El cas Marcel Vivet

L’Audiència de Barcelona ha condemnat a cinc anys de presó l'activista independentista Marcel Vivet per desordres públics, atemptat contra l'autoritat i lesions a un mosso d'Esquadra durant una manifestació el setembre del 2018 contra el sindicat Jusapol a la Via Laietana. També el condemna a pagar 600 euros de multa i 1.512 euros d'indemnització. La fiscalia li demanava cinc anys i mig de presó, mentre que la Generalitat li demanava quatre anys i nou mesos. El jove, col·laborador de Dolors Sabater quan era alcaldessa de Badalona, va assistir a la contramanifestació que va comptar amb el llançament de pols de colors als agents.

Fins aquí la notícia. Ahir els que vàrem escoltar i veure al programa FAQS de TV3 aquest noi i la seva mare parlant d’aquest afer, vam poder fer-nos una acurada idea de quina ha estat l’actuació dels poders públics per acusar i condemnar aquest xicot. Des de qualsevol punt de vista sembla evident que la condemna contra Vivet és clarament injusta, i endemés es veu agreujat pel fet que la sentència de l'Audiència de Barcelona conté implícit l'aplaudiment del tribunal a Jusapol, un sindicat policial notòriament arrenglerat amb l'extrema dreta, que era contra el qual va anar a manifestar-se Vivet. A Marcel Vivet li han caigut cinc anys de presó per haver colpejat amb un pal un agent antiavalots de la policia catalana. Suposant fins i tot que això sigui cert (el tribunal ho considera un fet provat, però així i tot és ben discutible), la desproporció de la sentència és evident.

Ara s’ha afegit un nou escàndol a aquest cas: la defensa del jove independentista ha revelat que hi ha un altre noi pendent de judici exactament pels mateixos fets i assenyalat pels mateixos policies. L’agent dels mossos va dir al judici que va rebre un únic cop i va identificar sense cap dubte Marcel Vivet com el responsable. El problema, però, és que en un altre cas pendent de judici, el mateix policia identifica també sense cap dubte un altre noi com l’autor del mateix cop. La defensa se n’ha adonat després del judici i ara demanaran l’anul·lació de la sentència perquè la declaració de l’agent és l’única prova per condemnar Vivet. Però la defensa no es quedarà aquí. Estudien com denunciar el policia que identifica els nois i els altres dos agents que firmen l’atestat, que per força havien de conèixer la duplicació del cas.

Tot plegat ens porta a concloure que aquesta sentència està trufada d’errors i dubtes. Sembla clar que la mateixa descompensació entre el càstig i els fets suposadament provats mostra el rerefons polític de la decisió del tribunal: davant de la imminència dels indults, s'insisteix a presentar l'independentisme com un moviment violent i criminal, i per aconseguir-ho no es dubta a enviar ciutadans innocents a la presó. Com més parlin els governants de concòrdia, diàleg i distensió, més actuarà, i amb més contundència, aquesta justícia revengista que farà tot el possible per fer descarrilar qualsevol forma d'entesa. Ho van fer amb l'Estatut i ho tornen a fer ara. Són els avantatges de viure en una democràcia que ells qualifiquen de plena, com la que gaudim els súbdits del Regne d'Espanya.

Sobre tot aquest assumpte, el Molt Honorable President Quim Torra, ha escrit un interessant article titulat “Atrapats a l’autonomia” on analitza amb la seva visió potser més humana que política, els esdeveniments que ha ocasionat a tot aquest enrenou i albira que els independentistes estem abocats a sofrir la gota malaia de la repressió, assegurant que la resposta que donem a aquestes noves agressions vestides amb toga assenyalarà el camí cap a la rendició o cap a la independència. Llegiu tot seguit l’article del President.

Atrapats a l’autonomia

M'he abstingut de mostrar la meva solidaritat a Marcel Vivet a través d'un tuit, bàsicament, per respecte a ell. Sóc molt conscient d'allò que implica que la Generalitat presti assistència legal en els casos en què un funcionari o treballador de la institució considera que ha estat perjudicat en l'exercici de les seves funcions. Per això, he preferit escriure aquest article per a poder-me expressar amb més extensió, però sense defugir la frustració i la decepció que sento pels casos com el del Marcel o qualsevol altre d'anàleg.

Em sembla que el dret de manifestació pacífica i el dret de llibertat d'expressió han de ser intocables a qualsevol democràcia i ho haurien de ser a la que ens toca viure mentre no siguem capaços de fer el salt col·lectiu per a fundar una nova democràcia catalana regida només per lleis catalanes i el dret internacional, especialment important pel que fa a la protecció dels drets humans. I per això, cal continuar treballant de valent per a totes dues coses: la independència i un respecte escrupolós dels drets humans, individuals i col·lectius.

Tanmateix, aquest cas de condemna completament impresentable —que ens ha recordat un cop més les contradiccions en què vivim— és resultat d'aquest compromís que té la Generalitat d'oferir cobertura i assistència legal a qualsevol treballador que cregui que ha estat afectat en l'exercici de la seva feina. Aquesta situació va ser una de les preocupacions més grans i doloroses mentre vaig ser president. I així ho vaig fer saber als responsables de gestionar aquesta assistència jurídica amb l'objectiu de ser molt i molt estrictes en els casos que es produïssin.

No cal que digui que he defensat del dret i del revés que tota acció de resistència i desobediència civil s'ha d'exercir sempre des de la militància en la no-violència. I és per això que em veig completament legitimat per defensar que tan sols es presti aquesta assistència legal quan es puguin demostrar els fets denunciats amb una agressió física a un agent dels Mossos d'Esquadra, un bomber, un sanitari, un mestre o qualsevol treballador de la Generalitat. No es poden produir casos d'acusacions sense cap base ni de persecucions col·lectives pel simple exercici del dret de manifestació o de protesta.

Tot això ho vaig expressar des de la Presidència i ho expresso ara perquè veiem nítidament l'ús que fan la fiscalia i els tribunals de les acusacions que els servim amb safata. Sincerament, espero que aquest cas —que la sentència ja reconeix que no pot demostrar amb proves que no siguin el testimoni d'un agent— sigui reversible i que en Marcel Vivet no hagi d'entrar mai a una presó. No cal dir, evidentment, que aquest judici ha de ser declarat nul si es confirma que som davant d'un cas de doble imputació d'un mateix fet a dues persones diferents. Cal que s'investigui aquesta denúncia amb la màxima profunditat i transparència.

Cal que fem lleis noves per a un país lliure. Mentre depenguem de l'arquitectura legal i institucional de l'estat espanyol, els independentistes i els demòcrates estem condemnats a viure en una contradicció frustrant. Tan sols un gest de desobediència col·lectiva i sostinguda evitarà que es vagin produint desobediències individuals amb alts sacrificis personals. Aviat tindrem noves proves que ens planta als morros la repressió que no s'atura mentre aquí ens empassem una taula de diàleg que no resoldrà res i ballem al so de l'establishment que vol 'normalitzar' la situació, és a dir, que ens quedem muts i obedients a la gàbia constitucional. El jutjat 13 i el Tribunal de Comptes faran esclatar davant del nostre nas l'evidència que no hi haurà mai justícia ni democràcia fins que no tinguem la nostra República Catalana lliure. A la vegada, veiem com la Guàrdia Civil i la policia espanyola continuen perseguint independentistes per acusar-los de qualsevol cosa. La resposta que donem a aquestes noves agressions vestides amb toga assenyalarà el camí cap a la rendició o cap a la independència.

Vivim atrapats en l'autonomia. El 155 que legalment va desaparèixer, ha deixat un rastre de temor que perdura en les estructures de l'autonomia, ja sigui al cos de policia, entre funcionaris, en els interventors, etc. L'autonomia és un entramat ple de paranys i murs que, malgrat ser una plataforma de poder i visibilitat, també és un obstacle per a la independència. És ben senzill: ens regim per unes institucions presoneres del sistema autonòmic jeràrquic espanyol, com ens ha demostrat ben cruament la pandèmia, per exemple, quan volíem el confinament total i el govern espanyol va tardar 15 dies a aprovar-lo. No hi ha gestió possible sense sobirania plena. No hi haurà lleis justes i democràcia avançada sense independència. I evidentment, per aconseguir la independència cal estar disposats a assumir més riscs dels que ja s'han assumit. Perquè, si no, haurem entregat la força de la repressió a Espanya que, mentre s'omple la boca de diàleg i retrobament, no deixa d'amenaçar i perseguir els demòcrates catalans.

Quim Torra i Pla

131è president de la Generalitat de Catalunya

Article publicat a la web del president Torra el diumenge 20 de juny del 2021

Taula de diàleg

La presidenta del Parlament, Laura Borràs, després de la ronda de contactes amb els líders de tots els partits que han obtingut escó, i un cop esbrinats els seus probables suports per a la investidura, ha proposat Pere Aragonès perquè en el Ple corresponent presenti la seva candidatura a ser proclamat 132è. President de la Generalitat de Catalunya.  Fins aquí tot correcte. A partir d’aquest moment els tres partits que s’autoproclamen independentistes i que en teoria han de donar el seu suport al candidat a president, han mostrat, de manera més o menys clara, les seves cartes.

Pel que fa a Esquerra Republicana i la CUP, han embastat un preacord de mínims que les seves respectives bases han aprovat. Pel que fa a Junts x Catalunya i ERC, l’acord sembla estar encara molt verd. Un escull important és el paper que ambdós partits creuen que ha de tenir durant aquest mandat el Consell per la República. Junts defensa que el Consell per la República sigui l’òrgan de coordinació estratègica de l’independentisme, però ERC vol que la coordinació es faci a través d’un ens format pels tres partits i afegint-hi l’ANC i Òmnium. Aquest format  seria similar al que es va reunir a Ginebra durant la legislatura anterior per a abordar moments clau, com ara la resposta a la sentència del judici contra el procés, però que va deixar de funcionar.

Junts x Catalunya defensa que el Consell per la República ha d'encapçalar el moviment independentista en tant que dipositari del mandat de l'1-O, assumint la preparació d'estructures per a l'estat català en un "context segur" i també representar-lo internacionalment. Per la seva banda ERC i la CUP preveuen donar un "marge" a la taula de negociació amb el govern espanyol i analitzar durant la primera meitat del 2023 si val la pena mantenir aquesta via o llançar un "nou embat democràtic", sense concretar si ha d'haver-hi un altre referèndum. Aquest serà doncs el punt clau de les negociacions entre els tres partits, tenint en compte que ERC anomena la taula de negociació com de "diàleg" i és ben sabut que la distinció entre diàleg i negociació és ben diferent. Dialogar es pot dialogar sobre moltes coses (el temps, la salut, la família, l'esport...), en canvi negociar s'ha de fer sobre coses concretes i que interpel·lin els interlocutors.

El mateix MHP Quim Torra ha acusat ERC i la CUP de voler “amagar-se” darrere d’una taula de diàleg amb l’estat espanyol que, segons ell opina, “no serà útil”, ja que el document que han preacordat, preveu donar un “marge” a la taula de negociació amb el govern espanyol i analitzar durant la primera meitat del 2023 si val la pena mantenir aquesta via o llançar un “nou embat democràtic”, sense concretar si ha d’haver-hi un altre referèndum. Es pot veure com es vulgui, però la inexistent taula de diàleg no serveix per a res més que per endarrerir el moment de la independència. Una correcta reflexió arran d’aquestes negociacions preinvestidura, les escriu l’historiador, Agustí Colomines, en l’article titulat ’’L’error d'Esquerra”, que podeu llegir a continuació.

L'error d'Esquerra

Negociar no vol dir mercadejar. I tanmateix, aquesta és la sensació que està transmetent la negociació entre els partits independentistes per acordar la investidura de Pere Aragonès. Com que a Catalunya els governs de coalició són més aviat recents i les normes i els terminis per encarar la investidura s’havien aprovat en temps dels governs d’un sol partit, ara la negociació esdevé dramàtica. Acostumats al fet que Pujol feia i desfeia a plaer, la demora actual posa nerviosos els estats majors dels partits i la bombolla mediàtica que segueix el dia a dia dels pactes com si fos un reality show. No n’hi ha per a tant. És millor allargassar la negociació dos mesos, si és que calgués, que tancar un mal acord. El govern que surti del pacte entre Esquerra, Junts i la CUP ha de ser sòlid, suportat per un programa realista, de cap manera antisistema, i que s’allunyi de la política màgica, que consisteix a escriure sobre el paper una cosa i a la pràctica fer la contrària. Per tant, tal com vaig escriure en el meu article anterior, no passa res si Pere Aragonès, que de moment només compta amb el suport d’Esquerra i la CUP, fracassa en el primer intent de ser investit president. És tan sols el primer round.

