Ara que ja coneixem els resultats electorals del 10-N a ningú se li escapa que, en un Congrés amb 17 partits, caldrà fer política amb majúscules per poder arribar a acords. El líder del PSOE i president en funcions, Pedro Sánchez, ha estat ràpid i en només 48 hores ha signat un pacte de govern amb el líder de Unides Podemos, Pablo Iglesias. Ara necessitarà molta mà esquerra per aconseguir que la resta de partits desbloquegi la situació i per obtenir el seu suport a la investidura.
La mala notícia pels espanyols ha estat sens dubte la pujada dels franquistes de Vox que, amb 52 diputats, esdevenen la tercera força al Congrés de Diputats, darrere d'un PP que malgrat haver pujat no ho ha fet amb l'empenta que ells pretenien i s'han quedat lluny dels 100 escons que algunes enquestes els hi atorgaven. S'haurà d'anar molt amb compte amb aquest ascens de la ultra dreta espanyola, que amb aquest resultat s'homologa amb els seus equivalents europeus, però els avença per la dreta, essent de llarg la força feixista més important a la Unió Europea, per sobre de la francesa, alemanya, italiana, etc.
Pel que fa a les forces sobiranistes catalanes, han aconseguit el seu millor resultat en unes generals espanyoles, assolint gairebé el 57% dels vots a Catalunya, enfront del 39% aconseguit per les forces del 155. Aquesta victòria reforça la legitimitat de les aspiracions democràtiques dels sobiranistes i la resposta a la sentència. Després de l'extraordinària reacció que s'ha esdevingut a Catalunya contra la sentència del Suprem, el triomf independentista deixa gairebé KO a l'estat espanyol. Les imatges de les manifestacions massives, permanents, excepcionals, amb la victòria sobiranista del 10-N tindran la clau de volta final per legitimar internacionalment, a tots els nivells, la seva causa.
Punt i a part mereix l'anàlisi de la derrota sense pal•liatius de Ciutadans després d'haver perdut 47 diputats i 2,6 milions de vots a les eleccions espanyoles. Amb deu diputats, Ciutadans no podrà ser decisiu en la legislatura que comença al congrés espanyol i per això Albert Rivera ha anunciat que plega i deixa la política. El dirigent de Ciutadans ha dimitit del càrrec de president del partit i tampoc no ocuparà l'escó de diputat del congrés espanyol i ha manifestat que ara començarà una nova etapa personal fora de la política. Rivera va començar la seva carrera política a Catalunya estrenant-se com a diputat al parlament el 2006 i va bastir-hi una estratègia basada en la confrontació dialèctica, la crispació i la ràbia. Ara caldrà veure si al congrés del partit s'imposa una direcció de continuïtat amb el projecte de Rivera o el sector crític de C's és capaç de reorganitzar-se després d'haver-ne plegat molts dels seus integrants. És a dir, en definitiva si la mort (política) del gos, acaba amb la ràbia (del partit).
Una anàlisi del fracàs de l'Albert Rivera en la política espanyola i catalana, l'ha fet molt encertadament el periodista del diari ara, Gerard Pruna, en el seu article titulat "El vol frustrat d'un polític ambiciós", on estudia el personatge des de la seva entrada en terreny de joc polític ara fa 13 anys fins a la seva desaparició i fugida aquest dilluns passat, i on el periodista ressalta que, "l'ànsia per destronar el PP i ser la primera força de la dreta va portar Rivera a subestimar l'impacte de Vox". Podeu llegir l'article tot seguit.
