Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 d’agost 2017

El rei i la manifestació

Un cop esvaïts els darrers clams contra el terrorisme i desmuntades les estrades, cal fer una reflexió de la manifestació d’aquest dissabte a Barcelona,que ha deixat un clar missatge per part de la ciutadania: ni por davant del terrorisme, ni por davant dels responsables de la venda d’armes al règim de l’Aràbia Saudita, ni por dels espanyolistes que van desplaçar-se a la capital catalana per boicotejar la manifestació, repartint banderes espanyoles. La realitat és que a la manifestació hi va anar gent amb estelades, nacionalistes espanyols (pocs) amb la “rojigualda”, i una majoria de persones, que no anava abanderada, fent aquest gest bellíssim de respecte i estima a la gent que es juga la vida per tu, dipositant flors en els furgons del mossos. Una realitat és també que ciutadans amb pensaments tant diferents s’abracessin en acabar la manifestació, amb la mateixa voluntat de dir un "no" rotund al terrorisme. Dit això, si analitzem el perquè de la presència del rei a la manifestació (la primera d’un monarca espanyol), arribarem a la mateixa conclusió que en Ramon Cotarelo en el seu article titulat “Una dieta de gripaus”, que podeu llegir més avall, i que no és altra que constatar que els representats polítics espanyols i la monarquia espanyola prefereixen escoltar xiulets i llegir pancartes gens amables, abans que deixar anar els seus esclaus colonitzats. Uns catalans que han volgut posar en evidència la distància que els separa dels polítics espanyols  i que ni ells ni el Borbó son benvingut a casa nostra.

Una dieta de gripaus

Els rostres de la imatge ho diuen tot. Les autoritats espanyoles es van passar la manifestació sencera empassant gripaus. Es van entestar a assistir a un acte en protesta per un atemptat que no va ser previst i en la resolució del qual no van tenir-hi res a veure. Al mateix temps, aquesta presència es va concebre, es va organitzar i es va explicar a l'opinió pública com una mostra d'unitat contra el terrorisme. La unitat, de qui? La presència del Cap de l'Estat, el govern i l'oposició sencera, així com un llarg seguici de polítics ho deixava ben clar: la unitat de la nació espanyola.

Quan, en els prolegòmens de la manifestació, es criticava la "politització" d'aquesta pels independentistes i s'advertia que no es portessin banderes, en realitat, ja estava "polititzada" des del moment en què es posava al servei d'una idea de nació sense dubte majoritària a Espanya, però potser no a Catalunya. La CUP, hem de recordar, va baixar les ínfules al Rei, negant-li la presidència de l'acte amb raons crítiques de molt pes. I la Corona va acceptar, prova que el seu màxim interès era posar al Rei a Catalunya, reconquerir el cor dels catalans i reconstituir la somorta nació espanyola.

La manifestació estava polititzada pel nacionalisme espanyol des del seu inici. Des del començament mateix de l'acte van aparèixer algunes banderes espanyoles, gairebé totes sense crespó, que aspiraven a ser un mar d'or i foc. Per a això s'havia destacat a alguns nacionals que regalaven banderes espanyoles de plàstic i que no les agafava ningú. El mar es va quedar en toll. El fracàs en la politització de la dreta nacional espanyola va ser patent durant tot el recorregut de la manifestació, amb esbroncades i xiulets al Rei i rètols molt crítics cap a ell.

Al seu torn, la proliferació de senyeres i estelades, a més de ser tan legítima com l'espanyola, posa en relleu que a Catalunya hi ha una opinió molt sòlida a favor de la independència i molt crítica amb la manera en què s'ha administrat i s'administra el país. En realitat, Catalunya és l'única oposició real al govern del PP perquè ho és també a l'Estat del qual emana. L'esquerra espanyola podria distingir ambdós moments, oposant-se al govern, encara que no al seu Estat, però la veritat és que no exerceix apreciablement com a tal oposició en cap dels moments. La qüestió catalana preval en la política i, en ella, el punt fort és la unitat nacional espanyola.

Rajoy assenyala que ”estamos orgullosos de haber ido a Barcelona. Las afrentas no las escuchamos”. La traducció amb un mentider sistemàtic no falla mai: no estan orgullosos de haver vingut a Barcelona, sinó molt emprenyats i encara els brunzeixen les orelles amb els xiulets, les esbroncades, les imprecacions i els rètols.

Són els gripaus que han d'empassar-se el qui governen en profit propi i interès dels seus i en detriment de la majoria de la població. És veritat que els vota una majoria, però també ho és que es tracta d'una majoria relativa minsa, d'una tercera part; que molts dels que els voten ho fan manipulats per uns mitjans de comunicació al servei del PP; i que, a més, guanyen amb tot tipus de trampes i il·legalitats. Més gripaus per empassar.

Ara tenen un problema real. Per molta que sigui la seva capacitat d'empassar gripaus, no estan en condicions d'aturar el referèndum del 1/10. A la desesperada la premsa especula amb la possibilitat de dividir el bloc independentista de JxS mitjançant una entesa entre ERC, Podem i els comuns, amb vista a unes eleccions autonòmiques, donant per inviable el referèndum. I s'adverteix que alguna cosa així faria miques al PSOE. Ja treu el cap la seva vella inclinació.

Lo precedent és possible, és clar, tractant-se d'interessos polítics. Però molt més possible i probable serà la destrucció d'ERC si aquesta apareix com directament o indirectament responsable del fracàs del referèndum. Tot el que vagi contra el referèndum té mala premsa a Catalunya. Subsegüentment, també quedaria tocat Podem per adoptar decisions pràcticament en secret. 

L'independentisme és un riu de no retorn.

Ramón Cotarelo
Periodista i escriptor

Article publicat al Blog de l’autor el dilluns 28 d’agost del 2017

21 d’agost 2017

Madrid (concepte) va fer fallida

Ahir diumenge s’acompliren els tres dies de dol decretats pels atemptats soferts. Ara podem debatre si es poden polititzar els atemptats després d’aquest tres dies. Potser no s'hauria de fer, però hem vist malauradament que des dels mitjans de fora de Catalunya ho han fet des del minut zero, com hem pogut llegir en articulistes de diaris com El Mundo, El País, La Razón, etc. Per tant tenim dret a fer certs comentaris al voltant, sobretot, de l’actuació del Govern de la Generalitat, dels Mossos i de totes les forces catalanes, que ens han demostrat professionalitat i sentit d´Estat, rebent felicitacions d’arreu del mon excepte, naturalment, del país veí i que ens donen força per confiar-hi, en el camí cap aquesta Ítaca que cada vegada tenim més propera. Els que tenien dubtes sobre la construcció de les estructures d'Estat per part del Govern, han tingut una prova de foc en els atemptats que malauradament ens ha tocat patir. Tot el que hem viscut demostra la preparació dels Mossos d'esquadra i del Govern, davant els esdeveniments que s'apropen i provant que la  independència política i econòmica de Catalunya és essencial pel nostre País. Que prenguin nota els indecisos. Però hem de tenir molt en compte, com diu Vicent Partal en un editorial, que ara “cal molta serenitat, perquè el que hi ha en joc aquesta setmana és políticament decisiu. Falta un mes i mig per al referèndum d’independència, un referèndum que tot indica que es pot guanyar i que menaria a la proclamació immediata de la república. Aquest context, cal tenir-lo ben present”. Llegiu tot seguit un interessant article que compara l’actuació d’un vell Estat espanyol enfront d’un encara nonat Estat català.

Un vell Estat a remolc d’un nou Estat

La tragèdia dels atemptats de Barcelona i Cambrils ha permès constatar una evidència de la qual Catalunya fa temps que en té proves. Hi ha un Estat que comença a no ser Estat i un país que ja és Estat. Madrid va tornar a fer fallida. Absent les primeres hores de l’atemptat, convocant des de Madrid reunions a les quals suposadament no hi havien d’assistir representants de les institucions catalanes, sinó el delegat del govern espanyol a Catalunya. I absent pel que fa a la seguretat, tot i que la policia espanyola i la catalana es coordinen més del que voldria Madrid. El mateix Estat considera els Mossos com una policia de segona que s’ha de limitar a multar els vehicles que corrin massa, i a les mans de la qual, suposadament, no pot quedar la resposta al terrorisme. Si no pensés això, no vetaria la policia de Catalunya a la Europol, impedint-li l’accés a informació important en la lluita antiterrorista, i per tant, comprometent la seguretat dels ciutadans per raons ideològiques. La policia basca, en canvi, sí que és digna de primera divisió. Només cal que el seu govern voti uns pressupostos del PP.

