Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




03 d’octubre 2019

La llavor de l’1-O

Aquesta setmana tots el  telenotícies han mostrat per enèsima vegada les imatges de les càrregues de les forces de seguretat el dia 1 d’octubre del 2017. No per repetides son menys impactants i, malgrat els dos anys transcorreguts, encara ens fan molt de mal. Tots tenim en el record la il·lusió amb que els sobiranistes catalans vàrem encarar aquells dies: concentracions, reunions més o menys clandestines, activitats extraescolars, urnes, paperetes, votació i recompte. Immensa alegria compartida. El referèndum del dia 1-O va ser possible gràcies a una gran feina duta per tots: institucions, càrrecs públics, entitats socials, partits polítics i sobretot el poble, les persones individuals que amb la seva dedicació a la causa catalana, lluitaren per la llibertat.

L'1-O de 2017  haurà marcat un abans i un després en la història de Catalunya. Fou un èxit social, democràtic i col·lectiu. Malgrat les amenaces, les grans dificultats i la violència policial, milers de catalans vam exercir un dret tan legítim com és el de votar. I l’exercici d’aquest dret ens va fer més forts que mai en la lluita cap a la nostra llibertat. Es va situar Catalunya en el mapa a nivell internacional i es va demostrar exemplarment al món que som un poble determinat a decidir el seu futur. Que malgrat les adversitats defensem els nostres drets individuals i col·lectius de forma pacífica, cívica i democràtica.

Ara ens volen fer creure que els independentistes som violents i que alguns han de ser jutjats com a terroristes, fins i tot embolicant amb aquest qualificatiu als Presidents Torra i Puigdemont. Vist el fracàs de les porres contra la gent asseguda pacíficament el dia 1 d’octubre, l’Estat ara ho vol provar d'una altra manera: mostrant al país i al món sencer que els violents i els terroristes som nosaltres. Doncs ara és quan hem de utilitzar més el cervell que les vísceres. Els catalans, que sempre hem actuat pacíficament, hem de ser més curosos que mai, ja que amb la força ens guanyarà sempre l’estat espanyol, perquè en té més i és en el camp on es mou millor i, a la llarga, perquè perdrem el poc o molt recolzament exterior que un dia o altra tindrem, i finalment perquè donarem la raó a aquells que saliven pensant només en aplicar-nos el 155. Com ens han dit els presos polítics Sánchez i Cuixart en la seva darrera carta des de la presó de Ladoners: “La no-violència és la llavor d’un procés que, si el seguim fent junts, sense renúncies ni por, donarà tard o d’hora el fruit desitjat de la llibertat”

Fa dos anys vam plantar aquesta llavor de llibertat i d’il·lusió que, malgrat tots els entrebancs, ha arrelat amb força. Hem de cuidar-la i adobar-la perquè broti amb determinació! Mantinguem-nos ferms, units, democràtics i pacífics! Tossuts, decidits, desobedients, peró mai violents. El profesor Grosfoguel ha dit recentment: "S’ha de mantenir l’esperit de l’1-O i lluitar conjuntament per l’objectiu compartit, sense baralles partidistes estèrils". Aquesta és la qüestió fonamental: la unitat. El periodista i ex director d'Anàlisi i Prospectiva de la Universitat Oberta de Catalunya, Martí Estruch i Axmacher, fa un recordatori senzill i emocionat d’aquell Primer d’Octubre del 2017, en un article que podeu llegir tot seguit.

Primer d’Octubre, segon aniversari

Quan ets al llit, la pluja té moltes maneres de dir-te que hi és. A vegades, batent directament contra els vidres o les persianes; unes altres, fent ballar les fulles dels arbres del carrer o del jardí, repicant contra tota mena de teulades i cobertes, quan les gàrgoles i els baixants escupen l’aigua sobre les voreres o, fins i tot, en forma de gotera maleïda. Quan ets al llit i plou, la tendència és allargar-hi al màxim l’estada i repassar mentalment les possibles excuses per a no sortir-ne.

No va ser el cas fa dos anys, al contrari. En sentir que plovia, vam fer via encara més d’hora cap a l’escola Cervantes, justament per la por que la pluja fes enrere alguna gent. Els carrers buits del centre de Barcelona i la plaça de la Catedral deserta permetien d’alimentar aquesta falsa temença. Enmig de la foscor, les gotes de pluja brillaven en lliscar sobre la funda de plàstic del cotxet. A dins, una criatura de poc més d’un any reprenia plàcidament el son.

Al carrer de Sant Pere Més Baix, un grup compacte de paraigües i gent amb impermeables blocava l’entrada de l’escola Cervantes. La gent, un cop més, era a lloc. A dins, cap moviment. A fora, només el ritme de la pluja trencava el silenci. La pluja, el brunzit llunyà d’un helicòpter i els aplaudiments després de cada visita infructuosa de la parella de Mossos d’Esquadra. A aquelles hores de la matinada, la gent parlava amb la mirada. Intercanvi de somriures còmplices i una lluïssor als ulls més pròpia d’un infant durant la Nit de Reis que d’un adult en jornada electoral.

La pluja que queia no era cap cosa, però era ben perceptible. No era ni especialment fina, ni especialment gruixuda. No xopava, però anava calant. Era una pluja força perfecta. D’aquestes pluges persistents, que no es cansen. Pluja resilient, per utilitzar un terme de moda.

Ha plogut molt, aquests dos anys. L’1 d’octubre mateix ja van ploure cops de porra i mastegots. Després ha plogut molta repressió, exili i presó, detencions, denúncies, amenaces, persecució judicial, injustícies, titulars falsos, acusacions grotesques i guerra bruta per donar i per vendre. Pluja de fang, pluja bruta, pluja de ponentada. També ha plogut ceguesa política, decisions incomprensibles, mirada curta, partidisme, desorientació i cansament. Pluja local, de país on la pluja no sap ploure. I també han plogut vots, solidaritat, fermesa, valentia i determinació, no ho oblidem pas ni mai. És la pluja que salva i que fa rebrotar el blat.

Amb la perspectiva del temps, penso que potser la pluja matinera de l’1 d’octubre ens volia transmetre algun missatge que no vam acabar d’entendre. L’aigua flueix, s’adapta, s’escola. És flexible. No s’atura. No es fa enrere. No claudica. Be water, my friend. Bruce Lee i el wu wei del taoisme. Avançar sense esforç, aprofitant la força de l’altre en benefici propi. En el moment just, ni abans ni després. Aparèixer, desaparèixer. L’exemple de la revolta d’Hong Kong. Ser conscients que som a la societat líquida de Zygmunt Bauman: incerta i insegura, amb valors inestables i canviants. Adaptar-nos-hi. Actuar en conseqüència.

Tenim la sentència a tocar. Els somriures fa dies que se’ns han glaçat i els lliris sortosament cotitzen a la baixa. Hauria estat bonic aconseguir-ho així, però la democràcia hispànica és massa feble, massa fràgil. Hem descobert o certificat que ells sí que ho tornaran a fer, tants cops com calgui. Fan igual que han fet els darrers 300 anys, amb lleus modernitzacions de mètode i instrumental. També sabem que el món ens mira, però no ens veu.

Nosaltres també ho volem tornar a fer, però no sabem gaire com, ni amb quins lideratges. És evident que cal seguir lluitant, conquerir espais de poder, sumar autonomia financera, enfortir les associacions independentistes, ocupar els carrers, alçar la veu, engreixar les caixes de solidaritat, mantenir la moral alta i no defallir. Donec perficiam. Endavant, sense recular, com la pluja. Quan els partits hagin acabat de barallar-se entre ells, benvinguts seran. Així, un dia descobrirem que “aquesta remor que se sent no és de pluja”, com deia Martí i Pol. Ja no serà remor de pluja, sinó de victòria.

Martí Estruch i Axmacher
Ex delegat de la Generalitat a Berlín

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 30 de setembre del 2019