El vol frustrat d’un polític ambiciós
De totes les coses que ha volgut ser Albert Rivera en la seva frenètica trajectòria a Madrid —des d'Adolfo Suárez fins a Emmanuel Macron, passant per Matteo Renzi, Justin Trudeau i fins i tot Barack Obama—, n'hi ha hagut una que ha acabat liquidant-lo: l'anhel de convertir-se en el primer partit de la dreta a l'Estat. L'entrada al govern d'Andalusia i, sobretot, el resultat del 28-A -quan va aconseguir 57 diputats al Congrés, només nou menys que el PP- van fer que Rivera veiés a tocar el somni del 'sorpasso'. I l'aposta el va encegar, fins al punt de no veure que en el seu viatge a la desesperada per atrapar Pablo Casado, Vox li fonia les ales. El vol de Rivera va acabar ahir de manera precipitada, tretze anys després d'arribar al capdavant de Ciutadans gairebé per casualitat.
El 2006 l'enfrontament entre els dos bàndols que es disputaven el lideratge va posar en perill una formació que se n'anava en orris abans de començar a caminar, i la sortida va ser tan estrambòtica com eficaç: escollir el president per ordre alfabètic. Va ser aleshores que va aparèixer l'Albert. Un jove de 26 anys, advocat amb només quinze mesos d'experiència laboral a La Caixa —on ara podria tornar després de tretze anys d'excedència— i amb una oratòria esmolada que l'ajudaria poc després a irrompre per sorpresa al Parlament amb tres diputats.
Allà va demostrar ben aviat alguns dels que havien de ser els trets característics de la seva carrera: instint, ambició i un lideratge personalista que va provocar que en aquella primera legislatura els seus dos companys de viatge —José Domingo i Antonio Robles— acabessin abandonant el partit. Però, quan tothom donava per mort Cs, Rivera va aconseguir resistir. El 2010 el partit taronja va retenir els tres diputats al Parlament i aviat va conèixer els aires que l'havien d'empènyer fins a Madrid: els d'alguns sectors mediàtics i de l'establishment que, quan la crisi ja es feia notar i el Procés començava a caminar, van creure que veien en Ciutadans el "Podem de dretes" pel qual sospiraven.
Va ser llavors quan Rivera va gestar la idea d'assaltar el Congrés. Aleshores ja tenia un partit fet a mida —havia superat pels pèls la crisi oberta arran del pacte amb la plataforma euroescèptica Libertas el 2009— i havia descobert que la hiperactivitat mediàtica i l'estirabot contra el sobiranisme convenientment amplificat donava més rèdit que el discurs liberal. A cavall del discurs bel•ligerant contra el Procés, va batre rècords al Parlament —25 diputats el 2015, 36 i força més votada el 2017— i va aconseguir entrar al Congrés i ser important en les negociacions amb PSOE i PP.
Allà va demostrar també la poca consistència de les seves promeses posant i aixecant vetos —primer a Mariano Rajoy, després a Pedro Sánchez— com si anessin amb velcro. Rivera és un pioner de la política de la desmemòria, aquella en què el que vas dir ahir pràcticament no compta i les contradiccions no passen factura si fas veure que no n'hi ha hagut. Així va sobreposar-se als tombs i als viratges —de socialdemòcrata a liberal i de partit frontissa a assot del PSOE— fins que la moció de censura contra Mariano Rajoy el va agafar a contrapeu.
Allà, Rivera, a qui companys i adversaris havien reconegut sempre el seu instint polític, va perdre l'olfacte. No va anticipar la jugada de Sánchez i no va saber què fer després amb l'arribada de Vox. Obsessionat amb erigir-se en dic de contenció de l'independentisme —i, en conseqüència, en carregar contra els pactes dels socialistes amb ERC o JxCat—, va abraçar la ultradreta sense adonar-se que aquella era una teranyina de la qual no podria sortir. El 28-A li va donar 57 diputats i una oportunitat de salvar-se si era capaç, un cop més, de canviar de rumb. Podria haver sigut vicepresident de Sánchez, però l'ambició de liderar la dreta el va encegar. I, des d'avui, Rivera ja és passat.
Gerard Pruna
Periodista
Article publicat al diari ara el dimarts 12 de novembre del 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada