Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de novembre 2014

El dret a no decidir



Aquests dies s’està debatent els avantatges i els inconvenients de la llista única proposada pel President Mas. El periodista Jofre Llombart ha escrit un article lúcid, aclaridor i amb molt més seny que moltes de les opinions vessades fins ara. L'haurien de llegir tots els partits i associacions sobiranistes. Es pensen alguns partits que el govern sorgit de les eleccions amb llista única no treballarà pel dia a dia?. Si els partits pensen això, o són curts de mires o tenen massa ànsia de poder. Serà més aviat al contrari, doncs els diputats escollits podran o no formar part del govern, que estarà format per personalitats especialistes en cada conselleria. Els diputats de la llista única que obtingui la majoria absoluta, hauran de treballar només per assolir la independència. També el Govern. Aconseguir la independència, serà un treball titànic que requerirà tota l’atenció i les forces tan del Govern com del Poble de Catalunya. de tots. Una vegada assolida ja es podran convocar eleccions normalitzades i cadascú  podrà votar l’opció política que cregui més convenient pels seus interessos dins la Catalunya independent. Però ara no. Ara és l'hora de fer pinya i no anar cadascú pel seu cantó, defensant la seva parcel·la ideològica o partidista. Això ja ho faran els unionistes. I que ningú pensi en fer un nou Tripartit que faci fracassar el nostre procés. No els ho perdonaríem mai. Llegiu el magnífic article d’en Jofre Llombart al nostre a continuació.

El dret a no decidir

L’endemà de les eleccions, opció A: els ministres d’afers estrangers de diversos estats obren el diari i veuen que a Catalunya la llista del SÍ ha obtingut més de 68 diputats. Es comencen a plantejar que potser hauran d’acabar reconeixent el nou estat.

L’endemà de les eleccions, opció B: els ministres d’afers estrangers de diversos estats obren el diari i veuen que a Catalunya la llista de CiU obté 36 diputats. No es plantegen reconèixer el nou estat perquè els hi havien dit que “al Salmond català” li calien 68. Diplocat truca cancelleria per cancelleria dient que hi ha una altra llista amb un altre Salmond que ha obtingut també 36 diputats i que junts sumen 72 diputats. No way, li diuen.

Aquesta situació per si sola explica ja la idoneïtat de la llista única però n’hi ha unes quantes més, per exemple, l’efecte sorpresa. Aquest procés s’està fent a base de cops d’efecte que provoquen una doble reacció: il·lusionen als que hi donen suport i descol·loquen Madrid. Repassem: quan hom es pensava que Mas anava de farol després del NO al pacte fiscal, el president va convocar eleccions anticipades el 2012. Quan ningú donava un duro per un pacte CiU-ERC, les dues formacions van establir un acord pel govern i la consulta. Quan es creia que no s’arribaria a cap acord per la pregunta i la data, CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP van fer-se un selfie-determination a Palau. Fins que no es va signar el decret de convocatòria ningú es creia que Mas anés a fer-ho. I malgrat totes les dificultats, desencontres i matisos, el 9N es va acabar fent amb gran satisfacció col·lectiva i enuig estatal. Doncs bé, per mantenir aquesta línia, sembla que la fórmula més oportuna és la d’una llista unitària (que no única, compte). Unes eleccions anticipades amb llistes separades és un esdeveniment ja conegut i amb lectures conegudes. Eleccions anticipades amb candidatura conjunta és una novetat per a tothom i, més important que això, el que Madrid més tem.

Aquests dos efectes –projecció internacional i conflicte legalitzat amb l’Estat- són molt poderosos, però hi ha un altre argument que per sí sol hauria de fer reflexionar els qui estan en disposició de promoure o frustrar aquesta candidatura. És un argument més sentimental que polític, ho entenc, però la revolta dels somriures i dels ulls humits el 9-N es nodreix també d’aquest component emotiu. L’argument és en realitat una pregunta: Perquè hem d’escollir entre Mas i Junqueras, Herrera o Fernández? Les eleccions tindran, agradi o no, un caràcter plebiscitari i per tant també d’aprovació o rebuig dels que han portat el procés fins aquí. En uns moments en què la classe política té mala premsa en general, és just reconèixer que a Catalunya s’ha estat felicitant els diferents líders més enllà de les simpaties de cadascú. Hem vist votants de Mas felicitant Joan Herrera. Hem vist militants d’Esquerra aplaudint gent d’Unió. Hem vist David Fernández abraçant-se amb el president de les retallades. Com es reconeix tot això? Perquè votant a Mas s’ha de renunciar a votar a Junqueras? Perquè votar ERC ha de castigar CDC? Com pot ser que votant a la CUP es perdi el suport a la resta de formacions que han co-liderat la cosa? O enfocat d’una altra manera: encara no hi ha hagut manera humana de poder ratificar oficialment el pacte del 12 de desembre passat pel qual es va definir la consulta. El que més s’hi va acostar (amb una aclaparadora majoria sobiranista) van ser les eleccions europees però pel simple fet que la CUP no s’hi va presentar, el test ja no val. Però si tenim en compte que el 9N van anar a votar 2.350.000 catalans, els promotors polítics de la consulta sí que es poden sentir avalats.

Si la llista, a més, es defineix com una candidatura de país i no com a una sopa de lletres de partits polítics, l’eina pren més força. Si després de Mas i Junqueras s’hi col·loca l’ANC, Òmnium, l’Associació de Municipis per la Independència, Súmate, i altres personalitats de diferents àmbits, la salsa quedarà perfectament lligada: un objectiu homogeni però cadascú aportant-hi els seus ingredients.

El repte que hi ha per davant, doncs, és històric, però també estratègic i –que no ens faci por la paraula, si us plau- patriòtic. Dit d’una altra manera: si una persona de CiU no vol anar a una llista perquè hi ha gent d’ERC, o pel contrari, una persona d’ERC no vol anar a una llista perquè hi ha gent de CiU, el recel és legítim però que quedi clar que, per davant de l’objectiu de la independència hi està posant altres objectius polítics. Uns altres objectius igualment molt legítims, però aleshores que consti pel futur que s’han posat per davant altres coses que s’han considerat més prioritàries que no pas construir un nou Estat.

Jofre Llombart
Periodista

Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 29 de novembre del 2014

20 de novembre 2014

La bomba del 9N

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha assegurat aquesta tarda que "fa pena" i és "altament decebedor" que quan un poble "com el català vol expressar l'opinió a les urnes la reacció de l'Estat acabi sent als tribunals i a la Fiscalia". Tot això es conseqüència de la bomba democràtica que va significar el 9N. Tal com diu en Quim Torra en un article que podeu llegir en el nostre Blog i en el que acaba demanant: "Per això, una darrere petició: senyores i senyors dels partits polítics, abans que ens fiquin a tots a la presó, serien tan amables de consensuar com marxem ja d'Espanya? Tenim pressa. Ens hi va la llibertat, la democràcia i la llibertat d'expressió".

La bomba de conseqüències democràtiques devastadores

Tant la Sra. Sánchez Camacho com el Sr. Iceta, preocupadíssims, alertaven de la frustració que tindrien els catalans el 9N. Tenien raó, a mitges.

Perquè efectivament, el 9N ha estat una gran, immensa, colossal, fabulosa frustració. Aquesta és la part de raó que tenen. Però en canvi, s'equivocaren completament del subjecte: ells, precisament ells, i l'unionisme en general, han estat els frustrats. Veiem-ho en detall:
  1. La frustració del PP: el 9N ha fet explotar en mil bocins els precaris equilibris de la dreta espanyola. De fet, quan la democràcia és a penes una finíssima pell, sota la qual la monstruositat s'amaga, aquestes coses acostumen a passar. I els llops devoren les hienes i les hienes devoren els carners i els carners assalten les ovelles. Un espectacle abracadabrant que ha tingut un final espectacular quan amb tot això dels fiscals assignats a Catalunya -que no catalans- se'ls ha acusar d'estar "contaminats". Contaminats!, Verge Santa.
  2. La frustració de la carcassa estatal de funcionaris i institucions: noves institucions de l'Espanya eterna -eternament decimonònica- que fins ara no havíem tingut el gust de conèixer s'uneixen a la troupe del Consell d'Estat, del Consell de Ministres, del TC, del TS, del CNI. Aquests dies hem descobert la fiscalia. L'edifici de l'estat espanyol s'ensorra i cau a trossos. La putrefacció surt a la superfície i les clavegueres actuen de manera bestial. Tot l'estat és avui una claveguera. Per cert, l'exèrcit s'ha sumat també a la festa.
  3. La frustració dels predicadores unionistes: veure el Sr. Arcadi Espada contorsionar-se de dolor i llençar esgarips des de les vísceres per la victòria del 9N és un espectacle històric. Com ell, els predicadors unionistes s'han llençat a clamar des de les seves trones la fi del món tal i com l'hem conegut fins avui.
  4. La frustració de la tercera via: si hi ha un perdedor clar després del 9N i l'anunci de la querella contra el President és la tercera via. La derrota és total i sense condicions, històrica, i s'endú per endavant el seu màxim pal·ladí, el Sr. Duran Lleida. Les jornades que celebraran aquest cap de setmana seran més semblants a un enterrament que a unes conferències.
  5. La frustració del PSOE i PSC: el 9N -i la querella- ja ni posen al PSC contra la paret, i no perquè no hi hagi paret, sinó perquè pràcticament no hi ha PSC. L'anunci que els militants catalanistes (Nadal, Tura, Geli, etc.) abandonen el partit és l'estocada final. El PSC del Sr. Iceta encara serà més petit que el PSC del Sr. Navarro i es veu abocat a un procés de minorització accelerat, i cada minut que passi encara serà més i més residual. Acabarà volatilitzant-se.
  6. La frustració de Podemos: les declaracions del Sr. Pablo Iglesias afirmant que la Generalitat no té competències per fer una DUI i que el procés s'ha de fer d'acord amb la legalitat, fa que, ara mateix, la Sra. de Gispert, amb el seu vot de SíSí contra l'estat, sigui molt més revolucionària que el Sr. Iglesias. La resposta pedrosanchista del Sr. Iglesias al repte que planteja Catalunya el suma a la legió d'estatusquosites espanyols. Tot ben normal i esperable. I és que, per Catalunya, entre aquest senyor i un Cánovas del Castillo, per exemple, no hi ha cap diferència.
El 9N i la querella de la Fiscalia espanyola són dues cares de la mateixa moneda. Contra la revolució democràtica catalana, Espanya llança el seu exèrcit d'institucions, funcionaris i lleis. Els mateixos que el dia 9 no van poder evitar que votéssim. Catalunya no va votar, va exercir la seva sobirania, va vèncer. Per això el dia 9 és molt més que una semifinal guanyada, molt més que un punt de no retorn, és una bomba de conseqüències democràtiques devastadores.

El 9N va aconseguir lligar el dret a decidir amb democràcia; i ara la querella que es presentarà contra el President ho farà amb la llibertat d'expressió d'un poble. Qualsevol demòcrata del món s'ha de sentir interpel·lat i ofès.

Avui, ara, després del 9N, amb la llibertat d'expressió amenaçada, amb les clavegueres de l'Estat impropi abocant tota la merda de manera indiscriminada, ja no es tracta de marxar, sinó de desaparèixer. No ens podrem mirar els ulls i no baixar-nos-els de vergonya si la lluita per la independència ara ja no és sinó a ultrança.

Per això, una darrere petició: senyores i senyors dels partits polítics, abans que ens fiquin a tots a la presó, serien tan amables de consensuar com marxem ja d'Espanya? Tenim pressa. Ens hi va la llibertat, la democràcia i la llibertat d'expressió. Gràcies.

Quim Torra
Advocat, editor i periodista

Article publicat al digital elSingular.cat el dimecres 19 de novembre del 2014

14 de novembre 2014

M'he equivocat

Els resultats de la jornada del 9N han sigut espectaculars. Mes de 2,3 milions d'il·lusionats (que no il·lusos) catalans s’han apropat a les urnes per dipositar el seu vot, impugnant i desobeint el Tribunal Constitucional en un exercici de radicalitat democràtica. Molta gent havia fet travesses sobre la probable participació dels votants i tots ens vàrem equivocar. El mediàtic editor Ernest Folch afirma que "A vegades equivocar-se és meravellós" i a l’article fa una acurada reflexió sobre les errònies previsions que s’havien fet i les conseqüències que la massiva assistència de catalans a la votació poden desencadenar ara en l’esdevenir polític català. L'editor reconeix que "no ha estat una botifarrada sinó una jugada mestra que ha deixat l'Estat en evidència". Si voleu llegir l’article complert podeu fer-ho tot seguit.

M'he equivocat

A vegades equivocar-se és meravellós. Un servidor estava convençut que el nou 9-N, al provocar una esquerda en la unitat dels partits, tindria un suport popular molt inferior al de les anteriors mobilitzacions. Fals: avui ja sabem que va ser una fita històrica malgrat les condicions adverses en què es va celebrar.

Un servidor creia que el seu aire de botifarrada era un greu error. Fals: ha acabat resultant una jugada mestra que ha deixat l'Estat nu i en evidència.

Un servidor creia que no hi hauria garanties democràtiques suficients. Fals: diumenge va quedar demostrat que, malgrat no haver-hi cens, tothom va votar lliurement i ajudat per una organització impecable.

Un servidor creia que el nou format no tindria legitimitat. Fals: que finalment votessin més de 2.300.000 persones, sovint després de cues interminables, converteix l'opinió expressada a les urnes en el mandat més legítim de tot el procés.

Un servidor creia que el Govern tindria un atac de pànic i transferiria l'organització de la consulta a la societat civil. Fals: va assumir tota l'organització i la va convertir en un acte oficial i solemne de la Generalitat.

Un servidor creia que el president Mas no s'atreviria a desobeir el Tribunal Constitucional. Fals: va assumir la responsabilitat i va convertir una simple votació en una rebel·lió col·lectiva.

Un servidor creia que no tindria repercussió internacional. Fals: va ser obertura i notícia destacada de tots els mitjans importants del món.

Un servidor creia que el PP deixaria passar el 9-N sense immutar-se i no picaria l'ham. Fals: mirin la reacció histèrica i acomplexada del Govern central, que va des de les amenaces proferides davant un micròfon lligat amb un cel·lo fins a aquesta querella boja de la fiscalia anunciada a la televisió per la nostra Alicia.

Un servidor creia que les urnes de diumenge no modificarien el futur immediat preestablert. Fals: el 9-N ha fet saltar pels aires les peces del tauler, i de sobte Mas se sent pletòric, Junqueras sembla malhumorat i Rajoy reconeix amb una altra reacció a càmera lenta que ja no controla el conflicte.

Un servidor, i tants altres, crèiem i crèiem, i la realitat per sort ens ha desmentit. Una prova més que el procés català és una contínua i sana cura d'humilitat per als seus actors però també per als seus observadors. Vindran curioses maniobres, però avui toca només reconèixer la realitat succeïda i no la que ha estat opinada.

A vegades equivocar-se és meravellós.

Ernest Folch
Director Editorial d’Edicions B

Article publicat al diari El Periódico el dijous 13 de novembre del 2014

07 de novembre 2014

9-N: els mossos i la retirada de les urnes

Estem a les portes del 9N, un dia que pot marcar per sempre la història del futur del nostre país. Hi ha gent que té por d’anar a votar per si es troba amb la policia catalana que, en principi, és l’únic cos autoritzat a utilitzar la força. Deia també en unes declaracions el conseller Espadaler: “Els protagonistes del 9N no són els jutges, ni la policia, sinó la ciutadania, i, en aquest sentit, volem que sigui una jornada cívica i sense incidents”. Per tractar d’esvair qualsevol mena de temor davant la possibilitat que abans esmentàvem, val la pena llegir un informe, escrit pel periodista Pere Cardús i que respon vuit preguntes clau per entendre qui, com i quan es pot donar l'ordre de retirar les urnes del 9-N. Podeu trobar-lo al nostre Blog.

9-N: els mossos i la retirada de les urnes

L'ordre de suspensió del procés participatiu del 9-N pel Tribunal Constitucional espanyol a instància del govern de Mariano Rajoy ha suscitat interrogants sobre com poden impedir que diumenge es voti. Principalment, la pregunta que es fa més gent és si la policia anirà als punts de votació a retirar les urnes. Malgrat les amenaces proferides pel PP, els voluntaris no poden ser perseguits judicialment pel fet de col•laborar en el procés participatiu. Per això, totes les mirades s'adrecen ara a l'actuació policíaca, bé dels mossos d'esquadra, bé de la policia espanyola i la guàrdia civil.

Quin serà el dispositiu dels mossos?

La direcció general de la Policia de Catalunya, a mans d'Albert Batlle, ha preparat un dispositiu de seguretat equiparable al que s'activa en jornades especials de mobilització ciutadana, com ara Sant Jordi o l'Onze de Setembre. L'objectiu és de vetllar per la seguretat dels ciutadans als llocs on hi hagi concentracions de gent. D'entrada, per evitar de ser acusats de desobediència a la suspensió dictada pel Tribunal Constitucional, les patrulles de mossos es posaran a una distància prudencial dels punts de votació. El dispositiu, que activarà un 40% del cos policíac, serà format fonamentalment per agents de Seguretat Ciutadana i de les Àrees Regionals de Recursos Operatius (ARRO) i de la Brigada Mòbil (Brimo). Seran uns 6.900 agents repartits homogèniament pel territori.

El TC ha ordenat de retirar urnes?

La providència del Tribunal Constitucional espanyol dictada dimarts a instància del govern espanyol no concreta cap ordre de retirada d'urnes per a evitar la votació. El text resol la impugnació dels actes de convocatòria de la Generalitat de Catalunya perquè els catalans manifestin la seva opinió sobre el futur polític i 'la resta d'actes i actuacions de preparació, realitzats o procedents, per a la celebració de la consulta, com també qualsevol altra actuació encara no formalitzada jurídicament, vinculada amb la consulta'. És a partir d'aquestes consideracions genèriques d'on s'hauria d'interpretar una prohibició explícita de les votacions, que —cal recordar-ho— seran a les mans de voluntaris i no dels funcionaris de la Generalitat.

Qui ha de donar l'ordre d'intervenció?

La policia no pot actuar d'ofici en la retirada de les urnes sense una ordre judicial concreta. Aquesta ordre l'han de dictar cadascun dels jutjats dels quaranta-nou partits judicials de Catalunya, amb aplicació exclusiva sobre el territori competencial propi. La decisió judicial pot prendre-la el jutge d'instrucció per decisió pròpia o a instàncies de la fiscalia de l'estat i els fiscals de Catalunya. En qualsevol cas, la decisió no la pot prendre el govern espanyol, sinó que és cada jutge qui decideix com interpreta la providència del TC.

Els mossos s'hi poden negar?

Entre les competències assignades al cos dels Mossos d'Esquadra com a policia integral de Catalunya, hi ha la de policia judicial. Això vol dir que és la policia que rep ordres directes d'intervenció per part dels jutges. Les instruccions dels jutjats al cos de policia no passen en cap cas per les instàncies polítiques i els mossos tenen l'obligació de complir-les. Hi ha una relació directa. És a dir, quan el comissari competent rep una ordre judicial, la trasllada als agents. Si algun agent es nega a complir les ordres judicials, pot incórrer en un delicte considerat greu, perquè ha jurat de complir la llei i fer-la complir. Tanmateix, els mossos poden al·legar que actuen amb els criteris de proporcionalitat i d'oportunitat.

Què són els criteris d'oportunitat i proporcionalitat?

La policia en la seva actuació ha d'aplicar alguns criteris per evitar mals majors encara que tinguin una ordre judicial pendent d'executar. Entre aquests criteris hi ha els d'oportunitat i proporcionalitat, que formen part dels principis ètics d'actuació dels mossos d'esquadra.

El principi d’oportunitat regeix en totes les actuacions policíaques en la mesura que constitueix una exigència d'adequació al cas concret i al marge de discrecionalitat, dintre dels límits del principi de legalitat. La valoració de l'oportunitat de l'actuació i dels instruments jurídics que s'empren requereix un judici de valor sobre si la decisió adoptada és idònia per al fi que es pretén, considerant les circumstàncies dels fets i de les persones. Es tracta d’evitar accions policials que puguin resultar innecessàries, ineficaces o lesives per als drets i esdevinguin inoportunes, amb excepció de quan existeixi una obligació clara i taxativa de portar-les a terme.

El compliment del principi de proporcionalitat, que ha d'entendre's exigible no sols respecte de l'ús dels mitjans coercitius, obliga a actuar d'acord amb l'ordenació jurídica en els seus precisos termes, per garantir, en qualsevol actuació policíaca, l'equilibri just entre la coerció legítima i la protecció efectiva dels drets. El principi esmentat, quan s'acorda la restricció temporal d'un dret, resulta indispensable en funció de la naturalesa i gravetat del delicte suposadament comès.

Què pot fer el govern espanyol si els jutjats territorials no donen l'ordre?

La fiscalia de l'estat, instada pel govern espanyol, podria demanar la intervenció de l'Audiència espanyola per dictar una ordre de retirada de les urnes i d'impediment de la votació amb efectes a tot el territori de Catalunya. En aquest cas, probablement no s'ordenaria la intervenció dels mossos d'esquadra, sinó de la policia espanyola o la guàrdia civil, que són els cossos de seguretat de referència de l'Audiència. Tanmateix, segons els juristes consultats, si arribés a aquest extrem, el govern espanyol faria un ús molt forçat de l'Audiència.

Què hi diu el ministre d'Interior espanyol?

Jorge Fernández Díaz va dir ahir que no tenia cap dubte que els mossos complirien i farien complir la llei i que garantirien que s'acatés la suspensió del 9-N dictada pel Tribunal Constitucional. Considera que no hi ha pas dues legalitats, catalana i espanyola, separades: 'La llei és la llei, aquesta convocatòria no la pot promoure ni organitzar la Generalitat de Catalunya i per tant això no ho poden emparar els mossos d'esquadra.' Per ell, si algú pretén fer realitat una consulta emparada i impulsada per la Generalitat, 'els mossos d'esquadra, per fer complir la llei, ho han d'impedir. No en tinc cap dubte'.

Què hi diu el conseller d'Interior?

Ramon Espadaler ha avisat l'estat que els mossos són 'la policia integral' de Catalunya i, per això, demana que no enviïn els altres cossos policíacs ni agents per al 9-N. 'Tenim la plena competència, l'exercim i ho continuarem fent amb tota normalitat', ha assegurat. El conseller garanteix que els mossos 'compliran i faran complir la llei' durant la consulta. 'El govern no els posarà en el dilema d'haver de triar entre fer complir la llei o fer una altra cosa que suposadament faci el govern', ha afegit.

Espadaler ha deixat clar que els mossos d'esquadra atendran les ordres que els puguin arribar de jutges o fiscalia en relació amb la retirada d'urnes o el tancament de col·legis el 9 de novembre. En declaracions a Catalunya Ràdio, el conseller no creu que s'arribi a aquesta situació, que considera 'extrema', però ha precisat que el cos de mossos d'esquadra, com a policia judicial, respondrà les ordres dels jutges, més que no les del ministeri de l'Interior o de la conselleria. 'El departament no farà res perquè no atenguin la seva responsabilitat. La responsabilitat última és de l'agent, que ha d'atendre l'ordre judicial. Però és una hipòtesi llunyana. En el cas extrem que aquesta hipòtesi es donés els mossos actuaran d'acord amb la llei', ha dit.

I ha esmentat un factor que els agents dels mossos també tindran en compte, si és que reben instruccions directes de retirar urnes: que actuarien amb 'congruència, proporcionalitat i oportunitat.'

Què ha dit el comissari en cap dels mossos d'esquadra?

Josep Lluís Trapero va parlar a final d'agost de la possibilitat que arribessin ordres de retirada d'urnes. Fou en una entrevista a Catalunya Ràdio, quan li van preguntar què farien els mossos. Va recordar que la seva responsabilitat era 'garantir que eren la policia del país i estar preparats per a qualsevol fita de futur que vingui: això fem i això farem'. I va afegir: 'Si ens trobem en aquest dilema, el futur dirà. Això no ens fa por.'

Pere Cardús i Cardellach
Periodista

Article publicat a VilaWeb el dijous 6 de novembre del 2014

03 de novembre 2014

A una setmana del 9N: IMPARABLES

L'analista polític Francesc Abad considera que "la independència només és possible amb CiU i amb ERC". En un article publicat al seu blog, assegura que "políticament és l'única equació possible, de manera que no fem, en cap escenari, res que derivi en un ERC contra CiU o en un CiU contra ERC, perquè això seria la fi del procés tal i com el coneixem i a les portes del seu desenllaç". Ens ha semblat oportú, en aquesta setmana crucial prèvia al diumenge 9N, publicar complert l’article d’en Francesc, que podeu llegir si voleu en el nostre Blog.

A una setmana del 9N: IMPARABLES

Estem a una setmana del 9N, la cita més important amb la nostra llibertat i amb l'oportunitat de construir un país nou dels darrers 300 anys. Estem a una setmana del 9N i el procés segueix endavant: hi ha més de 1.300 espais de votació que acolliran gairebé 7.000 meses amb urnes, tothom pot saber on li correspon votar i 40.000 voluntaris, entre els quals més de 6.000 funcionaris, estem preparats i amb totes les instruccions rebudes per fer-nos càrrec de tot el procés. Estem a una setmana del 9N i l'estem fent desafiant tot un Estat Espanyol que s'hi oposa, que el combat, amb tots els seus mitjans i aparells: Govern, Consell d'Estat, Judicatura, Fiscalia, Mitjans de comunicació i/o d'intoxicació, CNI, policia, etc. Estem a una setmana del 9N i la seva organització del 9N ha seguit el camí traçat i la realitat i la veritat s'han acabat imposant al menyspreu i/o la tergiversació. I s'ha fet combinant estratègicament dos objectius clau, que circulen en paral·lel l'un amb l'altre:

• fer tot el desplegament organitzatiu perquè el 9N el poble de Catalunya pugui votar la pregunta pactada per tots els grups, i que el resultat, si la participació el legitima en termes democràtics, tingui tot el valor polític d'un referèndum.

• fer-ho sense prendre mal. Tothom sap i sabia que del 9N no en sortiria cap mandat jurídicament vinculant, i que el que se n'obtindria seria un mandat polític de caràcter referendari que permetés visualitzar als ulls de tothom ─internament i internacionalment-─ la voluntat del poble de Catalunya cap a la independència. I que després caldria encara fer unes quantes coses més, decisives, per fer-la realitat. En el seu moment vaig deixar clar que el 9N era i és “únicament” un mitjà, que en cap cas havíem de confondre amb l'objectiu, que és la independència. I que per damunt de tot el que estratègicament era rellevant calia preservar que el 9N no acabés comportant uns costos en termes institucionals i polítics que fessin inviable l'objectiu final o el compliquessin innecessàriament. Doncs bé, a hores d'ara, a una setmana del 9N, avancem cap a l'objectiu sense cap baixa, sense cap dany. I no és un fet gens menor, és un fet cabdal. I encara diria més, no només no hem tingut baixes o danys, sinó que som més forts que quan ens hi vam posar, molt més forts.

També vaig dir fa dies, i ara ja és una evidència per a tothom, que l'actual format del 9N era, directament, desobediència intel·ligent a l'estat. Això va ser qüestionat tant per l'Estat com per algunes forces que estaven implicades en el 9N, com ERC i ICV-EUA.

Que ERC i ICV-EUA reaccionessin com ho van fer va ser trist. L'error que van cometre en la valoració del que estava passant va ser molt gros, i molt perillós. No vull tornar-hi, cap al final del post faig una reflexió constructiva sobre el tema. Suposo, a més, que amb tot el que està passant ja tenen prou purga: tant per la dimensió que ha agafat tota l'organització del 9N (que no té res a veure per tant ni amb una “renúncia”, ni amb una “costellada”) com per la reacció del Gobierno de España.

Perquè, i això és del tot rellevant, que tot un Estat, tot un Gobierno de España, amb tot un CNI, amb tota una fiscalia, amb tota una Delegación del Gobierno, amb tota una Abogacía del Estado i amb tots els mitjans de comunicació de l'estat abocats a no deixar-nos votar... que amb tot aquest poder −del de debò− al darrere, fins 15 dies després que comencés el desplegament del nou format del 9N, no hagin vist de què anava la cosa... ÉS FLIPANT, és una mostra evident del seu desconcert i de la seva impotència. En aquests moments podem dir ja que el 9N està en condicions de ser una consulta self-executing, és a dir, autoexecutable.

En el pitjor dels escenaris, segons en quins termes avanci la reacció de l'Estat durant aquesta setmana, tal i com està la consulta organitzada, fins i tot resistiria que el Govern català se'n quedés al marge. Tota l'organització és voluntària. Tothom sap què ha de fer. Tots els locals estan a punt. Tothom sap on ha d'anar a votar. I això no hi ha res ni ningú que ho pugui parar.

Poden enviar-nos la Guàrdia Civil i la Policia Nacional a tots i cadascun dels 1.300 punts de votació, els poden clausurar i ves a saber si fins i tot se'ls passa pel cap detenir-nos a tots o alguns dels 40.000 voluntaris. Fixeu-vos bé el que us dic: més enllà d'això ja no poden fer res. I si la seva follia els empenyés a generar aquest escenari extrem contra un poble organitzat per poder votar, el nostre triomf seria apoteòsic. Cossos armats contra una societat pacífica i democràtica. Jutges, prohibicions i pistoles contra urnes i vots. Una imatge que donaria la volta al món, que seria demolidora per a Espanya i que automàticament ens donaria tot el reconeixement internacional per arribar a la independència per la via que volguéssim.

És un moment èpic de la nostra història, que sublima tots els grans valors que històricament han impregnat el catalanisme. El 9N condensa tots aquests valors en un dia i en aquests 40.000 voluntaris que aquesta setmana comptarem cada dia que falta per al 9N per a avançar ordenadament, disciplinadament, com un autèntic exèrcit cívic, pacífic i democràtic cap a les nostres posicions, els col·legis electorals i per tenir a punt les nostres armes, que no són altres que les urnes.

I jo estic molt orgullós de tots nosaltres, i de tots els que ho han fet possible. Dels que ens han precedit i, com deia en Pere Carbonell, van mantenir oberts els camins a l'esperança, i dels que hi som.

Crec, arribats aquest punt, que és de justícia reconèixer el paper que està tenint el President Mas en la gestió del procés, perquè és extraordinari. I perquè massa sovint hi ha massa gent pendent de qualsevol gest o acció que fa per jutjar-lo immediatament i condemnar-lo sumaríssimament. I això ha estat i és molt injust. La seva energia, la seva intel·ligència, la seva convicció i la seva capacitat d'entomar serenament des de l'ombra de dubte permanent fins les deslleialtats més doloroses, mereixen el nostre reconeixement i agraïment. I molt pocs i molt poques vegades ho fem. Gràcies, President, moltes gràcies.

Abans d'acabar, voldria compartir una reflexió amb els amics d'ERC, i, si pogués llegir-me, amb l'Oriol Junqueras, a qui tots sabeu tinc una enorme estimació personal i un enorme respecte i consideració per tot el que ha fet i està fent políticament.

Amics d'ERC, si us plau, reflexioneu sobre el que ha passat aquests dies. Feliçment ara ERC està de nou en el consens i abocant tots els seus recursos a que el 9N sigui un èxit. Però, pensant en el post-9N, hauríeu de reflexionar sobre la tan inapropiada reacció que vàreu tenir la nit del 14-O. No teníeu dret a dir que el Govern “renunciava al 9N”. Teníeu tot el dret del món a estar queixosos, I MOLT! amb algunes coses, i us dono la raó, i us l'hauria donat. Però no teníeu dret a dir "el Govern renuncia al 9N”. Això no era cert. I això ha fet mal. Em consta que en sou conscients. Em consta que sou conscients de fins a quin punt tot allò va estar a punt de fer saltar pels aires el 9N, que és ara mateix una realitat forta i inqüestionable, i em consta que sou conscients del desànim i confusió que innecessàriament va traslladar a molta gent.

Reflexió final: CEO i post 9N

Divendres es va fer públic un nou baròmetre del CEO, que pronostica molt bons resultats per a ERC, i que anticipa un sever desgast de CiU, que és qui fins ara ha assumit pràcticament en solitari tot el desgast d'un moment i d'un procés tan complexes. Ja tindrem temps d'analitzar-lo, aquest CEO. Avui només voldria acabar aquesta reflexió assenyalant una cosa: més enllà del que pot ser la hipotètica distribució de vots i d'escons en unes eleccions, el que el CEO ens indica amb una total contundència és que la independència només és possible amb CiU i amb ERC.

Políticament és l'única equació possible, de manera que no fem, en cap escenari, res que derivi en un ERC contra CiU o en un CiU contra ERC, perquè això seria la fi del procés tal i com el coneixem i a les portes del seu desenllaç. Arribar al final d'aquest procés només és possible amb CiU i amb ERC, sumant, i no combatent-se, treballant junts, i no desgastant-se mútuament. Com he sentit dir a l'Oriol moltes vegades, tot és molt complicat, i, alhora, estem molt esperançats. Que les coses són complicades és una evidència que compartim. Que tota esperança passa perquè CiU i ERC, ERC i CiU, liderin conjuntament aquest tram final fins a la independència, també ho és, una evidència, que ningú no hauria de perdre de vista en cap moment, perquè si això passa, serà el desastre. I no ens ho mereixem. Ningú.

Torno per on havia començat. Estem a una setmana del 9N, ho tenim tot a punt i ara ja no es pot aturar de cap manera. Felicitem-nos-en tots, gaudim d'aquests dies de glòria que tenim el privilegi de poder viure i diumenge vinent tothom al seu lloc, a fer realitat una jornada històrica que obrirà, sense cap mena de dubte, la porta definitiva a la nostra independència.

Diumenge, quan els 40.000 voluntaris estiguem davant els nostres col·legis electorals, ens posarem a treballar colze amb colze, l'un al costat de l'altre, ajudant-nos, amb total complicitat. I ningú no preguntarà a l'altre si és d'un partit o d'un altre, d'una organització o d'una altra, si pensa així o si pensa aixà. Diumenge els 40.000 voluntaris hi serem perquè estem compromesos plenament amb el procés, perquè sabem el que ens toca fer i que només és possible fer-ho si hi som tots i si treballem plegats. Serà, com deia abans, el millor homenatge que podríem fer a tots els que ens han precedit i serà també el millor exemple per a tothom de com hem de fer-ho per arribar al final d'aquest procés.

Francesc Abad
Analista polític

Article publicat al blog Dies de Glòria el dissabte 1 de novembre del 2014