Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 de març 2017

Lliçons del Brexit per Catalunya

La primera ministra del Regne Unit, Theresa May, ha signat la carta mitjançant la qual el Govern britànic notifica a la Unió Europea el seu desig d'iniciar el procés de retirada de l'organització d’Estats. Un fet com aquest pot ser vist des de Catalunya com un problema per nosaltres, peró també ens pot servir per donar-nos unes pautes importants que poden servir tan a Catalunya com a Espanya. El director de VilaWeb en Vicenç Partal, n’ha extret deu punts que aporten fonaments clars en relació als aspectes circumstancials relacionats amb l’emancipació de Catalunya com a nou estat, i fins i tot, sobre la continuïtat en la Unió Europea, i que evidencien que la realitat és tossuda i no s’avé ni amb els pitjors auguris interessats ni amb els camins de roses també interessats. Cal centrar-nos doncs en la defensa i difusió de les raons intrínseques del perquè volem ser un nou estat: perquè ofereix la possibilitat d’un millor futur per la gent que viu en aquest nostre país i perquè no es concep aquesta idea de manera egoista, sinó tenint en compte que la nostra llibertat no va en detriment de la dels altres pobles germans de la península ni de la solidaritat que caldrà mantenir envers ells. Llegiu tot seguit els deu punts d’en Partal.

Deu lliçons sobre el Brexit que Catalunya hauria de saber aprofitar.


Ahir va ser un dia molt trist per a aquells que, com jo, sempre hem cregut en la idea d’una Europa que podria ser font de riquesa col·lectiva, democràcia i estabilitat política i progrés social. La retirada del Regne Unit és un dels colps més durs que ha rebut mai el projecte europeista. Però, com passa tantes vegades, fins i tot en un cas com aquest hi ha lliçons importants que ens poden servir. En comente deu, que són deu arguments que Catalunya hauria de tenir sempre a mà, com a precedent i per a explicar, a qui necessite explicacions, com es fan les coses.

1. Un referèndum no vinculant té conseqüències polítiques. Cal recordar-ho: el referèndum del Brexit no era vinculant en termes legals, però sí que ho era, òbviament, en termes polítics. Cosa que han acceptat sense posar ni una ombra de dubte el Regne Unit i la Unió Europea, Espanya inclosa. Ningú no en discuteix la validesa.

2. La decisió d’anar-se’n ha estat adoptada amb només un 51,8% dels vots a favor. El Regne Unit té 61 milions d’habitants. El cens electoral és de 46 milions. En el referèndum van participar-hi 33 milions. I el vot a favor d’anar-se’n el van ficar en les urnes 17 milions. Algú podria dir aquella bajanada que els partidaris d’anar-se’n només representen un 27% de la població. Però en els països democràtics el vot és sagrat i no es manipula. I ningú no parla de majories estranyes o esotèriques: el 50% dels vots més un.

3. Només van votar els ciutadans britànics. Malgrat que la decisió ens afecta –i tant, si ens afecta–, Espanya no va protestar ni va exigir que, ja que vivim governats per les mateixes lleis, ho decidíssem entre tots. Vota aquell qui té una iniciativa política a aclarir i els altres respecten el vot.

4. No n’hi ha precedents, però no passa res: el precedent es crea. Hi havia tres casos de territoris que havien deixat de ser part de la Unió Europea: Algèria, Grenlàndia i Saint Barthélemy. Però no hi havia cap precedent de retirada d’un estat membre. Doncs bé, ja n’hi ha un. No n’hi ha precedents fins que algú fa el pas, però ara tothom sabrà què ha de fer si vol eixir de la Unió Europea. Com després de la independència de Catalunya tothom sabrà com pot esdevenir independent en l’Europa del segle XXI.

5. Als països democràtics, els afers polítics es negocien. Poques coses són més doloroses per a la Unió Europea que l’eixida del Regne Unit. Poques coses són més greus i més complexes de gestionar. Però a ningú no se li ha acudit de resoldre aquest conflicte de cap altra manera sinó d’aquesta, la que serveix per a resoldre els conflictes en democràcia. Primer es vota i quan s’ha esbrinat la decisió dels ciutadans es negocia. Tan durament com calga, però es negocia. Amb la voluntat que al final la situació siga la millor possible per a tots, per bé que una de les parts no hauria volgut mai que això passàs. I els tribunals no fan política.