Els poders de l’Estat ja faran la reflexió que considerin oportuna. A Catalunya, ja s’ha fet: Malgrat la política d’exclusió que han patit els Mossos per part de l’Estat, ni la policia de Catalunya ni les institucions no han fet fallida davant dels seus ciutadans. La resposta a l’atemptat la van dirigir les forces de seguretat catalanes –Mossos i Guàrdia Urbana- i les dues principals institucions del país, Generalitat i Ajuntament de Barcelona. Com un Estat. Flanquejades en tot moment per una societat civil que també va estar a l’altura, atenent les indicacions de la policia, entomant amb respecte totes les incomoditats que el dispositiu comportava i, sobretot, essent solidària. Els serveis d’emergències i d’atenció sanitària, els propis d’un gran Estat. No és pas casual que la comunitat internacional –mandataris i premsa- hagi lloat l’actuació dels Mossos i a l’actitud dels catalans i no pas a Espanya i la policia espanyola.

El missatge de les institucions catalanes als seus ciutadans, i a tot el món, és que una societat democràtica i lliure no té por del terror. D’aquí el clam 'No tinc por', que s’ha fet global. Res de fer política partidista, encara que la premsa madrilenya hagi aprofitat mesquinament l’atemptat per vincular-lo al procés i encara que l’executiu espanyol hagi fet crides a la unitat de tots els espanyols per aturar el terrorisme. Frase recurrent la del ministre Zoido: “Juntos somos mejores y unidos venceremos al terrorismo”. Politiqueria que no està a l’altura d’un Estat en plena gestió de l’atemptat i la investigació policial. Si Mossos i policia espanyola no van junts és perquè Madrid no ho vol. I als fanàtics se’ls en fot el procés i les urnes. Com també la unitat d’Espanya.

Gemma Aguilera
Periodista

Article publicat al digital ElMon.cat el dissabte 19 d’agost del 2017

10 d’agost 2017

Caos al Prat

Avui l'assessor del comitè de vaga, Juan Carlos Giménez  ha manifestat a Catalunya Ràdio que creu que l'assemblea de treballadors no acceptarà l'increment salarial de 200 euros que planteja la direcció de la companyia responsable del control de seguretat a l'aeroport del Prat. Això és una clara evidència de la infiltració dels tentacles del govern. ¿Quins treballadors amb sous mileuristes no acceptarien que de cop i volta tinguessin un increment salarial del 20%? Quan se l’hi ha preguntat la raó de que només fos el Prat on els treballadors fan vaga ha dit, sense que li caigui la cara de vergonya, que els treballadors del Prat ‘no coneixien els tractes de Eulen amb els treballadors dels altres aeroports'. Tot plegat fa pudor de socarrim i demostra que el tracte d’AENA amb el Prat no és igual, per exemple, que amb Barajas. Només quatre dades comparatives de les despeses anuals en ambdós aeroports: en filtres seguretat, Barajas 23,1M€ – El Prat 12M€; operació i manteniment, Barajas 28M€ – El Prat 6M€; servei de neteja, Barajas 19,1M€ – El Prat 11,9M€; atenció al públic, Barajas 2,9M€ – El Prat 1,7 M€. Resumint, el gestor aeroportuari AENA acaba gastant gairebé el doble a Madrid que Barcelona. Malgrat el Govern espanyol nega un cop i un altre que existeixi un tracte desigual entre Barajas i el Prat, l’actual situació és molt sospitosa, com ho analitza en Jordi Mas, amb un seguit de raonaments i dades que, segons ell, no s’han explicat fins ara i que podeu llegir tot seguit.

AENA- Fomento- Gobierno d'Espanya
CULPABLES DIRECTES DEL CAOS DEL PRAT  -  EL QUE NO S'HA EXPLICAT.
De ja fa algun temps vaig preparar un post indicant el per què l'estat espanyol estava interessat en què hi hagués problemes al Prat.
El resum d'aquest post és que la progressió del Prat pel que fa a Barajas, malgrat els pals a les rodes que li posa l'estat espanyol que expressament limita els vols des del Prat si prèviament no hi ha a Barajas, implicava que l’aeroport de Barcelona, per primera vegada en la seva història, superaria en nombre de passatgers al de Barajas.
Em consta que aquest post va ser llegit per persones del Ministeri de Foment i es va solucionar el tema de "els policies" que visaven el pas de passatgers de fora de la UE .... Però sembla ser que tenien molt clar un altre nou atac.
No descobriré res, perquè ja ha sortit publicat, recordant la vinculació de l'empresa de seguretat que té l'adjudicació del Prat, amb el PP.
L' apoderada general del Grup Eulen, i de les empreses del grup, és Micaela Feijoo, germana única del president de la Xunta de Galícia, evidentment, membre del PP.
De fet hi ha una imputació, resultat de les investigacions de la UDEF, per l'adjudicació de vuit contractes per valor de 1,4 milions per part de la Xunta a Eulen, en tan sols dos anys, pel sistema negociat i sense publicitat, cosa a la qual estaven obligats en cas d'haver-se signat un sol contracte com sembla que era el lògic, (ho deixo anar a l'aire perquè manca encara una sentència, però crec que és de calaix la intenció de la Xunta).
Però no rau aquí el problema.
Segons el conveni de vigilants, si qualsevol nova empresa obté la gestió d'un futur contracte, està obligada a subrogar a tot el personal amb antiguitat superior als set mesos ...
Això vol dir que AENA, com a ens públic, no pot quedar fora de les negociacions amb els treballadors, ja que aquests tindran els mateixos problemes amb qualsevol altra empresa que contracti.
AENA ho ha fet expressament. Coneixent el cas no ha intervingut, no només per a crear mortificacions als passatgers del Prat sinó , sobretot, per crear alarma en els països emissors de turisme al nostre aeroport.
Ens podem imaginar què pensa un japonès si ha de venir a Barcelona?... Pensa que el mes de març li aconsellaven anar a Madrid perquè el Prat tenia molts problemes de controls ... I pensa que ara li diuen que té encara més problemes simplement pel “checking”.
Més de 1.000 passatgers han perdut els seus vols des del 24 de juliol. El 30% dels vols han sortit amb retard.... ¿De veritat encara hi ha algun despistat que no s'adona del que fa Espanya amb Catalunya?
I això, per l'unionista que busca la justificació barata amb culpabilitzar només al PP, no és qüestió d'un govern ... Ha succeït sempre.
Que vagin pensant si és intel·ligent patir això seguint a Espanya apostant, a més, per perdre les cobertures socials i un rescat més que garantit, que és el que ens regala la unitat d'Espanya ....
Poc després de penjar aquest post espero que AENA es mogui ... Em consta que van llegir els anteriors destapant les seves actuacions al Prat .... Ho veurem.
Jordi Mas i Font
Barcelona

Post publicat en el Facebook de l’autor el 4 d’agost del 2017

04 d’agost 2017

El cas de Sixena

Novament el litigi per les obres de Sixena s’ha posat d’actualitat, al voltant de les noticies que informaven que la Plataforma d'Entitats Culturals de Lleida es mobilitzarà en el cas que "es produeixi qualsevol acció al Museu de Lleida per part del jutjat per recuperar les obres", tenint en compte que el dilluns 31 de juliol expirava el termini concedit per la jutgessa del jutjat de primera instància d’Osca per a la devolució de les 44 peces que actualment es troben al Museu de Lleida i al comprovar que la Generalitat no va fer cap moviment per traslladar cap de les peces fins al monestir aragonès. Per conèixer realment el veritable rerefons d’aquest cas, ens ha semblat interessant recuperar un article que, ara fa un any, va escriure un estudiós de la història de Catalunya com en Carles Camp, creador de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, on exposava l’origen i el desenvolupament dels fets que van donar lloc a aquest litigi per les obres d’art, que el Govern de l’Aragó reclama com a seves des de fa més de dos anys. Llegiu-lo atentament per comprovar que tot plegat s’incardina amb el procés d’independència que viu la nostra nació. 


Madrid sí que paga els traïdors: el cas de Sixena

El monestir de Santa Maria de Sixena es troba en aquella zona de Catalunya que anomenem Franja de Ponent, que és la part de Catalunya que Javier de Burgos iniquament va posar sota control de províncies aragoneses el 1833.

És un monestir molt antic, fundat en el segle XII. Acabada la Guerra d’Espanya del 1936-39 (coneguda pel malnom de Guerra Civil), el monestir de Sixena, com la gran majoria d’edificis religiosos situats en zona republicana, havia sofert greus desperfectes a mans dels criminals incontrolats de la FAI.

