L’adéu d’un gran patriota

Heribert Barrera i les elits

Hi ha qui pensa que els catalans som pitjors que qualsevol altre país. De fet, en alguns aspectes clau, sí. En d’altres, no. En mitjana podem dir que estem dins dels paràmetres normals, quantitativament. Ara bé, resulta que en els aspectes claus en què punxem, ens hi va el futur com a nació. És veritat que un país democràtic és allò que la seva població desitja. Però tots els països compten amb unes elits (un percentatge petit, que jo no sabria quantificar) que marquen el camí i dicten tendència. La resta, amb matisos, els segueixen. Els països espavilats aconsegueixen col·locar al capdavant del país (i no estic parlant de la política, precisament) els més brillants. Les elits més convenients. Aquells l’opinió dels quals pesa, es té en compte i comporta que molts els segueixin.

Catalunya, això, no ho sap fer bé. En aquest sentit la desaparició del president Barrera és doblement trista. Amb la seva mort s’apaga un dels pocs membres importants i representatius que creia en el país. Era un dels estranys casos en què hem sabut col·locar un individu brillant i útil al capdamunt d’aquesta escala social que denominem elits.

A les conclusions que va arribar el president Barrera, ja de jove, hi arriben molts personatges importants, però tard. Quan les seves accions ja no tenen efectes remarcables. Uns hi arriben tard perquè creien que una Catalunya dins d’Espanya era possible. Altres, per por al què diran. Altres no hi arriben mai per pura comoditat. Perquè els convé que els seus interessos particulars no es vegin perjudicats. Aquests darrers són especialment perniciosos. I si Catalunya està on està (és a dir, cada dia pitjor) és perquè hem col·locat com a elits massa personatges d’aquestes darreres característiques. A la política. A les finances. A les empreses importants. Arreu.

Durant la seva vida, el senyor Heribert Barrera ens va recordar de forma permanent i sostinguda que hi ha coses més importants que caminar a quatre potes. Que no tot s’hi val per sobreviure còmodament.

Em sap greu haver de recordar unes paraules que va pronunciar Felip de Borbó (l’hereu de l’actual rei d’Espanya) una de les vegades que ha vingut a Catalunya. Les tinc gravades, perquè tenia raó: “Els catalans seran allò que vulguin ser”. I, per ara, no volem ser independents. Sobretot perquè les nostres elits (que, tot sigui dit de passada, són primes i mediocres, i no arriben a la sola de la sabata de les que corren per Europa, ni tant sols per Espanya) majoritàriament no ho volen. Per això la desaparició del senyor Heribert Barrera és tan i tan trista. Tan i tan perjudicial per al país.

Xavier Roig i Castelló

Enginyer i assagista

Article publicat a Nació Digital.cat el dimecres 30 d’agost del 2011.

Els enfrontaments Barça-Madrid

Teclats jacobins

El jacobinisme, el centralisme, el nacionalisme espanyolista es manifesten contínuament en els polítics, intel·lectuals i mitjans de comunicació espanyols, especialment en relació a Catalunya. I això passa també quan es tracta del Barça i tot el que es mou al seu voltant; especialment ara que el Barça guanya el Madrid i sobretot juga molt millor.

Aquests dies de ressaca del darrer Barça-Madrid, un important diari, editat a Madrid però amb edició catalana, publicava un article d’un comentarista televisiu (Javier Martin) titulat “Micrófonos pasionales”. A part del comentari, que podríem (i segurament hauríem) de discutir, sobre fins a quin punt es pot considerar malbaratament de recursos públics que a Catalunya es pogués veure el partit a la vegada per dues cadenes públiques, la seva tesi principal és que mentre que TV3 practica un “forofisme” barcelonista radical, TVE manté la imparcialitat, les formes i l’educació (menys mal que reconeix que no sempre ho aconsegueix). Segons l’articulista, els comentaristes de TV3 son massa partidistes, criden massa i no mantenen ni la correcció ni les formes i, fins i tot, poden arribar a la mala educació. Al contrari que els de TVE.

Fem un petit parèntesi per veure el jacobinisme/centralisme i el nacionalisme espanyolista que traspua l’article esmentat. Així, quan parla de TVE ho fa dels de “el lado nacional” : sona a “Cruzada” o a “Alzamiento” oi?. Sembla que hi ha coses que més de 70 anys després encara es mantenen en el subconscient de massa espanyols i els hi acaba sortint pels descosits.

Tornem però a la qüestió central. El que sembla deduir-se de l’article és que, segons el seu autor, quan es juga un Barça-Madrid, per exemple, tant TVE com TV3 (se suposa que Telemadrid també, oi?), com a cadenes de televisió pública, haurien de mantenir la màxima imparcialitat. Particularment, no hi estic gens d’acord. Òbviament, TVE ha de mantenir la màxima imparcialitat possible sempre que competeixin esportistes o s’enfrontin equips “espanyols” (cosa que massa sovint no fa), perquè per això la paguem amb els nostres impostos tots els que de moment vivim a l’estat espanyol, i especialment els catalans a partir del dèficit fiscal. I estaria bé que quan aquests esportistes o equips juguin amb esportistes o equips no espanyols els comentaristes hi posessin el mateix entusiasme i alegria encara que els esportistes o equips que competeixen siguin catalans.

El cas de TV3 és evidentment diferent. TV3 és la televisió pública de Catalunya, pagada amb els impostos dels catalans. Per tant, la seva obligació és defensar i anar a favor dels esportistes i equips catalans quan competeixen amb els no catalans (incloent-hi els espanyols, i per tant amb el Barça quan juga contra el Madrid) i mantenir la màxima imparcialitat possible quan els esportistes i equips catalans competeixen entres ells (cosa que segurament no sempre es fa suficientment). Tanmateix, la imparcialitat necessària no és el mateix que el temps que s’hi dedica que estarà necessàriament en funció de l'interès informatiu i/o de la influència i importància social dels equips o esportistes.

En definitiva, també amb això es pot veure que amb els espanyols i amb Espanya no sembla possible tenir-hi una relació entre iguals. El seu jacobinisme, el seu centralisme, el seu nacionalisme espanyol els ho impedeix. Això, com amb tantes altres coses probablement més importants, només podrà solucionar-se amb un estat propi per a Catalunya.

Antoni Soy i Casals

Degà de la Facultat d’Empresa i Comunicació( Universitat de Vic)

Article publicat al diari NacióDigital.cat el dijous 25 d’agost del 2011

Federalisme impossible

El debat sobre la independència

El procés evolutiu que ha seguit Catalunya l'última dècada, quant a presa de consciència dels seus drets, ha situat el debat de la independència a peu de carrer i cada cop són més les veus que defensen la necessitat vital que té el nostre país de convertir-se en un nou Estat de la Unió Europea si no vol desaparèixer sota el pes de la globalització. La globalització té molts avantatges, no hi ha dubte, però també té molts inconvenients. I entre aquests últims hi ha la implacable veritat que ens diu que si no tens un Estat no ets ningú. Per això són d'agrair els arguments que aporten persones com el sociòleg Salvador Cardús o el politòleg Ferran Requejo parlant de la situació d'asfíxia econòmica, cultural i lingüística en què ens trobem i de la independència com a única solució possible per capgirar-la.

Salvador Cardús parla de la por, la por que l'espanyolisme català, orfe d'arguments per imposar la subordinació de Catalunya a Espanya, intenta escampar vaticinant "una fractura social". Talment "com si els qui tenen origen forà, però que han vingut aquí a progressar", diu Cardús, "no es poguessin sentir interessats per una proposta que fa que el país ofereixi més bones condicions de benestar i de progrés. Són pors absurdes. Però això ha canviat, perquè ara es parla sense complexos sobre la conveniència de la independència. La independència serà difícil, però el federalisme és impossible".

Aquestes paraules de Cardús enllacen molt bé amb les de Ferran Requejo, ja que Requejo era, fins no fa gaire, un convençut federalista i feia llibres que defensaven aquesta opció. Ara, en canvi, s'ha adonat que el federalisme, com diu Cardús, és impossible, perquè a Espanya no hi ha ningú que el vulgui. I és que cada cop són més els catalans que s'adonen que conceptes com ara autonomisme o federalisme són trens en via morta sense cap mena de futur. L'única opció possible és la independència, perquè és l'única que depèn de nosaltres mateixos. Caldrà, tanmateix, com va dir Requejo, tenir una bona política exterior que ens aporti aliats europeus i d'arreu del món que legitimin la nostra condició d'Estat. Celebrem, per tant, que antics militants federalistes com ell se sumin a les tesis que els independentistes ja havíem diagnosticat, ara fa una dècada, amb les mateixes paraules: la generació actual serà testimoni de la independència de Catalunya.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari digital e-Notícies el dijous 4 d’agost del 2011.