Que enviïn algun tanc, per favor

S’apropa l’11 de Setembre i els motors s’escalfen de cara a la Via Catalana, que serà sens dubte una altra puntada de peu a la boca dels espanyolistes que malden per ensorrar el procés català d’independència. He recuperat avui un article que va publicar el periodista i filòsof Eugeni Casanova fa unes setmanes i on diu que potser convindria que aparegués per la Diagonal un tanc que arribés fins la Plaça Sant Jaume. Com deia el President de la Segona República en Manuel Azaña: “es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años”. Doncs ja triguen... També escriu l’Eugeni: “Brussel·les vigila perquè saben que aquesta trepa són capaços no únicament d'ensorrar-se a ells mateixos, com van demostrant, sinó d'ensorrar la Unió sencera.” Aquestes i d’altres reflexions del periodista, m’han semblat molt escaients rellegir-les en aquestes dates prèvies a la Diada. Si voleu podeu trobar l’article complert tot seguit, llegiu-lo val la pena.

Que enviïn algun tanc, per favor

Ja no es mostren tan segurs d'ells mateixos. Ja comencen a dubtar de l'estratègia. El diari El País cridava en un editorial el dia 14 passat a dialogar i negociar amb Catalunya. És una actitud inèdita, perquè fins ara s'havia limitat a fer igual que La Razón o El Mundo: amenaces, constitució, amenaces, constitució... El 'diario global en español', far del progressisme a occident, rectifica després d'haver vist com alguns teòrics de l'espanyolisme advertien des de les pàgines del diari mateix que el dret de votar 'és un argument imbatible' i que Catalunya pot anar-se'n d'Espanya sense contravenir la constitució (Javier Pérez Royo, 'Referéndum permanente'). El Concert per la Llibertat els ha fet veure que aquella 'algarabía' de l'Onze de Setembre no era cap 'soufflé' i els comencen a tremolar les cames.

El canvi de percepció el va insinuar ja el PP català quan va assajar la brometa propagandística del 'dret de saber'. Ja no era la cantarella de la por habitual, sinó que intentaven argumentar. El problema és que van proclamar un parell de ridiculeses majúscules i Sala i Martín els va enviar al racó de pensar per ignorants. Twitter va ser encara més cruel i ja no han provat una tercera argumentació.

El govern espanyol i el PP han basat la política catalana en l'exabrupte i les falsedats i, passat un any, comproven que no han fet sinó afegir benzina al procés. I fent el ridícul: els títols acadèmics no seran reconeguts, us expulsaran d'Europa, no podreu pagar les pensions, perdreu els ajuts a l'agricultura de la UE, tindreu una desocupació del 30%, el valencià ve de l'iber, LAPAO 'maravillao'...

L'estratègia de la por ha estat en realitat la cara amable Per sota circulen les clavegueres. El punt u del seu pla era Artur Mas. Estaven convençuts que tombant-lo el procés es liquaria. Van començar amb una conxorxeta de col·legues entre el director d'El Mundo i el ministre d'Interior publicant una 'soap opera'. Van repescar tots els dossiers dels últims anys i hi van posar tota la imaginació possible, i només van poder fer caure Oriol Pujol. Finalment, s'ho han acabat fent a sobre. Les batalletes d'informes i espies han apunyalat per l'esquena la presidenta del PP a Catalunya, que ha resultat amiga íntima i inductora de la delatora de Jordi Pujol Ferrusola.

L'endemà de les eleccions catalanes, la caverna sencera –també la de Barcelona– feia difunt Artur Mas i el moviment independentista. Però uns mesos i unes enquestes més tard el 'rigor mortis' s'ha apoderat del unionistes: Alicia Sánchez-Camacho, Josep Antoni Duran, Pere Navarro estan més que tocats. També els qui no van remar en la direcció adequada quan calia: Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Lluís Recoder... I resulta que els polítics més ben valorats són els 'radicals' (Junqueras, Fernàndez i Mas), i els altres han estat literalment ensorrats per la demoscòpia.

L'estratègia espanyola la va detallar Aznar: 'Si volen trencar Espanya abans s'haurà de trencar Catalunya.' La idea consistia a fer alçar el cinturó de Barcelona amb la 'rojigualda'. Unes quantes alcaldesses del PSC ho han provat, però s'han trobat en actitud poc elegant votant amb Plataforma per Catalunya contra un dret democràtic, i no hi han volgut insistir. Ho han provat tot: llei Wert per a enfrontar els catalans ells amb ells, manipular el vot a l'estranger, difamar la Generalitat a cada ambaixada del món, escanyar Mas-Colell...

La gran escenificació va ser la manifestació del Dia de la Hispanitat: 6.000 persones a la plaça de Catalunya de Barcelona. S'havien plantejat fer-ne una altra el Dia de la Constitució i ja no s'hi van veure amb cor. La comparació resulta massa sagnant i s'estimen més no comptar-se.

El punt culminant de l'estratègia que han seguit –i el seu últim recurs– és la salmòdia dels tancs. Alguns 'hidalgos' sense responsabilitats de govern han propugnat la intervenció de la guàrdia civil o de l'exèrcit, la supressió de l'autonomia o la inhabilitació del president de la Generalitat. Però, recorrent al llenguatge casernari que correspon, no tenen pebrots. S'entén que fins i tot en una democràcia feble com l'espanyola per materialitzar una intervenció cal una base jurídica i parlamentària. Segons la constitució, és l'executiu que ha de mobilitzar les tropes. Els militars no poden prendre la decisió tots sols. Cal pensar que hi hauria també un debat parlamentari. Rubalcaba, Chacón... fins i tot Rosa Díez, votarien disparar contra els catalans? Ho faria Rajoy? Que se sàpiga, ni el parlament ni el consell executiu no han violat cap precepte constitucional ni ho pensen fer. Fer un referèndum no contravé cap llei; de fet, Jordi Hereu en va fer un. I el pot organitzar l'AMI. Inhabilitaran centenars de batlles? Ara s'han muntat un Tribunal Constitucional a mida. I què?

És viable la proposta de Vidal-Quadras d'un escamot de la guàrdia civil ocupant la Generalitat. La pregunta és: què farien l'endemà? Suspendrien les llibertats públiques 'ad aeternum'? Quant de temps aguantaria la borsa una ocupació policíaca? Haurien de conculcar els drets electorals dels catalans, perquè és obvi que a les eleccions següents els partidaris de la independència ja no serien 54% contra 23 %. Tot això és el que a Madrid sospesen ara que comproven que els falla el pla A. I senten una suor freda.

Fora no hi tenen gaires amics, com es va comprovar amb l'expropiació de Repsol YPF a l'Argentina. La UE travessa el pitjor moment de la seua història. Financerament, acumula un fracàs darrere l'altre –en bona mesura per culpa d'Espanya– i si li fallés el puntal més essencial, la convivència i els drets humans, què li quedaria? Europa entraria en una espiral irrecuperable. D'ací ve l'avís de David Cameron a Rajoy que la voluntat d'independència dels pobles ha de ser respectada. Coneixen els espanyols i no poden permetre una actuació antidemocràtica contra set milions i mig de ciutadans europeus. Un Kosovo al meridià de Greenwich? Brussel•les vigila perquè saben que aquesta trepa són capaços no solament d'ensorrar-se a ells mateixos, com van demostrant, sinó d'ensorrar la Unió sencera.

Cada generació de catalans s'ha rebel·lat d'una manera o una altra contra Espanya i tradicionalment ho havien solucionat bombardejant Barcelona. Van despistats perquè per primera volta a la història veuen que no poden fer res davant d'un poble unit, alegre i combatiu, per dir-ho a la valenciana. Si deixen de fer-se trampes al solitari –i de creure's els sainets dels diaris de José Manuel Lara i Pedro José Ramírez– s'adonaran que això és un moviment popular que arriba del fons dels temps i que arrossega els polítics, i no a la inversa. Només que un 10% dels qui es van mobilitzar l'Onze de Setembre o durant les consultes populars baixi al carrer...

Fet i fet, seria fantàstic que enviessin alguna tanqueta o que trenquessin alguna urna. Faria goig de veure nens catalans posant clavells a la boca dels canons, o àvies mostrant la papereta del sí a les càmeres de la CNN. Seria el favor definitiu a la causa. Posats a demanar, que enviïn la tanqueta a la tardor, perquè l'agenda de 'happenings' sobiranistes queda una mica buida entre l'Onze de Setembre i Sant Jordi. La primavera i l'estiu els tenim ja molt atapeïts amb actuacions musicals i actes a l'aire lliure.

Han cremat la pólvora de la guerra bruta i a Madrid tenen, ara mateix, algun problemet propi. El Concert per la Llibertat els ha mostrat que aquí queda molta energia i comencen a sentir vertigen. La cadena humana els tallarà la digestió.

Eugeni Casanova

Periodista i filòsof

Article publicat al diari digital Vilaweb el 18 de juliol del 2013-08-25

Els dos eixos i l'últim cagarro

S’està perfilant un poble català autònom, al marge dels partits. Un subjecte polític crític i tan divers com ho són tots els pobles. Això ho afirma l’Anna Punsoda, una periodista filla de Concabella, la Segarra, que va llicenciar-se en periodisme i en filosofia a Barcelona i ara està instal·lada a Hamburg, on comenta l'actualitat política i cultural d'Alemanya. Amb la visió ampliada que li proporciona la distància, ha escrit un magnífic article que podeu llegir tot seguit al nostre Blog, i on afirma: “A dia d’avui encara hi ha qui parla de dos eixos, progressisme i nacionalisme, que agafant-los contraposats ja no serveixen per explicar el país” Ara que molts estem de vacances i podem llegir una mica més, val la pena esmerçar uns minuts del nostre temps de lleure repassant les consideracions que fa aquesta periodista catalana al seu article.

Els dos eixos i l'últim cagarro

Entre els meus amics hi compto un bolxevic que abans votava ICV i que ara vota la CUP. Sempre que sortim a sopar, la conversa s’encalla als mateixos episodis: si els germans Badia eren o no dos feixistes que, sota l’aura de la catalanitat, van ataconar els obrers impunement, si els d’UDC exageraven l'anticatalanisme de la CNT per victimitzar-se i apropar-se als conservadors espanyols, si el president Pujol va aportar unitat i orgull a un poble apallissat, o si el ‘tites, tites’ va ser el joc per engreixar la família.

Sempre donem tombs a si el catalanisme era i continua sent l’amenaça que uns quants exhibien a Madrid per forrar-se gràcies a la misèria de molts catalans. I donem tombs i més tombs a fins a quin punt la lluita social s’ha usat, a Catalunya, com un mecanisme d’espanyolització amable i subtil. Fa deu anys, el meu amic i jo érem la pubilla en estat de xoc perquè a la Barcelona socialista es parlava molt castellà, i el noi perpètuament indignat per l’imperi de Convergència i la complicitat de la classe mitjana. Érem un vot a favor de l’Estatut, perquè val més això que un cop de roc a les dents, i un vot en contra, perquè l’oportunista del president de dretes vol l’amor de Zapatero al preu de vendre’ns un cagarro d’Estatut. Ara som dos farts de la puta, la Ramona, els tertulians sempre fidels al guió i els intel·lectuals que parlen de ‘dreta sobiranista’ amb sous de quatre mil euros, que no dic que no ho puguin fer, només dic que cal entendre que fa emprenyar.

Explico això perquè a dia d’avui encara hi ha qui parla de dos eixos, progressisme i nacionalisme, que agafant-los contraposats ja no serveixen per explicar el país. S’està perfilant un poble català autònom, al marge dels partits. Un subjecte polític crític i tan divers com ho són tots els pobles. No hi ha catalanista, ni amb carnet d'ICV, capaç de justificar un Pedro Guerra dient que no vol cantar al Concert per la Llibertat perquè aquella ja no és la seva causa. I tret dels militants més fanàtics, no hi ha convergent que no perdi la cara de vergonya pel cas Palau.

És cert que encara tenim molts tics provincians, com les corrues d’independentistes manifestant-se a la seu del PP. O com els encomis d'autors nostrats en articles com ‘Una solució política per a Catalunya'. De veritat volem que ideïn una solució per a Catalunya, com si fossim el seu fill rebec? Necessitem tutela? Som o no som un ens independent, una nació? Ho tenim tot per ser una nació com les altres, des de lladres d’americana a monges bolxevics. Ho tenim tot, excepte, potser, la capacitat de confiar i de perdonar-nos. Quan jo era petita, a casa van riure's del meu pare perquè va votar el PI, l’exitós partit de l’Àngel Colom i la Pilar Rahola. Els que aleshores se’n reien, fa dies que van a manifestar-se amb l’estelada. Me’n guardaria prou de fer-los cap retret, perquè em sembla que la base d’un poble és la comprensió profunda dels seus ritmes i les seves pors. Comprenc perfectament que fa mig any el meu amic bolxevic no es refiés dels moviments de Convergència, però a les altures que som hauríem d’anar acceptant que el president Mas, en aquest sentit, ho està fent bé.

Potser d’aquí a dos anys podrem deixar de llegir Catalunya al dictat d’Espanya, alliberar-nos dels dos eixos i del seu encreuament, que perverteixen conceptes i el sentit dels vots. Caldrà pressionar Convergència perquè no accepti el tracte de finançament autonòmic o el traspàs de competències que oferirà Rajoy. Caldrà estar atents a les noves gestes del Cerillo del Palace, que mirarà de convertir-se en el príncep d'una Navarra catalana, amb el suport de la dreta i l’esquerra espanyoles. Caldrà vetllar perquè ERC no perdi electorat si aprova uns pressupostos terribles el 2014, a canvi de dia i hora de la consulta al mateix any. I caldrà mirar que els de més a l'esquerra no quedin al marge del moviment general, com a la Diada. Perquè no sé si cal o no encerclar La Caixa, però sé que som en un moment clau. No tornarem a tenir una conjuntura com la d'ara. Una Espanya tan debilitada, una Convergència entre l’espasa i l’espasa, un PSC sense discurs, un líder d’ERC que no molesta ningú i que no diu cap bajanada. Un any i mig, a tot estirar dos, i podrem tenir els mateixos problemes que els de qualsevol Estat, imagini's si som ambiciosos. Dubto que el meu amic i jo ens posem mai d’acord pel que fa a Companys, a la CNT o al president Pujol. Però estaria bé que, quan ens jubilem, no haguem de discutir si els els nostres bolxevics no podien fer altra cosa que posar-se de cul al procés perquè va liderar-lo el president de Convergència. Estaria bé no rabiar perquè PP i PSOE, per debilitat d’ERC i CiU, ens van colar el gol més gros de la nostra història democràtica. I potser ara no podem fer res més que tirar endavant amb el líder d'un partit amb la seu embargada, però també estaria bé poder dir que el cas Palau va ser l'últim cagarro que, en nom de Catalunya, ens vam empassar.

Anna Punsoda

Periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 15 d’agots del 2013

Són bojos, aquests catalans!?

La lingüista alemanya Alina Moser es defineix com a alemanya catalanoparlant, o catalana alemanyoparlant i afirma que el poder més gran dels catalanoparlants és parlar la seva llengua. Alina Moser és la protagonista del documental “Són bojos, aquests catalans!?” que, dirigit per David Valls, recull durant més d’una hora, l’experiència de la l’Alina en el viatge que va fer amb la seva furgoneta per tot Catalunya i on explica les dificultats que te una noia que només parla alemany i català per desenvolupar-se pel nostre país. Aquesta jove lingüista alemanya sosté en un vibrant article publicat a Núvol que el futur de la llengua catalana depèn sobretot dels catalans. El documental el podeu veure en el següent enllaç

http://vimeo.com/65124539

i l’article on explica la seva experiència i la visió que ha pogut obtenir una persona estrangera que ha après el nostre idioma, del fet que a Catalunya i convisquin dues llengües, les seves dificultats i els problemes en que ella mateixa s’ha trobat, el podeu llegir en el nostre Blog.

Escollim cada dia en quina llengua volem viure

Quan la gent em pregunta si és veritat que no parlo castellà ho acostumen a fer amb una cara entre desconcert i incomprensió. Això sí, la majoria de gent agraeix el meu aprenentatge de la seva llengua amb un afecte i uns ulls brillants que em fan sentir tan important que em fa vergonya… Però és curiós, perquè si ens ho mirem fredament, no seria el més normal aprendre la llengua pròpia del territori on un se n’hi va a viure? Sembla que gairebé 40 anys després de la caiguda del règim franquista encara no han assumit que la seva llengua ja és -o al menys podria ser- lliure.

Per calmar el lector que ja es comença a mossegar les ungles de nerviositat, li puc dir que sí, que després de dos anys vivint a Catalunya, també parlo -o al menys entenc força bé- el castellà. Ara, això és una bona notícia? No n’estaria gaire segura. He vingut a viure a Catalunya, sabent només català, com podria haver anat a Islàndia, sabent o aprenent només l’islandès. Però òbviament a tothom li sembla normal que hagi après, a més a més, una altra llengua, la castellana, que jo no he triat lliurement. En canvi, a Islàndia dubto que algú m’hagués exigit l’aprenentatge de l’anglès o del danès, que allà són les llengües que s’ensenyen obligatòriament a l’escola, si no fos per temes laborals. No us sembla curiós?

I parlant del tema laboral, em ve al cap una situació molt reveladora que vaig viure fa poc més d’un any, buscant feina a l’àrea metropolitana de Barcelona. Havia enviat un currículum a una empresa que buscava parlants nadius de l’alemany que parlessin català també, per un servei d’urgències d’atenció telefònica. Quan vaig veure l’anunci vaig pensar: Vaja, em busquen a mi! I sí, em van trucar pocs dies després.

La senyoreta a l’altra banda, per desgràcia, només parlava castellà, així que vaig fer un esforç per fer-me entendre en la seva llengua, perquè aleshores ja m’havien encomanat que millor no parlar en català en segons quines situacions. (És sorprenent amb quina rapidesa assumim els prejudicis lingüístics.) Però al cap d’una estona de conversa prou esperançadora em va preguntar pel meu castellà, perquè al meu CV deia que en tenia un nivell bàsic, només. Jo, sincera i convençuda que això no podia influir en el procés de selecció, ja que buscaven algú que parlés català i alemany, li vaig dir que això era correcte, que no el portava massa bé. Greu error. Amb una frase havia perdut l’accés a la feina. “Moltes gràcies, quan hagis après castellà torna a enviar el CV.” Com? La veritat és que em vaig quedar parada.

Avui només en puc riure, de la meva innocència d’aleshores. Molt probablement hauria pogut fer aquesta feina sense problemes i fins i tot m’hauria ajudat a practicar una mica el castellà. Però m’havia descuidat d’un detall molt important: El català, al mercat laboral de Catalunya mateixa, és un suplement i no pas un requisit imprescindible com ho és el castellà. Un anunci, escrit en català, i demanant una persona que parli català i alemany, dóna per suposat que el lector sàpiga castellà també… Així està el català a la Catalunya del segle XXI.

Aquesta situació, com moltes altres que m’he trobat al llarg de dos anys, posa en evidència quina és la llengua dominant, la llengua comuna, d’aquest territori. Ens pot agradar o no, ho podem percebre com a problema o no, però en tot cas és inútil negar aquesta realitat, perquè ens negaríem la possibilitat de reaccionar i de canviar-la

En aquest sentit, la meva estratègia per defensar la llengua catalana no es basa en cercar els culpables per l’estat actual d’aquesta, sinó en animar cada parlant o futur-parlant a fer-la servir, amb la rigorositat necessària, en tots els àmbits de la vida on hauria de ser normal la seva presència, o millor dit: on un parlant nadiu desitjaria poder fer-la servir. Però això requereix una reflexió de cadascú sobre les seves necessitats, les seves ambicions. Ens hem de preguntar on volem arribar i on ens trobem respecte a això. Perquè a vegades sembla que els catalanoparlants, després de tants anys de repressió, s’acontenten amb “coses a mitges”, amb un ús “normalitzat” que en algunes ocasions només arriba a ser superficial.

Trobem exemples per aquesta superficialitat al llarg del viatge que vam fer amb el documental “Són bojos, aquests catalans?!”, que parteix de la idea del lingüista David Valls, per exemple just al principi, entrant a una farmàcia, on sí m’atenen en català, però no em poden oferir cap medicament amb el prospecte en català. O també al supermercat, on puc trobar amb més facilitat productes etiquetats en la meva llengua materna que no pas en català. Però a part de les situacions que vam poder retratar en aquests 70 minuts de documental, puc anomenar uns quants exemples de la meva experiència pròpia més enllà de la càmera.

Una situació que em fa especialment molta gràcia és quan un dia vaig demanar una magdalena a una parada d’aquestes del metro de Barcelona i la senyora em va respondre en anglès, com si li hagués parlat en una llengua estrangera. També m’he trobat que al Servei Català de Trànsit ningú no em va poder atendre en català ni em van donar l’examen del carnet en català que en principi havia demanat prèviament. Aquí he de dir que tampoc no em vaig queixar, perquè d’alguna manera anava a favor meu, ja que tot el material disponible a internet per estudiar era en castellà i així ja m’ho havia après en aquella altra llengua. Al lector li pot semblar normal, però poseu-vos dins la meva pell i digueu-me com us semblaria vist des de fora…

Però tornem al què deia abans: No busco culpables. Busco incitar els parlants a observar amb esperit crític l’ús que en fan de la seva llengua en cada moment de la seva vida quotidiana. Jo no sóc cap purista que vol fer desaparèixer qualsevol (suposat) castellanisme de la llengua catalana. No crec que el camí per mantenir aquesta llengua vagi per aquí. O al menys, no veig com a amenaça una paraula com “bueno”, que fins i tot jo he adaptat instintivament, d’alguna manera. Més aviat em preocupa l’ús indistint de les dues llengües, del català i del castellà, cosa que molta gent anomena “els beneficis del bilingüisme”. Però el bilingüisme, en un sentit rigorós, seria la igualtat entre les dues llengües i implicaria que tothom les parlés, que l’etiquetatge es fes en les dues llengües i que al cinema pogués veure tants films en una com en l’altra llengua.

Per a que passi això, encara quedaria molta feina a fer. Aquesta no la farà ningú altre per a nosaltres. Ni els polítics ni els mestres i professors. Ni els de Madrid ni els de la Generalitat. I llavors, també ens hem de preguntar si el bilingüisme realment és un objectiu desitjable, perquè no sabria dir cap exemple hagi funcionat del tot. Però això ja és un altre tema.

Vaja, quin discurs més fatalista! – podrien dir alguns lectors. Jo els dic que no es preocupin, que el futur de la seva llengua -o de les seves llengües- el tenen entre les seves mans. Si la pròxima vegada que es trobin amb una situació igual o semblant a una de les què he descrit més amunt pensaran en aquest article o reflexionaran sobre la posició que volen que tingui el català a la seva vida ja estaré més que contenta. Per mi és aquest, el camí. Escollim cada dia en quina llengua volem viure. I això ens dóna més poder que a qualsevol polític.

Alina Moser Dubbel

Estudiant de lingüística.

Article publicat al digital de cultura NÙVOL el 29 de juliol del 2013

"Mirada torticera"

Deu meu! Quan vaig escoltar aquestes paraules en boca del ministre Montoro, vaig recular en el túnel del temps fins a l’època del Franco. Quin lèxic, senyor! “Torticero” és un adjectiu que s'empra ... Des del segle XIII! ... per designar quelcom injust. I tant que ho és d’injust ministre Montoro l’objectiu de dèficit fiscal per a Catalunya de l'1,58% que vol imposar a Catalunya per l’any 2012. Ja ho diuen a Castella: “Quien parte y reparte se queda la mejor parte”. O si ho prefereixen en català, tot emprant els mots del conseller Mas-Colell:  qui remena la cassola es queda el millor tall. I això és el que ha fet l’estat en repartir el dèficit permès per Europa per al conjunt de les administracions. Si tinguéssim Estat propi ens defensaríem per nosaltres mateixos. No és cap privilegi perquè és també un risc. Només tindríem el nostre paraigua i l’hauríem de fer anar amb prudència, però seria el nostre i no te l’ha de deixar l’estat, que te’l deixa ple de forats, amb barnilles trencades i damunt te’l cobra. I ja ens anuncien que l’any que ve el paraigua s’encongirà. Ara és el moment de fer pinya entre els qui van sota el paraigua, que som tots els catalans. No els votants d’un o altre partit o d’una o altra ideologia. Els qui ens mullarem per tenir un paraigua ronyós som els ciutadans de Catalunya. I el que més greu sap és que ens en podríem pagar un paraigua de pastor, com Déu mana i aniríem ben servits. Tot depèn de nosaltres. L’escriptor i periodista Vicent Sanchis, opina en el diari El Punt Avui arran d’aquesta “mirada torticera”. Podeu llegir la seva opinió tot seguit.

La ranera autonomista

El Consell de Política Fiscal i Financera –és a dir, el PP– va decidir ahir adjudicar i imposar un objectiu de dèficit fiscal per a Catalunya de l'1,58%. Amb dos decimals i tot, perquè es vegi que són aplicats. L'Estat s'ha reservat el 4,8% per poder fer més vies d'AVE. El president Mas i el seu conseller d'Economia havien proclamat, de manera solemne i insistent, que no acceptarien un dèficit per sota del 2%. Sabien i deien que cada dècima representa 200 milions d'euros de reducció pressupostària. Amb l'1,58, doncs, vestir uns pressupostos vol dir estirar de la màniga dreta i veure com s'escurça l'esquerra. Som on érem i qui sigui ho podrà vestir com vulgui, però la precarietat angoixa i mata. Si encara algú a Convergència dubtava de la jugada audaç que cal mamprendre, s'ha quedat sense arguments. La via autonòmica és una via morta. Misèria i resignació. D'ací al 2014 el govern d'Artur Mas ha de dissenyar l'estratègia de trencament. La unitat dels partidaris del sí. I qui tingui por del foc que fugi.

Vicent Sanchis Llacer

Escriptor i periodista

Article publicat al PuntAvui el dijous, 1 d'agost del 2013