Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




10 d’octubre 2020

Provar la seva pròpia medicina

Des de Catalunya estem assistint aquests dies a un espectacle que ben mirat no ens hauria de sorprendre  gaire, ja que moltes veus havien pronosticat que això, tard o d’hora, havia d’acabar passant. Ens referim a les darreres maniobres de l’estament judicial en contra de Podemos i concretament del seu líder Pablo Iglesias.  El jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón, ha demanat al Tribunal Suprem, a través d’una ‘exposició raonada’, que investigui Iglesias com a aforat. Li atribueix possibles delictes de descobriment i revelació de secrets, amb agreujant de gènere, danys informàtics, acusació o denúncia falsa i simulació de delicte en relació amb el robatori a la seva exassessora Dina Biuselham. García Castellón conclou que Iglesias va utilitzar el cas per intentar obtenir avantatges electorals.

Els ‘podemites’ es lamenten que el jutge els investigui i Pablo Iglesias ha manifestat que “la pretensió del jutge suposa una vulneració del dret sense parangó, perquè en aquest país encara no han imputat ningú per les seves idees, i seria inconcebible que en una democràcia de la UE passés una cosa així". Ai las! No fa ni quatre dies que els mateixos tribunals espanyols van tancar a la garjola dos activistes catalans per haver dissolt una manifestació enfilats damunt d’una furgoneta de la guàrdia civil. Llavors els senyors de Podemos i del PSOE van mirar cap a un altre costat i no van moure un dit per defensar aquesta enorme injustícia. Tampoc ho van fer quan van derrocar un President de la Generalitat en exercici pel retard en retirar una pancarta que demanava llibertat pels presos polítics.

Recentment s’ha destapat també un altre afer: el cas 'Kitchen' que afecta l'antiga cúpula del PP personificada amb l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz que va detallar la suposada operació per espiar l'extresorer del PP Luís Bárcenas. En aquest cas es pagaven amb fons reservats, actuacions per eliminar proves en contra del PP que Bàrcenas guardava a casa seva.  Els canons de la judicatura disparen a tort i a dret i no respecten ningú, incloent-hi el PSOE a qui va obligar a destituir Pérez de los Cobos (el recorden?) per uns suposats informes falsos vinculats al “Gobierno Sáchez” i la pregunta o el clam que ara ressona és: què els fa pensar que en els informes anteriors fets contra els independentistes catalans, Pérez de los Cobos, no mentia? Avui li toca al Partit Socialista beure de la seva pròpia medicina i a Unidas Podemos fer costat a un ministre com Marlaska que té en la seva fitxa el mèrit de comptar amb sis denúncies del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre processos instruïts per ell, a més del reconeixement per part de l’Audiència Nacional de l’obtenció de confessions sota tortures.

Repetidament des de Catalunya se’ls va avisar i no ens van fer cas. I ara s’exclamen, perquè els toca a ells. Esperem que aquells que compraven acríticament el discurs de la Guàrdia Civil, de la fiscalia, dels poders judicials  i mediàtics, ara, en tastar la seva pròpia medicina, obrin els ulls. L’advocat Gonzalo Boye, en un article titulat "¡Quieto todo el mundo!", analitza amb ploma fina aquests darrers esdeveniments que protagonitza la corrupta justícia dels Alts Tribunals de l’Estat, comparant-los amb el cop militar del 23-F que va sacsejar la jove democràcia espanyola, afirmant: «Ens enfrontem a un problema tant o més greu que la sublevació d'unes quantes unitats militars;  és més greu perquè és més profund, però, sobretot, perquè als tancs, que fan molt soroll, se'ls veu venir de lluny... el que està passant ni fa soroll ni s'aprecia a simple vista». Llegiu si voleu aquest article tot seguit.

"¡Quieto todo el mundo!"

“¡Quieto todo el mundo!”… Sí, és veritat, no s'ha dit, però l'eco d'algunes resolucions judicials té el mateix efecte que aquesta ja tristament famosa frase de Tejero. Amb ella, pistola en mà, es va voler alterar, una vegada més, el curs polític d'una incipient democràcia i, ara, veiem com, des de fa ja alguns anys, en lloc de cridar, en lloc de brandir pistoles i moure tancs, l'únic que cal, per aconseguir el mateix resultat, és dictar resolucions que, a més, compten amb una suposada pàtina de legitimitat.

Pot semblar que aquest plantejament és dur, que el símil és inapropiat o, fins i tot, exagerat; tanmateix, si som capaços de fer una anàlisi intel·lectualment rigorosa i honesta, comprovarem que no vaig desencaminat si dic que la gran diferència entre abans i ara està en les formes, però no en el fons.

Avui seria del tot inacceptable, i estèticament inassumible, entrar com Tejero al Congrés per forçar la voluntat dels diputats i canviar el rumb polític, per exemple, de l'Estat. És clar que ho seria, però, també és cert que ja s'han desenvolupat nous mètodes per aconseguir els mateixos resultats i que és això el que fa anys que veiem i denunciem... predicant en el desert, fins i tot a risc de ser tractat com un gos verd o un il·luminat.

La realitat, aquesta dura i inflexible companya que sempre ens acaba posant al lloc que ens correspon, va demostrant que no anàvem desencaminats quan vam començar a denunciar un problema inveterat i sistèmic que impedeix qualificar de plena una democràcia de la qual tant es presumeix  a i des d'Espanya.