Esquerra s’ha equivocat a l’hora d’abordar la negociació amb Junts. No és tan sols que els arrogants negociadors republicans —a alguns dels quals els sobra testosterona— decidissin “vexar” Junts amb la decisió d’iniciar la negociació amb la CUP. Ha estat més que això. El document de mínims, presentat com un preacord, signat entre Esquerra i els cupaires és, en la part substancial, favorable a la tesi dels republicans que ara toca apostar per la taula de diàleg. Com diu Lluís Llach, votant confés de la CUP, regalar dos anys al PSOE perquè sí, no és d’una gran sagacitat ni exigent. Ja estem acostumats a la solemnització del fum. Una de les discrepàncies entre Junts i Esquerra és, precisament, la negativa dels de Puigdemont a signar un xec en blanc —i amb un termini tan llarg— a una negociació amb l’estat que el PSOE dilata tant com pot. Junts reclama una periodització més curta i que, a més, sigui avaluada com aquell qui diu semestralment. El PSOE no és l’aliat de l’independentisme. Al contrari, vol desarticular-lo. Potser això convingui al sector federalista d’Esquerra, aquell que, com l’actual diputat republicà Joan Josep Nuet, és capaç de defensar-se davant del tribunal que l’està jutjant amb una frase que és, es llegeixi com es llegeixi, una contradicció. Un oxímoron: “Jo intentava passar l’independentisme pel filtre constitucional”. No hi ha independentisme constitucional, si no, és una estafa. És clar que Nuet ni era independentista quan estava a la mesa en nom de Catalunya Sí que es Pot, ni ho és ara que ocupa un escó a Madrid en representació d’Esquerra. Alguns dels 11 partits que integren la CUP tampoc no ho són, d’independentistes, però per al comú dels mortals els cupaires són el sector més exigent nacionalment. Secrets de la política catalana.

Amb un panorama com aquest, que a més va acompanyat d’un clar intent d’acabar amb el protagonisme des de l’exili de Carles Puigdemont (d’aquí la tornada en secret de Meritxell Serret o la campanya contra el Consell per la República dels propagandistes habituals), ¿qui podia esperar que el proper cap de setmana Aragonès fos investit president amb els vots de Junts? Esquerra s’equivoca quan confon Junts amb CiU. No dubto que l’anomenat sota govern de Junts a la Generalitat, la majoria provinent de CDC o del PDeCAT (com els consellers de l’actual govern), estiguin “viciats” i pressionin per arribar a un acord ràpid per seguir com sempre. Però negociar càrrecs sense pactar prèviament l’estratègia seria trair descaradament el programa amb el qual Junts es va presentar a les eleccions i va aconseguir un empat tècnic amb els socialistes i Esquerra. L’electorat d’Esquerra potser estigui d’acord amb l’estratègia normalitzadora imposada per Oriol Junqueras i pactada amb el PSOE. L’electorat de Junts, en canvi, va votar en clau de desobediència i per impugnar un possible procés de negociació, sorgit d’un pacte entre partits per investir Pedro Sánchez, que es converteixi en el nou processisme. Una altra roda del hàmster per tornar a dilatar indefinidament la resolució del conflicte. Girar full a terminis. En aquest sentit, és més partidista la famosa taula de diàleg que el Consell per la República, a la direcció del qual hi ha militants ben coneguts de la CUP, Esquerra, Junts i Demòcrates. A l’acte de Perpinyà anterior a la pandèmia va assistir-hi tothom.

El nou Govern no té, de moment, els suports necessaris per posar-se en marxa. En la línia de la conferència d’abans-d'ahir del secretari general de Junts, Jordi Sànchez, la portaveu parlamentària del partit, Gemma Geis, va insistir ahir que el partit aposta per un govern “fort i estable”, sota la presidència del candidat d’ERC, Pere Aragonès, però que encara no es donen les condicions, quan falten 48 hores per al debat d’investidura, per investir-lo. Previsiblement, per tant, no hi haurà acord ni divendres ni diumenge. No hauria de ser cap drama si Esquerra aprengués la lliçó i es posés a negociar amb Junts amb respecte i seriositat. Pendents del que farien o no farien els 9 diputats de la CUP, Esquerra ha deixat perdre els 32 de Junts. Els errors es paguen i les presses entrebanquen.

Agustí Colomines

Historiador

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT el dijous 25 de març del 2021

 

“Ciudadanos”, en liquidació

Deia Alphonse Daudet que «l'odi és la còlera dels febles» Mai l'odi ha construït una cosa positiva. És tan antic com la història de la humanitat i tan destructiu com bona part dels homes, ara i sempre. L'odi només engendra més odi i, normalment, retorna en forma de dissort cap a la persona que sent aquest odi. Quan Soraya Sáenz de Santamaria en la campanya de les eleccions del 21-D de 2017 es vantava d'haver "escapçat" els líders d'ERC i JxCat, i feia broma sobre la "liquidació" del Diplocat i demanava el vot per "seguir liquidant l'independentisme", poc podia imaginar que tres anys i mig després les coses haurien fet un tomb de 180 graus. L'article 155 va deixar d'estar en vigor, els partits independentistes encara tenen avui el control del Govern de la Generalitat i del Parlament —aquest cop amb més del 52% de vots— i Santamaría ja no és vicepresidenta del "Gobierno de España".

Li va passar a la Soraya i ara li està passant a l’Inés Arribadas i al seu partit “Ciudadanos” que pel que sembla també està ‘en liquidació’. El MHP QuimTorra i Pla, adreçant-se a Carlos Carrizosa i a Lorena Roldán, a la sessió de control del 13 de novembre de 2019, pocs dies després de la patacada de Ciutadans a les eleccions espanyoles, els hi va etzibar la següent premonició:  «Al pas que anem, aquest grup de Ciutadans, de trenta-sis diputats, vagin fent-se la idea que quedarà reduït a cinc o sis diputats probablement en les pròximes eleccions». No tenia una bola de vidre, però ho va clavar. Quan el llavors president de C’s, Albert Rivera, i la líder del partit a Catalunya, Inés Arrimadas, es passejaven per Alella retirant llaços grocs dient que havien decidit ‘netejar l'espai públic de símbols ideològics’, i fent gala de l’odi que sentien per aquests símbols, tampoc podien suposar que al cap de només dos anys i mig, el seu partit estaria ‘en liquidació’.

L’error de càlcul polític en la forma de presentar la moció de censura a Múrcia i la divisió interna amenaça de ser letal per Inés Arrimadas. Però el que serà per a ella més dur, sens dubte, serà rebre “acuse de recibo” del desacatament d'alguns companys actuals de files i la traïció amb majúscules dels que un dia van compartir amb ella el projecte d’Albert Rivera. A la patacada al Parlament català, se suma també la que el partit va patir al Congrés dels Diputats a les eleccions del novembre de 2019 i a les males perspectives electorals si finalment la Comunitat de Madrid també va a les urnes en les pròximes setmanes. Un desastre electoral d’aquesta magnitud no té precedents en cap de les eleccions celebrades els darrers anys al nostre país. Per a trobar una patacada semblant cal que retrocedim a l’any 1982 en unes eleccions al congrés espanyol en què la UCD va passar de 168 escons el 1979 a 11, i d’un 34,8% de vots a un 6,8%. Tot plegat ho analitza l’estudiant de Relacions Internacionals, Ot Bou, en l’article titulat “Fractura interna i sondatges demolidors: quin futur espera a Ciutadans? en el que afirma que un dels fundadors del partit, Arcadi Espada, demanava el dissabte passat la dissolució del partit atesa “la pulsió de mort” d’Arrimadas. Llegiu l’article tot seguit.         

