans per dir que el seu departament no pensava executar-la en aquests termes. No “som on érem”, com va dir ella mateixa arran d'una de les sentències del Tribunal Suprem. I aquest cop, ara sí, sembla que el govern es planta. Benvinguda sigui la valentia que molts no han sabut tenir.

Maria Vila
Periodista
Estudiant de 1r de Dret a la Universitat Pompeu Fabra.

Article publicat al Butlletí núm. 913 de la FCO el divendres 11 d’abril del 2013

Immersió lingüística

Malgrat els intents del ministre Wert de relegar el català a quarta llengua en l'ensenyament de primària i secundària, del recurs al Tribunal Suprem que va interposar una família contra la interlocutòria del TSJC, que avalava el sistema d'immersió lingüística a les escoles catalanes, i finalment els esforços del PP de Catalunya que ha registrat una proposició de llei al Parlament, per modificar la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) per garantir que el castellà i el català siguin vehiculars a les escoles catalanes, apel·lant a les últimes sentències del TC, del Suprem i del TSJC, la realitat és tossuda i només 17 famílies han demanat fins ara l’escolarització en castellà per als seus fills. Ho explica amb molta claredat el següent editorial de la Fundació Catalunya Oberta.

Només 17

El Partit Popular i el govern de Mariano Rajoy han intensificat durant els darrers mesos la campanya contra la immersió lingüística del sistema escolar de Catalunya. En realitat, l’ofensiva va començar a prendre volada arran de la sentència contra l’Estatut i s’ha anat articulant judicialment amb les múltiples resolucions de diferents instàncies, com ara el Tribunal Suprem o el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Decisions que en algunes ocasions han estat contradictòries i que de vegades semblaven condemnar a mort el sistema català. Debades han estat els múltiples arguments a favor de la immersió com a garantia de la cohesió social.

En realitat, el debat sobre la idoneïtat de la doble línia, de la immersió o de la lliure opció lingüística és fals. Perquè l’únic punt que val la pena defensar políticament és que la decisió sobre l’escola catalana correspon exclusivament al Parlament de Catalunya. Una opinió que el ministre José Ignacio Wert i el govern de Mariano Rajoy pretenen rebatre amb els fets. És a dir, amb l’aprovació d’una nova llei d’educació que consagri la doble opció. Contra aquesta pretensió a Catalunya s’han aixecat sovint veus sensates que addueixen que el PP provoca i atia un debat i un conflicte socials inexistents. O en tot cas, minoritaris fins a l’anècdota.

El Partit Popular i Ciutadans n’han fet bandera contra la realitat. Quan són precisament aquestes dues forces les que més reclamen –sovint a crits– que el govern s’ha de limitar a atendre “les qüestions que preocupen els catalans”. D’acord amb aquesta lògica interessada i tramposa, fins a quin punt la introducció del castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament preocupa els catalans? Ahir va quedar ben clar. A pregunta del mateix PP, el departament d’Ensenyament va fer públic que aquest curs fins ara només 17 pares han demanat escolarització en castellà per als seus fills. Encara no s’han tancat les preinscripcions, però l’any passat la xifra va ser més alta: 106 pares. Aquesta és la gran preocupació i aquest és l’abast del gran problema. Potser ha arribat el moment que el PP i Ciutadans deixin d’apel·lar a presumptes drets individuals i reconeguin que del que es tracta, seguint el mateix ministre Wert, és d’espanyolitzar els nens catalans. Que ho facin... el dia que aconsegueixin la majoria absoluta.

Editorial
Fundació Catalunya Oberta

Publicat al Butlletí num 908 de la FCO del dissabte 08 d’abril del 2013

El divorci express

La llei per la qual es modificava el Codi Civil en matèria de separació i divorci, va suposar l'entrada a Espanya del conegut com Divorci Express que vol dir que quan l’esposa o el marit diuen a la seva parella “Hem de parlar”, ja pots anar preparant els papers del divorci. Aquest sistema de separació civilitzada és el que potser haurem d’aplicar tant si ho volen com si no volen amb els espanyols. Ara be, abans ens hauran de pagar els deutes, tal com diu el periodista de RAC1 en Jofre Llombart en el seu article que precisament porta el títol “Hem de parlar” on afirma que si tantes ganes hi ha de dialogar, que ho demostrin amb un gest previ i que paguin el que deuen.

Hem de parlar

Fa uns anys, quan era jove, si una nòvia et deia “Hem de parlar”, mala peça al teler. Primer et sortia del cos etzibar-li “si ja ho estàs fent, parla...” però després, a còpia d’anar-te trobant amb moltes situacions com aquesta ja veies que la cosa no era per anar fent bromes. “Hem de parlar” equivalia a “et vull deixar”. Quedaves, parlaves, i efectivament, et deixaven. Després, amb el temps ja vaig veure que, per sort, no era l’únic afectat per aquesta fórmula i que hi havia molts més nois que abans de ser desnonats de la parella eren advertits amb un “hem de parlar”.

Ara, les coses han canviat i les parelles són capaces de tallar per Whatsapp o per DM del Twitter. Però l’ “hem de parlar” continua vigent almenys pel que fa a la connotació unidireccional del terme. Si ara et truquen de La Moncloa i et diuen “hem de parlar” vol dir que has d’acceptar el xantatge. Però en diuen diàleg. “Hem de parlar” vol dir que obriré l’aixeta no en funció dels ciutadans que tens sinó de si renuncies a les teves idees. D’això se’n diu prevaricació: Acceptar el nou marge de dèficit a canvi de renunciar la consulta. Perquè Catalunya sempre ha d’aconseguir les coses a canvi d’alguna renúncia i la resta no? O és que Madrid –la comunitat més endeutada de l’Estat- haurà de pagar alguna penyora per rebre més oxígen europeu?

Si tantes ganes hi ha de dialogar, que ho demostrin amb un gest previ i que paguin el que deuen. No, no em refereixo al dèficit fiscal (que tampoc estaria malament com a mínim reconèixer l’espoli) sinó simplement al que s’han compromès a pagar (les liquidacions del Fons de Competitivitat i la Disposició Adicional Tercera). No hi ha res a parlar amb els que no et paguen el que deuen, incompleixen les promeses i et neguen el dret a preguntar què vols ser de gran. Però encara pitjor els que vinculen una cosa a l’altra: et pagaré si reuncies a ser. Però encara pitjor: et pagaré amb uns diners que són teus i que tinc jo si renuncies a ser tu mateix, tal vegada perquè aquesta perniciosa relació continuï.

Hi ha vegades que t’aixeques amb ganes que el president del teu país, recuperi l’esperit inicial de l’expressió, agafi el telèfon i li digui al president espanyol: “Hem de parlar”.

Jofre Llombart
Periodista i sots-director del Món a RAC-1

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 3 d’abril del 2013