Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 de febrer 2014

SI a la independència de Catalunya (5ª sessió)

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El dijous 27 de febrer passat, es va celebrar a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, la cinquena conferència del cicle “SI A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la valuosa col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Aquesta cinquena conferència es va desenvolupar sota el títol:

¿Perillen les pensions i la seguretat social?


L’exposició i debat d’aquest apassionant tema va anar a càrrec del Sr. Carles Campuzano i Canadès, Llicenciat en Dret i Diputat al Congrés. Portaveu de la Comissió de Treball i Seguretat Social, adscrit de la Comissió de Sanitat i Serveis Socials i de la Comissió de Seguiment i Avaluació dels Acords dels Pactes de Toledo, i també portaveu adjunt de la Comissió de Cooperació Internacional per al Desenvolupament i de la Comissió per al Estudi del Canvi Climàtic. Vocal de la Delegació Espanyola a l’Assemblea Parlamentària de l’Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE).

L’acte va ser seguit amb molt d’interès per nombrós públic que omplia la Sala d’Actes de l’Acadèmia. Tot seguit podeu llegir un breu resum de la seva brillant exposició:

El conferenciant va començar afirmant que els jubilats i pensionistes, ha estat de llarg el col·lectiu que menys ha pogut notar aquesta crisi que estem encara patint, ja que malgrat no s’han augmentat les pensions en la mesura adequada, els diners pagats als jubilats han estat la única font d’ingressos de moltes famílies. Si tenim en compte, que l’atur a Catalunya és del 22% (Espanya és d’un 26%) moltes famílies a l’atur, subsisteixen gràcies a les pensions del jubilats, aquest drenatge del poder adquisitiu, comporta un agreujament de la precària situació en que es troben abocats molts treballadors.

Dit això cal constatar que el govern del PP, valent-se de la seva majoria absoluta, ha trencat el Pacte de Toledo en el qual es basaven les pensions, i amb la nova llei de pensions ha substituint la seva actualització segons l’IPC, per un càlcul abstrús difícil d’entendre i que només serveix per justificar un sistema que empobreix als pensionistes, i que resumint es pot dir que, en el pitjor dels escenaris possibles, les pensions s’incrementaran anualment en un 0,25 % i en el millor dels casos no seran augmentades més de l’IPC més un 0’25%. Amb aquesta prespectica s’arriba a la conclusió que en el millor supòsit l’increment de les pensions tardarà més de vint-i-cinc o trenta anys a compensar la inflació als jubilats.


El Sr. Campuzano va explicar tot seguit que el pagament de les pensions no es basa en la capitalització de les quotes que han pagat els afiliats, sinó en les aportacions que fan els treballadors en actiu en aquests moments. No hi ha cap compte corrent en un Banc o Caixa a nom del jubilat d’on se li pagui la seva pensió. Només en un moment donat, i preveient l’impacte de la jubilació dels “baby boomers”, es a dir la generació nascuda entre els anys 50 i 60, es va crear un “Fons de Reserva”, durant els anys de bonança econòmica i que en aquests moments els governs, tant a mans del PP o del PSOE, s’han encarregat de polir-se tots els diners i buidar aquest fons. Per tant en aquest aspecte es viu al dia, no existeix cap estalvi. Només es poden pagar les pensions amb els diners que cada mes l’Estat ingressa de les quotes d’empresaris i treballadors, no funciona cap aportació extraordinària dels fons. El que si funciona és aquesta malentesa solidaritat espanyola de drenar els recursos que genera l’economia catalana per afavorir a als espanyols a canvi de res.

La darrera part de la seva conferencia la va dedicar el Sr. Carles Campuzano en avaluar com funcionaria el sistema de pensions en una Catalunya independent. La possibilitat d’una fallida del sistema va dir que era una gran mentida i que només s’utilitza des de l’unionisme per fer por als jubilats, dient-los que no cobraran les pensions si Catalunya esdevé independent. Aquesta fal·làcia cau pel seu propi pes si com es va dir abans, les pensions es paguen amb els diners recaptats, per tant com a Catalunya actualment es recapten més diners que Espanya, podria arribar a succeir que, en un Estat propi, tal vegada les pensions es poguessin augmentar.

Tot seguit el conferenciant va tranquil·litzar als assistents dient que la realitat de la Seguretat Social en una Catalunya independent, és absolutament més favorable a la que s’haurà d’enfrontar des d’Espanya. En la mesura que el sistema de pensions està basat en el principi de repartiment i solidaritat entre generacions, en el supòsit d’una Catalunya independent, la viabilitat del sistema dependria de les cotitzacions i impostos que paguen empresaris i treballadors i no pas d’una decisió de Madrid.

En aquests anys, per altra banda, s’ha generat un Fons de Reserva que permet fer front al dèficit d’ingressos que té el sistema des de 2010 i que és el resultat dels acords del Pacte de Toledo . El Fons de Reserva s’explica de manera molt significativa pels excedents generats des de Catalunya en anys de bonança. Per altra banda cal tenir en compte que al teixit laboral català, bàsicament industrial, hi han incorporades les dones. Això fa que la relació entre beneficiaris i cotitzants, permeti uns ingressos que permetran garantir el pagament de les pensions. Àdhuc, la situació futura de les pensions d’una Catalunya independent són més favorables que a la resta d’Europa.Una Catalunya independent hauria d’afrontar en aquesta matèria els mateixos reptes que la resta de països europeus: l’envelliment de la societat i el seu impacte econòmic i la globalització i la competència global; certament amb millors condicions amb les que ho estem fent amb l’actual dependència de Madrid.

Per finalitzar la seva esclaridora intervenció, el diputat Campuzano va fer una breu reflexió sobre el futur del càlculs per fixar les pensions, dient que potser ha arribar l’hora de estudiar que els augments d’aquestes prestacions vagin més lligats a la riqueza o al PIB del país, que no a la inflació. Es un debat que està viu i del que se’n parla en molts espais especialitzats.

Cal afegir que el Sr. Carles Campuzano va estar acompanyat en aquest acte per la també diputada al Congrés Sra. Lourdes Ciuró i per aquest motiu, el públic que omplia la sala, amb una important presència de jubilats, van dirigir nombroses preguntes a ambdós diputats, en el col•loqui que es va obrir en acabar la conferència, demostrant l’interès que va despertar el tema entre els assistents. Finalment tant el Sr. Carles Campuzano com la Sr.Lourdes Ciuró van ser acomiadats amb grans aplaudiments.

10 de febrer 2014

Canvis a La Vanguardia

Fa pocs dies que ha canviat la direcció de La Vanguardia, i sembla que la nova Vanguardia de Màrius Carol fa enyorar l'antic director, en José Antic. Potser llegint l’article que amb el títol “Torna, Pepe, Torna” ha escrit el periodista Andreu Barnils, ens podem fer càrrec dels canvis que s’estan produint en aquest diari i potser també en el programa de 8TV que dirigeix en Josep Cuní, tots dos propietat del Grup Godó. Llegiu l’article i opineu.


Torna, Pepe, torna

Aquest és un resum de La Vanguardia d'aquests darrers dies. Ha estat una setmana per a emmarcar.

Dimarts 4 de febrer.
La Vanguardia presenta el nou equip directiu. Són els homes escollits pel nou director, Màrius Carol. Ací els teniu en formació
http://www.lavanguardia.com/comunicacion/20140204/54400808657/marius-carol-presenta-nuevo-equipo-directivo-la-vanguardia.html .
Entre les novetats, Albert Gimeno. Fins fa quatre dies, gener del 2014, Albert Gimeno treballava a les ordres del PP, al Ministeri de l'Interior espanyol, departament de Premsa. Gimeno va entrar a La Vanguardia l'any 1993, però del 2012 al gener del 2014 va treballar per al ministre Jorge Fernández Díaz. Així doncs, durant un parell d'anys, La Vanguardia tenia un ex-treballador a les entranyes del Ministeri d'Interior. Ara, en canvi, i ja en plena època de Màrius Carol, passa a l'inrevés: és el Ministeri de l'Interior que té un ex-treballador a les entranyes de La Vanguardia. En aquest joc de tres bandes, molta sort a tothom. Sobretot.

Dijous 6 de febrer.
La Vanguardia publica a la seva pàgina web una reunió entre els presidents Artur Mas i Mariano Rajoy a la Moncloa. Minuts després, premsa de la Generalitat anuncia que el president Artur Mas es troba sol al despatx de Barcelona. Twitter, durant hores, va mofar-se de la pífia. Alguns van dir que La Vanguardia tenia tantes ganes de diàleg que s'inventa reunions. Alguns altres, que no tenia res a veure amb La Vanguardia. Que era el govern, que filtrava una notícia per veure qui era l'espieta. Una maniobra per a saber per on es filtra informació. Vés a saber. Sigui com sigui, La Vanguardia va fer marxa enrere. Va despenjar la notícia. Jo diria que aquest error no hauria passat amb Pepe Antich de director.

Divendres 7 de febrer.
La Vanguardia amaga les xifres d'una enquesta sobre la independència. L'enquesta, encarregada pel Grup Godó va ser anunciada al programa de televisió '8 al dia', que presenta Josep Cuní. Doncs resulta que el Grup Godó no dóna els resultats finals del sí-sí. L'abstenció, tampoc no s'ensenya. Increïble, però cert. La notícia que en va fer La Vanguardia és una notícia increïble de llegir. Vinga dades (fins i tot separades per sexe!) però el sí-sí i l'abstenció no apareixen enlloc. Un autèntic festival. I encara sort de Pilar Rahola, que al programa '8 al dia', en directe, va pressionar magníficament bé Josep Cuní perquè donés les xifres de l'abstenció. A Cuní, quan les deia, semblava que li arrenquessin un queixal: un 10,8% d'abstenció. Només aleshores, amb totes les dades a la mà, es podia saber el tant per cent de SÍ-SÍ final.

Dissabte 8 de febrer.
Llegiu aquest article del politòleg David Sempere, titulat 'El sí-sí puja fins al 52%'. http://www.naciodigital.cat/opinio/7659/si-si/puja/fins/al/52.
És un article demolidor sobre la jugada bruta d'aquest divendres i les dades que amaga. Jo, un altre cop, crec sincerament que una cosa com aquesta no hauria passat amb Pepe Antich de director. Amagar les dades? No, gràcies. Això és un diari seriós. Màrius Carol, en canvi, va tirar pel dret i les va amagar. Va haver de ser Pilar Rahola, un altre cop, que els ho va haver de dir en directe per la televisió. Fluixet, allà al fons, però els ho va dir: 'Això és trampa'. Ho és. 'Chapeau' per ella per haver-ho dit.

En una sola setmana he vist com La Vanguardia manipulava barroerament les dades per a no acceptar que el sí-sí guanyaria el referèndum, informava de reunions que no existien i anunciava que ex-treballadors del Ministeri d'Interior espanyol ara treballarien dins la direcció de La Vanguardia. És, potser, massa per a mi. No hauria dit mai que fos capaç de dir-ho, però aquí ho deixo escrit: torna, Pepe, torna. L'enyorem molt, Pepe Antich. Tot això, amb tu, no passava. O no passava tant.

Andreu Barnils i Carrera
Periodista. Llicenciat en Comunicació

Article publicat al diari digital VilaWeb.cat el diumenge 9 de febrer del 2013

05 de febrer 2014

No és un xoc de trens

Ara resulta que la senyora Susana Diaz presidenta d’Andalusia pot venir a Catalunya a dir-nos que podem fer o dir respecte de la nostra sobirania i negant als catalans el dret a decidir. Imaginem-nos al President Artur Mas fent a Cadis o Sevilla una conferència en la qual donés lliçons als andalusos sobre allò que poden i no poden sentir, pensar i fer, pobret ! sortiria en globus. Doncs aquesta bona senyora vol ser la “guardahuas” (guardaagulles) dels trens per evitar que xoquin. Gràcies peró no cal. Aquesta metàfora del xoc de trens, li serveix magníficament al sancugatenc Jofre Llombart per escriure un article on desmenteix , amb arguments de rabiosa actualitat, aquesta possible confrontació. Tot seguit el podeu llegir.

No és un xoc de trens

Tothom tranquil. No hi haurà cap xoc de trens. No n’hi haurà perquè la metàfora no és vàlida. No hi ha cap tren anant sense control contra un altre. El que hi ha és un tren de 17 vagons i un dels vagons vol decidir si se’n desenganxa. I no el deixen: ni desenganxar-se, ni decidir-ho, ni tan sols dir-ho en una Declaració de Sobirania (que ha estat declarada inconstitucional). Perquè cada cop que els passatgers del vagó anomenat Catalunya intenta aixecar la mà per veure quants volen deixar la resta del tren, llavors entra el revisor, que es pensa que el vagó és seu, i ho prohibeix: no és que prohibeixi desenganxar-se, prohibeix que els passatgers ho votin.

Hi ha un vagó que es planteja desenganxar-se i la resta de vagons no li deixen ni plantejar-s’ho, aquesta és la metàfora. I Susana Díaz no pot presentar-se com la guarda-rail que amb un canvi d’agulles pot evitar el xoc de trens perquè ella presideix un dels vagons que es nega a la llibertat de l’altre. Són els mateixos vagons que fa uns anys veien en aquesta Catalunya no només un vagó sinó la locomotora que els tirava endavant. I ara, aquests són els mateixos que li diuen que per sí sol, aquest vagó no se’n sortiria. Curiosa contradicció: un vagó pot tibar els altres setze, però per sí sol ni tan sols arrencaria.

Però no només això, el revisor també controla quin idioma es parla a dins, i malgrat que els passatgers ja s’havien posat d’acord, ara resulta que –per decret- un 25 per cent de les converses han de ser en castellà. És la última imposició per bé que n’hi han hagut més. Potser el millor resum seria explicar que cada vagó disposa d’un dispositiu per controlar la temperatura interior. Això fa pensar als seus passatgers que poden controlar el fred o la calor de manera autònoma. El que no s’ha acabat d’explicar és que, quan li convé, el revisor imposa una temperatura idèntica per tot el tren i el que decideixi cada vagó queda inhabilitat. I per tant la funció d’aquest aparell autònom resulta inútil. Inútil no com a insult, sinó com a definició: no serveix per a res.

De fet, durant molts anys, el vagó s’ha pensat que podia decidir tot el que hi passava al seu interior i que fins i tot podia influir en el rumb que prenia tot el tren. Però, parlant de rumbs ferroviaris, el vagó, per exemple, amb prou feines va poder dir res sobre si el corredor del Mediterrani havia de passar, oh meravella, pel Mediterrani. Parlant de Mediterrani, el vagó Catalunya estava enganxat amb el vagó País Valencià i tenien un transmissor de ràdio a través del qual es podien parlar. Ara el revisor ha tallat els cables i a més els ha dit als valencians que la llengua amb què es parlaven no és la mateixa. I atenció: el revisor, després de llegir que l’Acadèmia de la Llengua ha establert que el català i el castellà són sinònims, el revisor ha decidit deixar-ho. Deixar de llegir, vull dir.

És el mateix que va passar la setmana passada, quan diversos vagons van demanar saber quin era l’esforç que aportaven cadascun per tirar endavant el tren. Al principi el revisor va dir que sí, però al final va dir que no. No volia fer emprenyar els vagons que tenen una velocitat de creuer falsa perquè no és la que ells tindrien per sí sols sinó la que obtenen precisament per formar part del tren.

No hi haurà xoc de trens perquè els trens només poden xocar quan es poden veure les cares de tu a tu. I un dels suposats trens del futur xoc no el reconeix, no el veu com un ens propi, sinó justament com una part del seu engranatge. I no concep que aquesta part esdevingui un tot. Però per si un cas, al manual d’instruccions hi té un article on deixa clar que si un vagó es vol desenganxar, l’exèrcit se’n carregarà que no se separin. I davant d’aquestes pretensions, hi ha qui es pensa que amb un pacte fiscal la cosa es solucionarà, el famós xec de trens. No es tracta ni de xec ni de xoc. Es tracta d’agafar el vagó i, com va fer el poeta, fer via fora.

Jofre Llombart
Sotsdirector del programa El Mon a RAC-1

Article publicat a elSingulardigital.cat del dimarts 4 de febrer del 2013