Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




26 de novembre 2020

Del català emprenyat al català frustrat

Recordeu el català emprenyat? Fou en un llunyà 7 de novembre del 2007, que el llavors president de la Generalitat, José Montilla, va alertar des de l’Hotel Ritz de Madrid de “la desafecció” que s’estava covant a la societat catalana envers Espanya i les seves institucions. En un primer moment la reacció va ser en negatiu  i llavors va fer fortuna el concepte de “català emprenyat”, però després de la sentència del TC contra l’Estatut aquella desafecció de què alertava Montilla es va convertir en un projecte en positiu, a favor d’un estat propi per a Catalunya. Es podria dir, doncs, que fins al 2017 s’havia passat del català emprenyat al català activat. Llavors va arribar l’1 d’octubre i les conseqüències dels fets ocorreguts des d’aquella data fins ara, han fet sorgir un nou català: el català frustrat.

Cal afegir que a aquesta frustració hi ha contribuït molt la maleïda Covid-19, que ens ha deixat a tots sense esma. La frustració és una pedra a la sabata que es fa gran i gran, immensa i enorme. Tothom demana que tinguem confiança en la gent i que ens en sortirem, però la gent està acabant la paciència. Després de dues onades de pandèmia ja ens estan avisant que potser el gener arribarà la tercera. Tot plegat genera frustració i desànim. I amb la frustració s’ofega l’esperança i arriba d’una revolada el populisme i això, a les portes d’una campanya electoral ja fa més por. El ventilador de la femta ja gira i anem tots ben tacats i amb ànims de revenja. Just ara que el que toca és posar la pilota a terra i no errar amb la passada.

El Govern que tenim és de coalició i representa una majoria de vot independentista fruit de les eleccions excepcionals de 2017. Semblava clar que els catalans sabríem gestionar prou bé un govern de coalició, però la crua realitat ens ha demostrat que no en sabem. Veníem d’unes eleccions fetes a cop de xiulet pel Rajoy, amb presos que van sortir just per poder fer campanya i tornar a la presó, amb exiliats que es van veure obligats a fer campanya per Skype i, malgrat tot, el resultat va ser prou reeixit per l’independentisme, però va fer que dos partits que fins llavors no havien demostrat massa sintonia, es veiessin obligats, si us plau per força, a formar un govern de coalició. I ara que tenim? Avui tenim filtracions salvatges a la premsa, atacs amb destral, i cops de colze. I la ciutadania està emprenyada i frustrada. Només una baixa participació de l’unionisme pot salvar l’independentisme, que curiosament està més tendre que mai. L’electorat està bàsicament fastiguejat. Decebut dels polítics i dividit entre els que pensen abstenir-se i els que votaran amb una pinça al nas per evitar, sobretot, cedir la Generalitat a un poder “constitucionalista”.

Dit tot això, aquesta setmana ha succeït una cosa important. El govern espanyol de Sánchez i Iglesias, aquell govern fràgil nascut d’una investidura amb 167 sís, 165 nos i 18 abstencions, ha aconseguit vots de sobres perquè li aprovin els pressupostos generals de l’Estat de l’any que ve. Fins ara anàvem amb els pressupostos del 2018, prorrogats dues vegades. I atenció, perquè els suports que ha obtingut són del PNB, EH Bildu i ERC. Sí, aquella ERC de les 155 monedes, recorden? Finalment el govern de Pedro Sánchez podrà governar més tranquil gràcies, entre d’altres, als suports dels independentistes catalans. Segons el que se sap avui, Esquerra ha pactat un augment de la inversió a Catalunya, que pot representar uns 2.300 milions d’Euros més. Esquerra s’haurà d’esforçar molt per explicar per què es pot pactar amb el PSOE a Madrid i no amb el PSC a Catalunya. Veurem si aquesta pluja de milions es farà realitat o quedarà en res com explica en el seu editorial, Vicenç Partal, on afirma que “des que es va aprovar l'actual constitució espanyola cap any, mai, Catalunya no ha rebut els diners que li tocaven”. Si voleu llegir aquest editorial, podeu fer-ho tot seguit.

La pluja de milions que ja sabem tots que no caurà

M’he posat a escriure aquest editorial d’avui després d’estar-me un parell d’hores repassant dades. De promeses incomplertes. Pluges de milions repetides any rere any des de fa dècades, seguint sempre el mateix ritual. Convergència i Unió, amb Felipe González o José María Aznar, fins i tot amb Mariano Rajoy; o Esquerra Republicana, amb José Luis Rodríguez Zapatero o ara amb Pedro Sánchez, tanquen un acord que qualificaran d’històric pel pressupost estatal. I això es transforma en titulars invariablement optimistes. Convergència i Unió o Esquerra Republicana fan aleshores conferències de premsa explicant-nos que gràcies al seu gran poder negociador i a la seva habilitat política, enguany, finalment, s’ha pogut aconseguir un canvi espectacular que, ara de debò, aportarà uns beneficis extraordinaris per al conjunt de la població catalana, beneficis que justifiquen de sobres l’estabilitat que aquest seu vot aporta al govern que mana a Madrid. I ens diuen que deixarem enrere per sempre més la incapacitat de fer complir allò que de justícia ens correspon. Pluja de milions!, correrà a titular aleshores de manera entusiàstica la premsa amiga. I invariablement les tertúlies de ràdios i televisió i els articles d’opinió començaran la campanya per a vendre el producte al possible votant. Els titulars, com més grossos millor i les conferències de premsa, com més grandiloqüents millor. Els somriures, com més cofois millor. Que l’altre partit ja intentarà xafar la guitarra dient que tot plegat és una vergonya, però amb la poca credibilitat que li dóna haver fet ell allò mateix, abans.

Tots sabem, i els qui han signat l’acord ho saben millor que ningú, que les inversions no arribaran mai, però l’espectacle és la cosa que sembla que els importa. Perquè en el fons el resultat real, les inversions promeses, importa poc. Importa molt la visualització de qui s’afirma com el vot útil, com l’interlocutor a Madrid, que és –això ho han repetit fins i tot ara– on es juguen les garrofes i on hi ha el poder real. O importa la indignació teatral dels qui no han pactat i miren de rascar quatre vots amb el risc de ser presentats com una mena de malvats que voldrien matar de gana el país. I és aleshores que apareix sempre, de manera invariable, la frase màgica: cal gestionar el “mentrestant” –”mentre no arribem a allà on tots sabeu que hem d’arribar”, la independència o la justícia social o el que vulguin dir segons el moment. Per a mi aquest és el moment més interessant de tots, permeteu-me la frivolitat. Perquè encara avui, després de tants anys, em sorprèn de veure la poca consistència de la gent en qui hem dipositat la governació dels afers públics. Gent que té, per l’amor de Déu!, les hemeroteques i les videoteques plenes de declaracions dient que mai, mai, mai, de sobte els veus que són capaços de pactar allò que sigui. I no contents encara, ho defensen a mort, això, fins i tot quan els poses els seus vídeos davant la cara, fins i tot quan els ensenyes què deien fa a penes quatre dies.

He dit que tots sabem que les inversions no arribaran mai. Però no ho sabem perquè tinguem cap bola de vidre i la capacitat de preveure el futur. Ho sabem, exactament, perquè això no ha passat mai, ni una sola vegada. I aquesta és una dada tan rotunda que no admet cap discussió, referendada com és per tot d’estudis i llibres, per dades: des que es va aprovar l’actual constitució espanyola, cap any, mai, Catalunya (i això val exactament igual per al País Valencià i les Illes) no ha rebut els diners que li correspondrien en justícia, però és que ni tan sols ha rebut la inversió pressupostada, votada i feta llei. Ni un sol any. I això malgrat que en gairebé tots aquests anys o Convergència i Unió o Esquerra Republicana han votat el pressupost al govern espanyol de torn –amb l’única excepció notable i consistent, significativa, que han estat precisament aquests darrers anys, pel procés d’independència.

Ja entenc que, després de tants anys de peix al cove, avui hi hagi una part de la classe política catalana a la qual li paregui factible de continuar la pràctica del pacte a Madrid. I és evident que si bé el flip-flop d’Esquerra té unes dimensions descomunals, absolutament estratosfèriques, no són tan sols ells i els del PDECat els disposats a la maniobra. Que fins i tot també aquella part de Junts tan lligada a les velles tradicions convergents se sentiria còmoda pactant a Madrid, si pogués i els seus vots servissin de res.

Passa, però, que el país ha canviat. I com a novetat important hi ha un sector de població, probablement molts de vosaltres, amb una exigència nacional i amb una exigència envers el comportament de la classe política, distinta, nova, molt més consistent i sòlida, filla del big bang de l’octubre del 2017. Som gent que ens mirem tota aquesta gesticulació amb un enorme escepticisme que voreja la indignació. I a tota aquesta gent vendre-li una altra aixecada de camisa ja costa tant que és gairebé impossible, per no dir que ho és del tot. I passa també que en el retorn a la vella política que, sense cap escrúpol ni vergonya, duu a terme una part de l’independentisme, el càlcul necessari i imprescindible, i enormement arriscat, és que aquesta gent, vosaltres, jo, mai no farà res i aguantarem pacientment qualsevol barrabassada. Suposo que els més derrotistes preferiran creure que passarà exactament això, però jo, si compta gens la meva opinió, no crec que sigui gens probable. El temps ho dirà, doncs.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 26 de novembre del 2020