Ja a finals de març vaig començar a avisar que, més aviat que tard, el vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, acabaria sent imputat i el seu futur quedaria en mans del Tribunal Suprem. També vaig dir, als qui em van voler escoltar —que van ser molt pocs—, que no existia base per a aquesta imputació, però que, tal com s'ha comprovat al llarg dels últims anys a Catalunya, l'existència o no d'un fonament fàctic per perseguir penalment algú resulta del tot irrellevant quan aquest algú es converteix en objectiu a abatre.

Sense oblidar que l'ús d'aquests mètodes no és nou, d'això en saben molt els bascos, la veritat és que l'actual escomesa va començar amb el procés català  i es va justificar en la defensa de la indissoluble unitat de la nació espanyola, la qual cosa va degenerar en una abjecta repressió a l'independentisme català.

Es va avisar que això es giraria en contra de tots, però la bandera, els interessos de tot tipus, la por de perdre el que s'ha assolit o, simplement, la covardia van impedir d'assumir que no era una exageració sinó una bona anàlisi.

Alguns hem insistit una vegada i una altra que era intolerable el que s'estava fent amb els independentistes catalans, que no se sustentava en dret i que, tard o d'hora, s'acabarien penedint de tant de silenci, que va arribar a convertir-se, en alguns casos, en autèntica complicitat.

Ara, quan els canons togats s'han mogut i dirigit contra el govern central, és quan molts comencen a adonar-se que els catalans, ni estàvem atacant Espanya ni els espanyols, simplement intentàvem avisar d'una cosa que s'estava gestant i que comportaria conseqüències per a tothom.

A risc de resultar reiteratiu, és evident que no existeix un poder judicial, entès com a altes instàncies jurisdiccionals, políticament dependent, sinó un de políticament compromès i, sens dubte, això no és compatible amb un estat democràtic i de dret. Cap poder, en cap estat, no pot estar per sobre dels altres i, molt menys, acabar sent inqüestionable i irresponsable, en el sentit que no se li pugui exigir cap responsabilitat pels seus actes.

L'error sistèmic prové d'una Transició inacabada i del fet que, a poc a poc, s'ha anat cedint terreny, assumint mantres i acceptant situacions que, analitzades aïlladament, impedeixen de veure la realitat i envergadura del problema.

No es tracta del cas Iglesias, ni del cas Torra, ni del cas Borràs, ni del cas Puigdemont, ni de tants d'altres... Continuar veient-ho com si es tractés de casos concrets és, d'una part, entrar en la dialèctica perversa dels qui volen que així ho percebem i, d'una altra, no voler veure l'autèntic problema.

Aquí ni va de casos ni va de delictes, almenys no dels que s'utilitzen per criminalitzar els enemics, sinó de la imposició d'una agenda política a través de l'ús dels instruments jurídics que els ciutadans hem posat en mans d'uns quants sense, alhora, dotar-nos d'un contrapoder efectiu que permeti controlar i limitar el poder atorgat a aquests pocs. Aquest, i no un altre, és l'error sistèmic.

Segurament ens quedem curts quan diem que va ser un error "judicialitzar la política", l'autèntic error va ser no adonar-nos que vam encimbellar aquells que, emparats en negres vestimentes i presumint d'una inexistent imparcialitat, tenien i tenen una agenda política incompatible amb qualsevol sistema democràtic.

Si som capaços de fer una anàlisi intel·lectualment honesta, sòlida, valenta i, probablement, descarnada, comprovarem que ens enfrontem a un problema tant o més greu que la sublevació d'unes quantes unitats militars. És més greu perquè és més profund, però, sobretot, perquè als tancs, que fan molt soroll, se'ls veu venir de lluny... el que està passant ni fa soroll ni s'aprecia a simple vista.

És urgent entendre, i assumir, que un poder judicial políticament motivat, omnímode, inescrutable i inqüestionable, sense pesos ni contrapesos, no és compatible amb cap sistema democràtic i, a partir d'aquí, s'hauran de buscar els mecanismes i solucions que permetin no ja reconduir la situació, sinó establir les bases sobre les quals, després d'un procés de refundació, sorgeixi un poder judicial democratitzat, equilibrat i conforme amb la realitat en la qual ha d'operar.

Mentre seguim creient que el problema és de l'altre, que ens agafava o ens agafa lluny, i mentre continuem centrant-nos en l'anècdota, parlant de casos concrets, no serem capaços de donar la resposta adequada a un problema sistèmic que cada dia es fa més evident i vergonyant.

Que uns hagin mirat a una altra banda quan es reprimia als catalans no autoritza que ara, des de Catalunya, es miri cap a l'altra. Per molt diferents que siguin les realitats nacionals, es tracta d'un problema compartit i no hi ha temps per a retrets.

En qualsevol cas, diferències a part, no ens despistem, que ara no hi hagi trets ni tancs als carrers no significa que no estigui passant, simplement que són més subtils, la qual cosa ens obliga a aguditzar l'oïda i parar una mica més d'atenció si volem realment sentir el “¡quieto todo el mundo!”.

Gonzalo Boye

Advocat

 

Article publicat al digital  EL NACIONAL.CAT  el divendres 9 d'octubre del 2020

Cap comentari: