Quan escoltem líders polítics de Madrid repetint una i altre vegada que Espanya és una democràcia “consolidada”, hauríem de pensar en aquella altre frase, aquest cop precisament del llenguatge popular espanyol, que diu: “Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”. Democràcia en grec significa ‘el govern del poble’ i l’estat espanyol és diu demòcrata perquè els espanyols votem cada quatre anys (o menys) i triem als nostres representants. Els diputats ens representen, el poble no pot decidir res, només votar cada quatre anys.
Les polítiques dutes a terme durant els darrers 40 anys, tant pels governs espanyols de dretes com d’esquerres, venen a demostrar-nos que Espanya no és una democràcia consolidada, es val de l'estat de dret, les lleis, etc. per ocultar aquesta neo-dictadura post franquista, que es nodreix amb allò de: ‘et deixo fer el que vulguis sempre i quan el que vulguis, no sigui quelcom que posi en perill la sagrada unitat de la pàtria’. Si fos una democràcia consolidada entendria que la legalitat s'ha d'adaptar sempre a la legitimitat, i quan sorgeix la desobediència civil en un territori, és perquè no s'estan fent bé les coses.
Tot plegat ve a tomb dels greus esdeveniments que van succeir el dilluns a les nostres ciutats i que ens van recordar lamentablement les actuacions del 20-S del 2017. Llavors la guàrdia civil cercava proves relacionades amb el referèndum del 1-O, ara van per un altre camí. Volen penjar als independentistes catalans l’etiqueta de terroristes dient-los que son pitjors encara que la desapareguda ETA. Hi ha molts polítics i mitjans de Madrid que desitgen que l’independentisme català sigui violent. Ho desitgen molt fortament. Bavegen davant de la idea d’una Catalunya amb violència i ho volen assimilar amb la violència d’ETA. Diuen en públic: “Ho veus?”, i en privat: “Per fi!” o bé pontifiquen: “Quan s’exalten tant les emocions tot acaba petant”. Per ara aquí encara no ha petat res, i tampoc en molts altres llocs on també hi ha emocions.
El president d’Òminium Cultural, en Jordi Cuixart, té raó quan preveu per a després de les sentències un escenari equivalent al de la lluita antifranquista. El “todo es rebelión” substituirà el “todo es ETA” i és probable que l'estructura civil del catalanisme comenci a patir atacs de l'Estat fonamentats en mentides prefabricades. Com al País Basc, les entitats de cultura popular, de defensa de la llengua i els mitjans de comunicació fora del control de l'Estat formaran part de la diana de jutges, fiscals i policies. I com al franquisme, les garanties jurídiques deixaran d'aplicar-se a depèn de qui, com hem vist aquesta setmana a Sabadell i les altres localitats on van irrompre, de matinada, les forces de l’ordre.
S'acosten temps durs que exigiran resistència i unitat a la ciutadania d'aquest país. De moment, nou famílies més han entrat en un infern d'arbitrarietat i menyspreu. Nou més. Això quan les sentències ni tan sols han sortit. Per tant no hem de tenir por ja que, com diu la sociòloga Cristina Sánchez en el seu article, ens volen fer por perquè ells ens tenen molta por a nosaltres, sobretot si els polítics, les forces socials i el poble anem units. Una candidatura unitària de l’independentisme a les properes eleccions, seria la millor eina per fer por a Madrid. La faran?. Podeu llegir l’article de Cristina Sánchez tot seguit.
Ens tenen molta por; per això ens volen fer por!
Les detencions d’ahir, la manera com s’han produït i, especialment, la seva justificació deixen clar que tot el relat que assegura que l’independentisme està de baixa, o directament mort, és mentida. Cert és que a un estat que tingui per res la democràcia li costa poc saltar-se tots els preceptes que la sustenten i reprimir la discrepància política, que no necessàriament ha de ser dissidència, com qualsevol dictadura a l’ús; però, en tot cas, no es posen a treballar si consideren que l’amenaça és irrisòria.
I si no, recordeu com es fotien obertament, totes i tots ―si més no, tots els que en van parlar―, els actors socials, polítics, econòmics i administratius espanyols de les primeres iniciatives reclamant llibertat i independència, encara que només fos per decidir. D’aquells riures van passar a l’acció per aturar-nos ―recordeu la recerca de les urnes i paperetes―, i després van passar a fer-nos por ―amb escorcolls i detencions que no semblaven altra cosa que arbitràries―, fins a culminar la seva estratègia amb els cops de l’1-O i la presó i el judici a la cúpula independentista per escapçar el moviment definitivament. En la seva lògica, no queda més, pot ser que treure els tancs, per fer el mateix a més escala, perquè si no es dialoga, si no es negocia, l’única sortida és fer valdre la força. I, certament, un estat en té molta, de força, més encara si aquesta l’aplica no pas de fronteres enllà, sinó dins del seu propi territori. A això van, i d’aquí l’arribada continuada d’efectius dels cossos armats de l’estat espanyol a Catalunya.
Espanya s’ha situat aquí, en aquest paradigma de la violència institucional, no en té un altre. Se sigui estat o ciutadania, se sigui de dretes o d’esquerres: violència. Per això sempre la resposta a l’independentisme és una amenaça amb un puny o una arma, o un jutge, i no una contrapartida de model social, polític o econòmic. És l’absència de raó, és només el poder i la força. I per això també és tan important que l’independentisme encaixi en la definició de banda armada, com ETA, atès que és el referent més directe que tenen. En el judici ho han intentat a tort i dret i no se n’han sortit més enllà d’un relat tragicòmic de la bestialitat de la ciutadania que participa en el procés, que ha deixat els agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil molt mal parats pel que fa a la seva competència professional.
És només en aquest marc que es pot entendre, i fins i tot així costa, el comunicat que ha fet la Guàrdia Civil i les imatges que ha proporcionat per avalar la seva actuació. Però costa encara més d’entendre que en la declaració de Teresa Cunillera, delegada del govern espanyol a Catalunya i d’un partit que va patir la repressió de l’estat franquista, sobre els fets justifiqui que es tracta d’una detenció preventiva. Sento molt que els represaliats pel règim franquista que són socialistes tinguin, a hores d’ara, aquestes i aquests representants. És molt pitjor això que no pas les declaracions de Lorena Roldán, o altres igual de cridaneres, perquè només denoten la seva ignorància en la diferència entre “apretar” i “prémer”.
Cristina Sánchez Miret
Professora de la Universitat de Girona
Article publicat al digital elNacional el dimarts 24 de setembre del 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada