Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




21 de novembre 2015

Els quatre criminals de l'Apocalipsis

El divendres passat 13 de novembre els trets van interrompre el brogit nocturn de París. Estat Islàmic sacsejava, amb set atemptats simultanis, el tarannà serè i les nits despreocupades de la capital francesa. En Manel Pagès, president de la nostra entitat Unió Catalanista de Sabadell, ha volgut deixar passar un dies per fer una reflexió serena i profunda sobre els fets que, a parer seu, han pogut estar a l’origen dels atacs parisencs. L’article que podeu llegir al nostre Bloc, analitza la cimera de les Açores on es varen reunir Bush, Blair, Aznar i Durão Barroso, i considera que aquell esdeveniment fou l’inici de l’escalada dels atacs dels jihadistes que, des d’aquelles dates fins avui, han multiplicat el número d’atemptats amb un esfereïdor resultat de milers de víctimes mortals.

Els quatre criminals de l'Apocalipsis

Els quatre genets es van reunir a les Açores i sense preveure ni tan sols imaginar-ne les conseqüències, van obrir la Caixa de Pandora.

El quatre criminals per satisfer les seves apetències i en la obnubilació que l'envaïment provoca, van invocar el monstre de la guerra. I la bèstia els hi va concedir la gràcia de poder satisfer la seva cobejança inconfessable. Van aconseguir els seus espuris propòsits per tal d’alimentar la seva cobdícia insaciable. Incapaços de preveure les terribles seqüeles de les seves maquinacions, van materialitzar els seus designis envaint i destruint tot el que van considerar oportú. Van engegar la dinàmica diabòlica de la guerra i la bèstia es va revoltar furiosa contra tots nosaltres. Sense pietat, ni aturador, el terror s’ha escampat absolutament descontrolat, per tot el planeta.

Amb la irresponsabilitat que la impunitat atorga als arrogants, ajuntat amb l'atreviment dels ignorants, el quartet de les Açores va exhibir impúdicament als ulls de la humanitat sencera, la seva aliança ignominiosa. Tots quatre es van retratar, cofois i satisfets d'haver aconseguit els seus propòsits. Ignorant que havien sembrat la llavor de l'odi i la venjança per tota la terra. Amb aquesta estúpida escena, certificaven la seva responsabilitat directe amb tots els actes vandàlics i criminals que la seva insensatesa va desfermar.

Per justificar la seva aventura militar, van utilitzar sense complexos ni vergonya la mentida i l'engany. Van inventar i propagar la informació de que a l’Iraq existien grans arsenals d’armes de destrucció massiva. Sense cap mena de prova i amb molta imaginació, els serveis secrets americans van certificar la seva existència i el gran perill que significaven per la humanitat. Tot era fals. Tampoc van fer cap cas dels informes que denunciaven la inexistència dels artefactes destructius i les conseqüències que aquest error originaria. L’Albert Camus ja ens va deixar dit que “Anomenar malament les coses afegeix més dolor a les desgràcies”.

Tot plegat per amagar les seves veritables intencions. La invasió del país i l’apropiació de les seves riqueses. Van ignorar les grans manifestacions fetes arreu del món en contra de la guerra. També van menystenir les veus assenyades que els advertien de la injustícia que anaven a cometre i el sofriment que generaria la seva irresponsabilitat. Van actuar barroerament en nom d'una democràcia de conveniència. Van prescindir de tot i de tothom i no van tenir cap mirament per la població afectada.

Despertada la bèstia, aquesta ha seguit imparable el seu camí de destrucció i maldat. No s’han salvat ni la gent ni la cultura. Els més afectats i coneguts, Síria, Afganistan, Líbia, Egipte, Iemen i molts d’altres. També Europa. No ens enganyem, la sang dels innocents no apaivagarà la fera. Al contrari l’esperonarà. No oblidem que la guerra és germana bessona del terrorisme.

La primera condició per acabar amb tanta desgràcia i sofriment, és conèixer les causes i els culpables. Els quatre genets de les Açores són força coneguts. Bush, Blair, Aznar i Barroso.

Una segona condició és deixar d’alimentar la bèstia. Si no eliminem les fonts de subministrament tan espiritual com material el mal continuarà viu i fent la seva feina.

Una tercera condició és deixar de fer l’hipòcrita i enganyar. En comptes de defensar els propis interessos econòmics, militars, ideològics i estratègics, s’ha de lluitar atacant al veritable enemic. I no anar en contra dels que s’enfronten a l’Estat Islàmic.

Una vegada les condicions anteriors s’hagin complert, estarem en condicions d’acabar amb la guerra i el terror. Però sempre han de ser els interessats amb la seva pròpia política militar, social, econòmica i religiosa els que ho han de gestionar. I tenint present la història recent dels països on es va destapar la Caixa de Pandora no cometre una vegada més l’error de voler imposar la democràcia occidental com un remei universal. Els talismans no existeixen. Cada País ha d’estructurar-se d’acord amb els seus valors específics i la seva cultura. El que per nosaltres és una solució, per altres pot ser una desgràcia.

No sé si és possible contenir l'avenç del mal o acabar amb els conflictes i el terrorisme. El que veig difícil de moment, és tornar a ficar dins la Caixa de Pandora tot el mal escampat. Espero que tard o d’hora s’aconseguirà. I la bèstia restarà adormida a l'espera que un altre insensat, un Franco, un Hitler o un Napoleó la desperti.

Unió Catalanista de Sabadell
Manel Pagès i Panadès
President

Sabadell, 18 de novembre del 2015

14 de novembre 2015

L’estratègia de la CUP

En primer lloc volem condemnar l'acte de barbàrie comesa ahir a Paris, on gent innocent va perdre la vida a mans de gent sense cervell que perden qualsevol raó que poguessin tenir efectuant accions d'aquest tipus

Dit això, podríem continuar parlant del vot contrari de la CUP a la investidura de Mas que ha fet posar nerviosos a molts independentistes. La CUP s'ha topat de cop i volta amb la clau més important de la història d'aquest país, i lògicament fa valer les seves raons i tot el seu ressentiment fruit de molts anys d'ostracisme polític. Però, malgrat tot, molta gent pensa que la CUP no tirarà per terra ni farà descarrilar aquest moment tan excepcional. També hi ha qui pensa que tot plegat és una estratègia dels cupaires que finalment cediran i votaran a Mas. En Jordi Mas Font, ex-regidor de l’Ajuntament de Vallgorguina, ha escrit unes reflexions arran d’aquesta possible estratègia que son molt interessants i per això les publiquem en el nostre Blog. Val la perna llegir-les.

L’estratègia de la CUP

Avui ens despertem amb titulars espanyols com "El NO de la CUP deixa a Artur Mas, sol i en els Llimbs", "Mas fracassa en el seu intent de dirigir el procés independentista", i un llarg etcètera, celebrant que la CUP votés NO a la investidura de Mas. Qualsevol que llegeixi aquests mitjans i no tingués ni idea de política catalana, pensaria que els ideals de la CUP estan lligats a seguir dins d'Espanya eternament ... Una cosa molt lluny de la realitat.

El NO de la CUP va posar nerviosos la majoria de catalans independentistes (és una cosa que no es pot negar i es veu en les xarxes socials i també en les tertúlies catalanes), i molt alegres a tots els unionistes. Però hi ha una cosa que hem d'aprendre en política i és que hi ha estratègies. Que la CUP vol pactar amb Junts pel SI per seguir el procés d'independència és una cosa innegable ja que la seva prioritat és la independència, a més de reconèixer (no hi ha dubte a més a més), que és la llista més votada i amb gran diferència. El "problema" és Artur Mas.

Dubto que a la CUP no s'adonin que la gran por que té Espanya és que el procés estigui liderat per Artur Mas. Ells, igual que Espanya, són coneixedors que un canvi de lideratge no seria ben rebut per la Comunitat Internacional a qui li agraden poc els canvis. També són conscients dins la CUP, que només tenen l'arma de les polítiques neoliberals i retallades contra Mas. Una cosa que van utilitzar en campanya, igual que altres partits, per intentar captar vot fàcil. Una cosa que són conscients que és falsa ja que les retallades van venir imposades des de Madrid (Si algú en té dubte d'aquest punt que m’ho indiqui i l'hi ho demostro). A més a més són conscients que la gent que va votar Junts pel Sí, va votar un President, Artur Mas, i la independència ....

¿Realment la CUP intentaria que es cometés un frau als votants de Junts pel SI triant algú que ells no han escollit?. A dia d'avui sabem que qui va votar la CUP (300.000) volien la independència i no volien com a President Artur Mas i que tots els que van votar Junts pel Si (1.6 milions) van votar independència i Artur Mas. Canviar el presidenciable de Junts pel Sí seria un frau a aquests 1,6 milions de persones i la CUP sap que ningú de la llista ho permetria (seria un argument molt clar dels espanyolistes dir que s'ha enganyat a 1,6 milions de persones ). Llavors ... Perquè totes aquestes negatives?

A la CUP li agraden les coses ràpides ... Hauria volgut una DUI ara mateix, la qual cosa almenys reconeixen, que no ha tingut el suport necessari per dur-la a terme. I la CUP coneix el full de ruta del CATN, que va ser seguida per Junts pel SI. En aquest full de ruta queda més que clar que els moviments començaran amb la formació del nou govern a Madrid (a partir del 20D), així que fins llavors hi ha temps de sobres.

D'altra banda el límit per investir Artur Mas acaba el 9 de gener. ¿Per què córrer si no hi haurà moviment? Només generaria tranquil·litat en els catalans independentistes i recel en els espanyolistes. El no córrer per donar la garantia que el Procés segueix, respon a una cosa molt senzilla ... La CUP tindrà la campanya publicitària més important de la seva història, cada dia sortirà als mitjans de comunicació i, finalment, serà reconeguda com a patriota, per deixar de banda les seves prioritats pel bé de Catalunya ...

Que no se sentin tan satisfets uns ─els espanyols─ o cantin victòria, ni tan nerviosos la resta ─els independentistes─, que la política, igual que la guerra, té les seves estratègies i els seus "tempos".

Jordi Mas Font
Biòleg i economista

Article publicat a la pàgina Facebook de l’autor el dimecres 11 de novembre del 2015

07 de novembre 2015

Artur Mas és el líder

El portaveu parlamentari de Junts pel Sí, Jordi Turull, ha insistit aquest dimecres que Artur Mas és l’únic candidat del seu grup a la presidència de la Generalitat. El president de JxSí al Parlament, Jordi Turull, ha rebutjat aquest dimecres que Artur Mas pugui ocupar un càrrec institucional diferent per arribar a un acord d'investidura amb la CUP: "A Catalunya hem tingut presidents afusellats i presidents querellats per consultar el poble, mai presidents 'floreros'". L'estratègia, la visió i el lideratge del president Artur Mas és indiscutible. Ara, però, sembla que la CUP s'ha enrocat, que l'interès pels vots és més gran que la voluntat del poble. El bloqueig del procés és a punt de produir-se. Junts pel Sí i la CUP han arribat a un acord en polítiques socials i com desenvolupar el procés, peró res més. No és pot permetre que la CUP vulgui imposar el "qui" de la majoria. Tampoc es pot permetre que "el qui" faci un pas enrere. L’assagista Josep Mª Puigjaner afirma que el president Artur Mas és qui ha contribuït com ningú a consolidar la voluntat col·lectiva i ho argumenta en un article titulat “Artur Mas és el líder” que podeu llegir al nostre Blog.

Artur Mas és el líder

De tant en tant, resulta saludable i motivant rebobinar la pel·lícula del darrers anys del camí que ha anat fent Catalunya per conquerir la seva plenitud com a nació. Fer memòria ajuda molt a mantenir el tremp de l’ànima en aquests dies on abunden entre els ciutadans la inquietud, la incertesa i potser la depressió.

Després de l’Onze de Setembre del 2012, aquest cronista escrivia que aquella Diada havia marcat un punt d’inflexió en la llarga història del catalanisme. Fins aleshores mai ningú havia gosat formular, amb tanta claredat i amb tanta ambició, un projecte nou per a aquesta nació que és Catalunya. Mai. Ara, en aquesta segona dècada del segle XXI, una majoria impressionant de catalans ens hem decidit a ser nosaltres mateixos, hem fet alguna cosa més que proclamar que som una nació: estem actuant com una nació.

D’ençà d’aquella Diada del 2012, la qüestió més decisiva en aquesta operació absolutament nova en la història de Catalunya, és la del seu lideratge. Ha calgut comptar amb un líder de provat relleu, de superioritat manifesta enfront dels polítics no nacionalistes, i sobretot no independentistes, de l’hora present. Entenc per líder, en el món de l’alta política, aquella persona que es proposa un objectiu ben definit a assolir, aquella persona que coneix el camí que ha de seguir per a arribar-hi, que té una voluntat ferma per avançar, un tremp inflexible davant l’adversari i una capacitat immensa per engrescar i il·lusionar el poble.

Ara com ara, aquest líder és Artur Mas, el president en funcions del Govern català. Estic plenament convençut que Mas, que ja ha recorregut un tram important del procés cap a la sobirania, no es farà enrere per més dificultats que li surtin al pas. La manera com fins avui, en repetides ocasions, s’ha dirigit a la gent del seu poble, a qui ha definit inequívocament com a nació que, per a ser i per a progressar, necessita disposar d’un Estat, ha dissipat els dubtes sobre la seva idoneïtat i les seves conviccions polítiques. Els obstacles que haurà de superar estan en la ment de tothom. Des de l’exterior: la burla, l’escarni, les amenaces o l’ofec econòmic mentre duri la dependència de l’Administració central. Des de l’interior: les posicions dubitatives, el temor a fracassar, la resistència d’instàncies econòmiques i financeres, o les batalles ideològiques i polítiques dels partits que s’oposen al procés i presenten opcions unionistes.

A parer meu, i sense oblidar els capdavanters de les entitats civils que han treballat i treballen sens defallir, el líder del que queda per fer en aquest procés de transició nacional cap a la sobirania, ha de seguir essent Artur Mas. És ell qui ha contribuït com ningú a consolidar la voluntat col·lectiva. És ell qui ha comunicat al poble, amb l’exemple, la tenacitat per resistir les adversitats sorgides i per sorgir. És ell el qui està disposat a no claudicar davant tots els atacs que vindran, i el qui continuarà actuant amb l’estil que ens convé, aquell que va formular el proverbi llatí: “Fortiter i re, suaviter in modo”: contundent en el fons, temperat en la forma.

Josep Mª Puigjaner
Assagista i escriptor

Article publicat a El MatíDigital.cat el dilluns 2 de novembre del 2015