Fractura interna i sondatges demolidors: quin futur espera a Ciutadans?

En una realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui president del govern espanyol, el més jove de la història, el primer d’un partit alternatiu al PSOE i al PP des de 1982. Això, si Mariano Rajoy hagués convocat eleccions el juny del 2018, quan Margarita Robles va registrar una moció de censura en nom de Pedro Sánchez, que aleshores no era ni tan sols diputat. Qui encapçalava aleshores els sondatges, amb certa comoditat i tendència ascendent, era Ciutadans, un partit molt jove, que s’havia presentat per primera vegada a Catalunya el 2006 i, a l’estat espanyol, el 2015. Llavors, el futur encara era prometedor per a la carrera de Rivera, el perfil fet a mida d’orador i presumpte obrador del reformisme espanyol. No va poder ser: Rajoy no va convocar eleccions –per por que guanyés Rivera, entre més raons– i Sánchez va ser president de la nit al dia, sense esperar-s’ho.

En una altra realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui vice-president del govern espanyol en el primer govern de coalició de l’Espanya postdictadura, arran del pacte “reformista i de progrés” que PSOE i Ciutadans van signar després de les eleccions del 2016. Però tampoc no va poder ser: 46 escons per sota de la majoria absoluta, la investidura va fracassar, i un Rivera confiat i propulsat pels sondatges i per la disputa interna pel lideratge del PP va anar-se allunyant dels socialistes i del reformisme centrista a què fins aleshores havia dit que pertanyia. Se’n va allunyar tant, de fet, que dos anys més tard va votar contra la moció de censura a Rajoy. I el febrer del 2019 va mostrar l’allunyament definitiu del centrisme que predicava manifestant-se a la plaça de Colom de Madrid, amb el PP i l’extrema dreta de Vox, contra la taula de diàleg amb Junts i ERC. Rivera va dir aleshores que Sánchez se situava fora del constitucionalisme, i va començar a abonar el relat de la il·legitimitat del govern socialista.

I encara n’hi ha més, de realitats paral·leles on Ciutadans seria ara al seu moment més dolç. El 2017, Inés Arrimadas va flirtejar amb la idea de ser presidenta de la Generalitat si, arran del 155, els partits independentistes no es presentaven a les eleccions o si perdien la majoria absoluta en escons. I el partit carabassa encara va estar a punt de caçar la presidència d’Andalusia, el 2018, i la de la Comunitat de Madrid, l’any següent. La patacada de Susana Díaz facilitava per primera vegada un govern andalús sense el PSOE, però el PP també havia perdut força escons i Ciutadans, en canvi, havia pujat com l’escuma, i va mirar de convèncer el PP que eren ells qui havien de presidir el canvi. No els van convèncer. I de manera semblant, l’escàndol de Cristina Cifuentes va fer perdre 18 escons al PP madrileny que estrenava Isabel Díaz Ayuso. Ciutadans va quedar-hi frec a frec, i van fer servir el mateix argument. Però tampoc no va funcionar.

De tot aquest somni d’abundància i poder, allò que en resta és un tou de cendra, una profunda crisi interna, galliners de parlaments i sondatges amb previsions demolidores. I bona part de la confusió que ha desdibuixat el partit, si va tenir mai una forma clara, va començar a Colom. El gir estètic de Ciutadans amb la presència de Rivera a la manifestació espanyolista va anar de bracet amb l’auge de Vox, en aquell moment sense representació al congrés espanyol, i amb l’enduriment de la retòrica del PP, que acabava d’entronitzar Pablo Casado com a nou president. I de mica en mica, el component espanyolista de totes tres formacions va anar perdent matisos.

Les eleccions de l’abril del 2019, dos mesos més tard, van dividir la dreta espanyolista en tres blocs: el PP, malferit, debilitadíssim, continuava encapçalant el bloc amb 66 escons, però tenia Ciutadans a tocar, amb 57 escons, i Vox va entrar amb força amb 24 escons. Però les desavinences entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van forçar una repetició electoral, i això va ser demolidor per a Rivera. Al novembre, Vox li va prendre el lloc i va pujar fins als 57 escons. I, com que el PP també va recuperar posicions amb 89 escons, Ciutadans va caure en la humiliació. Deu escons, tan sols deu, per sota dels tretze d’ERC. La forma a què havia quedat reduït Ciutadans era massa petita perquè Rivera s’hi amagués darrere, i va haver de dimitir.

La seva substituta, Inés Arrimadas, ha mirat de revertir l’estratègia de Rivera i distingir-se de PP i Vox a còpia de forçar un aparent retorn cap al centre. El primer pas, donar suport a la pròrroga de l’estat d’alarma (segons que van presumir llavors, a canvi d’ajornar ‘sine die’ la taula de diàleg amb els partits independentistes). L’acostament al govern espanyol deixava enrere l’atiament de l’hostilitat i el relat de la il·legitimitat, i això va originar un sisme al partit, amb les baixes d’històrics com Juan Carlos Girauta i Carina Mejías. Però l’efecte pel nomenament de Salvador Illa com a candidat socialista a Catalunya va retornar als socialistes el favor mediàtic d’una candidatura unionista guanyadora. I la trajectòria incendiària de la marca del partit a Catalunya havia quedat absorbida per un Vox en plena efervescència, cosa que va acabar d’enfangar el partit en un poti-poti que el va despullar de sentit.

Ciutadans va caure per un precipici històric: de 36 diputats, el 2017, a 6, superats per tots els partits (incloent-hi la CUP, En Comú Podem i Vox) i només per damunt del PP. Va passar de tenir 1.109.732 vots (un 25,36%) a 157.903 (un 5,57%). I Arrimadas, acorralada entre el regust repetitiu de derrota, l’estancament als sondatges i les pressions del bloc del seu partit més descontent amb la seva gestió, ha provat aquests darrers dies una altra maniobra arriscada que tampoc no ha acabat de sortir bé. L’objectiu: revifar el partit amb una moció de censura a Múrcia, al costat del PSOE, per a arrabassar al PP la presidència de Múrcia, que ha acabat amb un fracàs estrepitós, amb tres trànsfugues de Ciutadans.

No hi haurà moció a Múrcia i, en canvi, a Madrid Ayuso ha expulsat els consellers carabassa del govern, i diversos sondatges auguren una victòria sòlida del PP amb un Ciutadans tan neulit que passaria de 26 escons a ni tan sols entrar a la cambra. Però les conseqüències en la batalleta interna del partit encara han estat més agres. Aquests darrers dies hi ha hagut una sagnia de càrrecs que han fugit al PP o que s’han retirat de la política per discrepàncies amb Arrimadas. Fran Hervías, un dels darrers homes de Rivera, se n’ha anat tot acusant Arrimadas d’haver convertit Ciutadans en “la crossa del sanchisme”, i ha fitxat pel PP. Ahir, el síndic a les Corts, Toni Cantó, va deixar el partit i va demanar que sumés amb el PP a Madrid. De moment, Arrimadas ha provat de contenir el foc afegint els crítics a l’executiva, però la brega difícilment s’acabarà aquí.

Un dels fundadors del partit, el periodista Arcadi Espada, va escriure dissabte un article en què demanava la dissolució del partit atesa “la pulsió de mort” d’Arrimadas. L’article d’Espada pot ser una pista del final que espera a un partit a la deriva que ha perdut el suport dels poders fàctics, després d’uns anys en què el projecte d’Albert Rivera es va anar inflant als mitjans i les enquestes, enmig d’una operació d’estat contra l’independentisme, per fer la feina d’un PSC perdut i un PP que ja era marginal a Catalunya durant els anys del procés. I tot plegat, en una dècada, si fa no fa. Com un actor que apareix en una sèrie per farcir puntualment una trama i, quan els guionistes ho decideixen, de sobte, en un capítol, ja no torna més, i només en resta la petja que ha imprès a la resta de personatges, més o menys trasbalsats, més o menys desplaçats després del pas d’una estrella fugaç.

Ot Bou i Costa

Analista polític

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 17 de març del 2021

 

Provar la seva pròpia medicina

Des de Catalunya estem assistint aquests dies a un espectacle que ben mirat no ens hauria de sorprendre  gaire, ja que moltes veus havien pronosticat que això, tard o d’hora, havia d’acabar passant. Ens referim a les darreres maniobres de l’estament judicial en contra de Podemos i concretament del seu líder Pablo Iglesias.  El jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón, ha demanat al Tribunal Suprem, a través d’una ‘exposició raonada’, que investigui Iglesias com a aforat. Li atribueix possibles delictes de descobriment i revelació de secrets, amb agreujant de gènere, danys informàtics, acusació o denúncia falsa i simulació de delicte en relació amb el robatori a la seva exassessora Dina Biuselham. García Castellón conclou que Iglesias va utilitzar el cas per intentar obtenir avantatges electorals.

Els ‘podemites’ es lamenten que el jutge els investigui i Pablo Iglesias ha manifestat que “la pretensió del jutge suposa una vulneració del dret sense parangó, perquè en aquest país encara no han imputat ningú per les seves idees, i seria inconcebible que en una democràcia de la UE passés una cosa així". Ai las! No fa ni quatre dies que els mateixos tribunals espanyols van tancar a la garjola dos activistes catalans per haver dissolt una manifestació enfilats damunt d’una furgoneta de la guàrdia civil. Llavors els senyors de Podemos i del PSOE van mirar cap a un altre costat i no van moure un dit per defensar aquesta enorme injustícia. Tampoc ho van fer quan van derrocar un President de la Generalitat en exercici pel retard en retirar una pancarta que demanava llibertat pels presos polítics.

Recentment s’ha destapat també un altre afer: el cas 'Kitchen' que afecta l'antiga cúpula del PP personificada amb l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz que va detallar la suposada operació per espiar l'extresorer del PP Luís Bárcenas. En aquest cas es pagaven amb fons reservats, actuacions per eliminar proves en contra del PP que Bàrcenas guardava a casa seva.  Els canons de la judicatura disparen a tort i a dret i no respecten ningú, incloent-hi el PSOE a qui va obligar a destituir Pérez de los Cobos (el recorden?) per uns suposats informes falsos vinculats al “Gobierno Sáchez” i la pregunta o el clam que ara ressona és: què els fa pensar que en els informes anteriors fets contra els independentistes catalans, Pérez de los Cobos, no mentia? Avui li toca al Partit Socialista beure de la seva pròpia medicina i a Unidas Podemos fer costat a un ministre com Marlaska que té en la seva fitxa el mèrit de comptar amb sis denúncies del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre processos instruïts per ell, a més del reconeixement per part de l’Audiència Nacional de l’obtenció de confessions sota tortures.

Repetidament des de Catalunya se’ls va avisar i no ens van fer cas. I ara s’exclamen, perquè els toca a ells. Esperem que aquells que compraven acríticament el discurs de la Guàrdia Civil, de la fiscalia, dels poders judicials  i mediàtics, ara, en tastar la seva pròpia medicina, obrin els ulls. L’advocat Gonzalo Boye, en un article titulat "¡Quieto todo el mundo!", analitza amb ploma fina aquests darrers esdeveniments que protagonitza la corrupta justícia dels Alts Tribunals de l’Estat, comparant-los amb el cop militar del 23-F que va sacsejar la jove democràcia espanyola, afirmant: «Ens enfrontem a un problema tant o més greu que la sublevació d'unes quantes unitats militars;  és més greu perquè és més profund, però, sobretot, perquè als tancs, que fan molt soroll, se'ls veu venir de lluny... el que està passant ni fa soroll ni s'aprecia a simple vista». Llegiu si voleu aquest article tot seguit.

"¡Quieto todo el mundo!"

“¡Quieto todo el mundo!”… Sí, és veritat, no s'ha dit, però l'eco d'algunes resolucions judicials té el mateix efecte que aquesta ja tristament famosa frase de Tejero. Amb ella, pistola en mà, es va voler alterar, una vegada més, el curs polític d'una incipient democràcia i, ara, veiem com, des de fa ja alguns anys, en lloc de cridar, en lloc de brandir pistoles i moure tancs, l'únic que cal, per aconseguir el mateix resultat, és dictar resolucions que, a més, compten amb una suposada pàtina de legitimitat.

Pot semblar que aquest plantejament és dur, que el símil és inapropiat o, fins i tot, exagerat; tanmateix, si som capaços de fer una anàlisi intel·lectualment rigorosa i honesta, comprovarem que no vaig desencaminat si dic que la gran diferència entre abans i ara està en les formes, però no en el fons.

Avui seria del tot inacceptable, i estèticament inassumible, entrar com Tejero al Congrés per forçar la voluntat dels diputats i canviar el rumb polític, per exemple, de l'Estat. És clar que ho seria, però, també és cert que ja s'han desenvolupat nous mètodes per aconseguir els mateixos resultats i que és això el que fa anys que veiem i denunciem... predicant en el desert, fins i tot a risc de ser tractat com un gos verd o un il·luminat.

La realitat, aquesta dura i inflexible companya que sempre ens acaba posant al lloc que ens correspon, va demostrant que no anàvem desencaminats quan vam començar a denunciar un problema inveterat i sistèmic que impedeix qualificar de plena una democràcia de la qual tant es presumeix  a i des d'Espanya.

Ja a finals de març vaig començar a avisar que, més aviat que tard, el vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, acabaria sent imputat i el seu futur quedaria en mans del Tribunal Suprem. També vaig dir, als qui em van voler escoltar —que van ser molt pocs—, que no existia base per a aquesta imputació, però que, tal com s'ha comprovat al llarg dels últims anys a Catalunya, l'existència o no d'un fonament fàctic per perseguir penalment algú resulta del tot irrellevant quan aquest algú es converteix en objectiu a abatre.

Sense oblidar que l'ús d'aquests mètodes no és nou, d'això en saben molt els bascos, la veritat és que l'actual escomesa va començar amb el procés català  i es va justificar en la defensa de la indissoluble unitat de la nació espanyola, la qual cosa va degenerar en una abjecta repressió a l'independentisme català.

Es va avisar que això es giraria en contra de tots, però la bandera, els interessos de tot tipus, la por de perdre el que s'ha assolit o, simplement, la covardia van impedir d'assumir que no era una exageració sinó una bona anàlisi.

Alguns hem insistit una vegada i una altra que era intolerable el que s'estava fent amb els independentistes catalans, que no se sustentava en dret i que, tard o d'hora, s'acabarien penedint de tant de silenci, que va arribar a convertir-se, en alguns casos, en autèntica complicitat.

Ara, quan els canons togats s'han mogut i dirigit contra el govern central, és quan molts comencen a adonar-se que els catalans, ni estàvem atacant Espanya ni els espanyols, simplement intentàvem avisar d'una cosa que s'estava gestant i que comportaria conseqüències per a tothom.

A risc de resultar reiteratiu, és evident que no existeix un poder judicial, entès com a altes instàncies jurisdiccionals, políticament dependent, sinó un de políticament compromès i, sens dubte, això no és compatible amb un estat democràtic i de dret. Cap poder, en cap estat, no pot estar per sobre dels altres i, molt menys, acabar sent inqüestionable i irresponsable, en el sentit que no se li pugui exigir cap responsabilitat pels seus actes.

L'error sistèmic prové d'una Transició inacabada i del fet que, a poc a poc, s'ha anat cedint terreny, assumint mantres i acceptant situacions que, analitzades aïlladament, impedeixen de veure la realitat i envergadura del problema.

No es tracta del cas Iglesias, ni del cas Torra, ni del cas Borràs, ni del cas Puigdemont, ni de tants d'altres... Continuar veient-ho com si es tractés de casos concrets és, d'una part, entrar en la dialèctica perversa dels qui volen que així ho percebem i, d'una altra, no voler veure l'autèntic problema.

Aquí ni va de casos ni va de delictes, almenys no dels que s'utilitzen per criminalitzar els enemics, sinó de la imposició d'una agenda política a través de l'ús dels instruments jurídics que els ciutadans hem posat en mans d'uns quants sense, alhora, dotar-nos d'un contrapoder efectiu que permeti controlar i limitar el poder atorgat a aquests pocs. Aquest, i no un altre, és l'error sistèmic.

Segurament ens quedem curts quan diem que va ser un error "judicialitzar la política", l'autèntic error va ser no adonar-nos que vam encimbellar aquells que, emparats en negres vestimentes i presumint d'una inexistent imparcialitat, tenien i tenen una agenda política incompatible amb qualsevol sistema democràtic.

Si som capaços de fer una anàlisi intel·lectualment honesta, sòlida, valenta i, probablement, descarnada, comprovarem que ens enfrontem a un problema tant o més greu que la sublevació d'unes quantes unitats militars. És més greu perquè és més profund, però, sobretot, perquè als tancs, que fan molt soroll, se'ls veu venir de lluny... el que està passant ni fa soroll ni s'aprecia a simple vista.

És urgent entendre, i assumir, que un poder judicial políticament motivat, omnímode, inescrutable i inqüestionable, sense pesos ni contrapesos, no és compatible amb cap sistema democràtic i, a partir d'aquí, s'hauran de buscar els mecanismes i solucions que permetin no ja reconduir la situació, sinó establir les bases sobre les quals, després d'un procés de refundació, sorgeixi un poder judicial democratitzat, equilibrat i conforme amb la realitat en la qual ha d'operar.

Mentre seguim creient que el problema és de l'altre, que ens agafava o ens agafa lluny, i mentre continuem centrant-nos en l'anècdota, parlant de casos concrets, no serem capaços de donar la resposta adequada a un problema sistèmic que cada dia es fa més evident i vergonyant.

Que uns hagin mirat a una altra banda quan es reprimia als catalans no autoritza que ara, des de Catalunya, es miri cap a l'altra. Per molt diferents que siguin les realitats nacionals, es tracta d'un problema compartit i no hi ha temps per a retrets.

En qualsevol cas, diferències a part, no ens despistem, que ara no hi hagi trets ni tancs als carrers no significa que no estigui passant, simplement que són més subtils, la qual cosa ens obliga a aguditzar l'oïda i parar una mica més d'atenció si volem realment sentir el “¡quieto todo el mundo!”.

Gonzalo Boye

Advocat

 

Article publicat al digital  EL NACIONAL.CAT  el divendres 9 d'octubre del 2020

Polítics inhabilitats

Dilluns el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb una celeritat digna de Flash Gordon, va desplaçar un funcionari en mànigues de camisa i amb una carpeta de gomes sota el braç, per presentar la sentència d’inhabilitació del President de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Quim Torra i Pla, que obligava al MHP a abandonar immediatament el Palau de Generalitat. Tenint en compte que el mateix procediment d’inhabilitació del President Artur Mas, per l'organització de la consulta del 9-N, va tardar vàries setmanes en ser comunicat a l’interessat, sorprèn la rapidesa de la inhabilitació de Torra. Això només pot tenir una explicació: el Tribunal era conscient del fet que l’advocat del President Torra, Gonzalo Boye, al conèixer la sentència del Suprem, presentaria immediatament un recurs d’empara al Constitucional per demanar mesures cautelars. Amb aquesta presentació exprés de la sentència, el TSJC volia avortar qualsevol mesura que pogués dictar l’alt Tribunal espanyol a favor del President Torra, com podien  ser unes cautelars que impedissin la seva derrocació i a més a més tenint en compte els precedents en què el TC havia concedit fins ara totes les peticions d’ajornar el compliment d’una pena d’inhabilitació especial (sense presó) per part d’un càrrec electe en exercici.

El president Torra, a l’últim discurs al Palau de la Generalitat, va denunciar el cop ‘ordit pels jutges’, va instar els catalans a persistir i va fer una crida a convertir les pròximes eleccions catalanes en un nou plebiscit sobre el mandat de l’1-O. Va insistir a dir que la confrontació democràtica i pacífica és l’única via per a assolir la independència i afegí que el seu cas es guanyarà als tribunals europeus. Veurem si els partits independentistes es posen les piles i fan cas a les paraules del ja expresident. Per això, si les eleccions són tan importants com diuen ara, si volen que ens creguem que són alguna cosa més que una batalla controlada entre ells per l’hegemonia dins el govern, si ens volen animar a participar-hi, val més que els tres partits independentistes comencen a parlar clar. Si ho fan així segur que els catalans aniran a votar en massa i amb sentit crític. Qui no parli clar, i sobretot, qui no s’atreveixi a actuar amb claredat, amb coratge, i amb compromís, val més que no es presenti. Farà més mal que bé al seu partit i al seu país.

Com pensem que aquests dies s’ha parlat molt del tema de la inhabilitació, podríem fer un paral·lelisme entre el lamentable episodi viscut aquesta setmana a Catalunya i el que està passant aquestes últimes setmanes a Madrid. Madrid és la comunitat autònoma més afectada pel coronavirus a hores d'ara, i el comptador de casos de contagi és cada dia més gran. Amb aquesta greu situació els polítics madrilenys, com la presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso i espanyols, com el ministre de Sanitat, Salvador Illa, responsables directes d’aquest caos, no han estat destituïts ni inhabilitats. ¿Vol dir això que és més important una pancarta col·locada al balcó de la Generalitat que els milers d’infectats i morts que cada dia sofreix la capital d’Espanya? És segur que no i per això sorprèn tant la quantitat de polítics ineptes que exerceixen els seus càrrecs amb total impunitat i sense cap perill d’inhabilitació.

El mateix dilluns en què es va conèixer la sentència, el periodista radiofònic, Jordi Basté, en el davantal del seu programa ‘El món a RAC1’, va expressar en paraules molt entenedores el desori en que s’ha instal·lat la política madrilenya aquests dies, titulant-la de ‘mandonguilla’, menja molt encertada per anomenar la barreja d’ingredients que concorren en els esdeveniments que viu la capital del “Reino de España”. Si no vàreu escoltar aquest davantal, en teniu una transcripció tot seguit.

La mandonguilla madrilenya

A Madrid, han posat l’aigua a bullir però no han apagat el foc des de fa una setmana. Hi ha una mandonguilla irresponsable a la capital d’Espanya que mescla coronavirus, la justícia, la monarquia, Pablo Casado, el govern espanyol, tot cuinat per una irresponsable i amb un ajudant de cuina que abans ho era d’Aznar. El problema és que no parlem de política, parlem de salut. I no parlem de Madrid, parlem d’Espanya i d’Europa. Perquè, efectivament, el que passa a Madrid afecta Catalunya però també París, Baviera i Liverpool. Com també el que passa a Barcelona.

Pablo Casado, president del PP, silencia la irresponsabilitat de Díaz Ayuso perquè està més pendent de carregar contra Podem per dinamitar el govern d’Espanya. Més tacticisme polític, més irresponsabilitat, més indecència. Un Casado que acusa el govern d’Espanya de vetar el rei a Barcelona, divendres passat, i que fa un vídeo que sembla el monarca en el discurs de la nit de Nadal. Una cúpula judicial espanyola (la justícia, sortosament, és una altra cosa) que cada cop queda més a la dreta de la dreta amb un president del CGPJ verbalitzant una conversa privada amb el rei d’Espanya.

La mandonguilla madrilenya ens afecta a tots i, com encertava a escriure dissabte el director de La Vanguardia, Jordi Juan, una opció, massa coneguda a Catalunya, seria l’aplicació del 155 a la comunitat de Madrid. Un 155 que tindria molt més sentit que l’aplicat a Catalunya perquè no estem parlant d’una declaració d’independència de joguina, sinó de la salut global.

Ens estem jugant tots la salut, i la política juga a ping-pong amb Quim Torra, que potser avui queda inhabilitat per una pancarta de posar i treure. No tindria més sentit una inhabilitació exprés de Díaz Ayuso per posar en risc la salut dels madrilenys i, per expansió vírica, la de tots els espanyols i europeus?

És normal que aquesta senyora que va dir fa sis dies literalment que “tratar a Madrid com al resto de las comunidades autónomas es muy injusto” reclami ara que acceptaria tancar Madrid si s’aplica el mateix criteri a tot Espanya? En què quedem? I en tot aquest Masterchef castís hi apareix Miguel Ángel Revilla, president de Cantàbria, afirmant que com que Quim Torra va recomanar no viatjar a Madrid, ell va agafar la filla i van decidir anar a la capital... és clar, a un plató de televisió, que és on aquest senyor té la residència oficial de Cantàbria, com Jesús Gil tenia la de Marbella.

Irresponsabilitat sanitària posant en risc la filla per sumar quatre vots catalanòfobs al seu compte autonòmic. És pitjor aquesta frase que una reclamant la llibertat de presos encara que fos en campanya electoral i amb una pancarta que es va retirar en temps rècord?

Es pot creure en una justícia en què des de la mateixa Fiscalia un fiscal de dretes prejubilat ens diu que uns altres fiscals de dretes que van ser els que van exercir de fiscals al judici del procés exerceixen de conspiradors per moure la cadira al president del govern d’Espanya per mala gestió de la pandèmia?

Estaria bé preguntar-nos tots avui on és la Fiscalia (amb Consuelo Madrigal titllada per Ernesto Ekaizer de tenir teories polítiques de Vox) per presentar querella a la presidenta de Madrid amb la rapidesa com la va presentar pels Jordis.

Es pot creure que els mateixos que conspiraven contra Pedro Sánchez per mala gestió de la pandèmia no han presentat cap denúncia contra una presidenta que està demostrant amb escreix que està fent una pèssima gestió de la pandèmia?

La mandonguilla segueix a Madrid i a l’olla que bull cada cop li queda menys aigua i està a punt de l’explosió com no hi hagi algú que immediatament apagui el foc.