6. El Regne Unit aprovarà una llei de transitorietat com a mecanisme jurídic per a ordenar el pas d’una legalitat a una altra. La seqüència tècnica, doncs, serà la mateixa que proposa el govern català. Primer un referèndum per a saber la decisió de la població. Després la decisió unilateral –en el cas britànic, la de retirar-se. I finalment una llei de transitorietat com a instrument jurídic que fa viable la maniobra. Aquesta llei haurà de reordenar les 20.833 lleis, decrets i directives que regulen la vida quotidiana dels europeus. Exactament igual com passarà ací.

7. Ningú no vaga per l’espai i encara menys de manera automàtica ni ràpida. Aquell espantall que ens volia fer creure que immediatament després de proclamar la independència es desencadenarien reaccions dràstiques és fals, com s’ha demostrat. Els britànics van votar el 23 de juny de 2016. L’article 50 ha estat invocat el 29 de març de 2017. La negociació començarà al mes de juny. La data final per a arribar a un acord serà l’octubre del 2018. I no serà fins el 29 de març de 2019 que el Regne Unit deixarà de ser oficialment part de la Unió Europea. Per què? Perquè la negociació és tan complexa i afecta tants drets adquirits que ningú no s’atreveix a fer passos impetuosos ni a fer mal als ciutadans amb decisions precipitades.

8. Quan la situació ja és inevitable, tothom vol que el resultat de la decisió siga com més favorable millor a la gent. Tothom va mirar de descoratjar els britànics i molts van amenaçar-los i tot per provar d’influir en el vot. Però, una volta presa la decisió, ningú no la discuteix i a partir d’aleshores la negociació es fa de bona fe. Amb la voluntat, tant per part britànica com per part europea, de causar el menor nombre de problemes a la població, especialment en elements tan determinants com la possessió de la ciutadania europea.

9. A Europa totes les idees són acceptables i ningú no posa límits a la imaginació a l’hora de proposar possibles solucions. Atenció a Irlanda. La imaginació política que s’hi posarà en pràctica serà digna dels grans envits que fins avui ha atacat amb èxit la Unió Europea. Com la digestió de la República Democràtica Alemanya per la República Federal. Com l’ascensió d’un Xipre dividit en dos estats, l’un membre i l’altre que no podia no ser-ho. És molt possible que Escòcia, abans no s’acaben les negociacions, vote la seua independència. I si és el cas, jo no tinc cap dubte que romandrà dins la UE. Però és més segur encara que entre el sud i el nord d’Irlanda no reapareixerà la frontera. Com s’ho faran? No ho saben ni ells, però no dubteu gens que serà així.

i 10. El poble és sobirà i la decisió popular no es discuteix. Potser Espanya encara no ho sap, però la Unió Europea sí. I amb la negociació sobre el Brexit ens demostra que aquest és l’element clau que la mou i que la mourà sempre. Europa no volia el Brexit i ha fet tant com ha pogut per evitar-lo. Però no ha fet ni farà res que viole els principis democràtics, i el primer de tots és que les coses es resolen votant.

Preneu-ne nota.

Vicent Partal
Director

Editorial del digital VilaWeb del dijous 30 de març del 2017

23 de març 2017

Ocupacions il•legals

El ple del congrés dels diputats va aprovar el passat 14 de març prendre en consideració la proposició de llei del PDeCAT per la qual es permeti que les ocupacions il·legals es tramitin per la via civil amb major celeritat i amb totes les garanties. Amb aquesta iniciativa es pretén una protecció efectiva als petits propietaris, alhora que es fa prevaldre la protecció d’aquelles persones amb dret a un habitatge social. De seguida han sorgit les crítiques dels que s’auto-anomenen “protectors dels dèbils”, que rebutgen  aquesta iniciativa parlamentària, com la del membre de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell (PAHCS) Oriol Sorolla, que diu que la proposta de llei “no contempla cap mesura contra els responsables de la situació d’exclusió residencial que viu el país. Forts amb els dèbils i dèbils amb els forts.” i ha arribat a qualificar de “necis” als diputats del PDeCAT, dient que només volen criminalitzar els okupes. La defensora d'aquesta proposta de llei, la diputada sabadellenca del PDeCAT Lourdes Ciuró, ha volgut sortir al pas d’aquestes manifestacions en un article titulat “Ocupacions il·legals? Ni demagògia ni enganys”, on la portaveu de Justícia del Partit Demòcrata al Congrés, contradiu de forma contundent les els retrets que s’han fet a la tramitació d’aquesta llei, declarant que l’objectiu del Partit Demòcrata és combatre que les màfies organitzin okupacions  il·legals d’habitatges, aprofitant-se del buit legal actual, per extorsionar al petit propietari que vol recuperar el seu pis i, per tant, protegir els que menys tenen ajudant-los  a millorar les seves condicions i fent caure tot el pes de la llei sobre aquells que usen les escletxes legals per aprofitar-se dels més vulnerables.

Ocupacions il·legals? Ni demagògia ni enganys

Aquests dies hem vist com a Mataró o la Llagosta hi ha màfies que localitzen pisos buits, en canvien el pany i els cedeixen a canvi de 600 a 1.000 euros a persones amb pocs recursos aprofitant la seva vulnerabilitat i la seva necessitat d'habitatge. Sovint són persones que desconeixen que per la seva situació poden accedir a habitatges socials abans de recórrer a aquestes màfies. Aquesta realitat ha arribat al Congrés dels Diputats perquè es posi fi a aquestes il·legalitats.

Des del Partit Demòcrata hem impulsat l'aprovació d'una proposició de llei que té un objectiu clar: protegir el petit propietari i les entitats que ajuden els més necessitats, però també protegir totes les persones que tenen adjudicat un habitatge de lloguer social i no s'hi poden instal·lar, perquè ha estat ocupat de forma il·legal. Per això la proposta que hem fet dona plenes garanties a les persones amb necessitat per tenir un habitatge encara que hagin entrat a pisos a través de les màfies, ja que la proposta preveu un mecanisme perquè l'administració avaluï si la persona compleix les condicions per tal que se li assigni un habitatge social. Des del Partit Demòcrata som sempre al costat de fer polítiques efectives que garanteixin un habitatge digne a les persones en risc d'exclusió residencial. Una mostra en són els 109 milions d'euros previstos als pressupostos de la Generalitat que permetran ajudar 88.000 famílies.

Per poder ajudar qui ho necessita, cal afrontar honestament els efectes col·laterals que la picaresca ha promocionat i en què s'aprofita la vulnerabilitat aliena per lucrar-se, facilitant ocupacions il·legals, siguin de qui siguin els pisos. Això deteriora la convivència, qüestiona el legítim dret a la propietat privada i condemna a la ineficàcia les polítiques públiques en matèria d'habitatge, ja que impossibilita que qui realment ha acreditat la seva vulnerabilitat hi pugui accedir perquè ja està ocupat, condemnant-lo a caure en mans de les màfies.

Per tant, sí, seguirem treballant per més i millors polítiques d'habitatge social, millor regulació del mercat de lloguer afavorint un índex de referència en els preus que les allunyi del mercat de l'especulació, per més cessió d'habitatge en favor de les administracions públiques, però també treballarem per cobrir els buits legals que impedeixen garantir dos drets avui no ben protegits: el dret a la propietat privada i el dret a un habitatge digne. Cal un mecanisme àgil en la via civil com a antídot contra els abusos de les màfies que compten amb l'extrema dilatació en el temps dels processos actuals per, a canvi de diners, col·locar persones amb necessitat en un habitatge, garantint-los que, en un termini mínim d'un parell d'anys, ningú els molestarà.

El nostre objectiu no és la protecció dels grans tenidors d'habitatges com les entitats financeres, els fons d'inversió o les societats patrimonials; tampoc aquells que no paguen les quotes d'hipoteca o de lloguer. El que pretenem és que qui tingui un habitatge el pugui gaudir i qui en necessiti un per haver acreditat trobar-se en situació de vulnerabilitat, hi pugui accedir.

Per algú de veritat compromès amb la justícia i l'equitat social i amb buscar solucions al problema residencial, rebentar pisos, cobrar de sotamà per instal·lar-hi persones en economia submergida fent ineficaç el parc públic hauria de ser rebutjat sense embuts. La denúncia per aquests fets encara és més clara. La mesura que proposem s'adopta articulant una garantia de reallotjament si l'ocupant il·legal reuneix les condicions fixades per accedir a un habitatge social.

L'objectiu del Partit Demòcrata és, doncs, protegir els que menys tenen i ajudar-los per millorar les seves condicions i fer caure tot el pes de la llei sobre aquells que usen les escletxes legals per aprofitar-se dels més vulnerables. Qui s'aprofita dels que menys tenen ho ha de pagar.

