Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




22 de novembre 2019

L'enquesta del CEO

Aquesta setmana s'ha fet públic el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), encarregat pel govern de la Generalitat, aquest cop per primera vegada extensiu a tot el territori espanyol. Unes quantes dades interessants i contraposades. La primera: un 51,8% dels espanyols rebutgen un referèndum; però el 68% aposten pel diàleg Estat-Generalitat. Una altra: els catalans són els que pitjor fama tenen a Espanya; els considerats més simpàtics són els andalusos. D'altra banda resulta xocant, per exemple, que a la resta de l'Estat es consideri que el govern central beneficia Catalunya quan aquí la percepció és exactament la contrària.

El CEO també ha deixat al descobert un panorama absolutament tètric de l'opinió pública espanyola, no gaire allunyat dels paràmetres ideològics del franquisme. Els ciutadans espanyols consideren més prestigiosa la Guàrdia Civil que la Universitat, pensen que Catalunya té massa autonomia i —esfereïdor!— gairebé la meitat dels enquestats no acceptarien la independència de Catalunya ni tan sols encara que s'hagués decidit a través d'un referèndum acordat i reconegut des de la seva pròpia legalitat. ¿Això vol dir que aquesta altra meitat intransigent ens enviarien els tancs?

L'emplaçament al diàleg que aflora del sondeig arriba en un moment significatiu: diàleg és el que reclamen precisament JxCat i ERC si Pedro Sánchez vol comptar amb els seus vots per a la investidura. El diàleg i la negociació per abordar les vies de resolució del conflicte és el que recull més suports per part dels catalans i els espanyols. Arribats a aquest punt, després de veure els resultats de l'enquesta, quedaria encara una pregunta importantíssima: ¿Que fem amb els presos, exiliats i processats? Potser la resposta la podem trobar en l'article titulat "Fer el que cal", que ha publicat l'expresident de l'Autoritat Portuària de Barcelona, Joaquim Coello Brufau, on escriu: "Aconseguir després, dilatant-ho en el temps, un indult per als presos polítics i exiliats, tant pel que fa a la llibertat com a la inhabilitació. No parlar d'amnisties, generaran debats tan virulents com inútils." Potser doncs, es podria fer un pacte de silenci per part del sobiranisme, on les forces polítiques catalanes independentistes es comprometessin a no demanar, en un termini de tres o cinc anys, cap reivindicació de separació d'Espanya, a canvi d'obtenir, com proposa l'articulista, uns beneficis fiscals, econòmics, territorials, etc., o sigui ras i curt, un nou Estatut votat en Referèndum i per damunt de tot una amnistia general per tots els presos, exiliats i processats. Rumiem-hi. Si voleu llegir l'article complet d'en Coello, ho podeu fer més avall.

Fer el que cal?
La política desplegada pel PSOE recentment ha fet pensar a molts electors que buscava un pacte de legislatura amb el PP.

La renúncia a pactar amb Podem i la convocatòria de noves eleccions, l’explícita voluntat de Pedro Sánchez de no parlar amb el president de la Generalitat, la defensa blindada de la sentència contra els líders independentistes, més enllà de l’obligat respecte a la mateixa com a govern de l’Estat, la tímida condemna de Vox, l’absència de resposta a la desaforada acusació del trencament d’Espanya... Tot això i la gesticulació que l’acompanyava portava a la conclusió que es practicava una política d’aproximació a la dreta.

Per raons no explicades, o per incapacitat de la ciutadania per entendre les “intel·ligents” estratègies dels nostres polítics, hem arribat a la formulació d’un projecte de govern d’esquerres, de coalició PSOE-Podem, que necessita el suport o l’abstenció dels partits independentistes per a la investidura, i no gens menys per poder governar amb ordre, amb una política estructurada i plausible, és a dir, amb l’aprovació dels pressupostos, de lleis amb voluntat reformadora, pensions, desigualtat i pobresa, precarietat en l’ocupació, fiscalitat, etc.

Es planteja doncs la necessitat per al PSOE d’aconseguir almenys l’abstenció d’ERC per evitar unes noves eleccions, que serien políticament devastadores per a l’esquerra i amb possibilitats de produir un govern de dretes amb el suport de Vox, un malson. O alternativament un pacte forçat amb el PP que seria ara onerós per al PSOE. Es faria com a conseqüència explícita del fracàs de no saber fer un govern d’esquerres.

Per ERC la necessitat d’arribar a un acord amb el PSOE és igualment imperiosa. ¿Com explicar al seu electorat, malgrat els presos, malgrat els mutus desaires i menysteniments polítics amb el PSOE, que no dona suport a un govern d’esquerres i fa possible un govern que en les circumstàncies actuals seria especialment inconvenient per a les tesis sobiranistes?

És quan les dues parts estan obligades a pactar, perquè l’alternativa de no fer-ho és pitjor, que s’arriba a acords.

Hi ha dues qüestions a considerar, el contingut de l’acord i la manera d’aconseguir-lo. La segona no és menys important que la primera perquè hi ha propostes que no és útil que es plantegin d’entrada, poden fer perillar l’acord. Les qüestions més difícils de cedir per la contrapart s’han de plantejar una vegada que ambdós socis tinguin una relació de confiança, no al principi. Un acord PSOE-ERC té pocs partidaris. El contingut s’ha d’explicar poc a l’inici. Hi ha perill de ser denunciat per “cessions vergonyants i traïdories insostenibles”.

En definitiva, això porta a dues conclusions en relació amb el “com”. Ser progressiu en el que es pacta i ser discret en el que s’anuncia. Comunicar els acords quan estan fets, no el que es pretén fer.

Quant al contingut, només hi ha ara un camí possible, un nou Estatut en línia amb l’aprovat al 2006. Agència tributària compartida amb l’Estat, però integral, és a dir, recaptar tots els impostos pagats a Catalunya. Competències exclusives i blindades en llengua, cultura, seguretat, universitats i recerca. Infraestructures locals, aeroports, ports, rodalies ferroviàries, autopistes... amb el necessari transferiment de recursos.

Un dels millors polítics de Catalunya al segle XX va ser Pasqual Maragall. Retornem a les polítiques que ell va proposar. Si les haguéssim seguit, si la dreta no les hagués impugnat i portat al Tribunal Constitucional, no seríem on som. Si ERC ho proposa com a base de la negociació amb l’Estat, ¿com podrà el PSOE no acceptar-ho si ho va proposar a través del PSC com a eina i camí per a la convivència de Catalunya i Espanya? Aconseguir després, dilatant-ho en el temps, un indult per als presos polítics i exiliats, tant pel que fa a la llibertat com a la inhabilitació. No parlar d’amnisties, generaran debats tan virulents com inútils.

Una crítica segura pels sobiranistes a aquesta manera d’actuar és que tot el que no s’aconsegueixi al principi es perdrà. L’Estat, seguint una tradició arrelada, no ho complirà. El govern dependrà del suport dels 21 vots sobiranistes, dels quals 13 d’ERC. Una oposició d’aquests faria caure el govern, és l’assegurança, però el risc és que el govern substitueixi ERC per Cs. Això obliga a definir el pacte ara i a concretar de manera suficient el futur, el dilema etern. ERC necessita la fiabilitat del que es pacti, el PSOE, no abordar l’autodeterminació.

¿És aquesta una cessió acceptable per les parts? S’ha de saber explicar als propis, s’ha de tenir el coratge de fer-ho, tant per ERC com pel PSOE. No cal renunciar a res, per ERC a la independència, però per fer ara el que és possible i cal, seria el pla que es proposa, s’ha d’aplicar intel·ligència política. Se li deu al poble de Catalunya, al sobiranista i al que no ho és.

Joaquim Coello
Enginyer

Article publicat al diari  EL PUNTAVUI  el divendres 22 de novembre del 2019.