Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




05 de novembre 2020

Un país dividit

Pràcticament tots els ‘media’ nord-americans coincideixen en assegurar que les darreres eleccions americanes deixaran un país dividit en dues meitats i en tensió després d'una campanya molt dura, fins i tot amb brots de violència, insults i acusacions de corrupció. Potser Trump i Biden tenen programes electorals oposats ideològicament, però segur es trobaran el mateix repte a la Casa Blanca: guanyi que guanyi haurà de treure de la crisi del coronavirus un país que mai no havia estat tan polaritzat, amb una fractura política i social gravíssima. Veurem si realment les prediccions dels diaris americans es compleixen i la societat d’aquest gran país es fracciona com diuen.

Si traslladem aquesta anàlisi al nostre país, veiem que el govern espanyol s’ha escarrassat molt a retratar Catalunya com una societat dividida. La noció d’una Catalunya ‘dividida’ o ‘fragmentada’ encaixa bé amb el rebuig del president espanyol Pedro Sánchez a dialogar amb els representants catalans sobre la crisi política. L’argument funciona així: abans que l’estat espanyol pugui considerar de dialogar amb Catalunya, ‘Catalunya ha de dialogar amb ella mateixa‘. Dit altrament: com que els catalans estan en desacord, no té sentit que Espanya prengui part en cap diàleg.

És una estratègia qüestionable, ja que la premissa de la Catalunya dividida és falsa. És cert que els catalans estem dividits en la qüestió de la independència; per això demanem un referèndum, per a aclarir les xifres. Catalunya no té una ‘societat dividida’, si més no en termes de causes i solucions de la crisi política actual. Pel que fa a l’empresonament dels polítics i activistes socials catalans i el dret d’autodeterminació, Catalunya està força unida, en realitat. Existeix un consens ampli contra l’empresonament dels representants polítics catalans i també en favor de l’autodeterminació. Aquest consens, naturalment, inclou tots els independentistes, però també una porció significativa d’unionistes. Dit d’una altra manera, la majoria de catalans volem decidir mitjançant un referèndum.

El govern de Pedro Sánchez té raó quan diu que Catalunya està dividida pel que fa a la independència: la meitat la vol i l’altra meitat no –les xifres varien d’enquesta a enquesta, però s’acosten al 50-50 en els darrers anys. Aquesta és la norma en democràcia: la gent divergeix en coses, però està d’acord a resoldre les desavinences democràticament. Dit d’una altra manera, les preferències diferents per un resultat polític no significa necessàriament desavinença en la manera com s’ha de decidir aquest resultat. De fet, si no hi hagués divergència d’opinions respecte de la independència, no hi hauria necessitat de votar perquè el resultat ja se sabria, com passa a gairebé totes les regions de tots els països del món. És a dir, la desavinença no és entre catalans sinó entre la solució de consens proposada per la majoria de catalans –és a dir, llibertat per als presos polítics i referèndum d’autodeterminació– i la contraoferta feta pel govern de Sánchez –és a dir, llei i ordre o, si voleu, tribunals i repressió.

Quan s’ha d’escollir entre dues alternatives sempre hi haurà opcions dividides. El Brexit ha dividit els anglesos, la deriva islamista d’Erdogan els turcs, i el mandat de Trump els nord-americans, però en aquests països a ningú se li ha acudit no acudir a les urnes per dirimir l’abast de la divisió, perquè, si no, deixarien de ser democràtics. Ara bé, ja voldrien aquestes societats esmentades poder exhibir el grau de consens existent a Catalunya sobre el seu futur polític. El resultat de les eleccions al regne d’Espanya i també a Catalunya és tant o més preocupant que el resultat de les eleccions dels nord-americans, on la meitat dels electors troba il·legítim el que ha votat l’altra meitat. Aquí, si el resultat de les eleccions no interessa al règim del 78, resulta que no és gens il·legítim destituir, perseguir o empresonar els càrrecs electes i convocar noves eleccions fins que surti el que a ells interessa. Per acabar d’entendre el que està passant en aquestes eleccions americanes, llegiu l’editorial d’en Vicenç Partal titulat “La pitjor situació per als Estats Units: un president que mig país considerarà il·legítim”, que trobareu tot seguit.

La pitjor situació per als Estats Units: un president que mig país considerarà il·legítim.

Quan començo a escriure aquest editorial encara no tenim ni idea de qui serà el president dels Estats Units. Però ja sabem, i això és molt greu i extraordinàriament preocupant, que la meitat del país el considerarà elegit de manera il·legal. I li qüestionarà, en conseqüència, el dret de dirigir la república.

Feia molts dies que es preveia la crisi que ha arribat finalment: tan sols una victòria molt clara d’un dels dos candidats, claríssima, podia evitar una situació enormement complicada, que ningú no sap com resoldre, perquè posa en qüestió la democràcia mateixa. Aparentment, quan escric açò, Joe Biden es troba més ben situat per a endur-se la victòria. Però, si de cas, se l’endurà, literalment, pels pèls. I haurà de guanyar una batalla legal sense precedents que Donald Trump, amb el fals argument que el rival fa trampa, té preparada de fa molt de temps. L’actual president ja ha anunciat, per exemple, que demanarà el recompte a Winsconsin, on la diferència entre tots dos candidats és tan sols d’uns 20.000 vots sobre més de 3 milions. Trump intentarà d’anul·lar 20.000 dels vots del competidor, i tothom qui haja vist en acció un advocat americà agressiu es pot fer una idea de com arribarà a ser bruta i salvatge aquesta tasca.

Cal dir que aquest qüestionament i aquesta instrumentalització tan grans de la manera d’elegir president són, en bona part, el resultat del sistema electoral. Això és així. L’enorme complicació d’aquest sistema converteix les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica en cinquanta-una eleccions paral·leles, en què al final el vot popular compta ben poc. Perquè allò que importa és concentrar-se, amb la precisió d’un cirurgià, a aconseguir una petita diferència en uns pocs estats clau. Per exemple: Biden, ara com ara, s’emporta Winsconsin per 20.000 vots i guanya a Nevada per 9.000. Si acaba essent president gràcies a aquests dos estats, una diferència de menys de 30.000 vots haurà decidit una elecció en què hauran participat 135 milions de persones.

I si bé és cert que no serà la primera vegada que la cursa electoral acaba als tribunals, serà molt pitjor que l’any 2000, quan Bush va guanyar Gore. Perquè en definitiva podem tenir la sensació que van robar la victòria a Gore, però ni Gore ni Bush no dubtaven de la legitimitat del contrincant ni del mètode. I ara sí que passa això. El problema és el sistema electoral, sí, però sobretot el problema és que Trump qüestiona obertament la legitimitat de Biden de reclamar-se guanyador i discuteix normes i regles que ningú no s’havia atrevit a discutir fins ara. Eixir per la televisió a proclamar-se president durant la nit electoral, quan la votació era viva, va ser un gest que va violentar completament les tradicions de la vida política americana.

Tindrem dies per a parlar-ne, malauradament, perquè tot això no s’acabarà d’una manera fàcil. Però, ara com ara, ja sabem que els Estats Units entren en una fase molt complicada de la seva història i també que amb el comportament de Trump tenim davant un exemple paradigmàtic d’un canvi social i polític, la negació de la legitimitat de l’altre, que per desgràcia vivim arreu del món. D’una manera molt preocupant perquè la democràcia, per a poder funcionar, reclama el consentiment de l’altre. Simplement, no pots viure en democràcia si l’altra meitat de la població, com fa Trump, refusa de reconèixer que també tens el dret de guanyar i no et reconeix la legitimitat de fer-ho –i aquest és un aspecte fonamental d’aquesta crisi americana que al nostre país, com és evident, ressona de manera molt íntima.

En paraules d’Adam Przeworski, perquè una democràcia pugui sobreviure ‘ha de donar a les grans opcions polítiques la seguretat que de tant en tant poden guanyar, de manera que per a elles perdre en un context democràtic acaba essent més pràctic i atractiu que no pas dur el país a una dictadura, convençuts que no hi ha cap més manera d’exercir el poder a què creuen tenir dret que prescindir dels votants’. Prenguem-ne nota.

Vicent Partal

Periodista

 

Article publicat en el digital  VilaWeb  el dijous 5 de novembre del 2020

Cap comentari: