Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




23 de juliol 2009

Nacionalisme espanyol i catalanofòbia


Expulsats d’Espanya


El fet que una part del nacionalisme espanyol reconegui d’una manera explícita que té mania als catalans –és a dir, que assumeixi orgullosament la catalanofòbia- és un salt conceptual de conseqüències incalculables. L’objectiu natural del nacionalisme espanyol era aconseguir el que podríem anomenar la unificació sentimental d’Espanya, que tots els ciutadans de l’estat se sentissin nacionalment espanyols. Per tant, el seu problema era que un nombre rellevant de catalans no se senten nacionalment espanyols. Però ara el nacionalisme ha fet un salt qualitatiu: no és ja que hi hagi catalans que no se senten espanyols, és que una part dels espanyols no senten els catalans com a espanyols. No els senten com a propis, ni tant sols com uns propis errats i perduts.

Contra l’estatut del 32, el nacionalisme espanyol cantava allò de: “Cataluña es un trozo de España, aunque ingrata lo quiera negar. Y por más que se empeñen algunos, no se irá, no se irá, no se irá”. Doncs ara, contra l’estatut del segle XXI, hi ha una part important del nacionalisme espanyol que no creu que Catalunya sigui un “trozo” de España, sinó que en tot cas pensa que és una propietat d’Espanya. Una propietat externa al propi cos. No sent els catalans com a membres del seu mateix grup nacional, no assumeix el que fan els catalans, no li agraden. Però suposo que manté el final de la vella cançó: “y por más que se empeñen algunos, no se irá, no se irá, no se irá”.

Quan una part del nacionalisme espanyol assumeix la catalanofòbia, està expulsant els catalans d’Espanya. Això és revolucionari. I no és només una actitud teòrica. També ho és pràctica. Si els nacionalistes espanyols fossin conseqüents amb la seva idea històrica d’Espanya, de la qual Catalunya seria un “trozo”, haurien d’alegrar-se de les victòries del Barça, perquè per a ells serien espanyoles. I –perdó perquè repeteixo tantes vegades com puc aquest exemple, perquè em va frapar- quan va morir Baltasar Porcel, que per a ells hauria de ser un escriptor espanyol en llengua catalana, haurien intentat fer-lo seu i haurien valorat la seva talla literària. En la pràctica –em repeteixo- el van “ningunear” més que si hagués estat de nova Zelanda. El nou nacionalisme espanyol –o una part- ha decidit desprendre’s emocionalment de Catalunya. No és que els catalanistes no càpiguen en el seu concepte d’Espanya, és que no hi caben els catalans en general.

No ens volen. Ens expulsen del seu concepte d’Espanya. No som dels seus. I no és que excloguin només als qui ja es voldrien excloure, és que exclouen també a gent que estaria encantada de ser considerada espanyola, especialment en una idea d’Espanya en la que fos possible ser espanyol sense haver d’apostatar públicament de la pròpia catalanitat. No sé si això és bo o dolent. No m’agrada, perquè és agre i fomenta la confrontació. Però no sé quines conseqüències pràctiques pot tenir. Certament, el nacionalisme espanyol sempre ha estat reactiu contra el catalanisme. Però ara s’exhibeix també reactiu contra la simple catalanitat. No sé on els portarà i on ens portarà. Simplement constato que és una novetat.

Vicenç Villatoro

Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital elSingulardigital.com el dimarts dia 21 de juliol de 2009