Lourdes Ciuró
Diputada al Congrés pel PDeCAT

Article publicat al diari EL PUNT AVUI+ el dimecres 22 de març del 2017

12 de març 2017

L’embolic del Palau

Aquest cap de setmana ens anirà be a tots per descansar.  Per reposar una mica del bombardeig de notícies que cada dia ens estan arribant des dels Tribunals de Justícia.  Ara que fins dijous no es reprendrà el malnomenat  Cas Palau ─doncs potser s’hauria hagut  d’anomenar Cas Convergència─, podem rumiar el “quid pro quo” de tot plegat.  ¿Les acusacions fetes per uns lladres confessos que pretenen escapolir-se d’anar a la presó, son més creïbles que les d’una persona fins ara respectable? ¿Perquè volen perjudicar només un partit polític i s’obliden d’altres partits també implicats?.  Aquestes preguntes son només una mostra del que la bona gent del nostre país es poden estar fent hores d’ara.  Aprofitant doncs la pausa que ens dóna la justícia fins la setmana vinent, es molt interessant llegir l’article de la Pilar Rahola titulat “L’embolic del Palau”, on repassa els esdeveniments del judici, per intentar dissipar una mica l’emboirat panorama català i aclarir el que hem pogut escoltar aquesta setmana a la Ciutat de la Justícia, on sembla que, més que voler indagar en les responsabilitats penals del acusats, es vol fer d’altaveu de propaganda política i amb propaganda no s'ajuda a descobrir res en absolut.  Al contrari, es confon la gent i s'aprofita la seva ignorància per inculcar la idea que Convergència i les seves hosts son unes persones corruptes fins el moll de l’os, que es van abraçar al sobiranisme perquè se'ls perdonessin els pecats d'antany.

L’embolic del Palau

Hi ha tanta boira en tot l’assumpte que costa d’entreveure la veritat, i no només per com són de vaporoses les dades sinó pels interessos contraposats que bussegen en les aigües del pantà. D’aquí que calgui centrar-se en les úniques certeses que tenim.

La primera: Millet i Montull són dos lladres confessos que van dilapidar una institució emblemàtica de Catalunya. Les seves acusacions, doncs, poden ser fruit de la veritat, la revenja o la necessitat, però amb la seva paraula no n’hi ha prou. O existeixen proves tangibles que, a més d’omplir-se les butxaques, finançaven irregularment CDC, o sols hi ha fum, encara que sigui un fum molt eficaç per a la corrosió política. Per això Artur Mas anima la Fiscalia a analitzar els contractes suposadament il·legals. Tot afegint que no ho faran, perquè “saben que estan ben fets”. Si això fos així, portaríem deu anys amb un mantra basat en supòsits que es demostraria equívoc o directament fals.

Sense oblidar, a més, que Millet era amic íntim d’Aznar i membre de la FAES i les seves acusacions podrien tenir un doble motiu: la manca d’empatia política amb CDC i la voluntat de deixar el Partit Popular fora d’escena.

La segona certesa és que, encara que no es demostri finançament irregular, els convenis entre el Palau i CDC eren molt “estranys”. “En la línia de la moralitat”, ha reconegut el mateix Mas, la qual cosa crea una altra nebulosa que resulta políticament sospitosa. Però també és cert que quan Mas va conèixer la naturalesa dels convenis el 2009 hi va posar fi i va dedicar els darrers vuit anys a retornar els diners que havien generat. És a dir, no només no els va animar sinó que va ser qui els va liquidar.

A partir d’aquí, la resta de certeses s’amunteguen a la pila de les males intencions: és una certesa que l’Estat vol destruir CDC i el mateix Mas perquè consideren que “l’independentisme amb corbata” és letal per als seus interessos. I és una certesa perquè hem escoltat les converses de claveguera d’un ministre, llegit els titulars falsos sorgits de les fonts de la UDEF i vist com era impune desprestigiar Mas o Trias en plenes eleccions. Un Estat que no vol resoldre amb les urnes un problema territorial acaba nedant en aigües putrefactes. Això no invalida el judici del Palau, que camina al marge de les campanyes brutes, però enterboleix la possibilitat de conèixer una veritat fiable.

Finalment, la certesa que Convergència ha estat l’únic partit que ha assumit un alt cost polític sense cap sentència en contra: ha canviat de sigles, ha deixat grans noms propis a la cuneta i s’ha compromès sense pal·liatius amb l’independentisme. És una altra certesa que, si s’haguessin quedat en la versió ambivalent del pujolisme, no haurien patit tant assetjament. Dit amb tot, la darrera certesa: en els temps del pujolisme alguna cosa es va fer molt malament, però fa molt que el pujolisme va passar a millor vida.

Pilar Rahola
Escriptora

Article publicat a LA VANGUARDIA el dissabte 11 de març del 2017

08 de març 2017

A madrid hi ha molts nervis

La Mesa del Parlament ha donat llum verda a la tramitació de la reforma del reglament per la via d’una ponència conjunta, una via directa per accelerar la desconnexió, la ruptura Catalunya-Espanya. Això ha posat dels nervis a Madrid. L'inici del tràmit parlamentari del que podria suposar la independència ràpida i per la via reglamentària, d’aquesta reforma del reglament de la Cambra proposada per JxSí i la CUP, amb l'objectiu de dificultar possibles inhabilitacions als membres del Govern, preocupa i molt als unionistes. Sembla que cada vegada que s’aferma més el procés i s’acosta el setembre, hi ha unionistes que es posen molt nerviosos. Això és normal perquè veuen que la seva ideologia va de baixa i que es poden emportar un bon ensurt amb el referèndum que, internament i quan estan sols, ells també consideren imparable. Davant d’això només tenen dues opcions: hiperventilar-se i dedicar-se a carregar-se el procés amb totes les armes possibles o organitzar-se i preparar una campanya per al NO a la pregunta del referèndum. Sembla doncs que els que abans acusaven alguns independentistes d’estar hiperventilats,  ara son ells que ho estan. I més que n’estaran, d’hiperventilats. El seu problema rau en què, d’una banda, ja han fet tard per a definir-se amb netedat, com el hi passa per exemple als de CSQP o també als colauistes . Davant d’una situació extraordinària com la què estem vivint, la indefinició ha de passar una factura molt grossa. Al voltant  d’aquesta posició, el director de VilaWeb ha publicat un editorial titulat Els hiperventilats canvien de bàndol” on inclou una referència als molts “trolls” que publiquen incansables piulades a la xarxa, moltes vegades fent-se passar per independentistes desenganyats, però que en realitat no deixen de ser unionistes hiperventilats.

Els hiperventilats canvien de bàndol

Primer de tot, n’atribuiré la font: la frase és de Xavier Díez. Responia a un seguit de piulades meues que explicaven, dissabte, que els trolls que es dediquen a perseguir qualsevol cosa independentista cada dia dissimulen menys què són. Concretament, jo parlava d’un que en una setmana havia fet mil cinc-centes piulades fent-se passar per un independentista decebut i enganyat, totes esmentant personatges públics independentistes, per interferir en el seu timeline. La cosa curiosa, que el delatava, és que no tenia ni un sol seguidor. Sense ni un sol seguidor i amb un nom fals, fer unes deu piulades per hora, durant tota la setmana, sempre amb esments i sempre reproduint l’argumentari unionista, és evident que és una tasca pagada, ja us podeu imaginar per qui.

Algun dia haurem de parlar d’aquest exèrcit de trolls unionistes i de la factoria des d’on treballen. De moment sé de gent que col·lecciona amb paciència i tenacitat missatges i comptes, que relaciona els texts i les hores en què els publiquen, i també els esments que fan. Ara per ara, un consell: no respongueu mai a ningú que no done la cara.

Arran d’aquesta situació, un punt divertida, va arribar la piulada de Xavier Díez i vaig pensar que efectivament tenia raó. Aquestes darreres setmanes observem com s’intensifica la virulència unionista, a Twitter i a fora, cosa que sembla que es podria explicar d’aquesta manera: els hiperventilats ara són ells.

La paraula ‘hiperventilat’ és una d’aquelles que va entrar de manera fulgurant en el debat social, per a referir-se a un tipus d’independentista que tenia una mena d’ansietat permanent pel procés. Ansietat, concretament, pel perill que el procés d’independència se’n pogués anar en orri en un minut, per alguna raó que no controlaven. I ansietat perquè considerava que tot anava massa lent.

Sense haver desaparegut els hiperventilats independentistes, sí que és veritat que fa la sensació que la hiperventilació ara canvia de bàndol. Sembla que els qui tenen més ansietat a mesura que s’acosta el setembre precisament són els contraris a la independència. I encara més aquells que no voldrien de cap manera haver de dir si són favorables o contraris a la independència, perquè així pesquen ací i allí. Veure aquests dies gent de Catalunya Sí que es Pot bavejant amb el diari del comte de Godó o gent de Ciutadans reclamant intervencions dràstiques i dient que ‘encara’ (ai, aquest ‘encara’, si en diu, de coses…) hi són a temps, potser sí que indica que tot plegat es va accelerant. Potser més i tot que nosaltres –vull dir jo– no sabem veure.

Vicent Partal
Periodista

Editorial del digital VilaWeb del dilluns 6 de març del 2017