Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




14 d’agost 2020

Incompetència suprema

Finalment la sospita s’ha fet evident: el Tribunal Suprem és un tribunal incompetent. Molta gent ho deia amb la boca petita però ningú s’atrevia, potser per por, a dir-ho públicament. L’Enciclopèdia Jurídica defineix el terme ‘incompetència’ com: “Falta d'aptitud d'un òrgan jurisdiccional per conèixer d'una demanda incoativa d'un procés, d'una qüestió prejudicial o d'una demanda incidental”. La incompetència en termes generals es caracteritza en termes generals com inhabilitat, insuficiència, malaptesa, incapacitat, defecte d’aptitud, etc. Per dir-ho en poques paraules ‘incompetència’ és un terme que indica ineficàcia d'un subjecte o sistema enfront del seu univers i qualifica a la persona que no té la capacitat o les competències necessàries per resoldre o funcionar de manera eficient.

Quan els dos Jordis i la resta de polítics del procés van ser encausats i processats, els seus advocats van demanar insistentment que fos el TSJC qui els jutgés. El fonament invocat per reclamar la competència del TSJC va ser l'aforament previst en l'article 57.2 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC), segons el qual "en les causes contra els diputats, és competent el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Fora del territori de Catalunya la responsabilitat penal és exigible en els mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem". Llavors la justícia espanyola es va treure del barret l’acusació de ‘rebel·lió’ per, amb aquesta argúcia, aconseguir el trasllat de la causa al Tribunal Suprem. Amb la sentència a la mà s’ha vist com la rebel·lió desapareixia i el Suprem es convertia automàticament en ‘incompetent’ per sentenciar als nostres líders independentistes.

Aquests dies hem vist com la Cambra del Consell, un tribunal de primera instància de Brussel·les, ha decidit rebutjar per tercera vegada l'ordre europea d'arrest que es va emetre contra l'exconseller de la Generalitat de Catalunya Lluís Puig , exiliat a Bèlgica des de 2017. La justícia belga ha pres aquesta decisió al·legant que "l'autoritat espanyola que va emetre l'ordre, el Tribunal Suprem, no era competent per fer-ho". En conèixer aquesta sentència del tribunal belga, l’exconseller Puig va celebrar la decisió, ja que suposa el reconeixement de la justícia europea "que el judici de l'1 d'octubre no hauria d'haver començat davant del Tribunal Suprem" i la causa del ‘Procés’ no s'hauria d'haver iniciat mai.

La decisió de tribunal belga complica no ja l'extradició de Puig, sinó la de Puigdemont o Comín, els processos es troben paralitzats des de fa mesos. Una sentència de Tribunal de Justícia de la UE va concedir la immunitat després de ser elegits membres del Parlament Europeu en les passades eleccions de maig de 2019. L’advocat del president a l’exili Carles Puigdemont, Gonzalo Boye, escriu un article titulat ‘Política en majúscules’, on fa un detallat llistat de les derrotes que ha anat col·leccionat la justícia espanyola aquests darrers anys, estudiant també les conseqüències que pot desencadenar aquest rebuig del tribunal belga a l’extradició de Lluis Puig, preguntant-se quantes  batalles més ha de guanyar la defensa del procés perquè la justícia entengui que aquesta persecució ha d'acabar i que el conflicte polític s’ha de resoldre únicament en l'àmbit de la política. Llegiu si voleu l’article d’en Boye tot seguit.

Política amb majúscules

La velocitat amb què passa la vida per davant i els diferents esdeveniments que van ocorrent entorn del conflicte polític entre Espanya i Catalunya fa que en moltes ocasions no siguem conscients ni del succeït, ni de l'aconseguit i, molt menys, de les seves conseqüències. Amb la recent sentència belga, per la qual es denega el lliurament del conseller Lluís Puig, ocorre el mateix i no hauria de ser així.

L'estratègia de l'exili, que no va ser meva sinó dels qui van assumir l'esmentat desafiament i les seves conseqüències, ha demostrat no només ser reeixida, que ho és, sinó, sobretot, que era la via correcta per aconseguir desjudicialitzar el conflicte polític i portar-lo al terreny del qual mai no va havia d'haver de sortir: el de la política.

Un recorregut per la faceta judicial de l'exili demostra ambdues afirmacions, per això convé recordar-ne els diversos moments.

Mentre l'Audiència Nacional, primer, i el Suprem, després, enviaven a presó els líders polítics catalans, la justícia belga en deixava en llibertat d'altres, exiliats, per entendre que la presó és l'últim pas al qual ha de recórrer qualsevol sistema penal d'un estat democràtic (novembre de 2017).

Després, i davant del risc de perdre d'entrada el partit de les Ordres Europees de Detenció i Entrega (OEDE), es va retirar la demanda de lliurament per evitar-se, d'aquesta forma, un revés que hauria posat el Tribunal Suprem on precisament es troba ara (desembre de 2017). Aquest mateix temor va portar a no cursar una nova OEDE a Dinamarca, permetent així la lliure circulació fora d'Espanya del president Puigdemont (gener de 2018).

Després que el Tribunal Suprem intervingués directament en la conformació del Govern de la Generalitat, per la via de l'empresonament, entre altres, de Jordi Turull, la justícia europea va anar colpejant una vegada i una altra les tesis del Suprem: a Bèlgica, una vegada més, es va mantenir en llibertat als consellers que allà residien (Comín, Puig i Serret), el mateix va fer Escòcia (Ponsatí) i la justícia alemanya, després de 12 dies de presó, va deixar també en llibertat el president Puigdemont.

Com si res d'això no fos prou, el maig de 2018 la justícia belga es va negar a continuar la tramitació de les OEDE remeses pel Suprem en entendre que s'havien formulat malament i mancaven d'una ordre nacional de detenció vàlida, i van aplicar així la doctrina Bob-Dogi que ja havia establert el TJUE.

El fins aleshores revés més gran del Suprem va venir de part de la decisió del Tribunal Suprem de Schleswig-Holstein, que el juliol de 2018 va determinar que no podia lliurar el president Puigdemont perquè els fets descrits i defensats pel Suprem no eren constitutius de delictes de rebel·lió, sedició o desordres públics. El trauma i les presses van portar a una tardana retirada, per segona vegada, de les OEDE que s'havien cursat.

Les candidatures europees i el reconeixement de la condició d'eurodiputats, sense haver de passar per Madrid a jurar la Constitució, va ser un altre anunciat revés judicial, aquesta vegada provinent, primer, del TJUE amb les seves resolucions de 19 i 20 de desembre de 2019 i, després, del Parlament Europeu encara que, fins ara, el Suprem, contravenint el dret de la Unió Europea, es negui a reconèixer-los la immunitat dins de les fronteres de l'estat espanyol.

La tercera ronda d'OEDE cursades —després del dictat de la sentència del procés— en contra dels exiliats va demostrant tenir el mateix i escàs recorregut jurídic que les anteriors; en aquesta ocasió, la justícia belga, basant-se en els dictàmens del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de Nacions Unides i en consolidada jurisprudència del TJUE ha establert que el Tribunal Suprem no és l'òrgan judicial competent per investigar i jutjar els polítics catalans pels fets d'octubre de 2017.

La recent resolució belga dictada en el cas de Lluís Puig no només és un revés més per a les tesis del Tribunal Suprem, sinó que, per les seves implicacions, ha d'entendre's i assumir-se com un punt final de la via penal que es va adoptar, erròniament, com a manera de "solucionar" el cas català.

El resum de l'aconseguit fins a ara bé pot ser el següent: l'empresonament no era la solució ni tenia empara legal, l'abús de les OEDE no es permet per part dels tribunals dels diferents països europeus, els fets no són constitutius de cap delicte i, ara, ha quedat demostrat que el Suprem no és el tribunal competent per entendre d'aquests fets.

Tan sols cal preguntar-se ¿què s'ha de guanyar perquè s'entengui que aquesta persecució ha d'acabar i que el conflicte polític ha de resoldre's únicament i exclusivament en l'àmbit de la política?

El Tribunal Suprem no és competent per a aquests fets i persones, així ho han dictaminat l'ONU, Amnistia Internacional, altres ONG i, ara, la justícia belga. És qüestió de temps, menys del que molts creuen, que el Parlament Europeu, en el si del procediment del suplicatori, arribi a la mateixa conclusió i, a més, si no ho fa el Parlament ho farà el TJUE.

El mateix passarà, si les coses es fan bé, quan les condemnes dictades pel Suprem arribin al Tribunal Europeu de Drets Humans. A partir de la "sentència Puig" ja és qüestió de temps que s'enfonsi un castell de cartes que ha servit per construir relats, però no per fer bon dret ni solucionar res, ans al contrari.

El cost per a la credibilitat d'Espanya ja és molt alt, però si es deixa anar més lluny i es permet que el Parlament Europeu o el TJUE dictaminin la falta de competència del Suprem estarem davant d'una desfeta d'unes dimensions que molts no són capaços d'imaginar, però que haurien d'anar fent-se'n a la idea.

Tanmateix, no només estem davant d'un elevat cost reputacional, també econòmic, perquè l'esforç persecutori sustentat en premisses jurídiques que s'han demostrat equivocades està sent, igualment, molt elevat sense que fins ara ningú se n'hagi fet responsable.

Res no podrà esborrar ni reparar el mal que aquest procés repressiu ha generat, tampoc el dolor infligit, però tots som adults i podem girar full si aquest és el preu a pagar per avançar en una solució.

Estic convençut que, demostrada la inviabilitat de la via repressiva i la fal·làcia de les tesis jurídiques en què s'ha sustentat la repressió que no han superat cap dels filtres europeus, va sent hora que advocats, fiscals i jutges ens fem a un costat i siguin els polítics els qui assumeixin la solució d'un conflicte polític i històric que mai no s'havia d'haver judicialitzat.

Catalunya i Espanya, Espanya i Catalunya estan condemnades a viure com a veïns i, el més assenyat, el més racional i el més necessari en moments com el que vivim és que es busqui la fórmula per la qual ambdós pobles puguin viure amb bon veïnatge; aquesta fórmula no sé quina és, però, sens dubte, mai podrà ser imposada sinó consensuada.

Bàsicament, ara que ja hem demostrat quin ha estat l'error i que, serrells més serrells menys, hem derrotat la repressió, crec que toca parlar, toca generar confiances mútues, toca flexibilitzar les postures, toca empatitzar, toca entendre l'altre, toca aplicar la imaginació... en definitiva toca fer política i fer-la amb majúscules.

Gonzalo Boye Tuset
Advocat

Article publicat el digital  EL NACIONAL el divendres 14 d'agost del 2020

Cap comentari: