Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 d’agost 2017

El rei i la manifestació

Un cop esvaïts els darrers clams contra el terrorisme i desmuntades les estrades, cal fer una reflexió de la manifestació d’aquest dissabte a Barcelona,que ha deixat un clar missatge per part de la ciutadania: ni por davant del terrorisme, ni por davant dels responsables de la venda d’armes al règim de l’Aràbia Saudita, ni por dels espanyolistes que van desplaçar-se a la capital catalana per boicotejar la manifestació, repartint banderes espanyoles. La realitat és que a la manifestació hi va anar gent amb estelades, nacionalistes espanyols (pocs) amb la “rojigualda”, i una majoria de persones, que no anava abanderada, fent aquest gest bellíssim de respecte i estima a la gent que es juga la vida per tu, dipositant flors en els furgons del mossos. Una realitat és també que ciutadans amb pensaments tant diferents s’abracessin en acabar la manifestació, amb la mateixa voluntat de dir un "no" rotund al terrorisme. Dit això, si analitzem el perquè de la presència del rei a la manifestació (la primera d’un monarca espanyol), arribarem a la mateixa conclusió que en Ramon Cotarelo en el seu article titulat “Una dieta de gripaus”, que podeu llegir més avall, i que no és altra que constatar que els representats polítics espanyols i la monarquia espanyola prefereixen escoltar xiulets i llegir pancartes gens amables, abans que deixar anar els seus esclaus colonitzats. Uns catalans que han volgut posar en evidència la distància que els separa dels polítics espanyols  i que ni ells ni el Borbó son benvingut a casa nostra.

Una dieta de gripaus

Els rostres de la imatge ho diuen tot. Les autoritats espanyoles es van passar la manifestació sencera empassant gripaus. Es van entestar a assistir a un acte en protesta per un atemptat que no va ser previst i en la resolució del qual no van tenir-hi res a veure. Al mateix temps, aquesta presència es va concebre, es va organitzar i es va explicar a l'opinió pública com una mostra d'unitat contra el terrorisme. La unitat, de qui? La presència del Cap de l'Estat, el govern i l'oposició sencera, així com un llarg seguici de polítics ho deixava ben clar: la unitat de la nació espanyola.

Quan, en els prolegòmens de la manifestació, es criticava la "politització" d'aquesta pels independentistes i s'advertia que no es portessin banderes, en realitat, ja estava "polititzada" des del moment en què es posava al servei d'una idea de nació sense dubte majoritària a Espanya, però potser no a Catalunya. La CUP, hem de recordar, va baixar les ínfules al Rei, negant-li la presidència de l'acte amb raons crítiques de molt pes. I la Corona va acceptar, prova que el seu màxim interès era posar al Rei a Catalunya, reconquerir el cor dels catalans i reconstituir la somorta nació espanyola.

La manifestació estava polititzada pel nacionalisme espanyol des del seu inici. Des del començament mateix de l'acte van aparèixer algunes banderes espanyoles, gairebé totes sense crespó, que aspiraven a ser un mar d'or i foc. Per a això s'havia destacat a alguns nacionals que regalaven banderes espanyoles de plàstic i que no les agafava ningú. El mar es va quedar en toll. El fracàs en la politització de la dreta nacional espanyola va ser patent durant tot el recorregut de la manifestació, amb esbroncades i xiulets al Rei i rètols molt crítics cap a ell.

Al seu torn, la proliferació de senyeres i estelades, a més de ser tan legítima com l'espanyola, posa en relleu que a Catalunya hi ha una opinió molt sòlida a favor de la independència i molt crítica amb la manera en què s'ha administrat i s'administra el país. En realitat, Catalunya és l'única oposició real al govern del PP perquè ho és també a l'Estat del qual emana. L'esquerra espanyola podria distingir ambdós moments, oposant-se al govern, encara que no al seu Estat, però la veritat és que no exerceix apreciablement com a tal oposició en cap dels moments. La qüestió catalana preval en la política i, en ella, el punt fort és la unitat nacional espanyola.

Rajoy assenyala que ”estamos orgullosos de haber ido a Barcelona. Las afrentas no las escuchamos”. La traducció amb un mentider sistemàtic no falla mai: no estan orgullosos de haver vingut a Barcelona, sinó molt emprenyats i encara els brunzeixen les orelles amb els xiulets, les esbroncades, les imprecacions i els rètols.

Són els gripaus que han d'empassar-se el qui governen en profit propi i interès dels seus i en detriment de la majoria de la població. És veritat que els vota una majoria, però també ho és que es tracta d'una majoria relativa minsa, d'una tercera part; que molts dels que els voten ho fan manipulats per uns mitjans de comunicació al servei del PP; i que, a més, guanyen amb tot tipus de trampes i il·legalitats. Més gripaus per empassar.

Ara tenen un problema real. Per molta que sigui la seva capacitat d'empassar gripaus, no estan en condicions d'aturar el referèndum del 1/10. A la desesperada la premsa especula amb la possibilitat de dividir el bloc independentista de JxS mitjançant una entesa entre ERC, Podem i els comuns, amb vista a unes eleccions autonòmiques, donant per inviable el referèndum. I s'adverteix que alguna cosa així faria miques al PSOE. Ja treu el cap la seva vella inclinació.

Lo precedent és possible, és clar, tractant-se d'interessos polítics. Però molt més possible i probable serà la destrucció d'ERC si aquesta apareix com directament o indirectament responsable del fracàs del referèndum. Tot el que vagi contra el referèndum té mala premsa a Catalunya. Subsegüentment, també quedaria tocat Podem per adoptar decisions pràcticament en secret. 

L'independentisme és un riu de no retorn.

Ramón Cotarelo
Periodista i escriptor

Article publicat al Blog de l’autor el dilluns 28 d’agost del 2017