L’agost de 1936, després del saqueig, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol va visitar el monestir, que havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel fum dels incendis. Gudiol va tornar a Barcelona a cercar fons per a rescatar l’art de Sixena. Va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar el llavors conseller de cultura Ventura Gassol, xifra molt alta per a l’època i molt més en plena guerra; a més de pagar-li dos tècnics especialistes en aquestes tasques. Es pot dir que els catalans s’ho van treure del plat per pagar aquesta restauració. Val a dir que el govern de l’estat va aprovar l’operació.

Amb l’ajut de la població de Vilanova de Sixena, es van arrencar les pintures i es van dur a Barcelona, on es van guardar a la Casa Amatller. El 1940, van ser depositades de forma segura al MNAC i van ser restaurades el 1943 pel mateix Gudiol, acabat de tornar de l’exili. El 1960, el qui era llavors director d’aquest museu, Josep Maria Ainaud de Lasarte va promoure el rescat de la resta dels frescos que encara hi havia a Sixena. D’acord amb les autoritats de llavors, l’estat, l’ajuntament de Vilanova de Sixena i de la mateixa comunitat, la resta de frescos i la resta d’obres d’art també van ser dutes a Barcelona, restaurades i posades sota protecció.

El sostre del monestir es va ensorrar el 1990. Si Catalunya i els catalans no hi haguessin intervingut, totes les obres d’art de Sixena s’haurien perdut per sempre.

El 1992, el llavors conseller de cultura de la Generalitat, Joan Guitart, va arribar a un acord amb la superiora de la comunitat segons el qual el monestir va cedir les obres d’art a la Generalitat a perpetuïtat. El pacte només es trencaria si les obres no estaven ben custodiades, que no és el cas. La cessió va venir acompanyada pel pagament de 40 milions de pessetes per part de la Generalitat de Catalunya, una suma considerable en aquell moment.

Com a conseqüència de la gran davallada de vocacions religioses, la comunitat de Sixena havia envellit molt. El 1980, les monges van ser traslladades a Barcelona, a Vallvidrera, amb les companyes de la seva orde, on hi romandrien fins la seva mort. La darrera va morir l’any 2000.

Catalunya no tant sols va tenir cura de les obres d’art d’aquest monestir, sinó també de les persones. Durant totes aquestes dècades, a Aragó, ningú va moure un dit ni es va preocupar absolutament de res, ni es va gastar un sol cèntim ni en rescatar, ni en restaurar, ni en conservar aquestes obres d’art. Si s’haguessin deixat les obres d’art del monestir sota la responsabilitat dels aragonesos, aquestes ja s’haurien destruït, no existirien. Si Catalunya no hagués acollit les monges del monestir, ves a saber on haurien anat a parar.

Ara, amb la feina feta, els diners gastats, tot el treball fet i les monges ja mortes, els aragonesos, en comptes d’agrair la feina feta per Catalunya, tenen la barra i el cinisme de parlar d’espoli i exigir-ne el retorn a Aragó; retorn d’uns objectes que, cal insistir-hi i remarcar-ho, si no fos per Catalunya ara ni tant sols existirien. Òbviament, no diuen ni una paraula de compensar Catalunya d’alguna manera per les despeses i enrenous provocats pel rescat, trasllat i conservació de totes aquestes obres d’art.

Els tribunals espanyols -no podia ser d’altra manera-, els han donat la raó. No han tingut en compte cap dels arguments de la Generalitat, entre els quals un de ben objectiu: un nou trasllat malmetrà, de ben segur, les obres de forma definitiva i potser irreparable. Fins l’advocat dels aragonesos ha dit públicament que vindrà a recollir les obres amb un camió especialitzat, com si es tractessin de sacs de patates.

Tant se’ls en donen les obres d’art, el que és important és humiliar a Catalunya i premiar els aragonesos que, de tenir una identitat i un idioma propis i d’haver defensat, fins al 1714, els seus drets, els seus furs i el seu autogovern davant el rei de Madrid, les seves autoritats i la inquisició castellana, han passat a sotmetre’s de gust a l’estat espanyol. Hi ha aragonesos enterrats al Fossar de les Moreres, aragonesos que sabien què hi havia en joc, també al seu país. Però d’aquest aragonesos, pel que sembla, no en queden gaires

Potser Roma no pagava els traïdors, però Madrid, pel que es veu, sí que ho fa.


Carles Camp
Llicenciat en Enginyeria Química

Article publicat en la web histocat.cat el 12 de juliol del 2016