Jordi Basté

Periodista

 

Davantal del programa  El Món a RAC1  del dilluns 28 de setembre del 2020

 

 

La pancarta de Torra

«Aquest no és un càstig a mi per una pancarta, sinó que és un càstig a un país sencer enmig d’una pandèmia. ¿Algú coneix que hagi passat res semblant en una democràcia europea?» Amb aquestes paraules el MHP Quim Torra, ha volgut deixar clar que la seva més que probable  inhabilitació per part del Tribunal Suprem, no obeirà a cap lògica judicial sinó a una venjança estrictament política. La desproporció entre el gest de Torra i la probable pena posa en evidència la pulsió autoritària d’un Estat corrupte, però també podríem considerar que respon a una possible sobreactuació d’un sector de l’independentisme que intenta crear l’efecte que la determinació retòrica farà la màgia i vencerà els obstacles.

El president Torra és el primer dirigent del procés que busca de manera conscient el sacrifici per fer triomfar la causa, com ell diu sempre "fins a les últimes conseqüències". En efecte el MHP hauria pogut despenjar de seguida la pancarta del balcó de la Generalitat, obeint l’ordre de la Junta Electoral, i tots plegats ens hauríem estalviat molts maldecaps. Però no ho va fer i ara tots estem pagant els efectes de la seva desobediència. El problema és que la seva immolació potser arriba massa tard, quan ja ha quedat clar que, amb més  o menys entusiasme, el futur de l'independentisme passa —sobretot— per sumar més ciutadans a aquest projecte, i no pas per tornar a estavellar-nos contra un mur que fins ara ha esdevingut indestructible.

Cal dir però que el gest del President Torra al reptar l’Estat, obligant a foragitar-lo de la Presidència de la Generalitat, s’ha d’encabir dins el tarannà i el perfil del personatge. Des que fou escollit per ostentar el càrrec Quim Torra ha rebut un tractament indigne.  Sempre ridiculitzant-lo, sempre mirant de presentar-lo com aquell que actua com un titella a les ordres de Warterloo, com un boig, com un autèntic irresponsable. Fins i tot quan durant la pandèmia ha estat ell, de vegades tot sol, la veu de la sensatesa i del sentit comú. Durant la pandèmia el president Torra ha estat insultat, agredit, menystingut i caricaturitzat. Encara avui, després de tota la seva assenyada actuació, ha d’aguantar el mantra que és un sectari que no governa per a tots els catalans. Aquest clima envers el President Torra és el que es respira en el Tribunal Suprem i també als mitjans de comunicació de la capital d'Espanya, molt més pendents de carregar-se el president català que de qüestionar la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, per la seva horrorosa gestió de la pandèmia, que la situa molt al capdavant dels governs autonòmics que pitjor resposta han donat a la Covid-19.

Segurament Torra serà inhabilitat per una pancarta, però la seva figura no desapareixerà, el seu llegat i, per damunt de tot, la seva manera de fer al front de la més Alta Institució del País, no l’hem de llençar a la ‘paperera de la història’. Com escriu el periodista Jordi Galves en el seu article titulat  “No us servirà de res”, ens hem de preguntar si «les salvatjades contra un innocent indefens no fan més que santificar-lo amb el pas del temps», ja que moltes vegades com més es denigra un personatge, més  la història l’enalteix. Podeu llegir  l’article complet tot seguit.

No us servirà de res

No tanqueu els ulls, que no us servirà de res. A partir d’avui ja no podreu deixar de veure’l, que hi serà quan menys us ho espereu, allà al davant, interrogant. Vulgueu o no el tindreu rondant-vos, carregós, el tindreu estalonant-vos, una vegada i una altra, l’aparegut. No descansareu. L’esperit desmanegat i balb ja no deixarà d’empaitar-vos, l’espectre innocent sé que us perseguirà, i la vergonya sempre us encendrà la cara cada vegada que torni, com una fatalitat, l’ànima en pena del president Quim Torra.

No sé si compreneu que la llei antiga continua vigent, que la llei dels nostres pares no només és anterior a tots nosaltres sinó que ens sobreviurà mil·lenàriament. Perquè no hi ha gens de glòria a perseguir un home just i indefens, abandonat pels que li havien jurat fidelitat, protecció. Perquè no hi ha impunitat contra un home sol, contra un home honorable que, per decisió col·lectiva, esdevé molt honorable, després d’una solemne sessió parlamentària. Faríeu bé de fer-vos la gran pregunta, vosaltres, tots els que us heu burlat del president Quim Torra fins a cargolar-vos per terra, tots els que l’heu difamat i escarnit sense límits —emparats per uns mitjans de comunicació contraris a la majoria popular independentista—, tots els que heu escopit la seva filla per patir una discapacitat, o la resta de la seva família, tots els que heu acusat Torra de farsant o d’incapaç, fins i tot de traïdor, d’espanyol col·laboracionista.

I la gran pregunta és si la majoria de l’opinió pública està amb vosaltres o no. Si amb tanta crueltat i deslleialtat, si amb tanta violència innecessària heu aconseguit exactament tot el contrari del que buscàveu, àligues. Us heu de preguntar si té raó René Girard i les salvatjades contra un innocent indefens no fan més que santificar-lo amb el pas del temps. Ja va passar amb el cas del president Lluís Companys, que ha acabat encarnant-se com la víctima propiciatòria d’una nació catalana perseguida. Cap opinió pública, al capdavall, vol ser còmplice intel·lectual ni de la injustícia ni del delicte. Cap societat se sent orgullosa de linxar un no culpable.

Cap societat es pot sentir orgullosa de la degeneració moral a què ha arribat el règim de 1978, ni tan sols els espanyolistes més encesos i més àvids de violència i destrucció contra Catalunya. En això consisteix l’autèntic problema de la pervivència i continuïtat del franquisme, que és universalment repugnant, indefensable arreu del món civilitzat. No per la figura del general Franco, sinó perquè defineix un règim assassí i contrari als fonaments morals més essencials del món occidental. L’honorabilitat del president Quim Torra no només està fora de dubte, sinó que el seu suposat delicte, en forma de pancarta reivindicativa, s’ha convertit en una acusació grotesca que contrasta amb la misèria moral, amb l’arbitrarietat criminal, amb la corrupció sistemàtica que han acabat envilint el conjunt de la societat colonialista d’Espanya. Consolidant la hipocresia de la mentida, sostinguda en el temps, i de la doble moral. Ens van dir que la santa Transició era gairebé una continuació natural de la Història Sagrada i, al final, hem despertat d’aquell somni rosa i cursi. I ens hem trobat com els nostres avis, envoltats de jutges feixistes, de la Guàrdia Civil, de l’africanisme i del saqueig com a continuïtat natural de la història militar espanyola. No us servirà de res, perquè ja no només lluitem per la llibertat de Catalunya. Lluitem per la nostra dignitat humana.

Jordi Galves

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL.cat  el dijous 17 de setembre del 2020.