Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




01 d’agost 2013

"Mirada torticera"

Deu meu! Quan vaig escoltar aquestes paraules en boca del ministre Montoro, vaig recular en el túnel del temps fins a l’època del Franco. Quin lèxic, senyor! “Torticero” és un adjectiu que s'empra ... Des del segle XIII! ... per designar quelcom injust. I tant que ho és d’injust ministre Montoro l’objectiu de dèficit fiscal per a Catalunya de l'1,58% que vol imposar a Catalunya per l’any 2012. Ja ho diuen a Castella: “Quien parte y reparte se queda la mejor parte”. O si ho prefereixen en català, tot emprant els mots del conseller Mas-Colell:  qui remena la cassola es queda el millor tall. I això és el que ha fet l’estat en repartir el dèficit permès per Europa per al conjunt de les administracions. Si tinguéssim Estat propi ens defensaríem per nosaltres mateixos. No és cap privilegi perquè és també un risc. Només tindríem el nostre paraigua i l’hauríem de fer anar amb prudència, però seria el nostre i no te l’ha de deixar l’estat, que te’l deixa ple de forats, amb barnilles trencades i damunt te’l cobra. I ja ens anuncien que l’any que ve el paraigua s’encongirà. Ara és el moment de fer pinya entre els qui van sota el paraigua, que som tots els catalans. No els votants d’un o altre partit o d’una o altra ideologia. Els qui ens mullarem per tenir un paraigua ronyós som els ciutadans de Catalunya. I el que més greu sap és que ens en podríem pagar un paraigua de pastor, com Déu mana i aniríem ben servits. Tot depèn de nosaltres. L’escriptor i periodista Vicent Sanchis, opina en el diari El Punt Avui arran d’aquesta “mirada torticera”. Podeu llegir la seva opinió tot seguit.

La ranera autonomista

El Consell de Política Fiscal i Financera –és a dir, el PP– va decidir ahir adjudicar i imposar un objectiu de dèficit fiscal per a Catalunya de l'1,58%. Amb dos decimals i tot, perquè es vegi que són aplicats. L'Estat s'ha reservat el 4,8% per poder fer més vies d'AVE. El president Mas i el seu conseller d'Economia havien proclamat, de manera solemne i insistent, que no acceptarien un dèficit per sota del 2%. Sabien i deien que cada dècima representa 200 milions d'euros de reducció pressupostària. Amb l'1,58, doncs, vestir uns pressupostos vol dir estirar de la màniga dreta i veure com s'escurça l'esquerra. Som on érem i qui sigui ho podrà vestir com vulgui, però la precarietat angoixa i mata. Si encara algú a Convergència dubtava de la jugada audaç que cal mamprendre, s'ha quedat sense arguments. La via autonòmica és una via morta. Misèria i resignació. D'ací al 2014 el govern d'Artur Mas ha de dissenyar l'estratègia de trencament. La unitat dels partidaris del sí. I qui tingui por del foc que fugi.

Vicent Sanchis Llacer
Escriptor i periodista

Article publicat al PuntAvui el dijous, 1 d'agost del 2013