Aquest cap de setmana ens anirà be a tots per descansar. Per reposar una mica del bombardeig de notícies que cada dia ens estan arribant des dels Tribunals de Justícia. Ara que fins dijous no es reprendrà el malnomenat Cas Palau ─doncs potser s’hauria hagut d’anomenar Cas Convergència─, podem rumiar el “quid pro quo” de tot plegat. ¿Les acusacions fetes per uns lladres confessos que pretenen escapolir-se d’anar a la presó, son més creïbles que les d’una persona fins ara respectable? ¿Perquè volen perjudicar només un partit polític i s’obliden d’altres partits també implicats?. Aquestes preguntes son només una mostra del que la bona gent del nostre país es poden estar fent hores d’ara. Aprofitant doncs la pausa que ens dóna la justícia fins la setmana vinent, es molt interessant llegir l’article de la Pilar Rahola titulat “L’embolic del Palau”, on repassa els esdeveniments del judici, per intentar dissipar una mica l’emboirat panorama català i aclarir el que hem pogut escoltar aquesta setmana a la Ciutat de la Justícia, on sembla que, més que voler indagar en les responsabilitats penals del acusats, es vol fer d’altaveu de propaganda política i amb propaganda no s'ajuda a descobrir res en absolut. Al contrari, es confon la gent i s'aprofita la seva ignorància per inculcar la idea que Convergència i les seves hosts son unes persones corruptes fins el moll de l’os, que es van abraçar al sobiranisme perquè se'ls perdonessin els pecats d'antany.
L’embolic del Palau
Hi ha tanta boira en tot l’assumpte que costa d’entreveure la veritat, i no només per com són de vaporoses les dades sinó pels interessos contraposats que bussegen en les aigües del pantà. D’aquí que calgui centrar-se en les úniques certeses que tenim.
La primera: Millet i Montull són dos lladres confessos que van dilapidar una institució emblemàtica de Catalunya. Les seves acusacions, doncs, poden ser fruit de la veritat, la revenja o la necessitat, però amb la seva paraula no n’hi ha prou. O existeixen proves tangibles que, a més d’omplir-se les butxaques, finançaven irregularment CDC, o sols hi ha fum, encara que sigui un fum molt eficaç per a la corrosió política. Per això Artur Mas anima la Fiscalia a analitzar els contractes suposadament il·legals. Tot afegint que no ho faran, perquè “saben que estan ben fets”. Si això fos així, portaríem deu anys amb un mantra basat en supòsits que es demostraria equívoc o directament fals.
Sense oblidar, a més, que Millet era amic íntim d’Aznar i membre de la FAES i les seves acusacions podrien tenir un doble motiu: la manca d’empatia política amb CDC i la voluntat de deixar el Partit Popular fora d’escena.
La segona certesa és que, encara que no es demostri finançament irregular, els convenis entre el Palau i CDC eren molt “estranys”. “En la línia de la moralitat”, ha reconegut el mateix Mas, la qual cosa crea una altra nebulosa que resulta políticament sospitosa. Però també és cert que quan Mas va conèixer la naturalesa dels convenis el 2009 hi va posar fi i va dedicar els darrers vuit anys a retornar els diners que havien generat. És a dir, no només no els va animar sinó que va ser qui els va liquidar.
A partir d’aquí, la resta de certeses s’amunteguen a la pila de les males intencions: és una certesa que l’Estat vol destruir CDC i el mateix Mas perquè consideren que “l’independentisme amb corbata” és letal per als seus interessos. I és una certesa perquè hem escoltat les converses de claveguera d’un ministre, llegit els titulars falsos sorgits de les fonts de la UDEF i vist com era impune desprestigiar Mas o Trias en plenes eleccions. Un Estat que no vol resoldre amb les urnes un problema territorial acaba nedant en aigües putrefactes. Això no invalida el judici del Palau, que camina al marge de les campanyes brutes, però enterboleix la possibilitat de conèixer una veritat fiable.
Finalment, la certesa que Convergència ha estat l’únic partit que ha assumit un alt cost polític sense cap sentència en contra: ha canviat de sigles, ha deixat grans noms propis a la cuneta i s’ha compromès sense pal·liatius amb l’independentisme. És una altra certesa que, si s’haguessin quedat en la versió ambivalent del pujolisme, no haurien patit tant assetjament. Dit amb tot, la darrera certesa: en els temps del pujolisme alguna cosa es va fer molt malament, però fa molt que el pujolisme va passar a millor vida.
Pilar Rahola
Escriptora
Article publicat a LA VANGUARDIA el dissabte 11 de març del 2017
