El passat 25 de febrer s’anunciava el primer cas de Covid-19 a Barcelona i arrencava una etapa inesperada de devastació sanitària, econòmica i social del país. Ningú es podia imaginar en aquells moments les devastadores conseqüències que aquesta pandèmia ocasionaria a tot el planeta i com podria canviar la vida dels seus habitants. Com diu el tòpic, hi ha un abans i un després de l’anunci d’aquest primer cas. ¿Algú recorda com era abans la vida de la gent? Els amics i la família podien abraçar-se i petonejar-se tant com volien. Els teatres, cines, camps de futbol, estadis i concerts estaven plens a vessar de gent desitjosa de gaudir d’unes hores d’esbarjo. La canalla anava a l’escola i es trobava amb els seus companys sense cap mena de limitació. I totes aquestes coses les trobàvem normals perquè semblava que res ni ningú podria canviar-les.
Avui, després de mig any de coronavirus, la gent viu el present amb angoixa i el futur amb una incertesa absoluta. Si fa sis mesos aquesta experiència que vivim no passava pel cap a ningú, què no pot passar encara que no siguem capaços d’imaginar? La pandèmia de la covid-19 és un cop contra l’arrogància de l’espècie humana i la creença de domini gairebé absolut de la natura. El coronavirus s’ha convertit en tan sols mig any en el règim més despòtic que hom hauria pogut imaginar. Contra ell la humanitat forceja per intentar mantenir vigents els nivells de benestar assolits després de segles d’evolució i conservar els drets aconseguits després d’una història de lluita. La covid-19 ha vulnerat els nostres drets fonamentals i potser la tasca més important dels governs d’arreu del món, a banda de garantir una protecció sanitària adequada a les persones, és buscar les millors solucions possibles i alternatives perquè la vida segueixi. Els governs tenen enfront un repte immens i per això cal que les seves decisions siguin encertades i no tractin de convertir la pandèmia en pura mercaderia electoral. En tot cas, tots els partits han de saber, i els que estan al Govern els primers, que en les pròximes eleccions se’ls podrà jutjar també o sobretot per la resposta donada a la Covid-19 i no per altres consideracions.
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, al contrari d’altres líders polítics, ha optat per anar-se’n de vacances en un moment de crisi sanitària tan delicat. En tornar
ha comparegut i ha ofert als presidents de les comunitats autònomes la possibilitat de sol·licitar declaracions d’estat d’alarma en tota la comunitat o en àrees crítiques per estroncar els brots. Cal recordar que durant la primera fase de la pandèmia les competències en matèria sanitària havien estat centralitzades a les mans del ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa. Així mateix, el govern espanyol va defensar llavors que ‘el virus no hi entén, en territoris’. Ara sembla que vols espolsar-se de sobre tota responsabilitat i deixar que siguin les autonomies qui tractin de resoldre el problema.
Malgrat aquesta declaració d’intencions del president espanyol, caldrà estar molt amatents als ‘moviments’ que es facin a Madrid, ja que una cosa són les paraules i l’altre els fets doncs, com escriu el periodista, Germà Capdevila, en el seu bitllet titulat ‘La recentralització’, preveu que «la tendència recentralitzadora avançarà a tota màquina i poca cosa podran fer les autonomies per evitar-ho». Llegiu l’article tot seguit.
La recentralització
Madrid és escenari de batalles polítiques despietades, de l'assetjament judicial a Podem a la depuració interna del PP, però també neixen nous consensos, de manera transversal, d'esquerra a dreta, sobretot entre els partits que defensen amb convicció el règim del 78.
Un dels grans consensos que se senten aquests dies a Madrid és l'error immens que representa haver cedit la gestió de la sanitat a les comunitats autònomes. Ja es treballa en propostes destinades a "muscular" el ministeri de Salvador Illa, que es va trobar amb la gestió de la pandèmia a les mans sense estructura, sense tècnics i sense experiència de gestió.
Aquesta setmana veurem un nou episodi, però vinculat a l'educació. Ja se senten veus a Madrid que reclamen que sigui el govern espanyol qui endarrereixi l'inici de les classes o dicti els protocols a seguir per les institucions educatives. També en aquest àmbit s'alcen veus que reclamen una gestió centralitzada de l'educació, limitant l'acció de les autonomies a l'aplicació de les directius emanades del govern de l'Estat.
La distribució i gestió dels fons europeus de recuperació també sucumbirà a les pulsions centralistes de l'Estat. Les partides seran assignades amb propòsits determinats per Madrid i no es podran destinar per cap altra cosa que no sigui aquella predeterminada. El marge de maniobra dels governs autonòmics serà mínim.
La tendència recentralitzadora avançarà a tota màquina i poca cosa podran fer les autonomies per evitar-ho, davant un poder judicial que no farà de guardià de la distribució de competències, sinó que avalarà fil per randa les reformes que impulsarà l'eix PSOE-PP-Cs (davant la passivitat i impotència de Podem).
Per garantir-ho, PSOE i PP avancen sense entrebancs en la renovació dels òrgans de govern de la Justícia, repetint el sistema habitual de repartiment per quotes per assegurar-se'n el control per la porta del darrere o per la del davant, directament.
Germà Capdevila
Periodista
Article publicat al diari Naciódigital.cat el diumenge 23 d'agost del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada